L'arpa i les seves vibracions, 295

Apunt dedicat al RAFEL,
Ignoro si has visitat aquesta barriada de Viena, el que si crec és que  coneixes l’obra de Friedensreich Hundertwasser, ja que t’apassionen les fotografies de tot el referent a arquitectura.

                                                           HUNDERTWASSERHAUS

Als amics que em llegiu, explicar-vos que tot turista que trepitja  Viena, el guía de torn, el porta cap el districte 3 , al carrer Kegelgasse 34 -38 per veure la Casa Hundertwasser, en alemany Hundertwasserhaus, el conjunt residencial municipal, construït entre 1983 i 1985. En Joan el nostre guía ens explica pel camí, que no veurem cap línia recta en tota la construcción i ràpidament ens ve a la ment la Pedrera del Passeig de Gracia de Gaudí, un cop davant del grup de cases observarem també trencadissos de rajoles de coloraines  de totes mides i formes.

Any 1977 l’ alcalde de Viena Leopold Gratz va oferir el projecta a Hundertwasser i,  un terreny per construir vivendes socials.  Ja davant de l’obra, tot el grup ens plantem davant el conjunt per admirar una arquitectura creativa, que combina pisos i façanes ondulants, obertures irregulars, colors estridents i, vegetació d’arbres i plantes, que surten dels balcons i finestres. Tot plegat suma 52 vivendes, 4 locals de negocis,15 terrasses de pisos, un jardí, 3 terrats comunitaris i 2 àrees de jocs infantils.

Hundertwasser deia  : “ Un pintor somia amb cases i una bona arquitectura, en la que l’home sigui lliure i es faci realitat aquests somni”

Val a dir que  la realitat no es tan idíl·lica ni gens pràctica per viure-hi. Les teules dels terrats  cauen, les rajoles és trenquen, les plantes creen arrels que es fiquen dins les parets, els vidres necessiten homes penjats per netejar-los i altres inconvenients.

Prenem un cafè en  el bar que està dins d'un local davant de la casa, el que veieu a la foto, creat pels turistes i imitant l'obra amb més o menys gràcia. Està preparat per comprar quelcom relacionat amb  la casa, jo compro les postals que veieu i, fullejo uns llibres a la llibreria, on  m’assabento que sol  o bé amb altres arquitectes,  té obres a Osaka, Darmstadt, Fráncfort del Meno, Plochigen, Wittenberg, Magdeburgo i les termes de Bad Blumau.
La visita ha donat per conèixer un arquitecte i la seva obra universal que la majoria desconeixíem.

L'arpa i les seves vibracions, 294

FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Carrer Progrés, 1º premi

Gràcia és una riuada de gent a totes hores, des del matí fins a ben entrada la nit, els que hi vivim gaudim de la Festa però també la patim. Porto uns dies zombi, a les nits els decibels de les orquestres properes a casa es  disparen i les orelles ho entomen tot. Tot sigui pel barri, la seva gent i els que ens visiten, que diuen que són milers.

Ja han donat els premis, segons la puntuació obtinguda, en total s’han presentat  17 carrers. Pels qui no sou de Barcelona o no heu vist res de la Festa un petit resum, encara que TV3 i  8tv, se’n han fet resó i han donat molts detalls gràfics dels guarniments, també els diaris han fet bons reportatges i el Facebook va ple de fotos.

Primer premi carrer Progrés, Juràssic Park Progrés. Animals gegants omplen el carrer dins d’una selva molt ben lograda i un petit llac.

Segon carrer Verdi, Fons marí. També premi a la originalitat, centenars de peixos neden pel mar.

Tercer carrer Mozart, viatge al passat. A més 8 premis  afegits  a la reutilització, il·luminació, detall artístic, ocells, sostre i portada entre altres.

Tinc fotos de quasi tots els carrers dins la màquina, però no m’entren a l’ordinador, així que seran molt deficient les que puc treure de programes.

Anit vaig participar a l’encesa de l’estelada a la cruïlla de la plaça Joanic amb carrer Pi i Margall, 4000 espelmes que havíem apadrinat els barcelonins i,  que organitzava l’assemblea Nacional Catalana a Gràcia, vaig encendre la meva i la de molts amics que estan de vacances i no se la van voler perdre. Molt emotiu a nivell de sentiments i bona participació de gent, civisme i alegria. No és va poder assolir el nombre de 5000 que volien, però no cal anar sempre de grandeses, hi ha el que hi ha i, s’ha d’assumir. Va quedar bonic el mosaic lluminós al apagar-se els llums del carrer i en la foscor cantar els Segadors. La foto és escanejada del diari El Punt Avui, molt defectuosa, les meves més boniques no sé passar-les de la màquina a aquest Blog.

L'arpa i les seves vibracions, 293

LIECHTENSTEIN

Volem amb Swissair fins a Zurich i allí trobem el nostre amic i xofer Raul amb les maletes esperant-nos. Ruta cap a Vaduz, ciutat al costat del Rin i capital del principat de Liechtenstein. Confesso la meva ignorància d’aquest tros de terra, desconec la seva geografia i la seva història, sols alguna pinzellada rosa de les notícies que a vegades venen en el Hola i que llegeixo a la perruqueria.

Així que em poso les piles i a aprendre una terra nova. El guía ens explica quelcom, és un país petit amb una superfície de 160 Km, sense sortida al mar. El seu territori és el resultat de la unió de dos enclavaments: Vaduz i Schellenberg. La forma de govern és una monarquia hereditària constitucional amb base democràtica i parlamentaria. El principat és conegut per ser un paradís fiscal, si bé no és membre de la Unió Europea, des de desembre de 2011 forma part de l’espai de lliure circulació europea. La bandera és blava i vermella amb una corona daurada. La veiem ondejar per tots els edificis, hi ha Bancs de tot el món, crec que 70 ?, casi més que cases. Té per lema: “Per Déu, el Princep i la pàtria”. Idioma alemany i un dialecte autòcton. Moneda el franc suís, però a nosaltres que ens hi quedem a dinar ens accepten els euros sense cap problema.

Vaduz és una ciutat petita i agradable, neta, s’hi veu riquesa amb les cases i els cotxes, molts hotels i Bancs i, dalt de tot d’un promontori el castell, altiu, majestuós; té uns 700 anys i és propietat dels prínceps de Liechtenstein des de 1712. Des de 1938 és la residència de la família del Príncep i no s’admeten visites, si, que si pot apropar per un camí empinat. No ho fem, la calor 32º que cau sobre nosaltres desprès de dinar ens deixa a la majoria fora de combat, cal buscar una ombra i prendre un cafè, no obtant faig unes poques fotos als llocs més emblemàtic, Museu de l’art, Museu nacional, Bodega de la Cort i Museus d’esquí i filatèlic, però sense esma de seguir. La casa dels prínceps és una de les famílies  nobles més antiga d’Europa i una dinastia de grans empresaris. La seva col·lecció d’art privada és una de les més importants del món. 

Hans-Adam II és el primer príncep nascut a Liechtenstein. El 15 d’agost de 2004 va nomenar el príncep hereu Alois, casat amb la duquessa Sofía de Baviera, com el seu representant, delegant en ell els assumptes de govern. Tenen 3 fills i una nena. Ara quan llegiu les revistes del cor ja podreu identificar-los, no parlo de finances ja que suposo que cap de nosaltres les portarà a aquest magnífic paradís fiscal.

El dinar ha sigut bo i ben servit, pugem a l’autocar per travessar la frontera d’Àustria entrant per Feldkirch.

L'arpa i les seves vibracions,292

   VIBRACIONS Austríaques

Tinc tants records al cap, que no sé per on començar, aquest viatge ens ha permès veure  coses boniques i, també de gran tristesa al comprovar la maldat de l’home (Mathausen  i altres destruccions).  Molts m’heu demanat que faci un resum cronològic del viatge, penso que aixó ho podeu trobar en qualsevol oferta d’un viatge a Àustria, tots inclouen Innsbruck, Salzburg i Viena. Em decanto com sempre per explicar les meves  vivències, records, vibracions que he vist i sentit, tant de música, pintura, arquitectura, gastronomia, espiritualitat, natura viva  exuberant en aquesta època, boscos, llacs, rius i demès i, el compromís humà dels companys que s’han preocupat de que tot sortís bé. Coses en contra sempre en sorgeixen, però les hem entomat amb bon humor, la calor que ens ha frenat un xic, algun sopar amb displicència dels cambres lentíssims en servir-nos, i  donada l’edat d’alguns, caigudes, ensopegades, relliscades, res greu.  

Si teniu paciència en llegir-me, cada dia de manera aleatòria, no seqüencial, trobareu  un apunt. El primer ha esta el de la sala daurada, que com a curiositat a molts us  interessava. El proper Liechtenstein.

Si entremig surten noticies noves, com avui els premis dels carrers de la Festa Major, les aniré intercalant.

L'arpa i les seves vibracions, 291

Sala daurada de la Musikverei

Parlar de Viena és parlar de música. En el nostre recorregut per Àustria, teniem inclòs un concert  a la sala daurada de la Musikverein, segurament coneguda per tots vosaltres, ja que és l’escenari des d’on es retransmet el Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filarmònica de Viena.

Ja teniem les entrades que comprarem per Internet des de BCN, preu de platea 59 € que incluia de regal un CD amb la música de tot el programa.Diuen qiue la sala té l’acustica més excepcional del món, per la seva forma rectangular, el recobriment de fusta i el fals sostre.

Ja em teniu asseguda en la butaca corresponent, com tot el meu grup abillats per l’ocasió amb el millor que duiem a la maleta, sabates de taló i vestit negre de festa. (Ens havien avisat que el públic vianès , és vesteix molt bé per anar als concerts, però aquella nit ... tots erem turistes). La resta de públic tret de nosaltres, quasi tots japonesos i orientals de tot el planeta conegut, vestits de carrer i ben còmodes amb sandàlies, això si, sense oblidar cap d’ ells les magnífiques càmeres de fotos.

El viatjar comporta sorpresas, així que jo esperava escoltar la Filarmonica i ,en el seu lloc, el que està programat tot l’estiu en aquesta sala daurada, és un simpàtic concert anomenat “Mozart de Viena”, que consta de 30 músics que componen l’Orquestra Mozart de Viena, la majoria actúen en la Filarmònica o en altres orquestres de prestigi de la ciutat. Els cantants procedeixen de l’Òpera de Viena. Tot dins d’una ambientació , els músics, el director i els cantants van vestits amb trajos de l’època, perruques incluides. La interpretació de tots ells magnífica, tant músics , com la soprano,el tenor, el millor el clarinet Ernest Ottensamer.

La sala com la veiem sempre per TV el dia 1 de gener, però sense flors ni senyores  vestides per la ocasió, si lluïn les grans l1mpades de cristall i els daurats de les cariàtides que aguanten les columnes. Ambient relaxat i festiu.

Us copio part del  programa que com no podia ser d’altre manera eren obres de Mozart:

Sinfonia concertante, K 364

Clarinet Concerto, K  622

La flauta màgica, duet de Papageno i papagena

I altres aries i duets

Per acabar i com a regal, dues obres de Strauss, El Danubi blau i la marxa Radetzky.

Explicat així, pot semblar un show per turistes, res més lluny, la gran professionalitat dels músics i dels cantants, van fer del concert una vetllada musical de gran qualitat.

Este verano

Intentando superar los rigores de la estación estival, he decidido refrescarme aunque sea solo mentalmente, acudiendo a la memoria. Recordando remojados films que periódicamente deberíamos ver y disfrutar.

He decidido empezar con “El nadador”, con un espléndido Burt Lancaster, entonces tenía 52 años, recorriendo y atravesando a nado, todas las piscinas del condado. El film fue realizado en 1968 por Sidney Pollack, tras el abandono de Frank Perry. Está basado en un relato de John Cheever. Una visón de lo que es el final de la juventud, el transcurrir de los años, pero con tanta piscina, es muy refrescante también.

Pasemos a algo menos preocupante, “Escuela de sirenas” (1944), con una esplendorosa Esther Williams, una excelente nadadora, anterior a Gema Mengual, de la época dorada de la MGM. Con motivo de su reciente fallecimiento, a los 91 años, salió otra vez a la luz, la frase pronunciada, según dicen, por una actriz cómica de la época: “ Mojada es una estrella, seca no es nada”. Esther Williams fue una estrella de natación sincronizada que vio truncada su carrera, al suspenderse los Juegos Olímpicos de Helsinki de 1940, por la Segunda Guerra Mundial. Pero de esta situación negativa para ella, pensó entonces, significó su lanzamiento al estrellato cinematográfico y salimos ganando todos los cinéfilos. Rodó 26 títulos acuáticos.

Y de las piscinas pasemos al los ríos, cascadas y el mar, con “Ave del paraíso” (1932), (para los que prefieran el color, existe la versión con Debra Paget y Louis Jordan). Yo prefiero la de la hermosa Dolores del Río y Joel McCrea, dirigida por King Vidor. Una delicia de imágenes de la enamorada pareja, en una idílica isla, que verla en esta época del año rebajaría el agobio del calor estival. La película escandalizó al público de la época, al ver a los dos protagonistas, bañándose desnudos en el mar.

Y ya que estamos en el mar, por qué no recordar aquella escena de sexo espumoso, como alguien lo llamó, al adúltero revolcón, entre las olas de una playa solitaria, entre Burt Lancaster y Deborah Kerr, en el film dirigido por Fred Zinnemann “De aquí a la eternidad” (1953). Película que podréis volver a ver en el pase único que realizará el cine Méliès el próximo día 8 de octubre a la 20,15h. Una refrescante oportunidad de ver este film ganador de 8 Óscar.

Quizás, animados por mis propuestas veraniegas alguien decida correr a la playa que le pille más cerca y bañarse. Vigilad dónde os metéis, recordad lo que sucedía en “Tiburón” (1975), luego no me culpéis a mi.

UNA IDEA

Marilyn Monroe, en “La tentación vive arriba” (1955) guardaba la ropa interior en la nevera. Una buena idea para ganarle la partida al verano.

DES DEL BALANCÍ- 15-8

Un raconet del meu paradís per a tots aquells que el necessitin

Parla l'Olga d'un seu faraó que la repta a pintar-se els ulls. I jo recordo el meu amic Ibrahim que lloava els meus, amb recança. El tinc present en l'horror del que està passant al seu país, l'imagino en el dubte, el compadeixo en l'angoixa per la sort dels seus fills, el recordo en els bons moment passats, el sé sense veure'l ni saber-ne res. Pobre, tan pobre com el seu pobre país sense esperança ni il·lusió com la que varem tenir ni que fos la d'un foc follet que saps que no dura però és tan bonic. És el poder del record fet d'enyorança, nostàlgia i sensatesa. Un cop més no sé com interpretar el seu inch'Allà, que ve a ser el que Deu vulgui, que tan sovint deia, perquè no sembla que escolti. Recordes Marisa aquella comèdia en àrab que varem anar a veure? I com vaig estar de contenta perquè vaig entendre tres paraules que eren per mi un diccionari? Habibi, shucran i inch'Al·là.  La pau, la pau, com podríem donar-ne una mica de la nostra als qui estimem? O almenys una mica de la bellesa del sol entre les fulles, i el meu sentir? Que bonic fora (o què consolador) si fos veritat allò de la comunió dels sants.

L'arpa i les seves vibracions, 290

FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Hem tornat sans i estalvis tots els components del grup que hem visitat Àustria. Sols la calor, molta més de la esperàvem, entre 32º i 33º, ens ha frenat una mica. Tant en grup com particularment hem viscuts bons moments, que  he anat anotant pensant en vosaltres i amb el desig explicar-los al nostre blog, ja veureu que n’hi ha de tots colors.

Vaig arribar ahir tarda, just per escoltar el pregoner de la festa Major  de Gràcia. El va fer des del balcó de la plaça de la Vila, l’Antoni Miquel i Cerveró, “Leslie” dels Sírex, conegut també com l’Anxoveta sobretot a la Barceloneta, lligat artísticament en la dècada dels anys seixanta amb la vila de Gràcia en diferents fronts ,com fou el mític San Carlos Club al carrer Gran. Segur que a més d’un barceloní us portarà records, jo hi vaig anar a algunes festes.

El cartell  que  us poso escanejat és obra del dissenyador gràfic Daniel Morell Feixas, veí de l’Eixample i amb arrels gracienques, que ha guanyat el concurs d’engany. Era la tercera vegada que es presentava i, tot i que amb certa polèmica ja que alguns hi veien denúncies  polítiques i socials, que volien desvincular de la Festa que és per a tothom,  finalment ha sortit guanyador.

Què hi veieu vosaltres?  Pel Daniel, és un procés creatiu, on les tisores representen un home i una dona ballant.

Més simple impossible.

La tradició es remunta a les primeres dècades del segle XIX. Els carrers i places acullen activitats i espectacles per a públics de totes les edats, procedències i  condicions. La Festa Major  de Gràcia, és  de fa anys patrimoni cultural de Catalunya i exemple de la nostra manera de ser i de fer .

La plaça del Diamant, on visc i on teniu casa vostre, és converteix en La Plaça del Swing, organitza l’Orfeó Gracienc, i presenta una programació dedicada al Swing i pensada per a un públic infantil i familiar amb un munt d’activitats i espectacles, sense oblidar les clàssiques classe obertes a tothom i els concerts aptes per a tots els públics i que fan d’aquest espai tot un referent.

Ara mateix surto amb la màquina de fer fotos… A reveure!        ( Àustria pot esperar)                                     

DES DEL BALANCÍ 12-8

Segueixo viva, malgrat la meva subtil desaparició del blog. Son coses de l'estiu que segueix amb els seus alt i baixos calorífers i per aquella malaltia que em té presa de forma malèvola. D'allò dels que van i venen ja no en parlo perquè és endèmic; ni els ocells no venen de tan espantats que estan de tant moviment.Jo mateixa, en una setmana de disbauxa no solament no m'he aprimat sinó que he engreixat 200 g. els quals puc posar a to, espero, en pocs dies. No llençaré ara per la gespa els esforços d'aquests mesos. Ja em vagarà de fer-ho en el viatge al setembre. I després també pateixo els problemes de telefònica que ens té abandonats i no sempre que vull puc connectar-me. M'agradaria saber si a Silicon Valley això també els passa, sospito que no. Dins d'aquest paquet de desastres relatius, no tinc ni esma, ni inspiració i no escric res de res. Potser al final faré erupció i escriuré Batalles i tranquil·litat - tampoc no em faig il·lusions de poder emular Tolstoi. I el que no penso fer és culpabiliTzar-me o inquietar-me.  O sigui que ja ho sabeu, fidels meus: piano, piano si va lontano i penso que tot el que faig ara, després no podré fer-ho o almenys en la mateixa companyia. Visc en aquella dita de la nostra saviesa popular: qui els ha fet el nas que els tingui a braç.

DES DEL BALANCÍ 5-8

Estic en un atac greu de saiforitis aguda. No sé si recordeu que és una dolència d'estiu que ataca a qui és a Saifores. Es presenta en dues formes, les dues prou malignes. Una és la mòrbida, caracteritzada per un salvatge desig de gaudi del fare-niente  sense cap voluntat de recuperació. L'altra és la de l'activitat desfermada en feines diverses, específiques, d'aquelles que poden passar mesos en letàrgia però que quan es comencen no deixen treva. També poden combinar-se ambdues formes. Jo ara estic embrancada en la neteja i organització del taller de fusteria. No sé si podeu imaginar els milers de claus, cargols, tacs, eines diverses, estris, peces de tota mena, caixes i capsetes, pintures de tot tipus i color, fustes variades, ferros, plàstics etc, etc que pot arribar a contenir un taller com el nostre, sempre en marxa en feines, arreglos i construccions d'allò més variat. Ja sabeu que el meu so de fons acostuma a ser la polidora, la serra, el trepant o els cops de martell. Al meu voltant, com a papallones, nens amb la gana sempre oberta, grans amb ganes d'ajudar, uns que riuen, altres que criden... és com una versió de la pluja d'estels que aquests dies ja comença: petits cossos com granets de sorra  que s'incendien al penetrar a l'alta atmosfera amb la fricció de l'aire. Com ells no són pluja, ni són estels però brillen i deixen l'estela del seu pas.

l'arpa i les seves vibracions, 289

TIROL

Uns apunts abans del viatge a Viena. Aquesta vegada viatjo amb un grup de gent més o menys coneguda de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, alguns són de la Coral , l’altres companys meus de les classes de música, veïns del barri i un poti poti d’avis i alguns, pocs, nets. Veurem quina amalgama en surt de tot plegat.

Donada l’edat tirant a grans, han preparat un viatge còmode, sense excloure caminades i passejades per veure com més millor. La primera comoditat és que avui el nostre xofer i amic, amb el seu nou autocar, gran i còmode, ens ha recollit les maletes i ens precedirà en dos dies. Nosaltres sortim dilluns dia 5 en un vol de Swiss Air, directes a Zurich, a les 6,30. Allí trobarem el Raúl, l’autocar que tindrem tot el viatge i les maletes. De l’aeroport de Zurich directes a Vaduz, travessant la “Terra de Heidi”, ciutat ubicada al costat del Rin, capital de Liechtenstein, i paradís fiscal. Lloc triat per dinar i donar una volta a la ciutat, per entrar desprès a Àustria per la població de Feldkirch, ciutat federada de Vorarlberg, té el riu III que desemboca al Rin. Sopar i allotjament a l’hotel Salier, on desprès de sopar ens oferiran un espectacle de música i balls típics del Tirol. Em caldrà cantar el que em recomana la Mª Dolors iu-la-la-hi-hu... Val a dir que en el cuidat dossier que ens han donat hi ha un apartat de cançons tiroleses i d’altres típiques per cantar a l’autocar durant els desplaçaments.

Tot el que passi els dies següents ho sabreu a la tornada...Igualment volarem sense maletes, que recuperarem dos dies desprès a l'Oratori de Gràcia.

DES DEL BALANCÍ-2-8

Del dret universal a la informació

Ja som a l'agost i els dies passen inexorables. Des del meu refugi de pau, sembla que sigui fora del món. No he vist ni un sol telediari des de fa més d'un mes i el meu dit no ha tocat cap botó de televisió, ni radio ni cap enginy. Com a banda sonora tinc les tórtores, el ventet, l'aigua de la piscina i veus humanes. Això no vol pas dir que estigui desconectada del món. Tinc els diaris i els llibres. En uns hi trobo l'actualitat més repel·lent i pertorbadora; ens els altres els somnis, l'experiència, el que sé i m'interessa.

És un estiu d'actualitat d'allò menys engrescadora. Tot és previsible i cada cop més embolicat i confós , uns espectacles mediàtics i polítics, fastigosos, dels de fer-te perdre la fe (si en tenies) en els qui "regeixen els nostres destins". Avui, però, he trobat un cert consol en un comentari de José Antonio Zarzalejos  comparant el discurs intencionadament exculpatori ( per a qui?) de Rajoy, comparant-lo amb un sonet de l'Alberti : La paloma. Sí, efectivament, és humà equivocar-se però de bojos, d'inconscients o de malèvols, afegeixo, seguir en el mateix camí i pretendre convertir-ho en una virtut. 

A sobre el llum de la piscina, una puput mostra el seu plomatge tan bell. Diuen que és un lladregot de nius aliens que utilitza per a posar els seus ous i que els covin uns altres. Potser la lliçó és allò de zapatero, a tus zapatos. O, si quiere ser felice, no analice, compañero, no analice.

DES DEL BALANCÍ

 Contrasts en l'hora daurada

Ahir al diari sortia una nova aplicació pel mòbil en que es pot consultar quin és el moment màgic de qualsevol lloc on estiguis. L'Eugeni, nebot meu a qui alguns o algunes ja coneixeu, era aquí amb els seus i se l'havia baixat. Sabeu quina era l'hora màgica de Saifores? ... doncs aquella que jo havia descobert ja fa molt, molt de temps, aquella que per mi és l'hora daurada. És el que té ser una precursora, gairebé res no et ve de nou. 

Però resulta que sí que et venen de nou coses ja sabudes: riure sola i gaudir d'una lectura que diu, precisament el que ja saps i que per això et sembla teva, veure d'a prop els adolescents que m'envolten, tan iguals i tan diferents als que en altres moments han estat amb mi, contemplar les facècies dels ocells, petits i domèstics pardalets que em volen fer creure que els soc indispensable per a la seva subsistència, descobrir cada dia com, imperceptible però evidentment, els nens creixen en saviesa i ... maldat?, bondat?, segons. 

La meva vida està feta de petites coses, sí, però arriba a ser una suma fabulosa, tant, que molts dies, ja ho veieu, no trobo el moment d'entrar al bloc. Bé, ja vindrà l'hivern i llavors pensaré que no tinc temps per a res i que ja vindrà l'estiu d'hores tan llargues. Vivim d'il·lusions, no de mentides,

L'arpa i les seves vibracions, 288

                                                        Accions Preferents

El 6 de juliol, d’ ara fa un any, entrava al bloc per explicar-vos que Caixa Catalunya, havia decidit retenir-me  uns diners que el hi tenia confiats des del 2009, sota el nom segons ells  d’ Accions Preferents. La pòlissa té escrit: producte sense risc i de curta durada.

A tots els amics que heu estat al meu costat, coneguts i saludats, comunicar-vos que abans d’ahir vaig tancar aquesta etapa financera de la meva modesta economia. La meva historia s’ha acabat com la de la majoria de veïns del meu carrer o del barri de Gràcia. Reducció del capital fins ara retingut amb una pèrdua calculo del  67%, o sigui recuperació del  33% més o menys, fins aquí   impotència, però la conversa que  va seguir amb el director de la sucursal, va ser grotesca , el capital restant no es podia tocar mai, mai…( si ,el podien heretar els meus hereus)  i no donarien cap interès , almenys per ara, és a dir quedava mort allí.  Què puc fer, vaig preguntar, emportar-se’ls  ara mateix , però amb una nova penalització, la segona , sobre el que  quedava.  ( Queda  l’espera d’un peritatge al que em vaig adherir fa mesos,  sóc dins d’un grup de 30.000 afectats , que l’empresa Joung & ...pagada per Catalunya Caixa  ha d’estudiar) . Vaig acceptar l’estafa del segle i amb els diners a la mà, vaig dir adéu per sempre a Catalunya  Caixa.  I en un tatxin, tatxant cap a la Banca Ètica.

 La tria estava feta des de feia temps, per convicció i, per unes classes d’economia que cada anys faig  amb l’Arcadi Oliveres, un dels fundadors de Justícia i Pau, que recomana aquest camí.

Allí em deixaren triar quin destí volia donar als meus diners i quins recursos amb micro crèdits volia apadrinar. Mentre esperava obrir el compte a la sala d’espera, gent molt jove, molt jove... amb tatuatges i pírcings sobre la seva pell, esperava també el seu torno i comentava  la seva opció, volien distanciar-se dels tripijocs d’altres caixes o bans ,i deixar els seus dinerons en aquest cas el triat també per mi,  el  Triodos Bank, a Barcelona, amb oficina a la Avda. Diagonal.  Els nostres joves estan donant respostes en molts camps del dia a dia.

Gràcies a tots pel vostre interès i suport. Tot és aigua passada. Estic tranquil·la. El dilluns la meva germana retorna a Burgos desprès de les vacances a casa i, jo ja preparo un viatge que em fa molta il·lusió, marxo a Àustria per visitar Innsbruck, Salzburg i Viena, amb un programa ja concertat per escoltar un concert a cada ciutat, a més de visitar-les totes. Marxo del  5 al 13, així que us deixo per fer la maleta.

DES DEL BALANCÍ- 26-7

Tantes coses dolentes passen al món que, si el llegir el diari fos el detonant dels escrits del blog, cada dia es convertiria en una crònica de successos a quin pitjor. Però n'hi ha alguns indefugibles, ja sigui per la seva transcendència o perquè ens toquen més d'a prop. Ahir i avui és la tragèdia del tren gallec. Millor dit, la tragèdia del nostre tren, perquè no podem pas deixar de ser-ne solidaris. La part "bona", com sempre és la gent que deixant el que estiguessin fent a casa seva, van sortir, sense saber què podrien fer, a fer el que calgués. Sense cap programa o intenció. Ajudar vol dir això, precisament. No cal coneixements previs, ni cap altra cosa sinó és disposició. Per tapar un cadàver amb un llençol què es necessita? Per parlar amb un moribund, quins coneixements s'han de tenir? Per buscar un vas d'aigua, o un drap i eixugar la sang o la suor, quin gest professional? Més enllà de les preguntes del per què, com és què, hi ha l'impuls fraternal. Els ferits, els morts, són nostres. Per sort, els que ajuden també.

Avui és divendres i no em veig amb cor de plantejar cap enigma. Del d'avui ja en sé la resposta : és la simple humanitat.

DES DEL BALANCÍ- 24-7

       

 La flor del lligabosc és una preciositat. El seu blanc és espès i delicat gairebé com les ales de les papallones.

A primera hora del matí és la innocència i a mida que passen les hores, gotes de plenitud.

Avui el Rafel ens envia:  https://docs.google.com reflexions sobre l'aprendre, que no és sinó un desaprendre. En realitat tan sols sabem allò que hem après per nosaltres mateixos, buits de tot, i que xuclant, xuclant anem omplint. Com amb el lligabosc, també anomenat xuclamel, en el qual, al treure el petit caputxó al peu de la flor, hi trobes una una gota dolça i lleugera que la prefigura. Petites gotes de coneixement que, de mica en mica, ens endolceixen el saber.

La frase que més m'ha agradat i amb la que em sento identificada és de Sor Juana Inés de la Cruz : No estudio para saber más sinó para ignorar menos.

Des del balancí 23-7

Ahir a la nit la pluja ens va sorprendre. Després de sopar res no ho feia preveure i ens va despertar amb virulència del no hi ha remei perquè no valia la pena baixar a tapar coses ja mullades. Ahir ens varem passar el dia estenent coixins, rentant fundes, eixugant coses i més coses. I com que ens va sobrar temps ens va agafar als quatre grans que sóm per arreglar i endreçar trossos del jardí pendents del rampell. Aquesta nit ha tornat a ploure una mica i quan ens hem llevat i un cop trets els plàstics (no ens enredarà de nou) tot lluïa net i polit, flors i fulles, terra i gespa. Aquesta sensació paga la pena de la feina feta. Ara, l’ocell més descarat està al meu davant reclamant-me la racció diària; no està amb les ales “en jarras” perquè no pot però aquesta és la seva actitud. Avui volen per aquí dues papallones blaves de la mena que a Sant Julià sempre hi ha hagut però aquí mai. També he vist volar unes orenetes petites entrenant-se. Petites coses que m’omplen d’alegria i que fan el meu viure diari. No em cal res més.

La Meri m’ha posat a l’ordinador gairebé cinquanta pelis, o sigui que ja no puc tenir moments de mono. I amb la feina feta i tot resplendent em posaré a llegir Atlas de una añoranza imposible d’Anuradha Roy, que no ha arribat, almenys de moment, a arrossegar-me al paradís dels somnis lletrats. 

Hem tornat a quedar soles la Meri i jo. No sé quant durarà però ho aprofitarem. Ara, ja hem passat la tarda cada una a la seva bola en pau i silenci. Quina meravella. Sí, sí, la companyia és fantàstica i enriquidora i etc, etc, però aquesta pau és un bé tan preciat que no ens sabem  avenir a poder-la gaudir. Demà, penso llegir tot el dia (o gairebé), mirar les orenetes i els pardals, sentir el soroll de l'aigua i l'autopista llunyana, banyar-me SOLA a la piscina, i poca cosa més. Val a dir que la gespa és tallada perfecta, tot endreçat, rentat i fregat i el menjar per dos no és res.

Resposta a l'enigme

Crec que la resposta a l'enigme, és l'establiment "El Índio" del carrer del Carme,24. 

Una botiga deliciosa on l'estona et passa volant. Jo hi he comprat la tela per les senyeres dels balcons de casa, i altres robes que no trobes enlloc més. Com bé dius, Barcelona hauria d'estar de dol per aquesta i altres desaparicions de botigues emblemàtiques. La seva façana i els aparadors són únics. Gràcies perquè tot i les vacances no ens prives dels teus enigmes.

L'arpa i les seves vibracions, 287

                                                        L’OLLA DE NÚRIA

Ja per acabar les entrades al blog, parlant de la Vall de Núria aquest any 2013, una mica de geografia. Sempre m’han agradat els mapes , buscar itineraris i preparar-me els viatges amb guies adients. La llibreria Altaïr de la Gran Via, és la meva proveïdora.

S’anomena l’Olla de Núria l’espai entre set pics: Fontalva, Embut, Finestrelles, Eina, Noufonts, Noucreus i Fontnegre. El nostre poeta Maragall la anomena “la plana més bella”, i realment ho és.

Les nostres caminades fan riure al costat dels grups d’excursionistes i escaladors que des de l’Hotel o el Càmping programen cada nit pel dia següent el seu programa, però aixó no ens treu el gaudi de mirar amunt i veure l’alçada i bellesa de les muntanyes. Al pla les vaques i els cavalls ens han fet companyia, no cal oblidar que La Vall de Núria és a 1964 metres d’alçada, lloc on pasturen en llibertat tan uns com altres. Enguany feia poc que havien parit i portaven les vaques al costat els vedells que  aprenien a trepar, i les egües  els ponis que els seguien amb les potes encara maldestres.

 Nosaltres cada martí, desprès d’un bon esmorzar hem agafat la telecabina i amunt cap l’alberg del pic de l’àliga. Allí iniciàvem la caminada matutina cap a una de les rutes assenyalades, poca estona això si, que desprès calia tornar i una no està per grans travesses. Al fons el Pic d’Eina de 2786m. Nou Fonts de 2861m. Coll d’Eina de 2682 m. I el Puigmal més amagat de 2910.

Demà diumenge, 21 de juliol, tindrà lloc la VI cursa de l’Olla, enguany ho donaran en directe per TV3, corredors d’arreu hi aniran per competir, és una cursa molt dura, que recorre els alts cims de la Vall, com són el Puigmal, Pic de Segre, Finestrelles, Eina, Nou Fonts, Nou Creus, Fontnegre i Pic de l’Àliga, són uns 21,50 km. amb un desnivell acumulat de 3880, i un desnivell positiu de 1940. En uns punts frega la frontera amb França.

El guanyador de cada any és sempre el mateix, Kilian Jornet, els demès lluiten pels altres llocs darrera seu. L’any passat la  va fer en 2h.17’19’’. El màxim permès crec que són 5 hores. També es corre “La olleta” pels més petits de 4 a 15 anys, amb un recorregut adaptat per a ells. A la plana els espera els aplaudiments i els premis, la música i la família, tot un espectacle. L’any passat hi érem i veiérem el degoteig dels que anaven arribant més o menys extenuats, suats i cansats, però amb un somriure. La muntanya atrapa.

Kilian Jornet

La vall no seria el mateix, sense el Santuari. Cada migdia a l'una, les campanes canten els Goigs de la Mare de Déu i, dins els pelegrins la segueixen:

Verge de la Vall de Núria

voltada de soledats

que, inmòbil en la foscúria

i en vostres vestits daurats, 

oïu l'eterna cantúria

del vent i les tempestats