L'arpa i les seves vibracions, 300

Dedicat a la Mª Dolors, avui que arribo al nº 300 de les meves aportacions. Gràcies per crear el Blocg dels Lletraferits, i a la Meri per les seves classes. Què millor que escriure sobre Beethoven i Mozart.

BADEN  DE VIENA

Ajuntament i columna votiva pesta

                           

A uns 26 quilòmetres al sur de Viena, es troba BADEN de Viena, ( no confondre-la  amb  Baden d’Alemanya, molt més coneguda).  És una ciutat petita, plena de balnearis i hotels de luxe,que acullen  gent de tot arreu, que va a curar-se de malalties o bé a prendre les aigües per plaer. Té places i  carrers cuidats amb fonts i parterres de flors. Al mig d’una placa la columna votiva amb acció de gràcies per l’acabament de la pesta, se’n troben a moltes ciutats austríaques. Recent restaurada, han trobat la manera de que els coloms no la tornin a embrutar, el sistema triat i que veiem per tot Viena, és embolicar-les amb una funda molt fina de tarlatana blanca.

Beethoven i la novena

Baden es visita en poca estona. Nosaltres busquem  dos fets importants, referents a la música i anem directes.. La primera fotografiar la casa on Beethoven va composar la Novena Simfonia; unes companyes de la Coral entonen una estrofa del Himne de l’alegria davant la porta. Si jo sàpigues posar un link a l’escrit podríeu sentir-la, però no en sé. 

Rètol sobre la porta

L'altra cal trobar-la dins la església de Sant Esteve, i allí anem, és l’església on Mozart va estrenar l’Ave Verum. És un petit motet sobre l'himne eucarístic homònim que data del segle XIV, compost per la festivitat del Corpus.   A la paret lateral una plaça en dóna constància i un quadre guarda la partitura original, faig la foto però  no trec el flash i fallo.

Església de Sant Esteve

Constanza, la dona de Mozart, passava temporades a Baden, per millorar la seva salut amb les aigües termals.

Portem la lletra i la música, amb veu emocionada la cantem.
Cantar-la en l'església de Baden, on Mozart la va estrenar és un goig i un privilegi. 

placa paret lateral

Partitura original,

                Adagio

Ave ave verum corpus
De Maria Virgine
Vere passum immolatum.

In cruce pro homine.

Cuyus latus perforatum

Unda fluxit et sanguine,

Esto nobis  praegustatum

In mortis examine,

In mortis examine.

Mª Dolors i Montse

.

A la sortida ens queda temps per prendre un refresc i comprar fruita al mercat, abans d’anar a dinar, que el fem en una bodega  típica, on ens atenen molt bé. A la tarda refem els 26 quilòmetres que ens retornen a Viena.

L'arpa i les seves vibracions, 299

 ÀUSTRIA IMPERIAL, SHÖNBRUNN

Com la llei del pèndol, de l’asprò del nazisme del Blog d’ahir, a la dolçor casi empalogosa de la Sisi en el d’avui.

 L'agost de 1977, vaig fer el meu primer viatge a Àustria, aquest és el tercer. La meva colla, tots molt jovenets llavors, amb màquines de fotos molt senzilles competíem en fer reportatges i àlbums. He escanejar aquesta plana per deixar-ne constància. A dalt  l’emperador Francisco José, nascut el 1830, la seva esposa l’Emperadriu Isabel Amàlia, nascuda el 1837, i assassinada a Ginebra el 1898, anomenada Sisi. A sota el Palau de Schonbrunn i diversos racons del parc, a banda i banda els escuts d’Osterreich i de Wien.

Tinc apuntat: Viena és la ciutat de Sant Esteve, bells contrastos de color, extensa i acollidora. Records de passades grandeses.Palaus i monuments, jardins, boscos, fe escrita sobre pedra. Somriure i goig, malgrat el sofriment d'altres hores. Ja veieu 36 anys desprès, em passo al Blog i a Internet, però m'agrada recordar, comparar i actualitzar en el temps.
Avui és diumenge, 11 d'agost, ens acompanya Romana, la guia de parla castellana, és de Viena, amb ella repassem un xic la història de Schönbrunn. Ens diu que visitarem 19 sales del palau i desprès els boscos. En un inici era un pavelló de caça al costat d'un manantial, desprès Leopol I el va ampliar per fer-lo servir com a residencia d'estiu, i l'actual es remunta a Maria Theresa que el va fer ampliar i renovar totalment, segons el gust rococó de l'època. també el parc que que s' extent des de Palau a la Gloriette, així com  els boscos del voltant.
La dinastia dels Habsburg va reinar a Àustria durant 700 anys, però sens dubte el període de Maria Theresa (1717-1780) i de Franz Joseph i (1830-1916), constituïren l’època més pròspera. Totes les construccions que manaren fer al país, però sobretot a Viena la feren a la vegada austera i bonica, centre d'un potent imperi i una de les capitals més prestigioses d'Europa.
Es troben infinitat de llibres de Història de tots els períodes, pels qui els vulguin estudiar. També recordar les pel·lícules sobre Sisi, que durant uns anys ens feren somniar amb princeses, amor i prínceps, pel·lícules dolçones, i vistes ara un xic cursis. A Palau hem descobert que aquella cintureta que la feia la dona més formosa de Viena, comportava un regim ferotge, i portar una cotilla de cuir mullada que de tant apretada li llagava la pell i no la deixava respirar bé. Per cuidar la  llarga cabellera que no es va tallar mai, calien dos donzelles durant dos hores cada matí per pentinar-la  (que ella aprofitava per fer classes), i un cop a la setmana per rentar-se-la, tot el dia. És veu una reproducció d'un cabell negre preciós i abundant que li arriba mes avall de la cintura, posada sobre un maniquí amb un dels vestits més coneguts. És allò que per presumir s'ha de patir, i  ella  devia patir molt. 

Crec que encara avui el país viu d’aquells temps, almenys en el que fa al  turisme. Seguin la pista dels Habsburg  per ordre d’impotància, trobem el palau de Schönbrunn, el palau imperial i el museu del moble, el que s’anomena trio imperial.

Exterior Palau

Nosaltres visitem el Palau de Schönbrunn i els jardins en un matí asoleiat de gran xafogor. Som valents i escales amunt i avall, veien les diverses sales i salons imperials, els terres tots de marbre, sostres de fusta, làmpades, mobles i quadres. Desprès del Palau, tenim temps lliure pel jardins, cada u segons les seves forces fa el que pot. Arribo fins a dalt de tot, darrera el llac.

Sala de ball

Llac i escultures

Desprès de tres hores, cal un descans

Gloriette

                    Demà serà més seriós, avui m'he permès una mica de romanticisme.

L'arpa i les seves vibracions, 298

MAUTHAUSEN

Entrada al camp

Passem del idíl·lic paisatge d’ahir a Obersalzberg a un de més àrid. En Joan ,el nostre Guía ens ha programat una visita a  MATHAUSEN, ens explica que és història de la humanitat, tot i l’angoixa que ens pugui produir. Què en tot viatge es veuen coses positives i negatives que cal conèixer per poder  judicar-les. El nostre grup és nombrós, sols dues persones és queden fora. Dins el grup tres xicots de onze anys, que viatgen amb els seus pares, no paren de preguntar.

El camp de Mathausen, s’inicia l’estiu del 1940 com a camp de concentració nazi, situat a 20 km. de Linz a Baviera , era una àrea escassament poblada. De l’originari, a mida que entravem més deportats se’n construïren quatre més radials. Els primers en arribar, uns 7.500 eren soldats republicans catalans,procedents de camps de concentració francesos, entregats als alemanys.

Dormitori

He triat les fotos que poso amb molta cura, tots hem llegit llibres, vist documentals i pel·lícules, i l’horror no s’acaba mai de païr, així que no poso cap fotografia de les moltes que cobreixen les parets, ni poso les de les càmeres de gas amb les seves tuberies obsoletes, ni els forns crematoris.

Menjadors

Desprès de parlar ahir d’un Hitler amable amb Eva Braun,ara sols deixo constància del que varem veure  in situ. Sembla que en un començament volien arrasar tot el complexa, però desprès decidiren deixar-ho com a museu per mostrar-lo a la humanitat. La visió no angoixa perquè tot està buit, no queda res a dins de cap pavelló, buidor total, però sabent el que hi va viure de dolor, desesperació  mort .

Les lliteres son dos caixons de fusta sobreposats, en cada caixó hi dormien tres presoners, capiculats, donat que el pes mitjà era de 42 quilos, hi cabien més o menys bé.

He triat les fotos que poso amb molta cura, tots hem llegit llibres, vist documentals i pel·lícules, i l’horror no s’acaba mai de pair, així que no poso cap fotografia de les moltes que cobreixen les parets, ni poso les de les càmeres de gas amb les seves tuberies obsoletes, ni els forns crematoris.

Desprès de parlar ahir d’un Hitler amable amb Eva Braun,ara sols deixo constància del que varem veure  in situ. Sembla que en un començament volien arrasar tot el complexa, però desprès decidiren deixar-ho com a museu per mostrar-lo a la humanitat. La visió no angoixa perquè tot està buit, no queda res a dins de cap pavelló, buidor total, però sabent el que hi va viure de dolor, desesperació  mort .

Les lliteres son dos caixons de fusta sobreposats, en cada caixó hi dormien tres presoners, capiculats, donat que el pes mitjà era de 42 quilos, hi cabien més o menys bé.

El pavelló que veiem sols era d’homes, que treballaven a una cantera de pedra que es troba a sota,una gran cantera de granit ,amb els blocs dels quals pavimentaven els carrers de les principals carrers d’Alemanya. Posteriorment obriren un altre pavelló per dones i nens.

Complemento amb un record, encara viu desprès de 17 anys. El dia 8 d’agost de 1996, durant un viatge a Polònia, visitava el camp d’ Oswiecim en alemany AUSCHWITZ ,comandat pel general Rudolf Höss, de trista memòria. i tinc escrit en el meu diari: “avui serà un dia per no oblidar mai. Hem vist in situ el que sabíem per la història, no es pot explicar; el que més m’ha colpejat ha estat sentir el gran dolor, sofriment i humiliació que s’ha viscut en aquest lloc. Ara és museu i es guarda tot el que s’ha trobat. Veiem vitrines de tot, cabells, ulleres, sabates, roba, el que més m’ha colpit, l’exposició de xumets i les tetines dels biberons dels nadons… innocència desvalguda, en mans de l’odi satànic”.

17 anys desprès, quan hi penso, segueixo veien el xumets i els biberons, quan veig nèixer un infant.  

Mathausen, dins l’horror és més suau, és un museu buit.

Parenostre

Desprès dels barracons, es baixen moltes escales fins arribar al sòl de la pedrera on treballaven els deportats, sense força ni musculatura , moltíssims hi moriren. De la pedrera se surt per una porta a l’esplanada que veieu a l’última foto, impressionats encara pel que em vist, decidim fer un minut de silenci seguit d’una pregària per la Pau, encetem un Parenostre.

Fa dos dies la Canciller d’Alemanya, Àngela Merkel, va visitar el camp de Dachau, amb fins polítics o no ?, el primer construït el 1933 a prop de Munich, Baviera. A la seva manera va retre record als que hi van patir i morir allí.

MAUTHAUSEN, AUSCHWITZ, DACHAU...mai més.

                                                     

                     

                                                                                                                                    

                                                   



jj

L'arpa i les seves vibracions, 297

OBERSALZBERG

Amunt, amunt, ja falta poc

Dos dies abans de la nostra sortida cap a Àustria, TV no recordo el nom de la cadena, va emetre dos reportatges sobre la vida de Eva Braun a Obersalzber, segurament molts de vosaltres també ho vareu seguir, no per conegut deixava de ser interessant. En el meu cas, ja que teníem inclosa una visita a l‘anomenat “Niu de l’àguila” el fet de ser  tant imminent en el temps, sols dos dies d’espera, em va fer estar més amatent als detalls.

A Eva Braun la descriuen com una dona de personalitat afable, bromista, esportiva,capritxosa i fantasiosa, 17 anys més jove que ell, despreocupada de la política  del Führer, però no ignorant del que passava amb les deportacions, vivia còmodament organitzant festes per les seves amistats i família, pares, i dues germanes IIse i Gresi. Hitler hi anava ocasionalment surtin del despatx del III Raich per a reposar i també rebre personatges polítics.

Canvi de bus

Nosaltres el 7 de juliol al matí, seguint el viatge, ens traslladem al sud de Salzburg, una regió exuberant de gran bellesa, pel camí ja veiem de lluny la casa  d’estiueig on Hitler va instal·lar el seu lloc de repòs. El nostre bus ens porta fins a una plana on  cal canviar de vehicle, ja que  el camí que segueix és més estret i sobretot empinat  amb moltes corbes, en un tram sols hi  ha una única direcció, cal utilitzat uns cotxes especials, pintats de vermell i amb una bona tracció, que van pujant els passatgers cap a dalt del cim. Un cop allí per accedir a dalt de la casa dues opcions, travessar a peu un túnel bastant llarg excavat en la roca i al final d’ell agafar un ascensor que en pocs segons et puja fins a dalt.

Entrada al túnel

                                                                     Casa Niu de l'àliga

El que sota estrictes mides de seguretat i gran desplegament de vigilància fou la casa de la parella, ara nosaltres tenim el privilegi de trepitjar-la, la mateixa sala de reunions, veure i tocar la xemeneia que sur a totes les fotos i gaudir de la vista magnifica dels voltants, talment com va dir Eisenhower quan la va visitar recent conquerida: “heus ací el niu de l’Àguila”. ( Tot va ser reconstruït i restaurat desprès del bombardeig en el que els aliats van fer caure tones de bombes).

Sala d'estar, ara cafeteria

Xemeneia

Sí, sí, és el mateix lloc.

Hitler i Ana

        Què se sent? Una barreja de sentiments, en primer lloc, la historia se’t fa tant propera que la palpes, el contra sentit de Eva i Hitler de viure dos mons, el de pau, jugant amb els nens i el gossos, que feien servir de propaganda d’una cara amable del Führer, i l’altra de pensar en la terrible guerra que des de Baviera i Berlin dirigia per “netejar” Europa.

I nosaltres ara, tots allí fent fotos, prenen un refresc i admirant el paisatge. Dono gràcies a Déu per la vida,  la salut que em permet viatjar i per tot el que tinc i em sobra, i demano que mai més es pugui repetir el genocidi.  Demà ens espera la visita a Mathausen.

L'arpa i les seves vibracions, 296

GUSTAV   KLIMT

Estic preparant un apunt sobre  el que hem vist de la vida de Hitler, és tant trist que no em surt, potser demà...

Ahir  escrivia que  havia conegut  l’obra de l’arquitecte Hundertwasser,  avui  un petit apunt de pintura.  Viatjar dóna per molt.

Tot just arribats a Innsbruck, anem a l’Hotel Sailer del carrer Adamgasse, que ens resulta confortable i on passarem dues nits. Comparteixo habitació,  la número 203,  amb la Mª Àngels, una companya  molt divertida. No és fins a la 2º nit que ja més descansada, me’n adono del quadre que teníem penjat  a la paret de davant  del llit i, en el no havia reparar fins llavors. Era una reproducció de Klimt, i sota la figura dels dos enamorats, “Der Kuss”. La Mª Àngels tampoc l'havia vist, a ella li interessa la música.

Era lògic i ben trobat, sàpiguen que és molt estimat i valorat a Àustria, la seva terra i El Petó un dels seus quadres més emblemàtic. Faig la fotògrafa abans de marxar per tenir-ne el record. No crec que a Viena tingui temps de veure’l al museu. 

Recullo les coses i agafo la maleta, sortim de l’hotel camí de Salzburg,  abans de tancar la porta m’acomiado  del quadre. M'agrada.

Ara a casa repasso uns apunts d’un curs  de pintura i, refresco  coneixements oblidats. És un oli sobre tela de 180 x 180 centímetres, realitzat per Gustav Klim entre 1907 -  08. Aquesta obra segueix els cànons del Simbolisme, és una tela amb decoracions i mosaics de fons daurat. Es troba actualment a la Österreichische Galerie Belvedere, de Viena. Partint de la mitologia s’ha interpretat com el peto d’Apol·lo a la nimfa Dafne,  però això caldria preguntar-l’hi a Klimt.

Inspirant-se en el quadre també es va composar una cançó, obra de la polifacètica artista madrilenya Virjinia Glück.

Innsbruck, carrer a prop de l'hotel

L'arpa i les seves vibracions, 295

Apunt dedicat al RAFEL,
Ignoro si has visitat aquesta barriada de Viena, el que si crec és que  coneixes l’obra de Friedensreich Hundertwasser, ja que t’apassionen les fotografies de tot el referent a arquitectura.

                                                           HUNDERTWASSERHAUS

Als amics que em llegiu, explicar-vos que tot turista que trepitja  Viena, el guía de torn, el porta cap el districte 3 , al carrer Kegelgasse 34 -38 per veure la Casa Hundertwasser, en alemany Hundertwasserhaus, el conjunt residencial municipal, construït entre 1983 i 1985. En Joan el nostre guía ens explica pel camí, que no veurem cap línia recta en tota la construcción i ràpidament ens ve a la ment la Pedrera del Passeig de Gracia de Gaudí, un cop davant del grup de cases observarem també trencadissos de rajoles de coloraines  de totes mides i formes.

Any 1977 l’ alcalde de Viena Leopold Gratz va oferir el projecta a Hundertwasser i,  un terreny per construir vivendes socials.  Ja davant de l’obra, tot el grup ens plantem davant el conjunt per admirar una arquitectura creativa, que combina pisos i façanes ondulants, obertures irregulars, colors estridents i, vegetació d’arbres i plantes, que surten dels balcons i finestres. Tot plegat suma 52 vivendes, 4 locals de negocis,15 terrasses de pisos, un jardí, 3 terrats comunitaris i 2 àrees de jocs infantils.

Hundertwasser deia  : “ Un pintor somia amb cases i una bona arquitectura, en la que l’home sigui lliure i es faci realitat aquests somni”

Val a dir que  la realitat no es tan idíl·lica ni gens pràctica per viure-hi. Les teules dels terrats  cauen, les rajoles és trenquen, les plantes creen arrels que es fiquen dins les parets, els vidres necessiten homes penjats per netejar-los i altres inconvenients.

Prenem un cafè en  el bar que està dins d'un local davant de la casa, el que veieu a la foto, creat pels turistes i imitant l'obra amb més o menys gràcia. Està preparat per comprar quelcom relacionat amb  la casa, jo compro les postals que veieu i, fullejo uns llibres a la llibreria, on  m’assabento que sol  o bé amb altres arquitectes,  té obres a Osaka, Darmstadt, Fráncfort del Meno, Plochigen, Wittenberg, Magdeburgo i les termes de Bad Blumau.
La visita ha donat per conèixer un arquitecte i la seva obra universal que la majoria desconeixíem.

L'arpa i les seves vibracions, 294

FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Carrer Progrés, 1º premi

Gràcia és una riuada de gent a totes hores, des del matí fins a ben entrada la nit, els que hi vivim gaudim de la Festa però també la patim. Porto uns dies zombi, a les nits els decibels de les orquestres properes a casa es  disparen i les orelles ho entomen tot. Tot sigui pel barri, la seva gent i els que ens visiten, que diuen que són milers.

Ja han donat els premis, segons la puntuació obtinguda, en total s’han presentat  17 carrers. Pels qui no sou de Barcelona o no heu vist res de la Festa un petit resum, encara que TV3 i  8tv, se’n han fet resó i han donat molts detalls gràfics dels guarniments, també els diaris han fet bons reportatges i el Facebook va ple de fotos.

Primer premi carrer Progrés, Juràssic Park Progrés. Animals gegants omplen el carrer dins d’una selva molt ben lograda i un petit llac.

Segon carrer Verdi, Fons marí. També premi a la originalitat, centenars de peixos neden pel mar.

Tercer carrer Mozart, viatge al passat. A més 8 premis  afegits  a la reutilització, il·luminació, detall artístic, ocells, sostre i portada entre altres.

Tinc fotos de quasi tots els carrers dins la màquina, però no m’entren a l’ordinador, així que seran molt deficient les que puc treure de programes.

Anit vaig participar a l’encesa de l’estelada a la cruïlla de la plaça Joanic amb carrer Pi i Margall, 4000 espelmes que havíem apadrinat els barcelonins i,  que organitzava l’assemblea Nacional Catalana a Gràcia, vaig encendre la meva i la de molts amics que estan de vacances i no se la van voler perdre. Molt emotiu a nivell de sentiments i bona participació de gent, civisme i alegria. No és va poder assolir el nombre de 5000 que volien, però no cal anar sempre de grandeses, hi ha el que hi ha i, s’ha d’assumir. Va quedar bonic el mosaic lluminós al apagar-se els llums del carrer i en la foscor cantar els Segadors. La foto és escanejada del diari El Punt Avui, molt defectuosa, les meves més boniques no sé passar-les de la màquina a aquest Blog.

L'arpa i les seves vibracions, 293

LIECHTENSTEIN

Volem amb Swissair fins a Zurich i allí trobem el nostre amic i xofer Raul amb les maletes esperant-nos. Ruta cap a Vaduz, ciutat al costat del Rin i capital del principat de Liechtenstein. Confesso la meva ignorància d’aquest tros de terra, desconec la seva geografia i la seva història, sols alguna pinzellada rosa de les notícies que a vegades venen en el Hola i que llegeixo a la perruqueria.

Així que em poso les piles i a aprendre una terra nova. El guía ens explica quelcom, és un país petit amb una superfície de 160 Km, sense sortida al mar. El seu territori és el resultat de la unió de dos enclavaments: Vaduz i Schellenberg. La forma de govern és una monarquia hereditària constitucional amb base democràtica i parlamentaria. El principat és conegut per ser un paradís fiscal, si bé no és membre de la Unió Europea, des de desembre de 2011 forma part de l’espai de lliure circulació europea. La bandera és blava i vermella amb una corona daurada. La veiem ondejar per tots els edificis, hi ha Bancs de tot el món, crec que 70 ?, casi més que cases. Té per lema: “Per Déu, el Princep i la pàtria”. Idioma alemany i un dialecte autòcton. Moneda el franc suís, però a nosaltres que ens hi quedem a dinar ens accepten els euros sense cap problema.

Vaduz és una ciutat petita i agradable, neta, s’hi veu riquesa amb les cases i els cotxes, molts hotels i Bancs i, dalt de tot d’un promontori el castell, altiu, majestuós; té uns 700 anys i és propietat dels prínceps de Liechtenstein des de 1712. Des de 1938 és la residència de la família del Príncep i no s’admeten visites, si, que si pot apropar per un camí empinat. No ho fem, la calor 32º que cau sobre nosaltres desprès de dinar ens deixa a la majoria fora de combat, cal buscar una ombra i prendre un cafè, no obtant faig unes poques fotos als llocs més emblemàtic, Museu de l’art, Museu nacional, Bodega de la Cort i Museus d’esquí i filatèlic, però sense esma de seguir. La casa dels prínceps és una de les famílies  nobles més antiga d’Europa i una dinastia de grans empresaris. La seva col·lecció d’art privada és una de les més importants del món. 

Hans-Adam II és el primer príncep nascut a Liechtenstein. El 15 d’agost de 2004 va nomenar el príncep hereu Alois, casat amb la duquessa Sofía de Baviera, com el seu representant, delegant en ell els assumptes de govern. Tenen 3 fills i una nena. Ara quan llegiu les revistes del cor ja podreu identificar-los, no parlo de finances ja que suposo que cap de nosaltres les portarà a aquest magnífic paradís fiscal.

El dinar ha sigut bo i ben servit, pugem a l’autocar per travessar la frontera d’Àustria entrant per Feldkirch.

L'arpa i les seves vibracions,292

   VIBRACIONS Austríaques

Tinc tants records al cap, que no sé per on començar, aquest viatge ens ha permès veure  coses boniques i, també de gran tristesa al comprovar la maldat de l’home (Mathausen  i altres destruccions).  Molts m’heu demanat que faci un resum cronològic del viatge, penso que aixó ho podeu trobar en qualsevol oferta d’un viatge a Àustria, tots inclouen Innsbruck, Salzburg i Viena. Em decanto com sempre per explicar les meves  vivències, records, vibracions que he vist i sentit, tant de música, pintura, arquitectura, gastronomia, espiritualitat, natura viva  exuberant en aquesta època, boscos, llacs, rius i demès i, el compromís humà dels companys que s’han preocupat de que tot sortís bé. Coses en contra sempre en sorgeixen, però les hem entomat amb bon humor, la calor que ens ha frenat un xic, algun sopar amb displicència dels cambres lentíssims en servir-nos, i  donada l’edat d’alguns, caigudes, ensopegades, relliscades, res greu.  

Si teniu paciència en llegir-me, cada dia de manera aleatòria, no seqüencial, trobareu  un apunt. El primer ha esta el de la sala daurada, que com a curiositat a molts us  interessava. El proper Liechtenstein.

Si entremig surten noticies noves, com avui els premis dels carrers de la Festa Major, les aniré intercalant.

L'arpa i les seves vibracions, 291

Sala daurada de la Musikverei

Parlar de Viena és parlar de música. En el nostre recorregut per Àustria, teniem inclòs un concert  a la sala daurada de la Musikverein, segurament coneguda per tots vosaltres, ja que és l’escenari des d’on es retransmet el Concert d’Any Nou de l’Orquestra Filarmònica de Viena.

Ja teniem les entrades que comprarem per Internet des de BCN, preu de platea 59 € que incluia de regal un CD amb la música de tot el programa.Diuen qiue la sala té l’acustica més excepcional del món, per la seva forma rectangular, el recobriment de fusta i el fals sostre.

Ja em teniu asseguda en la butaca corresponent, com tot el meu grup abillats per l’ocasió amb el millor que duiem a la maleta, sabates de taló i vestit negre de festa. (Ens havien avisat que el públic vianès , és vesteix molt bé per anar als concerts, però aquella nit ... tots erem turistes). La resta de públic tret de nosaltres, quasi tots japonesos i orientals de tot el planeta conegut, vestits de carrer i ben còmodes amb sandàlies, això si, sense oblidar cap d’ ells les magnífiques càmeres de fotos.

El viatjar comporta sorpresas, així que jo esperava escoltar la Filarmonica i ,en el seu lloc, el que està programat tot l’estiu en aquesta sala daurada, és un simpàtic concert anomenat “Mozart de Viena”, que consta de 30 músics que componen l’Orquestra Mozart de Viena, la majoria actúen en la Filarmònica o en altres orquestres de prestigi de la ciutat. Els cantants procedeixen de l’Òpera de Viena. Tot dins d’una ambientació , els músics, el director i els cantants van vestits amb trajos de l’època, perruques incluides. La interpretació de tots ells magnífica, tant músics , com la soprano,el tenor, el millor el clarinet Ernest Ottensamer.

La sala com la veiem sempre per TV el dia 1 de gener, però sense flors ni senyores  vestides per la ocasió, si lluïn les grans l1mpades de cristall i els daurats de les cariàtides que aguanten les columnes. Ambient relaxat i festiu.

Us copio part del  programa que com no podia ser d’altre manera eren obres de Mozart:

Sinfonia concertante, K 364

Clarinet Concerto, K  622

La flauta màgica, duet de Papageno i papagena

I altres aries i duets

Per acabar i com a regal, dues obres de Strauss, El Danubi blau i la marxa Radetzky.

Explicat així, pot semblar un show per turistes, res més lluny, la gran professionalitat dels músics i dels cantants, van fer del concert una vetllada musical de gran qualitat.

Este verano

Intentando superar los rigores de la estación estival, he decidido refrescarme aunque sea solo mentalmente, acudiendo a la memoria. Recordando remojados films que periódicamente deberíamos ver y disfrutar.

He decidido empezar con “El nadador”, con un espléndido Burt Lancaster, entonces tenía 52 años, recorriendo y atravesando a nado, todas las piscinas del condado. El film fue realizado en 1968 por Sidney Pollack, tras el abandono de Frank Perry. Está basado en un relato de John Cheever. Una visón de lo que es el final de la juventud, el transcurrir de los años, pero con tanta piscina, es muy refrescante también.

Pasemos a algo menos preocupante, “Escuela de sirenas” (1944), con una esplendorosa Esther Williams, una excelente nadadora, anterior a Gema Mengual, de la época dorada de la MGM. Con motivo de su reciente fallecimiento, a los 91 años, salió otra vez a la luz, la frase pronunciada, según dicen, por una actriz cómica de la época: “ Mojada es una estrella, seca no es nada”. Esther Williams fue una estrella de natación sincronizada que vio truncada su carrera, al suspenderse los Juegos Olímpicos de Helsinki de 1940, por la Segunda Guerra Mundial. Pero de esta situación negativa para ella, pensó entonces, significó su lanzamiento al estrellato cinematográfico y salimos ganando todos los cinéfilos. Rodó 26 títulos acuáticos.

Y de las piscinas pasemos al los ríos, cascadas y el mar, con “Ave del paraíso” (1932), (para los que prefieran el color, existe la versión con Debra Paget y Louis Jordan). Yo prefiero la de la hermosa Dolores del Río y Joel McCrea, dirigida por King Vidor. Una delicia de imágenes de la enamorada pareja, en una idílica isla, que verla en esta época del año rebajaría el agobio del calor estival. La película escandalizó al público de la época, al ver a los dos protagonistas, bañándose desnudos en el mar.

Y ya que estamos en el mar, por qué no recordar aquella escena de sexo espumoso, como alguien lo llamó, al adúltero revolcón, entre las olas de una playa solitaria, entre Burt Lancaster y Deborah Kerr, en el film dirigido por Fred Zinnemann “De aquí a la eternidad” (1953). Película que podréis volver a ver en el pase único que realizará el cine Méliès el próximo día 8 de octubre a la 20,15h. Una refrescante oportunidad de ver este film ganador de 8 Óscar.

Quizás, animados por mis propuestas veraniegas alguien decida correr a la playa que le pille más cerca y bañarse. Vigilad dónde os metéis, recordad lo que sucedía en “Tiburón” (1975), luego no me culpéis a mi.

UNA IDEA

Marilyn Monroe, en “La tentación vive arriba” (1955) guardaba la ropa interior en la nevera. Una buena idea para ganarle la partida al verano.

DES DEL BALANCÍ- 15-8

Un raconet del meu paradís per a tots aquells que el necessitin

Parla l'Olga d'un seu faraó que la repta a pintar-se els ulls. I jo recordo el meu amic Ibrahim que lloava els meus, amb recança. El tinc present en l'horror del que està passant al seu país, l'imagino en el dubte, el compadeixo en l'angoixa per la sort dels seus fills, el recordo en els bons moment passats, el sé sense veure'l ni saber-ne res. Pobre, tan pobre com el seu pobre país sense esperança ni il·lusió com la que varem tenir ni que fos la d'un foc follet que saps que no dura però és tan bonic. És el poder del record fet d'enyorança, nostàlgia i sensatesa. Un cop més no sé com interpretar el seu inch'Allà, que ve a ser el que Deu vulgui, que tan sovint deia, perquè no sembla que escolti. Recordes Marisa aquella comèdia en àrab que varem anar a veure? I com vaig estar de contenta perquè vaig entendre tres paraules que eren per mi un diccionari? Habibi, shucran i inch'Al·là.  La pau, la pau, com podríem donar-ne una mica de la nostra als qui estimem? O almenys una mica de la bellesa del sol entre les fulles, i el meu sentir? Que bonic fora (o què consolador) si fos veritat allò de la comunió dels sants.

L'arpa i les seves vibracions, 290

FESTA MAJOR DE GRÀCIA

Hem tornat sans i estalvis tots els components del grup que hem visitat Àustria. Sols la calor, molta més de la esperàvem, entre 32º i 33º, ens ha frenat una mica. Tant en grup com particularment hem viscuts bons moments, que  he anat anotant pensant en vosaltres i amb el desig explicar-los al nostre blog, ja veureu que n’hi ha de tots colors.

Vaig arribar ahir tarda, just per escoltar el pregoner de la festa Major  de Gràcia. El va fer des del balcó de la plaça de la Vila, l’Antoni Miquel i Cerveró, “Leslie” dels Sírex, conegut també com l’Anxoveta sobretot a la Barceloneta, lligat artísticament en la dècada dels anys seixanta amb la vila de Gràcia en diferents fronts ,com fou el mític San Carlos Club al carrer Gran. Segur que a més d’un barceloní us portarà records, jo hi vaig anar a algunes festes.

El cartell  que  us poso escanejat és obra del dissenyador gràfic Daniel Morell Feixas, veí de l’Eixample i amb arrels gracienques, que ha guanyat el concurs d’engany. Era la tercera vegada que es presentava i, tot i que amb certa polèmica ja que alguns hi veien denúncies  polítiques i socials, que volien desvincular de la Festa que és per a tothom,  finalment ha sortit guanyador.

Què hi veieu vosaltres?  Pel Daniel, és un procés creatiu, on les tisores representen un home i una dona ballant.

Més simple impossible.

La tradició es remunta a les primeres dècades del segle XIX. Els carrers i places acullen activitats i espectacles per a públics de totes les edats, procedències i  condicions. La Festa Major  de Gràcia, és  de fa anys patrimoni cultural de Catalunya i exemple de la nostra manera de ser i de fer .

La plaça del Diamant, on visc i on teniu casa vostre, és converteix en La Plaça del Swing, organitza l’Orfeó Gracienc, i presenta una programació dedicada al Swing i pensada per a un públic infantil i familiar amb un munt d’activitats i espectacles, sense oblidar les clàssiques classe obertes a tothom i els concerts aptes per a tots els públics i que fan d’aquest espai tot un referent.

Ara mateix surto amb la màquina de fer fotos… A reveure!        ( Àustria pot esperar)                                     

DES DEL BALANCÍ 12-8

Segueixo viva, malgrat la meva subtil desaparició del blog. Son coses de l'estiu que segueix amb els seus alt i baixos calorífers i per aquella malaltia que em té presa de forma malèvola. D'allò dels que van i venen ja no en parlo perquè és endèmic; ni els ocells no venen de tan espantats que estan de tant moviment.Jo mateixa, en una setmana de disbauxa no solament no m'he aprimat sinó que he engreixat 200 g. els quals puc posar a to, espero, en pocs dies. No llençaré ara per la gespa els esforços d'aquests mesos. Ja em vagarà de fer-ho en el viatge al setembre. I després també pateixo els problemes de telefònica que ens té abandonats i no sempre que vull puc connectar-me. M'agradaria saber si a Silicon Valley això també els passa, sospito que no. Dins d'aquest paquet de desastres relatius, no tinc ni esma, ni inspiració i no escric res de res. Potser al final faré erupció i escriuré Batalles i tranquil·litat - tampoc no em faig il·lusions de poder emular Tolstoi. I el que no penso fer és culpabiliTzar-me o inquietar-me.  O sigui que ja ho sabeu, fidels meus: piano, piano si va lontano i penso que tot el que faig ara, després no podré fer-ho o almenys en la mateixa companyia. Visc en aquella dita de la nostra saviesa popular: qui els ha fet el nas que els tingui a braç.

DES DEL BALANCÍ 5-8

Estic en un atac greu de saiforitis aguda. No sé si recordeu que és una dolència d'estiu que ataca a qui és a Saifores. Es presenta en dues formes, les dues prou malignes. Una és la mòrbida, caracteritzada per un salvatge desig de gaudi del fare-niente  sense cap voluntat de recuperació. L'altra és la de l'activitat desfermada en feines diverses, específiques, d'aquelles que poden passar mesos en letàrgia però que quan es comencen no deixen treva. També poden combinar-se ambdues formes. Jo ara estic embrancada en la neteja i organització del taller de fusteria. No sé si podeu imaginar els milers de claus, cargols, tacs, eines diverses, estris, peces de tota mena, caixes i capsetes, pintures de tot tipus i color, fustes variades, ferros, plàstics etc, etc que pot arribar a contenir un taller com el nostre, sempre en marxa en feines, arreglos i construccions d'allò més variat. Ja sabeu que el meu so de fons acostuma a ser la polidora, la serra, el trepant o els cops de martell. Al meu voltant, com a papallones, nens amb la gana sempre oberta, grans amb ganes d'ajudar, uns que riuen, altres que criden... és com una versió de la pluja d'estels que aquests dies ja comença: petits cossos com granets de sorra  que s'incendien al penetrar a l'alta atmosfera amb la fricció de l'aire. Com ells no són pluja, ni són estels però brillen i deixen l'estela del seu pas.

l'arpa i les seves vibracions, 289

TIROL

Uns apunts abans del viatge a Viena. Aquesta vegada viatjo amb un grup de gent més o menys coneguda de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, alguns són de la Coral , l’altres companys meus de les classes de música, veïns del barri i un poti poti d’avis i alguns, pocs, nets. Veurem quina amalgama en surt de tot plegat.

Donada l’edat tirant a grans, han preparat un viatge còmode, sense excloure caminades i passejades per veure com més millor. La primera comoditat és que avui el nostre xofer i amic, amb el seu nou autocar, gran i còmode, ens ha recollit les maletes i ens precedirà en dos dies. Nosaltres sortim dilluns dia 5 en un vol de Swiss Air, directes a Zurich, a les 6,30. Allí trobarem el Raúl, l’autocar que tindrem tot el viatge i les maletes. De l’aeroport de Zurich directes a Vaduz, travessant la “Terra de Heidi”, ciutat ubicada al costat del Rin, capital de Liechtenstein, i paradís fiscal. Lloc triat per dinar i donar una volta a la ciutat, per entrar desprès a Àustria per la població de Feldkirch, ciutat federada de Vorarlberg, té el riu III que desemboca al Rin. Sopar i allotjament a l’hotel Salier, on desprès de sopar ens oferiran un espectacle de música i balls típics del Tirol. Em caldrà cantar el que em recomana la Mª Dolors iu-la-la-hi-hu... Val a dir que en el cuidat dossier que ens han donat hi ha un apartat de cançons tiroleses i d’altres típiques per cantar a l’autocar durant els desplaçaments.

Tot el que passi els dies següents ho sabreu a la tornada...Igualment volarem sense maletes, que recuperarem dos dies desprès a l'Oratori de Gràcia.

DES DEL BALANCÍ-2-8

Del dret universal a la informació

Ja som a l'agost i els dies passen inexorables. Des del meu refugi de pau, sembla que sigui fora del món. No he vist ni un sol telediari des de fa més d'un mes i el meu dit no ha tocat cap botó de televisió, ni radio ni cap enginy. Com a banda sonora tinc les tórtores, el ventet, l'aigua de la piscina i veus humanes. Això no vol pas dir que estigui desconectada del món. Tinc els diaris i els llibres. En uns hi trobo l'actualitat més repel·lent i pertorbadora; ens els altres els somnis, l'experiència, el que sé i m'interessa.

És un estiu d'actualitat d'allò menys engrescadora. Tot és previsible i cada cop més embolicat i confós , uns espectacles mediàtics i polítics, fastigosos, dels de fer-te perdre la fe (si en tenies) en els qui "regeixen els nostres destins". Avui, però, he trobat un cert consol en un comentari de José Antonio Zarzalejos  comparant el discurs intencionadament exculpatori ( per a qui?) de Rajoy, comparant-lo amb un sonet de l'Alberti : La paloma. Sí, efectivament, és humà equivocar-se però de bojos, d'inconscients o de malèvols, afegeixo, seguir en el mateix camí i pretendre convertir-ho en una virtut. 

A sobre el llum de la piscina, una puput mostra el seu plomatge tan bell. Diuen que és un lladregot de nius aliens que utilitza per a posar els seus ous i que els covin uns altres. Potser la lliçó és allò de zapatero, a tus zapatos. O, si quiere ser felice, no analice, compañero, no analice.