Elegància
Tinc, un petit recull d’Edicions de La
Rosa dels Vents, de 1938 de Clementina Arderiu, de la biblioteca del meu pare i
que he llegit dotzenes de vegades trobant-hi sempre algun poema que m’emociona. I després n’he anat comprant la resta. Inclús quan a en Juli
se li va fer un homenatge vaig escollir una Elegia escrita a la mort de la seva
germana que sentia com si fos la meva veu. És una de les poetes (això de poetessa no em
sona eufònic) que més m’agrada.
La vaig conèixer, igual que al seu marit Carles
Riba, a casa seva, no sé quin va ser el motiu exacte. Però jo llavors era Akela
a l’Agrupament escolta de La Pau i els seus néts llobatons meus, o sigui que
per aquí devia venir la cosa. Com a anècdota curiosa, dels seus néts, en Pau
(sí, el cantant iconoclasta ) es delia per ser més gran i llobató com els seus germans; sovint me’l
trobava amagat darrera d’alguna planta, escoltant i mirant, de lluny el que
fèiem. Era com un follet i em costa veure’l sense recordar-lo així.
Dissabte, a la Casa Orlandai es va fer un acte en
memòria de la Clementina Arderiu que va
viure a Sarrià, al carrer Major. Quan van tornar de l’exili es va trobar que li
havien robat el piano que era una de les seves passions i que inclús li havia
servit, els primers temps de casada, per guanyar una mica de diners com a
acompanyant de les classes de rítmica a l’Escola Montessori. Va saber qui era l’autor
del robatori però mai no el va voler denunciar creient en el càstig suprem del
remordiment. Es va limitar no tocar mai més el piano.
D’això, jo en dic
elegància moral. No creieu?
Un motiu més per
estimar-la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada