LA TRESCA I LA VERDESCA

ENIGMA DE LA SETMANA

Monument a una santa esquiadora? On està? qui és?

Solució a l'enigma de la setmana.:
Aquestes pedres son a la paret del darrera de la Catedral de Barcelona, al davant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, al final del carrer de S. Iu .
Les marques són fetes pel costum d'esmolar-hi els ganivets i altres. El meu pare sempre m'ho havia explicat i em deia que allí es van esmolar les falçs de la guerra dels Segadors (els ganivets potser sí però les falçs impossible perquè el tall va per dins la corba). Aquest detall no l'he trobat enlloc però és força verossímil. I si non é vero, é ben trobato.
Ho sento amics, us heu perdut la recompensa. Però ja sabeu una cosa més.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Quina temporada! Sembla que vulgui descobrir el Modernisme en aquestes alçades. Ahir, visita a una magnífica casa : can Berenguer, o can Clapés, al carrer Diputació. Era la casa d'uns importants burgesos del ram del teixit, els Berenguer, construida  l'any 1907 pels arquitectes Bonaventura i Joaquim Bassegoda i Amigó.  Està perfectament conservada i més perfectament encara, restaurada i vigilada. El principal és ara la seu d'una empresa i cada sis mesos tenen l'obligació de fer-hi una repassada per si s'ha produït algun desperfecte. Bé, fets més que paraules, ja la veureu a les fotos que, per suposat no fan honor a la magnificència. La meva no és sinó una camereta i la casa mereix més.  Tot i ser una joia modernista, les estances estan moblades en moderníssim, amb mobles de disseny avançat i quadres a les parets d'autors contemporanis de molta qualitat. 

A la sortida, visita a l'exposició d'escultures de Pablo Palazuelo  a la Fundació Godia. Molt interessant, no solament per les obres en si, sinó perquè allí es veu com, en el seu cas, dibuix, paper retallat i plegat consituiren l'arrel del seu pensament plàstic. Les seves escultures sembla que vulguin escapar-se del volum que les conté i posar-se a volar, convertint-se, tal com ell volia, en columnes, portes, aixoplucs, laberints... 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí
Son paraules més enllà de la nostra comprensió. Bellíssims arabescs amb un significat desconegut que podem imaginar com a pau, amor, somriure, saviesa, equilibri, serenitat, comprensió, ajut...
Si es pogués trobar una paraula que tingués aquest significat global. Si es pogués fer un eslògan amb tanta bellesa, Si pogués ser veritat... I perquè no?

LA TRESCA I LA VERDESCA

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Teresa, filla meva, viu ara a Les Planes, a la banda del darrera del Tibidabo i quan hi vaig em meravello de la part de natura verge que encara es pot trobar ben a prop nostre i de la qual en fem poc cas. Una de les coses que s'hi pot trobar fàcilment són cireretes d'Arboç de les quals se'n pot fer melmelada, a banda de que fan tardor i son precioses. Us explico com fer-ne si és que us agafa el rampell. Ara,tot es troba en qualsevol moment i no cal menjar naps a l'Advent, ni faves pel maig, ni mongetes tendres a l'estiu, Però aquestes coses que encara només es troben a la natura i no comercialitzades, fa molta gràcia poder-les gaudir. I després menjar-les fora de temps encara fa  més alegria. Almenys a mi. 

Melmelada de cireretes d'arboç

1 Kg de cireretes d'arboç
75 ml. de suc de llimona
500 grs de sucre.
200ml. d'aigua mineral.


Primer netejarem les cireretes d'arboç.
A continuació en un bol de vidre, les barregem amb 125 grams de sucre i el suc de llimona. Ho deixem macerar 8 hores tapant-ho amb paper "film" i a la nevera.
Quan ha passat aquest temps ho posem en una cassola i afegim l'aigua. Ho escalfem a una temperatura de 50º i ho anem removent amb una cullera de fusta, fins que veiem que s'estova i ens pugui ser fàcil passar pel sedàs. La posem novament a la cassola amb la resta del sucre i ho portem a ebullició durant 4 minuts aproximadament fins que estigui a la textura desitjada.

El sedàs cal que sigui molt fi, doncs el gra de la fruita és desagradable de trobar a la melmelada. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

         

   Vaig anar a veure Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida , a l’Espai Brossa La Seca.

Tres monòlegs muntats com si es tractés de l’assaig d’unes actrius que han de representar tres personatges de tragèdia clàssica: Enona, la dida de Fedra, Clitemnestra, dona d’Agamèmnon i Ismene, germana d’Antígona.

            L’obra no busca cap unió dels tres personatges, l’únic tret comú és que pertanyen al corpus de tragèdia grega clàssica i que tot i ser personatges secundaris no deixen d'explicar  en part, la tragèdia a la qual pertanyen.

            Són uns texts intensos i molt ben representats. Enona, la dida de Fedra per Pepa Lòpez. És la serventa fidel, gairebé mare per procuració que veu i aconsella, i es dol del que fatalment ocorre; Clitemnestra, per Rosa Novell, un paper a la mida de l’actriu, molt convincent al transmetre com era la passió per Hipòlit i com es converteix en odi i dolor. I finalment Ismene, per Anna Ycobalceta, que ha de mostrar les contradiccions d’un comportament obligat per les circumstàncies, que no  correspon als seus autèntics sentiments.

            Tots tres, personatges contundents que acaben pagant les seves conviccions i que ens arrosseguen amb la força de la tragèdia clàssica encara que sigui en versió moderna.

            Em va interessar molt perquè no en va, l’any passat vaig escriure la meva Antígona d’una forma anàloga. Ara, l’he pogut imaginar representada de forma semblant a com la penso.

L'arpa i les seves vibracions, 242

ARRIVEDEDERCI, Barcelona

Marxo a ROMA una setmana. Motiu, un congrès internacional d'infermeria on sempre s'apren alguna tècnica i és retroba alguna amistat deixada en el camí. A més, com  podeu suposar, patejar-me la ciutat, fer cultura, gaudir de la gastronomia, sopar al barri del Trastevere en alguna trattoria, una pizza o un plat antipasto i que no falti el Chianti. Museus i ... a la tornada com sempre, us en faré cinc cèntims.

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

On i què son?

A veure si us esforceu una mica i repesquem aquesta secció . Això també val pels no habituals escriptors del bloc. I pels amics i comentaristes. Hi ha premi per l'encertant.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Visita a l'exposició de Leopold Pomés.

Més que fotografies sobre la vida, en una ciutat i un temps són fotos d'una emoció, de moments nostres, de nostàlgies, de gent que hem vist i d'un temps que hem viscut. És una crònica del que passava en aquell temps en que començàvem a estar activament al món. Unes fotos davant les quals, en algun moment vaig sentir l'estranyesa de no ser-hi perquè també hi havia sigut o almenys podia haver estat  Al meu propi àlbum de fotos hi ha aquella gent, aquells recorreguts, aquells edificis, els tipus, els cotxes i els homes i dones vistos, el blanc i negre, els grisos, la boira que també conformen el teló dels meus records. Al matí havia sentit a Joan Margarit dient que una poesia se sap que és bona quan, sentitnt-la, dius : aquest/a soc jo.

És la mateixa impressió que vaig tenir veient aquestes fotografies, en les quals hi trobava no un temps sió un clima conegut.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TROPOS VITALS

En Lluís Permanyer parla avui de si mai es van projectar les quatre barrres catalanes amb els raigs de llum del Palau Nacional de Montjuïc.  Després de molts dubtes en cerca de la veritat, sembla ser que sí, o almenys es va intentar. Però... Per un problema físic els colors no es projecten bé si no tenen una superfície de reflexió. Per tant la qualitat dels colors projectats a l’aire, tenia molt que desitjar i per això es va deixar còrrer.

Quina metàfora tan estupenda! No la trobeu oportuna ? Com a lletraferida no puc deixar de considerar-la una paradoxa dels moments que vivim (sense viure ben bé en nosaltres mateixos). Ara bé se’m planteja el problema de saber si es tracta d’una paradoxa, d’una metàfora, d’una metonímia o d’una sinècdoque. I això que he tret i mirat amb detall el meu vell llibre d’elements de teoria literària per a refrescar la meva comprensió.

Per estalviar-vos la consulta us diré que

Paradoxa- posa en contacte dues idees aparentment separades.

Metàfora- estableix una relació de semblança

Sinècdoque- estableix relacions de comprensió o coexistència.

Metonímia- designa un objecte amb el nom d’un altre amb el que hi guardi relació. 

L'arpa i les seves vibracions, 241

Robert Gerhard

Ja dins la tardor, novament inicio l’anada a l’Auditori els matins d’alguns  diumenges. Bon inici el dia 4. Us comento les dues obres de la primera part.

Robert Gerhard, nascut a Valls el 1896, va compondré Albada, Interludi i Dansa el 1936, un encàrrec de la BBC per una sèrie de retransmissions. En aquella època ell era estudiant a Cambridge. L’obra va ser concebuda com a resposta a la inquietud que suscitava Espanya en l’opinió pública durant la Guerra Civil. El material melòdic de la composició presenta una clara relació amb les característiques del folklore català malgrat no utilitzar melodies populars. Aquesta vinculació amb la música del país era una expressió de la seva identificació amb la causa republicana. Les seves sonoritats  evoquen el nacionalisme català, no sols per les seves melodies, harmonies i ritmes, sinó també pel color de la cobla. Una activitat creativa, amb un segell propi inconfusible.

ALBAN GERHARDT, violoncel

La segona obra oïda, El Concert per a violoncel i orquestra en Re menor d’Édouard Lalo va ser escrit el 1876 i estrenat l’any següent a París. Gran expectació per veure tocar a Alban Gerhadt, nascut a Berlín,  un dels solistes més destacats del moment. Toca un violoncel Matteo Gofriller, és la primera col·laboració d’ell amb la OBC. És una obra virtuosística que permet el lluïment del solista alhora que apreciem la mestria de Lalo en la composició en general. Comença amb un preludi que introdueix uns trets rítmics que retrobem el llarg dels seus tres moviments. El més interessant l’intermezzo, eminentment líric i amb protagonisme indiscutible del solista.

No coneixia cap de les dues obres, fet que s’agraeix dins el repertori del programa de la temporada, així s’aprèn música. 

La tresca i la verdesca

He estat amb un mal de queixal horrosós.  Després d'anar al dentista, pitjor que mai. Ja em pensava que el cap se m'estava desfent i que no hi hauria sortida. Ara, sembla que a base d'antibiòtic estic millor però encara em sento el cap ple de grills i tot plegat una mica embotornada.
Encomaneu-me a Santa Polònia a veure si me'n surto i no em tingueu en compte si no escric gaire.

L'arpa i les seves vibracions, 240

D’entrada dir-vos que no és l’humor que a mi m’agrada, malgrat que he de reconèixer que molta gent  que omplia el Teatre Borràs, reia sorollosament. Si, valoro l’argument que transfereix un ritma trepidant, un moviment constant dels artistes sobre l’escenari i unes situacions còmiques/ tràgiques. Bons actors, coneguts la majoria, bona interpretació i sobretot un final inesperat que dóna gir al sentit de l’obra. Preus amb el 21 % de l’Iva incorporat, detall que fa que es noti l’augment de preu, però ens cal salvar el Teatre en majúscules.

Pep Cruz, Santi Ibañez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos, Isabelle Bres.

L'arpa i les seves vibracions, 239

MUSEU DE LES MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT 

Encara espaordida per la visita a les trinxeres, a l’hora del dinar comento amb els amics geògrafs que he tingut present a Hemingway, tot recordant la novel·la ”Per qui toquen les campanes” on el brigadista Robert Jordan, acaba tràgicament mentre posa explosius en el pont. Entre tots comentem altres llibres de la guerra civil. Sortosament ens serveixen un bon dinar i a la tarda canvi de xip, anem cap a Bellmunt del Priorat a visitar el “Museu de les mines”.

Bellmunt és el poble miner de la comarca del Priorat més important pel que fa a l’extracció de mineral, la galena, tant per la seva qualitat com per la quantitat, d’ella s’obtenia el plom i s’exportava en lingots. Actualment la mina,per la seva poca rendibilitat  ha deixat de funcionar per a la extracció i s’ha convertit en Museu.

Nosaltres visitem la mina Eugenia que era la mes important de la zona, no només per les seves característiques, sinó també perquè és on es localitzaven totes les instal·lacions de l’empresa “Minas del Priorato S.A”, com és la foneria, els tallers mecànics, la fusteria i  els magatzems. Els conjunt de les seves instal·lacions així com un tram important de les seves galeries formen el Museu , una iniciativa de l’Ajuntament de Bellmunt com a projecte cultural i dinaminitzador de l’economia de la zona.

La mina té 620 metres de profunditat, dividida en 20 pisos i 14 kilòmetres de galeries; nosaltres visitem el quart pis, actualment del 20 al 14 estan coberts d’aigua per les filtracions. Les extraccions es feien en sentit vertical seguint la veta de la galena de dalt a baix, Quan arribava el mineral a la superfície, no era pur, ja que estobava barrejat amb terres, roca i runes. A dins i fins a peu d’ascensor hi treballaven els homes, a fora a cel obert  les dones i nens, que destriaven el material en diferents piles. La vida dura de la mina, unes cinc hores, no més, la combinaven la gent amb la pagesia, així casi tot el poble era miner i agricultor a la vegada. 

La visita dura unes dues hores, en les que es reviu una part de la història de la mineria catalana. 

Tornem a Barcelona desprès d’un dia en el que  hem après coneixements de tota mena, des de el vi Kosher, a les terres de l'Ebre, fins les mines de Bellmunt.                                    

LA TRESCA I LA VERDESCA

10- 28 Jujol

Quina passada! He anat a seguir la ruta modernista de  l'arquitecte Jujol a Sant Joan Despí.

Ha estat magnífic. Feia molt temps que ho tenia en cartera i finalment ja és al sarró.

Jujol era tarragoní però a S. Joan Despí hi ha comptabilitzades unes setanta obres seves. El poble, a començ del s. XX , d'eminentment agrícola es va convertir en lloc privilegiat d'estiueig i per tant s'hi van fer o adaptar moltes cases.

Hem visitat nou cases o llocs en els que o bé va fer alguna intervenció o les va construir: l'església  cal Passani, la torre Jujol, can Serra Xaus, la casa Rovira, la casa Cebrià- Camprubí, la porta del taller del manyà que treballava per a ell,  a fons la Torre de la Creu, més coneguda per Torre dels ous que va fer per encàrrec d'una tieta seva tot just acabada la carrera. Brutal. No és que no us en vulgui fer una descripció detallada, és que l'heu d'anar a veure. És massa el que hi ha. I finalment, la casa Negre, que també hem visitat amb tot detall. Ens ha quedat claríssim que Jujol va ser un arquitecte a part sencera, lluny de la figura que sovint ens han fet creure com a solament associada al geni creador de Gaudí. I a més a més, i segurament és una de les coses més interessants de la seva personalitat, és un arquitecte que resolia els problemes amb els que es trobava, tant, que he arribat a pensar sinó feia coses complicades pel plaer de resoldre els problemes que se li plantejaven. De debò, us recomano molt aquesta visita que es fa tots els últims diumenges de mes i que cal reservar al telèfon  93 373 73 63, També podeu consultar la web cannegre@sjdespi.net. Ja em direu.

L'arpa i les seves vibracions, 238

 Anem cap l’OBSERVATORI DE LA BATALLA D’EBRE

Capella de Sant Pau de la Mola

Desprès del tast del vi Kosher i un bon esmorzar,sortim dirección al nord-est, on a dos kilòmetres i mig, es troba el poble de La Figuera. Al cap d’un turó hi ha l’ermita de la Verge de la Mola, molt venerada a la comarca; seguint  uns 500 metres a l’est, ens trobem al lloc central on residí  la comandància de l’exèrcit republicà durant la batalla de l’Ebre. El 1938 ei general Vicente Rojo, cap de l’exèrcit de l’Estat Major republicà, es va instal·lar a la Figuera per planificar l’ofensiva. Des de aquesta privilegiada posición es poden divisar 40 kilòmetres del riu Ebre. El geògraf que portava el nostre grup, ens explica amb diversos mapes,la estratègia on el general va preparar el pas del riu i el trencament del front nacionalista. És una trinxera molt ben conservada,reforçada amb ciment i que cobrien amb branques per no fer-la visible. Ficar-se ara a dins i fer el recorregut a cel obert, et produeix un calfred al recordar el lloc on van morir tants joves catalans i altres soldats

El dia ens acompanya i podem gaudir de la vista del riu i d’un dels seus ponts. Les diues fotos corresponen a la trinxera i al plànol de ceràmica explicatiu .

Retornem cap a capella de la Mola, mirant cap el nord, es poden veure els Pirineus, les terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó.

És el moment de pensar en el dinar i, anem novament al poble al restaurant “El Racó  de la Figuera” on reposem forces per seguir a la tarda, fet que us explicaré demà.

LA TRESCA I LA VERDESCA

OpenHouse 2. Palau Centelles

Sortint del Museu del fum – i amb les meves facultats plenes i intactes- me’n vaig cap a la Baixada de S. Miquel, al Palau Centelles, un edifici gòtic que mai he vist per dins. Ara és la seu del Consell de Garanties Estatutàries i de l’Institut d’Estudis Autonòmics. Tot i haver estat molt reformat diversos cops, encara pot veure’s força bé la mena de Palau que havia estat. Es tracta d’una casa senyorial urbana de la qual visitem el pati, l’escala principal, la biblioteca, el vestíbul, la sala 1 de la planta noble i la gran sala 2 també d’aquesta planta. La resta són ara dependències burocràtiques sense major importància arquitectònica. És interessant perquè ens mostra un gòtic ja mot renaixentista. A dins encara es conserven alguns detalls, però potser el millor són les làmpares de cristall de Baccarrà de les dues sales.

Encara que m’alegro de l’èxit de la convocatòria, és una llàstima que hi hagués tanta gent per tan poc temps, la qual cosa va fer que les cues fossin notables i no es poguessin visitar gaires edificis. Me n’han quedat les ganes i ara que tinc la llista la feina no se m’acaba.  

LA TRESCA I LA VERDESCA

  2012-10-27 Open House 1

(Nova versió perquè no sé què he fet pero m'he carregat l'anterior)

L'Open House, que com el seu nom indica és una jornada de portes obertes m'invita a treure el nas en algun dels 155 edificis de la ciutat que avui se'ns posen a l'abast. Primerament me'n vaig a veure un palau, El Palau Mornau, al carrer Ample que tot l'any passat em cridava l'atenció  per les obres que s'hi feien. Ara hi han instal·lat el Museu del cànem, en totes les seves vessants, A mi el que m'interessava era el lloc, un palau del segle XV que després de les successives transformacions al llarg dels segles, ara és una casa modernista tal com podeu veure a les fotos. Però, és clar m'he hagut d'empassar tot el contingut. Vaja per sort ha estat un empassar visual perquè hagués quedat una mica tocada. El cànem ha tingut al llarg dels segles i diferents cultures, una vessant pràctica, de confecció de cordes, robes, veles de barco etc, molt important i també, en la versió marihuana, haixís o com  en volgueu dir, una altra de cerimonial, màgico-religiosa, i també curativa. En fi. ja m'enteneu. Curiosa visita que m'ha deixat una impressió de caram, caram...

Les visites només són d'11 a 14h o sigui que surto pitant cap a un altre lloc.

L'arpa i les seves vibracions, 237

CAPÇANES

A la recerca del vi KOSHER

Amb uns amics de la Societat Catalana de Geografia, filial de ‘Institut d’Estudis Catalans, fem la sortida de tardor que organitzen cada any per ampliar coneixements d’una comarca. Anem al Priorat perifèric. Bus fins a Capçanes i primera parada per visitar el celler de la cooperativa, que elabora vins sota la denominació d’origen Montsant i, que ha aconseguit un notable desenvolupament gràcies a ser escollit per la comunitat jueva per elaborar vi Kosher, un vi que és fa sota el control estricte d’un rabí i els seus ajudants. Actualment la supervisió va a càrrec del rabí Jabad de Barcelona, que es trasllada dos cops a la setmana per tenir cura de l’espai del celler on s’elabora i guarda el vi Kosher. Veureu en la fotografia com  l’espai que no pot trepitjar cap persona no jueva, té reixes i una tanca protegida que sols pot obrir el rabí o els seus ajudants.

L’enòloga Anna Rovira ens explica l’elaboració del vi Kosher, el procés es molt curiós. Tota la preparació del vi, excepte la verema l’han de fer jueus. (jo em pregunto que passa si les persones que veremen són musulmanes, dones o persones impures, doncs per veremar no passa res... sinó ho haurien de fer ells i és molt pesat). Altres condicions que ha de reunir el vi són: no es poden utilitzar fertilitzants orgànics, l’edat mínima dels ceps ha de ser de quatre anys, les ampolles han de ser noves, i cada set anys s’ha de deixar descansar la vinya perquè es regeneri. A més la maquinaria ha de ser netejada a fons i ha de estar purificada completament, ens explica els rituals de neteja, tres vegades amb aigua calenta alternant amb aigua freda, en fi, tot netíssim.

El celler produeix vi kosher des de 1995, un vi que s’exporta a diversos països, i es consumeix pel Sàbat i la Pasqua. Veig i toco botelles de Lo mebushal (no està pasteuritzada) i Le Pessa ( apta per la Pasqua jueva).

Desprès passem a les altres naus, on en diverses botes es guarden en botes de fusta els altres vins de la marca Montsan,  i ens ofereixen un tast, en un espai preparat per rebre grups ,tenen visitants  de tot el món. El vi és de color maduixa, amb aroma de fruita madura,molt equilibrat i d’excel·lent  acidesa... en aquest punt ja estic desconcertada de tanta saviesa al fer un tast. A la botiga podem comprar ampolles de la diversitat de la seves marques. També venen oli de la comarca.

IMPURS NO PASEU !!!

                Botella apte per          celebrar la Pasqua jueva.
Etiqueta Le Pessa