dilluns, 18 de març del 2013

la tresca i la verdesca



La crema
            
De la postguerra, el temps de la gana, el que recordo es la crema cremada.
Uns oncles meus vivien a Mataró i ell era metge. Molta gent que no el podia pagar amb diners li regalaven ous, llet, gallines, etc. La meva tia Maria, cuinera excelsa, feia crema i ens la duia. Era meravellosament marbrada del sacseig dins el pot de conserves (dels de la goma). I la flaire al destapar-la... divina.
Ara, la crema sobrera, fredíssima, de la nevera i amb el cremat esbarriat és un dels pocs dolços que m’agrada (i amb deliri).

Els ingredients ja els teniu. Ara, la recepta:
Bulliu la llet amb la pela de mitja llimona i un trosset de canyella. Un cop bullida i tèbia, se'n separa una tasseta on desfer el midó.
En aquest moment despengeu el telèfon i tanqueu la porta. Com diuen al circ, la més mínima distracció pot causar la mort de l'artista.
En un bol gran es posen els rovells (sense gens de clara) i es pasten amb el sucre, afegint-hi a poc a poc la llet i la del midó. Ara, un pessiguet de sal i posar-lo al foc, no gaire fort, remenant, a poc a poc i sempre pel mateix costat.  En el moment que noteu que comença a espesseir, atureu el foc. No hi ha d'haver cap grumoll però si no n'esteu segurs, coleu la crema sobre una plata gran (la de fang és la canònica). Jo hi deixo la pell de llimona tallada a trossos de dos cm. aprox: és com les faves del tortell de Reis i són requeteboníssimes.
Un cop freda cremeu-la posant hi sucre a mesura que ho feu perquè no l'embebeixi.

Quina sort que ja sigui demà Sant Josep! Quina sort tenir records per a tots els sentits i que mai no ens deixin.



diumenge, 17 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA


Avui és el dia de la Poesia en Català
Per mi, la poesia és una necessitat puntual de reflexió i resum, com un destil·lat del que sento.Aquí teniu un poema meu, no perquè sigui bo, sinó com a petita contribució.

Oblit del Record

Un oblit fet de records
Un deixar agafant coses
Un desús del que en faig ús
Desmemòria del que penso
Amnèsia de l’enyorança
El descuit d’allò sabut
Distracció del que interessa
Omissió de la memòria
Record? Oblit?


dissabte, 16 de març del 2013

UNA REINA…


Siguiendo la iniciativa propuesta por Mª Dolors de narrar la

“TROBALLA DELS DIVENDRES”,

quiero poner este sábado, un descubrimiento

hecho por mi, y que narraré en 3 partes, para no descubrirlo a la primera.


1
Buscando a Nietzsche

Stefano Poggi, profesor de Historia de la Filosofía de la Universidad de Florencia (Italia), relata en su libro “La verdadera historia de la Reina…” (De la Selva Turingia a Hollywood), dejo en puntos suspensivos el nombre de la Reina, para no descubrir antes de hora el secreto que el profesor descubrió, mucho antes que de que yo lo hiciese en París, en el año 2006, junto a mi mujer y mis dos amigas blogeras.
Stefano Poggi, propuso a unos colegas y alumnos suyos, en los años 90, una peregrinación por los lugares ligados a la vida de Nietzsche. Y en ese recorrido, estaba situada la pequeña ciudad de Naumburg que durante un tiempo estuvo ubicada la casa familiar del filósofo. Allí visitaron, la catedral, en cuyo claustro se halla la estatua del s. XIII que representa a Uta de Naumburg, icono de la nobleza y belleza femenina alemana.
Stefano Poggi, explica cómo la regia nobleza de Uta puede adquirir una siniestra ambigüedad cuando es usada como símbolo, con fines propagandísticos, como lo fue por parte del régimen nazi y que años antes, fue una de las más famosas malvadas de Hollywood. Toda una metamorfosis. Cómo una cosa se convierte en su contraria o bien la posibilidad de que una sola y misma cosa sea también otra.

LA TRESCA I LA VERDESCA


UNA BONA NOTÍCIA: El Llorens ja és a casa. Ja m'han despatxat com a xoferessa.

Aprofiteu el cap de setmana per preparar el que necessitareu per fer la crema de Sant Josep. Així tindreu més estona per llepar-vos els bigotis, si en teniu, o refregar-vos els llavis. En aquest cas poseu-vos una mica de crema de cacao , que amb el fred que carda aquests dies!
El Rafel haurà de substituir el sucre pel seu beuratge màgic; la resta serà com ha de ser.

Ingredients per a 4-6 persones:

1 litre de llet, 4 ous (recordeu què diu el Ferran Agulló), 60 g. de midó de cuina, un canonet de canyella, 1/2 llimona (la pela groga sense blanc), 100 g. de sucre (o més si sou molt llaminers,  però penseu que en el cremat també n'hi va). 
Bona vigília i per molts anys a les  Pepes i Pepets, que n'hi ha una bona colla, tan en estrictu senso com en el figurat.

divendres, 15 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 260

Demà al matí l’Euromed em portarà a València. Allí a l’estació Joaquin Sorolla m’esperarà una amiga que m’acull a casa seva perquè gaudeixi de les festes de les Falles, els ninots, les mascletas, el foc, molta pólvora i animació per a tot arreu. A la tornada us explicar les meves vibracions, ja que no crec pugui disposar d’Internet ni de temps per entrar al blog.

1- Nous divendres- LA TRESCA I LA VERDESCA


Com que veig que, fora d'honorables excepcions, no us interessa investigar per descobrir els enigmes que us proposo, començaré una nova secció: LA TROBALLA DELS DIVENDRES, en la que us explicaré alguna cosa que hagi descobert, trobat, après etc. 

Ahir, al pati de l'antic Hospital de la Santa Creu, vaig trobar-me amb uns plafons on s'explicaven coses de l'espai on ara es troba la Biblioteca de Catalunya, entre d'altres. En un d'ells deia que el 1587, aquest hospital va obtenir l'exclusivitat de la representació de les comèdies i altres espectacles que es fessin a Barcelona (o sigui les rendes obtingudes). Poc després va néixer el projecte d'un teatre propi que va ser la Casa de les Comèdies (posteriorment Casa del Teatre o Teatre de la sanitat) i va tenir moments de gran esplendor fins que el 1787 es va cremar. Va ser ràpidament reconstruït pero...
El 1844 Isabel II va donar permís a la Societat del Liceu per a construir el seu propi teatre, més espaiós i sumptuós, destinat a l'Òpera.
El 1915 el Teatre de l'Hospital, o Teatre Principal de la Rambla, va tornar a sofrir un incendi. Es va reedificar però es va vendre i ja no es va utilitzar més. Des de llavors la seva decadència ha estat visible i galopant. Ara, sembla que s'està tornant a remodelar per obrir-lo de nou. Veurem en què acaba.
Tot això explica perquè en un recinte d'aquest antic Hospital de la Santa Creu s'hi fan actualment i periòdica representacions teatrals (Recordeu la magnífica Antígona, de la Clara Segura i el Pep Cruz fent d'Èdip?). És una magnífica forma de relligar amb el vincle que la institució tingué amb el teatre. 

dijous, 14 de març del 2013



Uf!  

Per fi respirem una mica. Sembla que tot va entrant en la normalitat. Demà, si no hi ha cap canvi, donaran l'alta al nen encara que haurà de controlar-se un temps, com ja va passar amb el germà. Jo, de moment faig de xoferessa duent la Isa de casa a l'hospital i de l'hospital a casa. Espero amb delit que tot entri a la normalitat, no per comoditat meva sinó per la d'ells. Segueixso "de baixa per maternitat interposada". Amb aquest fred tampoc no ve massa de gust trescar gaire.

dimecres, 13 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 259

                                                       HABEMUS PAPAM


I és un argentí. Jorge Mario Bergoglio de 76 anys.La meva família de Buenos Aires està contenta i no n’hi ha per menys. És l’arquebisbe de la seva ciutat, un home bo i humil, que se’l podia trobar pel metro o amb els més pobres i necessitats, el coneixen.

A mi d’entrada m’ha agradat el nom, Francesc I, nom del sant d’Assis suposo, ja que n’hi han d’altres de Francesc, fa pensar en pobresa i humilitat, cal veure si el Vaticà li ve ample i el retalla. Diuen que parla diverses llengües, ja el sentirem. Crec que s’obre una porta per on hi entrarà vent fresc d’Amèrica a una Europa vella i cansada, i massa instal•lada en la seva història i cultura. Ens ha desitjat al retirar-se del balcó, bona nit i bon repòs, demà será un dia per començar moltes coses noves.

dimarts, 12 de març del 2013


                                    Aquest és el Llorenç a les poques hores d'haver nascut

Créiem que no, però sí, Finalment hi ha problemes amb el nen. Les plaquetes encara no s'han estabilitzat i no se sap si l'hauràn d'intervenir per un problema del ronyó que té "embussat" un conducte. Espero que tot plegat no siguui res però a la mare avui li donen l'alta i el nen queda ingressat, de moment. O sigui que.serà una complicació d'anades i vingudes. Com comprendreu , de moment no estic per a gaires entrades de blog. Fins aviat!

divendres, 8 de març del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 258



                                     BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA

Avui un petit apunt sobre la Banda Municipal de Barcelona. Va ser fundada com a orquestra de vents i percussió el 1886 recollint una tradició centenària d’agrupacions musicals que des de l’Edat Mitjana cobrien els actes solemnes de l’Ajuntament.
Entre els anys 1915 i 1939, va viure una de les èpoques més glorioses sota la dirección de Joan Lamote de Grignon. Ell la va consolidar i en va aconseguir l’arrelament a la ciutat de Barcelona. D’aleshores ençà, la Banda ha fet un llarg camí i l’any 2011 va celebrar el seu 125è aniversari. Ha viscuts en diferents espais de la ciutat, actualment és formació resident de L’Auditori, on ofereix una temporada estable de concerts, i des del 2008 Salvador Brotons n’és el director titular. Amb ell la Banda vol potenciar l’estrena i interpretacions d’obres de compositors catalans, donar a conèixer el repertori original per a bandes simfònica i realitzar una programació variada i popular amb l’objectiu d’apropar la música a la ciutadania.
Segur que heu seguit actuacions als barris de la ciutat, a la participació del Grec i a les Festes de la Mercè.
Diumenge al matí a la sala Oriol Martorell (era la primera vegada que hi entrava) de l’Auditori, vaig escoltar la Banda dirigida aquell dia per J. Vicent Egea que va interpretar l’obra escrita per ell mateix, Suite Cèltica, inspirada en els fenòmens volcànics del parc natural de Timanfaya, a l’illa de Lanzarote. Va precedir aquesta partitura l’estrena d’un compositor valencià, Manuel Pardo, amb Dues invencions, estructurada en dos moviments: Doble cànon i Variacions, que va se molt aplaudida. La peça amb més força sens dubta la que va tancar el concert: Les danses polovtsianes del Príncep Igor, de Borodin. La fotografia correspon a una representació de l’òpera El Princep Igor, però li dóna color si l’associeu a la música.


LA TRESCA I LA VERDESCA



Ja el tenim aquí! Uf, ja respiro; sembla que tot està bé.

LA TRESCA I LA VERDESCA

I què ens han d'explicar!. Nosaltres ja ho hem demostrat a bastament.

Avui és el dia de la dona treballadora (això sí que és repetir una mateixa idea). I la meva jove més jove, la del Marc, el fill petit, s'ho ha pres al peu de la lletra i avui tindrà un fill. El meu desè nét. Es dirà Llorenç i naixerà per cesària. Ja m'excusareu però avui no hi haurà enigma, no estic per això. La veritat que sí, molta il·lusió i tal i tal però ara, en aquests moments, és el torn del patiment i les ganes que tot vagi bé. Ja us diré el què.

dijous, 7 de març del 2013



Encara falta més d'uns setmana per Sant Josep, però ja començo a pensar en la crema. I com que fa temps que no entro cap recepta, avui us envio la dels melindros que acabaran de donar el toc al postre.


Ingredients: (per a 30 melindros)
  • 3 ous
  • 75 g de sucre
  • 75 g de farina
  • 1/2 cullerada de llevat en pols
  • sucre llustre
Preparació:
Separa les clares dels rovells i bateu el rovells amb el sucre fins aconseguir una pasta espessa i blanquinosa.
A continuació bat les clares a punt de neu forta (girant el plat no han de caure).
Ves afegint la farina, passada pel sedàs o un colador fi, a la massa de rovells i sucre, remenant fins que quedi ben barrejat. Afegeix les clares a poc a poc i de forma suau.
Posa aquesta massa en una mànega pastissera amb el broquet sense dibuix. Folra la plata de forn amb paper vegetal o silpad si en tens i amb la mànega o com en la  foto si et veus amb cor, ves fent tires d’uns 8 cm. de llarg i 2 cm. d’ample. Empolsina-les amb sucre llustre i enforna a 200ª durant 10 minuts.
Recorda que quan hi fiquis la plata, el forn ja ha d’estar calent.

dimecres, 6 de març del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA

     A qui no li agrada sentir explicar contes? És d'aquelles coses que a les àvies i avis no ens han de descobrir. però sí, potser  redescobrir noves propostes o veure com a tots els llocs del món la màgia del conte es fa saviesa popular, amb matisos particulars. I aquests mateixos fils de coneixement es poden reforçar, i molt, amb unes bones il·lustracions. Irina i Olga Ert són dues germanes, russes, pintores que s'hi han especialitzat.t. Segur que a les llibreries algun dia us heu quedat embadalits per alguna de les seves obres i em sembla recordar que ja us en havia parlat en un dels primers blogs.. Les dues són molt bones però a mi potser m'agrada més la Irina; l'Olga te un punt més màgic i oníric, tot i que la Irina no és pot dir que sigui realista. 
     Avui el Centre de Recerca i Creació Casamarlés (Astúries 38) organitza una vetllada de narració de contes del Tibet en la que es projectaran  il·lustracions d'aquestes dues pintores. 
Serà a partir de les sis de la tarda.





                      Irina















                                     Olga
     Als que no volgueu o pugueu assistir us recomano que busqueu a Internet els dos noms i així us   fareu idea de com pinten. Val la pena.

dimarts, 5 de març del 2013

SOLUCIÓ A L'ENIGMA Nº 13-9



A partir d'ara numeraré els Enigmes, però com que seria molta feina rastrejar-los tots, començo la numeració amb els d'aquest any. El proposat divendres passat i endevinat per la Maria Teresa és el nº9.

 I la solució és......trrrrrrrrrrr, trrrrrrrrrrrr, trrrrrrrrrr
el carrer Jerusalem, situat entre Carme i Hospitat. L'aparcament és La Gardunya i el poema  La Jerusalem  alliberada de Torquato Tasso.

Tasso va néixer a Sorrento el 1595 i en aquest poema, llarguíssim, pretenia la unió de la Cristiandat i l'Imperi Otomà. Al final de la seva vida es va tornar boig; si llegiu la seva biografia no és d'estranyar, per la quantitat de coses que li van passar.

El nom del carrer prové del convent de Sta Maria de Jerusalem  i era de monges Clarisses. El va fundar Rafaela Pagés que havia peregrinat a Terra Santa i a la tornada, a Roma va aconseguir la llicència per establir el convent el 1462.

Ja ho sabeu. Aquest no era un enigma que es prestés a polèmica ni a aportacions diverses però sí que demostra que al passejar, cal estar amatent i preguntar-nos el perquè de les coses. Sense passar-nos; tampoc no cal anar amb el nomenclàtor de carrers a la mà.Abans, els noms dels carrers no es posaven, com ara seguint una llista, sinó que normalment venien a tomb per algun fet ocorregut allí.

divendres, 1 de març del 2013

L'Enigma de la tresca




   Hi ha un carrer a Barcelona que du el nom d'una ciutat llibertada durant la primera Creuada, descrita per un poeta italià  Està molt a prop d'un gran Mercat i d'una plaça on heu aparcat, segurament, molts cops i que últimament sempre està en obres, De quin carrer es tracta? I de quin poeta?
De què ve el nom, us ho explicaré al donar la solució.
(Si avui ningú no ho endevina, em tallo... les ungles).

Solulió a l'enigma de la tresca

Això va passar , el 7 de desembre de 1492.
    En una estada a Barcelona del rei Ferran el Catòlic, sortint de la capella de Sta. Àgata, a les escales se li va abraonar un home amb un gran ganivet a la mà. El rei el va poder aturar però es va fer unes ferides lleugeres al coll i al cap. L'agressor era Joan Canyamàs, un veí de la Roca del Vallès a qui, malgrat que el rei el va perdonar, les autoritats van creure que no podien desaprofitar l'exemple i el van lligar a un carro, passejant-lo per tota la ciutat mentre l'anaven fent a bocins de viu en viu.
   En Joan Canyamàs formava part dels pagesos de remença que volien ser lliures i no treballar per la noblesa.Malgrat que teòricament el rei havia posat fi als enfrontaments el 1486, molts no havien quedat contents i van seguir lluitant pel seu compte.
 


   Sempre tinc la impressió de viure alhora dues vides. Una, la del neguit i l'ocupació que sembla tan plena , i l'altra, la de veure passar núvols i deixar-se penetrar per les sensacions que m'omplen. La verdadera vida, segurament. Ara he passat sis dies a Saifores, mirant com cremen els tions a la llar, veient viatjar els núvols al so del vent i meravellant-me del blanc de setí de les flors de l'ametller. I poca cosa més.
   On era la resta de la meva vida habitual? Això m'ho pregunto ara; en aquests dies ni per un moment ho he trobat a faltar.
   Cara i creu, blanc i negre, buit i ple. Si no fos, podria ser la felicitat, si no fos.
   I per seguir la línia me'n torno altre cop. Potser la prunera ha acabat de florir i l'ametller ja és ple de fulles. Tal vegada el vent ens deixi passar alguna estona a fora i veure el xoriguer com vola, vigilant.
Adéu de nou, fins la setmana que ve. Abans, però us donaré la solució a l'enigma.

dimecres, 27 de febrer del 2013

DISSENY

ANUNCIOS, FOLLETOS Y CARTELES
    El trazo elegante y seguro de Eduard Jener, quedó bien reflejado en la serie de anuncios, para prensa y revistas, algunas en color, y carteles. Contemplar sus ilustraciones hoy nos deleita, como deleitó a todos los amantes de la belleza, el diseño y la ilustración, durante muchos años, quedando para la historia, sus refinadas y originales formas de fina y decidida línea. Aquellas delicadas figuras de modernas mujeres, aquellos primeros planos de manos, de alargados dedos, siempre dentro del más puro estilo Art Déco, incluso la tipografía en su mayor parte rotulada a mano, todo ello nos prometía belleza a raudales. Y lo sigue haciendo. Podéis comprobarlo, aquí dejo unas cuantas imágenes más, para cerrar ya, este recuerdo lleno de admiración, hacia un diseñador que fue pura estética, fina y elegante. Que lo disfrutéis.












dimarts, 26 de febrer del 2013

SERIE MEDITERRANEA
DE MYRURGIA
DEDICAT A L'OLGA 

Dies enrera baig trobar el teu (suposo) envàs
està a la www.todocoleccion.net
i el tenen a la venda per 12 euros
per si el vols afeigir als teus records 

diumenge, 24 de febrer del 2013

L'arpa i les seves vibracions, 257

                                             LES CONTES D’HOFFMANN


Amb la partitura original de Jacques Offenbach i, una posta en escena en versió moderna, coproducció del Gran Teatre del Liceu, San Francisco Opera i Opéra National de Lyon, hem gaudit d’aquesta coneguda òpera, que ens narra tres contes.

Estrenada a París el 1881, és una òpera que respon a la voluntat del compositor de no restar limitat a les seves exitoses operetes i entrar al món de la gran òpera. Obra de gran inspiració, combina amb eficàcia els aspectes fantàstics, sentimentals, sobrenaturals i també satírics i grotescos. El personatge d’Hoffman, narrador i protagonista, explica als companys de taverna tres contes que il•lustren els seus amors dissortats amb la cantant Stella: la d’Olympia, la nina mecànica, la d’Antonia, la cantant que es mor de cantar, i la de Giulietta, la cortesana que roba reflexos. La fotografia correspon a la nina mecànica, Olympia, que mitjan un enginy mecànic, balla i s’enlaira amunt i avall amb giragonses divertides, al final ens ensenyen que una grua gegant mou a la ballarina que enganxada per una cinta al voltant de la cintura fins a uns cables li permet ser manipulada per ells, i donat que l’escenari té una foscor total , òpticament s’obté aquest resulta sorprenent. Màgia pura. Cantà i ballà el paper d’Olympia la cantant coreana Kathleen Kim, soprano.

Els papers de Stella, Antonia i Guiletta , tots tres els cantà Eglise Gutiérrez, soprano cubana que actuava per primera vegada al Liceu, i el d’Hoffmann ho feu Ismael Jordi, tenor espanyol nascut a Jérez de la Frontera el 1973 i que és la revelació en el panorama actual de l’òpera espanyola. Direcció d’escena a càrrec de Laurent Pelly.

M’agradaria saber posar un link i fer-vos oir la música de la barcarola, la cançó folklòrica pròpia dels gondolers de Venècia, però no ho sé fer, així que haureu de buscar una audició antiga , us recomano la de la Teresa Berganza.



dissabte, 23 de febrer del 2013

CASA MUSEO DE EDWARD GOREY

EN CAPE COD

 
 

 En su casa de Cape Cod, Edward Gorey, daba representaciones con sus marionetas.

divendres, 22 de febrer del 2013

LA TRESCA I LA VERDESCA
















No em resisteixo a dir-vos que mireu avui el dibuixet del google, dedicat a Edward  Gorey, un magnífic dibuixant americà. Va il·lustrar molts llires en un estil entre satíric i terrorífic molt divertit. Us recomano que llegiu la seva pàgina de Wikipedia i que mireu els seus dibuixos. Va fer, per exemple, els del del Dràcula de Briam Stoker,  el Llibre dels gats de T.S. Eliot i  la Guerra dels Mons de Wells.  

L'ENIGMA DE LA TRESCA



Sabeu que Espanya és un dels pocs països on mai s'ha matat a un rei? Mai, cap ha mort ajusticiat, ni condemnat ni assassinat. Això no vol dir que no s'hagi intentat. Per exemple a Barcelona n'hi va haver un, que d'haver reeixit hagués canviat completament el curs de la nostra història. Va tenir lloc a les escales del Tinell. Qui va ser aquest rei? I l'assassí (en grau de temptativa).

DISSENY

LOS ENVASES

            Para prometer, como siempre se ha dicho en anuncios: “juventud y belleza eternas”, Myrurgia lanzó varias líneas de productos y Jener se ocupó de darles la imagen de producto personalizado y distinguido.
            Imágenes que aún hoy en día, siguen vigentes, en algunos casos, como lo es “Maja”, que como ya dijimos, explota la figura de Tórtola Valencia y que hoy se ha convertido en un souvenir para extranjeros que se vende en El Corte Inglés.  Resulta más que evidente que el diseño de estos envases hicieron mucho para el éxito de estas colonias, perfumes y jabones, queda demostrado con casos tan relevantes como las ya nombradas “Maderas de Oriente” o bien, “Flor de Blasón”, “Orgía”, “Sol de Triana” o “Bésame” entre otras, con sus exuberantes decoraciones florales, frutales o simplemente de dibujos geométricos. Todo un alarde de creatividad, decorativa y exótica, como ya se ha dicho. Con un exacerbado colorido que resulta una delicia observarlas aún hoy en día. Tanto que deberían figurar en libros de los dedicados a la ingente cantidad de diseños que surgieron con la nueva visión del arte que significó el Art Déco, durante los años 20 y 30.