l' arpa i les seves vibracions, 244

Basílica Sant Francesc, interior al capvespre

 GIOTTO DE BONDONE

El miracle de la font

Un home honra a Sant Francesc

Durant la setmana d’estada a Roma, abans d’assistir al Congrés, decidirem fer una escapada de dos dies a Assis, així que el dilluns de bon matí, ens plantarem a l’estació Termini per treure els bitllets. Caos total per  entendre’ns amb els itineraris, horaris, etc. finalment  en el Binario 1, però al final del tren convencional, sortia un altre tren a les 11,28 hores  cap a Ancora, però ens calia fer canvi a Foligno, just dos estacions,  per arribar a Assis, en el tren cap a Perugia. A les 13h. 46 m. finalment, trepitgem l’estació d’Assis on ens rep una pluja i un fort vent  que no ens deixarà  durant  tot el dia i tota la nit; el nostre equipatge era una humil bossa de mà amb el pijama i el raspall de les dents. Xops de tots costats, ens assecàvem la roba  amb el assecador de cabell de l’Hotel Roma, on teníem la reserva per a dormir dues nits, cosa que no férem per la imminent Vaga general italiana, i la por de quedar-nos allí sense retorn,  així que deixarem l’hotel a la tarda següent, per tornar a Roma, aquest cop amb un tren directe en tan sols 2 hores, 35 minuts . Durant el trajecte veiérem les inundacions de la regió del Laci i el mal que havia fet l’aigua als conreus i a les cases. A Roma el Tíber, ( Tevere per ells) anava pujant de nivell amb gran preocupació de les autoritats.

Tots aquests inconvenients no ens amargaren la visita a Assis . Un dels objectius era veure les pintures del Giotto, restaurades fa pocs  anys,  que ens mostraren els colors originals amb tota la seva bellesa. Se li atribueixen a Giotto,com les seves primeres obres, aquests frescos de la Basílica de Sant Francesc. Ell i els seus deixebles, pintaren un cicle de 28 frescos, basats en la història i llegenda de la biografia de Sant Francesc. La seva pintura és considerada  com el naixement de l’art italià, precursora de les innovacions que canviarien la marxa de la pintura des de l’humanisme del Renaixement, fins el segle XX. Deixeble de Cimabue, pren  com a mestre la natura, en escenes en llocs concrets, on les figures s’insereixen d’una manera natural, gestos, moviments, expressions , que trenquen l’estil bizantí que dominava la pintura  a mitjans del segle XIII.  Pocs visitants dins la immensitat de la Basílica, sols un grupet de japonesos, això ens permeté gaudir en calma dels 28 frescos, pintats per Giotto de Bondone,  nascut a Florència el 1267 i mor a la mateixa ciutat el  1337.

Enigma

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

Davant d'aquest quadre, quan finalment es va  exposar a Madrid EL 1981, un personatge polític, molt rellevant i conegut, va dir: la Guerra Civil ha terminado. Qui va ser aquest personatge?

I pel que fa a l'enigma de la setmana passada es tracta de Santa Eulàlia, efectivament, una estàtua a la Plaça del Pedró. El nom de la plaça prové de la fita o pedró que assenyalava la confluència dels camins que, venint de Montjuïc i del Llobregat, duien a la ciutat, l'un cap a la Portaferrissa (carrer del Carme) i l'altre cap a la porta de la Boqueria (carrer Hospital). Es diu que Santa Eulàlia va morir, després del martíri, en aquell indret.

lA TRESCA I LA VERDESCA

Un dia, a Creta en una casa penjada dalt de la muntanya, mentre esperàvem que en treguéssin alguna cosa per menjar  varen posar-nos a taula, un plat amb oli, unes llesques de pa, sal i un platet amb orenga. Per anar fent.

Avui, a la pàgina  de cuina refistoladada de La Vanguàrdia surt un suggeriment de vermut que és essencialment el mateix, però amb pans diversos -integral, de sèsam etc..- fets a trossos i la sal és Maldon, és clar.

Amb què hem d'amanir els nostres pensaments, i fets diaris, privats i públics, per fer-los més atractius, més engrescadors o més reals? 

Molts cops he recordat aquell dia en que la sal, l'oli i el pa eren la nostra entesa.

LA TRESCA I LA VERDESCA

            Ahir a la tarda, memorable sessió a la Filmo: projecció d’Adéu a les armes dins el cicle Per amor a l’art que s’hi està celebrant.

            Però no vas ser només la pel·lícula estupenda, de Frank Borzage sinó la intervenció de José Luis Alcaine- director de fotografia que ha format part del millor cinema espanyol dels últims trenta anys, com va presentar-lo Esteve Rimbau el director d la Filmoteca- d’unes escenes en les quals hi va veure i ens va fer veure tots els símbols del Guernika de Picasso. Efectivament, començant per l’ambient d’horror, la foscor i l’avenç de l’acció de dreta a esquerra, anem trobant en uns pocs segons del film, tots els símbols del quadre: la porta, el mort a terra amb la mà estesa, la dona cridant, amb els braços enlaire, la cara d’horror, els cavalls i la confusió de les potes, la mare en primer pla, el sabre trencat (tret d’un comentari de la pel·lícula), les oques en un carro (que es veuen millor en una de les fotografies que va fer Dora Maar durant el procés de la pintura). Inclús el toro, ens el va presentar com a Picasso, que molts cops s’hi va disfressar, que ens fa mirar el quadre, a la mateixa manera com Velazquez ho fa en Les Menines.

Bé, tota una lliçó de saber mirar. I com a anècdota rellevant, dir que a Gary Cooper (oh mi Gary!) el director l’hi va dir que no actués, que tan sols mirés. I efectivament tota la seva feina és la mirada que tot ho transmet. El millor Gary Cooper, que a segons quines pel·lícules en canvi, se’l veu una mica com aturat, estantís, diria. Però això són consideracions d’ordre personal sense rellevància. S’entén que el culte a Gary Cooper que esteu al Cel, sigui una qüestió transmesa de mares a filles... pels segles dels segles. Amén.

            A continuació una altra pel·lícula, Nel nombre del padre, de Marco Bellochio, una visió implacable i corrosiva d’una escola de nois als anys cinquanta. Però aquest és un altre tema.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TOCANT CAMPANES

Ahir vaig llegir que arreglaran les voltes cobertes dels voltants de Santa Maria del Mar i m’ha faltat temps per anar a revisitar-les abans no hi facin algun nyap. El dia assolellat acompanyava i m’he passejat a pleret. Aquests barris nostres, tan barris, tan “embotigats” però que malgrat tot conserven gran part del seu encant, m’ajuden a reconciliar-me amb la ciutat que en tants moments se m’ha fet desconeguda. He vist totes les voltes i els carrerons de noms tan fantàstics com la volta d' en Dusay i la de les formatgeries, pou de l'estanc, carrer dels ases, plaça de les olles, carrer de la vidrería, volta dels tamborets, volta de'n Bufanalla, carrer de les dames... i finalment he recalat i mai no me'n canso, a Santa Maria del Mar. I allí, quina troballa: les campanes, que normalment són a la torre, és clar, eren a peu de terra, al costat de l’Altar Major i les he pogut veure i tocar. N'han restaurat els jous i estan pendents de tornar-les a lloc, però aprofiten l’avinentesa per tenir-les a la vista uns dies i demanar uns calerons que ajudin a les despeses. No cal dir que he parlat amb els operaris (els savis arquitectes feien ranxo a part) que m’han donat tota mena d'explicacions. Una de les fotos està moguda però és del moment que traslladaven la grossa i amb les presses no ho he fet prou bé.

Estic fent col·lecció de matins interessantíssims i ja en tinc una bona col·lecció.

L'arpa i les seves vibracions, 243

Com cada any i ja en van XXVII, trobada internacional a Roma de tot el personal que treballa en l’àmbit sanitari, uns en presencia física, altres  via comunicacions. Dies 15 -16 -17 de novembre 2012. Aula del Sínode dins la ciutat del Vaticà. Llengües oficials, quatre: Italià, francès, espanyol i anglès, (l’alemany ha quedat fora) Participants més de 500. El tema d’aquest any és: L’Hospital lloc de trobada humana i espiritual.

S’han presentat comunicacions i experiències de tot el món, totes amb un denominador comú: cuidar, ajudar, acompanyar i estimar al malalt i el seu entorn, fent-li l’estada hospitalària el més agradable possible, pal·liant el dolor i oferint les tècniques més avançades per la seva curació, sense que aquestes tècniques ens apartin de la part humana i sensible que cada ingressat requereix. S’ha parlat d’hospitals de nadons, d’infants, d’adults i dels de cures pal·liatives. Les malalties que van en augment són: VIH-sida, tuberculosis i malaria.

Totes les ponències seran publicades integrament, en un dossier per llegir-les en calma més endavant. Dels tres dies el que més m’ha interessat, per la diversitat dels llocs,  han estat els informes de:

Àfrica, Joachim Ntahondereye ( Burundi)

Àsia, Bernard Blasius Moras, (India)

Amèrica del nord, J.McManus (U.S.A.)

Àmerica centre –sud, Sebastian Ramis, (Perú)

Europa, Edoardo Menichelli, Ancona (Itàlia)

Oceania, Donald Sproxton, Perth (Australia)

Dificultats les mateixes a tot arreu, falta de diners per arribar als més pobres i desvalguts, falta de personal, a molts llocs falta de material i la llunyania que dificulta els desplaçaments urgents en zones apartades i/o aillades de la civilització. En ciutats riques de qualsevol lloc, els hospitats també tenen manca de recursos, siguin als  EEUU o Viena per citar-ne alguns.

Perù

Com a cloenda s'ha procalmat seguir endavant sempre , malgrat totes les dificultats, en aquests hospitals amb segell cristià escampats arreu del món, per servir, curar fin son sigui possible i pal·liar el dolor i el sofriment, acompanyant sempre al malalt i la seva família, això inclou si és el cas, una mort digne i en pau, respectant les creences i costums de cada família

Índia

Amb català, castellà i el meu francès i anglès rovellats, he xerrat i conviscut amb tota mena de metges, infermeres i agents de pastoral sanitària d’arreu del món. Això sol val el viatge.

Àfrica

LA TRESCA I LA VERDESCA

Mataró , de la indústria tèxtil al TecnoCampus

Una trescada molt interessant.

Un recorregut en el que anem descobrint la industrialització a Mataró, algunes fàbriques emblemàtiques, el futur Museu Vilaseca i acabem amb el Parc científic i la nova aposta econòmica de la ciutat. De pas descobrim la importància del moviment obrer i el cooperativisme.

Com en tants pobles de la nostra terra, la indústria tèxtil, aquí  especialitzada en el gènere de punt, explica no solament la puixança econòmica i social dels segles passats, sinó també com va ser, i continua sent, el motor del progrés i l’esperança d’un futur molt prometedor.

Cal fer esment especial de la nau Gaudí, actualment contenidor de la col·lecció Bassat d’obres d’art, que és com una barca capgirada, immensa, construïda per Antoni Gaudí per instal·la la blanqueria de la cooperativa. Constitueix una imaginativa i econòmica realització en materials (bàsicament fusta) i una solució constructiva, tradicional de les drassanes del Maresme.

També la Fundació Vilaseca amb l’exhaustiva col·lecció de màquines i atuells que s’utilitzaven en la confecció del gènere de punt, totes elles en perfecte estat de funcionament gràcies a la voluntat d’antics treballadors que les han recuperat. Espera la instal·lació definitiva en la nau Marfà, ja restaurada i a punt però que la crisi actual té en stand by.

I finalment, visita al TecnoCampus on s’han agrupat les indústries de la innovació. En primer lloc la Universitat tecnològica. Al seu costat les indústries en proves, uns espais que prèvia rigorosa selecció, poden instal·lar-s’hi durant un periode de temps (uns tres anys), empreses “en prova” com si diguéssim. I també els laboratoris d’investigació on es duen a terme els més avançats projectes relacionats amb la indústria del gènere de punt. És impossible recordar tot el que ens han explicat però estan treballant en els teixits intel·ligents que poden esclafar, il·luminar, dur sensors etc... per a funcions molt diverses. Ha estat interessantíssim. Els podies fer les més rares preguntes i no s’estranyaven de res. Una glòria!

Hem vist que a Mataró ens queden encara tants aspectes a conèixer i coses a veure que potser hauríem de llogar un pis allí i quedar-nos una temporadeta per anar-ho seguint tot.

 El primer de desembre fem visita al triangle del modernisme: Mataró, Canet, Argentona. Ja us ho explicaré.

LA TRESCA I LA VERDESCA

ENIGMA DE LA SETMANA

Monument a una santa esquiadora? On està? qui és?

Solució a l'enigma de la setmana.:
Aquestes pedres son a la paret del darrera de la Catedral de Barcelona, al davant de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, al final del carrer de S. Iu .
Les marques són fetes pel costum d'esmolar-hi els ganivets i altres. El meu pare sempre m'ho havia explicat i em deia que allí es van esmolar les falçs de la guerra dels Segadors (els ganivets potser sí però les falçs impossible perquè el tall va per dins la corba). Aquest detall no l'he trobat enlloc però és força verossímil. I si non é vero, é ben trobato.
Ho sento amics, us heu perdut la recompensa. Però ja sabeu una cosa més.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Quina temporada! Sembla que vulgui descobrir el Modernisme en aquestes alçades. Ahir, visita a una magnífica casa : can Berenguer, o can Clapés, al carrer Diputació. Era la casa d'uns importants burgesos del ram del teixit, els Berenguer, construida  l'any 1907 pels arquitectes Bonaventura i Joaquim Bassegoda i Amigó.  Està perfectament conservada i més perfectament encara, restaurada i vigilada. El principal és ara la seu d'una empresa i cada sis mesos tenen l'obligació de fer-hi una repassada per si s'ha produït algun desperfecte. Bé, fets més que paraules, ja la veureu a les fotos que, per suposat no fan honor a la magnificència. La meva no és sinó una camereta i la casa mereix més.  Tot i ser una joia modernista, les estances estan moblades en moderníssim, amb mobles de disseny avançat i quadres a les parets d'autors contemporanis de molta qualitat. 

A la sortida, visita a l'exposició d'escultures de Pablo Palazuelo  a la Fundació Godia. Molt interessant, no solament per les obres en si, sinó perquè allí es veu com, en el seu cas, dibuix, paper retallat i plegat consituiren l'arrel del seu pensament plàstic. Les seves escultures sembla que vulguin escapar-se del volum que les conté i posar-se a volar, convertint-se, tal com ell volia, en columnes, portes, aixoplucs, laberints... 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Cliqueu aquí
Son paraules més enllà de la nostra comprensió. Bellíssims arabescs amb un significat desconegut que podem imaginar com a pau, amor, somriure, saviesa, equilibri, serenitat, comprensió, ajut...
Si es pogués trobar una paraula que tingués aquest significat global. Si es pogués fer un eslògan amb tanta bellesa, Si pogués ser veritat... I perquè no?

LA TRESCA I LA VERDESCA

LA TRESCA I LA VERDESCA

La Teresa, filla meva, viu ara a Les Planes, a la banda del darrera del Tibidabo i quan hi vaig em meravello de la part de natura verge que encara es pot trobar ben a prop nostre i de la qual en fem poc cas. Una de les coses que s'hi pot trobar fàcilment són cireretes d'Arboç de les quals se'n pot fer melmelada, a banda de que fan tardor i son precioses. Us explico com fer-ne si és que us agafa el rampell. Ara,tot es troba en qualsevol moment i no cal menjar naps a l'Advent, ni faves pel maig, ni mongetes tendres a l'estiu, Però aquestes coses que encara només es troben a la natura i no comercialitzades, fa molta gràcia poder-les gaudir. I després menjar-les fora de temps encara fa  més alegria. Almenys a mi. 

Melmelada de cireretes d'arboç

1 Kg de cireretes d'arboç
75 ml. de suc de llimona
500 grs de sucre.
200ml. d'aigua mineral.


Primer netejarem les cireretes d'arboç.
A continuació en un bol de vidre, les barregem amb 125 grams de sucre i el suc de llimona. Ho deixem macerar 8 hores tapant-ho amb paper "film" i a la nevera.
Quan ha passat aquest temps ho posem en una cassola i afegim l'aigua. Ho escalfem a una temperatura de 50º i ho anem removent amb una cullera de fusta, fins que veiem que s'estova i ens pugui ser fàcil passar pel sedàs. La posem novament a la cassola amb la resta del sucre i ho portem a ebullició durant 4 minuts aproximadament fins que estigui a la textura desitjada.

El sedàs cal que sigui molt fi, doncs el gra de la fruita és desagradable de trobar a la melmelada. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

         

   Vaig anar a veure Els missatgers no arriben mai, de Biel Mesquida , a l’Espai Brossa La Seca.

Tres monòlegs muntats com si es tractés de l’assaig d’unes actrius que han de representar tres personatges de tragèdia clàssica: Enona, la dida de Fedra, Clitemnestra, dona d’Agamèmnon i Ismene, germana d’Antígona.

            L’obra no busca cap unió dels tres personatges, l’únic tret comú és que pertanyen al corpus de tragèdia grega clàssica i que tot i ser personatges secundaris no deixen d'explicar  en part, la tragèdia a la qual pertanyen.

            Són uns texts intensos i molt ben representats. Enona, la dida de Fedra per Pepa Lòpez. És la serventa fidel, gairebé mare per procuració que veu i aconsella, i es dol del que fatalment ocorre; Clitemnestra, per Rosa Novell, un paper a la mida de l’actriu, molt convincent al transmetre com era la passió per Hipòlit i com es converteix en odi i dolor. I finalment Ismene, per Anna Ycobalceta, que ha de mostrar les contradiccions d’un comportament obligat per les circumstàncies, que no  correspon als seus autèntics sentiments.

            Tots tres, personatges contundents que acaben pagant les seves conviccions i que ens arrosseguen amb la força de la tragèdia clàssica encara que sigui en versió moderna.

            Em va interessar molt perquè no en va, l’any passat vaig escriure la meva Antígona d’una forma anàloga. Ara, l’he pogut imaginar representada de forma semblant a com la penso.

L'arpa i les seves vibracions, 242

ARRIVEDEDERCI, Barcelona

Marxo a ROMA una setmana. Motiu, un congrès internacional d'infermeria on sempre s'apren alguna tècnica i és retroba alguna amistat deixada en el camí. A més, com  podeu suposar, patejar-me la ciutat, fer cultura, gaudir de la gastronomia, sopar al barri del Trastevere en alguna trattoria, una pizza o un plat antipasto i que no falti el Chianti. Museus i ... a la tornada com sempre, us en faré cinc cèntims.

L'ENIGMA DELS DIVENDRES

On i què son?

A veure si us esforceu una mica i repesquem aquesta secció . Això també val pels no habituals escriptors del bloc. I pels amics i comentaristes. Hi ha premi per l'encertant.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Visita a l'exposició de Leopold Pomés.

Més que fotografies sobre la vida, en una ciutat i un temps són fotos d'una emoció, de moments nostres, de nostàlgies, de gent que hem vist i d'un temps que hem viscut. És una crònica del que passava en aquell temps en que començàvem a estar activament al món. Unes fotos davant les quals, en algun moment vaig sentir l'estranyesa de no ser-hi perquè també hi havia sigut o almenys podia haver estat  Al meu propi àlbum de fotos hi ha aquella gent, aquells recorreguts, aquells edificis, els tipus, els cotxes i els homes i dones vistos, el blanc i negre, els grisos, la boira que també conformen el teló dels meus records. Al matí havia sentit a Joan Margarit dient que una poesia se sap que és bona quan, sentitnt-la, dius : aquest/a soc jo.

És la mateixa impressió que vaig tenir veient aquestes fotografies, en les quals hi trobava no un temps sió un clima conegut.

LA TRESCA I LA VERDESCA

TROPOS VITALS

En Lluís Permanyer parla avui de si mai es van projectar les quatre barrres catalanes amb els raigs de llum del Palau Nacional de Montjuïc.  Després de molts dubtes en cerca de la veritat, sembla ser que sí, o almenys es va intentar. Però... Per un problema físic els colors no es projecten bé si no tenen una superfície de reflexió. Per tant la qualitat dels colors projectats a l’aire, tenia molt que desitjar i per això es va deixar còrrer.

Quina metàfora tan estupenda! No la trobeu oportuna ? Com a lletraferida no puc deixar de considerar-la una paradoxa dels moments que vivim (sense viure ben bé en nosaltres mateixos). Ara bé se’m planteja el problema de saber si es tracta d’una paradoxa, d’una metàfora, d’una metonímia o d’una sinècdoque. I això que he tret i mirat amb detall el meu vell llibre d’elements de teoria literària per a refrescar la meva comprensió.

Per estalviar-vos la consulta us diré que

Paradoxa- posa en contacte dues idees aparentment separades.

Metàfora- estableix una relació de semblança

Sinècdoque- estableix relacions de comprensió o coexistència.

Metonímia- designa un objecte amb el nom d’un altre amb el que hi guardi relació. 

L'arpa i les seves vibracions, 241

Robert Gerhard

Ja dins la tardor, novament inicio l’anada a l’Auditori els matins d’alguns  diumenges. Bon inici el dia 4. Us comento les dues obres de la primera part.

Robert Gerhard, nascut a Valls el 1896, va compondré Albada, Interludi i Dansa el 1936, un encàrrec de la BBC per una sèrie de retransmissions. En aquella època ell era estudiant a Cambridge. L’obra va ser concebuda com a resposta a la inquietud que suscitava Espanya en l’opinió pública durant la Guerra Civil. El material melòdic de la composició presenta una clara relació amb les característiques del folklore català malgrat no utilitzar melodies populars. Aquesta vinculació amb la música del país era una expressió de la seva identificació amb la causa republicana. Les seves sonoritats  evoquen el nacionalisme català, no sols per les seves melodies, harmonies i ritmes, sinó també pel color de la cobla. Una activitat creativa, amb un segell propi inconfusible.

ALBAN GERHARDT, violoncel

La segona obra oïda, El Concert per a violoncel i orquestra en Re menor d’Édouard Lalo va ser escrit el 1876 i estrenat l’any següent a París. Gran expectació per veure tocar a Alban Gerhadt, nascut a Berlín,  un dels solistes més destacats del moment. Toca un violoncel Matteo Gofriller, és la primera col·laboració d’ell amb la OBC. És una obra virtuosística que permet el lluïment del solista alhora que apreciem la mestria de Lalo en la composició en general. Comença amb un preludi que introdueix uns trets rítmics que retrobem el llarg dels seus tres moviments. El més interessant l’intermezzo, eminentment líric i amb protagonisme indiscutible del solista.

No coneixia cap de les dues obres, fet que s’agraeix dins el repertori del programa de la temporada, així s’aprèn música. 

La tresca i la verdesca

He estat amb un mal de queixal horrosós.  Després d'anar al dentista, pitjor que mai. Ja em pensava que el cap se m'estava desfent i que no hi hauria sortida. Ara, sembla que a base d'antibiòtic estic millor però encara em sento el cap ple de grills i tot plegat una mica embotornada.
Encomaneu-me a Santa Polònia a veure si me'n surto i no em tingueu en compte si no escric gaire.

L'arpa i les seves vibracions, 240

D’entrada dir-vos que no és l’humor que a mi m’agrada, malgrat que he de reconèixer que molta gent  que omplia el Teatre Borràs, reia sorollosament. Si, valoro l’argument que transfereix un ritma trepidant, un moviment constant dels artistes sobre l’escenari i unes situacions còmiques/ tràgiques. Bons actors, coneguts la majoria, bona interpretació i sobretot un final inesperat que dóna gir al sentit de l’obra. Preus amb el 21 % de l’Iva incorporat, detall que fa que es noti l’augment de preu, però ens cal salvar el Teatre en majúscules.

Pep Cruz, Santi Ibañez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos, Isabelle Bres.

L'arpa i les seves vibracions, 239

MUSEU DE LES MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT 

Encara espaordida per la visita a les trinxeres, a l’hora del dinar comento amb els amics geògrafs que he tingut present a Hemingway, tot recordant la novel·la ”Per qui toquen les campanes” on el brigadista Robert Jordan, acaba tràgicament mentre posa explosius en el pont. Entre tots comentem altres llibres de la guerra civil. Sortosament ens serveixen un bon dinar i a la tarda canvi de xip, anem cap a Bellmunt del Priorat a visitar el “Museu de les mines”.

Bellmunt és el poble miner de la comarca del Priorat més important pel que fa a l’extracció de mineral, la galena, tant per la seva qualitat com per la quantitat, d’ella s’obtenia el plom i s’exportava en lingots. Actualment la mina,per la seva poca rendibilitat  ha deixat de funcionar per a la extracció i s’ha convertit en Museu.

Nosaltres visitem la mina Eugenia que era la mes important de la zona, no només per les seves característiques, sinó també perquè és on es localitzaven totes les instal·lacions de l’empresa “Minas del Priorato S.A”, com és la foneria, els tallers mecànics, la fusteria i  els magatzems. Els conjunt de les seves instal·lacions així com un tram important de les seves galeries formen el Museu , una iniciativa de l’Ajuntament de Bellmunt com a projecte cultural i dinaminitzador de l’economia de la zona.

La mina té 620 metres de profunditat, dividida en 20 pisos i 14 kilòmetres de galeries; nosaltres visitem el quart pis, actualment del 20 al 14 estan coberts d’aigua per les filtracions. Les extraccions es feien en sentit vertical seguint la veta de la galena de dalt a baix, Quan arribava el mineral a la superfície, no era pur, ja que estobava barrejat amb terres, roca i runes. A dins i fins a peu d’ascensor hi treballaven els homes, a fora a cel obert  les dones i nens, que destriaven el material en diferents piles. La vida dura de la mina, unes cinc hores, no més, la combinaven la gent amb la pagesia, així casi tot el poble era miner i agricultor a la vegada. 

La visita dura unes dues hores, en les que es reviu una part de la història de la mineria catalana. 

Tornem a Barcelona desprès d’un dia en el que  hem après coneixements de tota mena, des de el vi Kosher, a les terres de l'Ebre, fins les mines de Bellmunt.                                    

LA TRESCA I LA VERDESCA

10- 28 Jujol

Quina passada! He anat a seguir la ruta modernista de  l'arquitecte Jujol a Sant Joan Despí.

Ha estat magnífic. Feia molt temps que ho tenia en cartera i finalment ja és al sarró.

Jujol era tarragoní però a S. Joan Despí hi ha comptabilitzades unes setanta obres seves. El poble, a començ del s. XX , d'eminentment agrícola es va convertir en lloc privilegiat d'estiueig i per tant s'hi van fer o adaptar moltes cases.

Hem visitat nou cases o llocs en els que o bé va fer alguna intervenció o les va construir: l'església  cal Passani, la torre Jujol, can Serra Xaus, la casa Rovira, la casa Cebrià- Camprubí, la porta del taller del manyà que treballava per a ell,  a fons la Torre de la Creu, més coneguda per Torre dels ous que va fer per encàrrec d'una tieta seva tot just acabada la carrera. Brutal. No és que no us en vulgui fer una descripció detallada, és que l'heu d'anar a veure. És massa el que hi ha. I finalment, la casa Negre, que també hem visitat amb tot detall. Ens ha quedat claríssim que Jujol va ser un arquitecte a part sencera, lluny de la figura que sovint ens han fet creure com a solament associada al geni creador de Gaudí. I a més a més, i segurament és una de les coses més interessants de la seva personalitat, és un arquitecte que resolia els problemes amb els que es trobava, tant, que he arribat a pensar sinó feia coses complicades pel plaer de resoldre els problemes que se li plantejaven. De debò, us recomano molt aquesta visita que es fa tots els últims diumenges de mes i que cal reservar al telèfon  93 373 73 63, També podeu consultar la web cannegre@sjdespi.net. Ja em direu.

L'arpa i les seves vibracions, 238

 Anem cap l’OBSERVATORI DE LA BATALLA D’EBRE

Capella de Sant Pau de la Mola

Desprès del tast del vi Kosher i un bon esmorzar,sortim dirección al nord-est, on a dos kilòmetres i mig, es troba el poble de La Figuera. Al cap d’un turó hi ha l’ermita de la Verge de la Mola, molt venerada a la comarca; seguint  uns 500 metres a l’est, ens trobem al lloc central on residí  la comandància de l’exèrcit republicà durant la batalla de l’Ebre. El 1938 ei general Vicente Rojo, cap de l’exèrcit de l’Estat Major republicà, es va instal·lar a la Figuera per planificar l’ofensiva. Des de aquesta privilegiada posición es poden divisar 40 kilòmetres del riu Ebre. El geògraf que portava el nostre grup, ens explica amb diversos mapes,la estratègia on el general va preparar el pas del riu i el trencament del front nacionalista. És una trinxera molt ben conservada,reforçada amb ciment i que cobrien amb branques per no fer-la visible. Ficar-se ara a dins i fer el recorregut a cel obert, et produeix un calfred al recordar el lloc on van morir tants joves catalans i altres soldats

El dia ens acompanya i podem gaudir de la vista del riu i d’un dels seus ponts. Les diues fotos corresponen a la trinxera i al plànol de ceràmica explicatiu .

Retornem cap a capella de la Mola, mirant cap el nord, es poden veure els Pirineus, les terres del Segre, les Garrigues, els Ports, el Maestrat i l’Aragó.

És el moment de pensar en el dinar i, anem novament al poble al restaurant “El Racó  de la Figuera” on reposem forces per seguir a la tarda, fet que us explicaré demà.

LA TRESCA I LA VERDESCA

OpenHouse 2. Palau Centelles

Sortint del Museu del fum – i amb les meves facultats plenes i intactes- me’n vaig cap a la Baixada de S. Miquel, al Palau Centelles, un edifici gòtic que mai he vist per dins. Ara és la seu del Consell de Garanties Estatutàries i de l’Institut d’Estudis Autonòmics. Tot i haver estat molt reformat diversos cops, encara pot veure’s força bé la mena de Palau que havia estat. Es tracta d’una casa senyorial urbana de la qual visitem el pati, l’escala principal, la biblioteca, el vestíbul, la sala 1 de la planta noble i la gran sala 2 també d’aquesta planta. La resta són ara dependències burocràtiques sense major importància arquitectònica. És interessant perquè ens mostra un gòtic ja mot renaixentista. A dins encara es conserven alguns detalls, però potser el millor són les làmpares de cristall de Baccarrà de les dues sales.

Encara que m’alegro de l’èxit de la convocatòria, és una llàstima que hi hagués tanta gent per tan poc temps, la qual cosa va fer que les cues fossin notables i no es poguessin visitar gaires edificis. Me n’han quedat les ganes i ara que tinc la llista la feina no se m’acaba.  

LA TRESCA I LA VERDESCA

  2012-10-27 Open House 1

(Nova versió perquè no sé què he fet pero m'he carregat l'anterior)

L'Open House, que com el seu nom indica és una jornada de portes obertes m'invita a treure el nas en algun dels 155 edificis de la ciutat que avui se'ns posen a l'abast. Primerament me'n vaig a veure un palau, El Palau Mornau, al carrer Ample que tot l'any passat em cridava l'atenció  per les obres que s'hi feien. Ara hi han instal·lat el Museu del cànem, en totes les seves vessants, A mi el que m'interessava era el lloc, un palau del segle XV que després de les successives transformacions al llarg dels segles, ara és una casa modernista tal com podeu veure a les fotos. Però, és clar m'he hagut d'empassar tot el contingut. Vaja per sort ha estat un empassar visual perquè hagués quedat una mica tocada. El cànem ha tingut al llarg dels segles i diferents cultures, una vessant pràctica, de confecció de cordes, robes, veles de barco etc, molt important i també, en la versió marihuana, haixís o com  en volgueu dir, una altra de cerimonial, màgico-religiosa, i també curativa. En fi. ja m'enteneu. Curiosa visita que m'ha deixat una impressió de caram, caram...

Les visites només són d'11 a 14h o sigui que surto pitant cap a un altre lloc.

L'arpa i les seves vibracions, 237

CAPÇANES

A la recerca del vi KOSHER

Amb uns amics de la Societat Catalana de Geografia, filial de ‘Institut d’Estudis Catalans, fem la sortida de tardor que organitzen cada any per ampliar coneixements d’una comarca. Anem al Priorat perifèric. Bus fins a Capçanes i primera parada per visitar el celler de la cooperativa, que elabora vins sota la denominació d’origen Montsant i, que ha aconseguit un notable desenvolupament gràcies a ser escollit per la comunitat jueva per elaborar vi Kosher, un vi que és fa sota el control estricte d’un rabí i els seus ajudants. Actualment la supervisió va a càrrec del rabí Jabad de Barcelona, que es trasllada dos cops a la setmana per tenir cura de l’espai del celler on s’elabora i guarda el vi Kosher. Veureu en la fotografia com  l’espai que no pot trepitjar cap persona no jueva, té reixes i una tanca protegida que sols pot obrir el rabí o els seus ajudants.

L’enòloga Anna Rovira ens explica l’elaboració del vi Kosher, el procés es molt curiós. Tota la preparació del vi, excepte la verema l’han de fer jueus. (jo em pregunto que passa si les persones que veremen són musulmanes, dones o persones impures, doncs per veremar no passa res... sinó ho haurien de fer ells i és molt pesat). Altres condicions que ha de reunir el vi són: no es poden utilitzar fertilitzants orgànics, l’edat mínima dels ceps ha de ser de quatre anys, les ampolles han de ser noves, i cada set anys s’ha de deixar descansar la vinya perquè es regeneri. A més la maquinaria ha de ser netejada a fons i ha de estar purificada completament, ens explica els rituals de neteja, tres vegades amb aigua calenta alternant amb aigua freda, en fi, tot netíssim.

El celler produeix vi kosher des de 1995, un vi que s’exporta a diversos països, i es consumeix pel Sàbat i la Pasqua. Veig i toco botelles de Lo mebushal (no està pasteuritzada) i Le Pessa ( apta per la Pasqua jueva).

Desprès passem a les altres naus, on en diverses botes es guarden en botes de fusta els altres vins de la marca Montsan,  i ens ofereixen un tast, en un espai preparat per rebre grups ,tenen visitants  de tot el món. El vi és de color maduixa, amb aroma de fruita madura,molt equilibrat i d’excel·lent  acidesa... en aquest punt ja estic desconcertada de tanta saviesa al fer un tast. A la botiga podem comprar ampolles de la diversitat de la seves marques. També venen oli de la comarca.

IMPURS NO PASEU !!!

                Botella apte per          celebrar la Pasqua jueva.
Etiqueta Le Pessa

LA TRESCA I LA VERDESCA

      El Museu d'Art de Catalunya i la Filmoteca, han programat una sèrie de pel·lícules sobre el món de l'art en diferents facetes. Ja en tenia notícia però avui, l'amic Rafel m'envia la llista completa de les projeccions. Es tracta de 29 pel·lícules  que com diu el programa "presenten un ampli ventall temàtic i cronològic. Films d'alguns dels grans directors de la història del cinema. Pel·lícules per reflexionar sobre el sentit de l'obra d'art o el procés creatiu". Es faran en diferents dies i del 23 d'octubre fins el juny. 
    Si algú hi està interessat podeu demanar el programa a en Rafel o a mi i us el trametrem amb molt de gust. O també el trobareu a Internet escrivint Per amort de l'art.
    Segur que trobareu alguna (o més aviat moltes ) que us interessaran.
    Bon cap de setmana i aprofiteu-lo bé, no us deixeu emporlanar.
   

Tren del ciment- Castellar de n'Hug

Tinc tantes coses a fer que no tinc temps pel bloc. No sé perquè però el temps, que diuen que és elàstic, a mi, cada cop se'm fa més emporlanat pel que m'envolta i no em deixa respirar. Aquesta és una paraula que fan servir a Saifores per dir que un espai emporlanat ( o sigui encimentat amb portlan) es fa compacte. No dóna feina; no cal treure-hi herbes, ni cavar, ni fer solcs, ni gairebé escombrar. Tan poca feina com poc gaudi perquè ja em direu quina gràcia té un espai emporlanat. La meva lluita consisteix precisament en no deixar-me emporlanar ni en el temps, ni en l'espai, ni en res, encara que això em dugui un cert desgavell. Allò de "quien mucho abarca, poco aprieta".

Un cop desemporlanats, cal dir  que des d'ahir i fins l'11 de novembre, Barcelona es converteix en la capital dels documentals musicals. Es passaran molts d'aquests (al cinema Aribau i a la Filmoteca), alguns d'ells d'indubtable interès. Per exemple Your say look back, sobre Bob Dylan, o Let's get Lost  sobre Chet Baker. Segur que alguna vegada heu quedat impressionats per algun vist a la TV. Ara és el moment de veure'ls podent-los escollir. Ah i a l'hotel Regina, Bergara 4,  es fa el Mercat Internacional del Documental Musical. És qüestió de fer-hi una trescada a veure què hi ha. 

El món està emporlanat. Qui el desemporlanarà? El desemporlanador que el desemporlani, bon desemporlanador serà.

LA TRESCA I LA VERDESCA

      

N'hi ha per tots els gustos

Mirant se n'aprèn 

Què hi ha al darrera d'una porta? La curiositat és una característica humana i la font del coneixement i el progrés. Ens agradaria, vaja almenys a mi, saber què s'amaga en molts edificis de la nostra ciuat. En els públics i també en d'altres de particulars però que presenten singularitats. Doncs aquest cap de setmana podem veure acomplertes algunes d'aquestes expectatives perquè se celebra a Barcelona l'Open House i en el qual és possible visitar 155 centres diversos que van des de palaus del segle XIV, a edificis de la més rigorosa actualitat, passant per mercats, teatres edificis singulars etc. Segur que algun us picarà la curiositat .Un festival d'arquitectura urbana i d'història que lliurement podeu aprofitar d'11 a 14 (gairebé sense excepció). Podeu consultar els espais visitables a www.48openhouse i presentar-vos tranquilament allí, no solament per visitar-los lliurement sinó també per rebre explicacions de qualsevol aspecte que us interessi. 155 llocs són molts per poder-los veure en profunditat però de mica en mica i segons les vostres preferències podeu anar fent més vostra la vostra Barcelona. 

LA TRESCA I LA VERDESCA

Indianes 1736-1847

Vaig anar a veure l'exposició Indianes, els orígens de la Barcelona industrial, instal·lada al Saló del Tinell.

La història, mai prou coneguda, és sempre fascinant. Sabeu que unes humils robes de cotó estampades van ser l'origen de la pujança industrial de la ciutat i la modernització? Doncs sí. Intentaré explicar-vos com va ser.

Barcelona, al segle XVII era un centre de comerç amb Europa i Amèrica molt potent. D'aquí sortien vaixells amb tota mena de productes però l'exportació més important era la d'aiguardent. Els vaixells de càrrega no tornaven pas de buid i van començar a dur, en els viatges de tornada, robes estampades als paísos asiàtics que compraven als paísos europeus amb els que feien comerç. Van tenir moltíssim èxit per la seva vistositat i es feien servir tant per vestir la casa- cortines, cobrellits, entapissats... com per a fer vestits,

Llavors es van començar a fer aquí (amb robes de cotó comprades a Europa), cosa que va convertir Barcelona en una de les principals ciutats manufactureres d'Europa. A continuació, del comerç amb Amèrica va venir la importació del cotó i la subseqüent fabricació de les robes. I...degut a l'exit obtingut i com a conseqüència lògica la fabricació de les màquines per a fer els teixits.

Al segle XVIII i degut a la guerra "del francès" i a les guerres carlines, es va patir una gran crisi. Però el país, el nostre, es va salvar gràcies a aquest entramat fabril que va continuar amb gran pujança. Penseu que cap a finals de segle, només a Barcelona hi havia més de 400 fàbriques. 

D'aquells sencills cotons estampats es va passar a la fabricació de robes de més qualitat, llanes, sedes etc... Tot plegat va fer esclatar la revolució industrial .i l'aparició de les grans fàbriques com ara la espanya Industrial o la Maquinista . 

Aneu-la a veure perquè això que us he explicat és només un petit tast. Aquells si que van ser emprenendors!

Homenatge a unes columnes

    Als costats de la porta d’entrada al Palau de la Generalitat de Catalunya hi ha unes columnes de granit. Fa poc i per investigacions dels historiadors i arqueòlegs de l’ICAC (IInstitut Català d’Arqueologia Clàssica)s’ha descobert que són part d’un encàrrec de 45, fet al temps dels romans per a decorar algun edifici de Tarraco, segurament coincidint amb l’estada de l’emperador Adrià a la ciutat el 122-124 d. de JC. Provenien de la regió de Troia a l’actual Turquia, cèlebre per la qualitat del seu granit. D’algunes se n’ha perdut la pista. Aquestes quatre de la plaça de S. Jaume se sap que van ser cedides i dutes a Barcelona per mar i amb destí a un encàrrec fet a l’arquitecte Pere Blai. A Tarragona hi ha columnes “germanes” d’aquetes al Passeig Arqueològic i decorant algun parterre.

   Si n’hauran vist de coses aquestes quatre columnes en dos mil anys. La qüestió no és que vegin sinó que aguantin real i simbòlicament la nostra Generalitat

LA TRESCA I LA VERDESCA

Fa dies que no us envio cap recepta. Aquí en va una per fer el vermut :

Una llauna de "berberetxos"En escabetx
Una terrina de formatge Philadelfia (o Filadelphia no sé i tant me fa, ja m'enteneu)
Una bosseta de bastonets de pa de la mena que més us agradi o trobeu a prop de casa.

Escorreu el suc de les escopinyes - i si sou de la mena omnívora us el beveu.
Passeu per la batedora el formatge i les escopinyes.
Poseu-ho en un bol i en un altre els bastonets.

I a sucar! Més fàcil ja no pot ser i més bo tampoc.