SOTA EL LLEDONER

Després de dies i dies sense internet per diverses raons avui, endemà de Sant Joan, ja sóc instal·lada a Saifores en companyia del Martí i la Mina. O sigui en plan àvia. Aquests últims dies han estat la voràgine acostumada de quan som molts i tots dedicats a les més diverses feines amb els sorolls, el desordre i la "jarana" conseqüent. El meu espai vital, ara, i espero que durant dos mesos amb lleugeres intermitències, és el que va del balancí a la tauleta-despatx meu d'estiu. Aquí campo, acampo i tinc les meves complaences. En el balancí somio i penso, a l'aire fresc del teló de xiprers i canyes americanes; i a l'altre espai intento posar en solfa i donar forma als somnis i impressions. Tinc molta feina pel davant. Vull organitzar tot el que, desmanegat, tinc per a la novel·la que estic escrivint. Amb la reflexió i les classes del Borja s'ha convertit en un bon feix de notes. Durant aquests mesos he intentat transformar les persones en personatges, les situacions i les anècdotes en punts de partida amb sàrries plenes de preguntes: a qui, per què, on, com, des de quan, fins  quin moment... barrinant així que miro la taula amb l'ordinador o el matalàs d'imaginar. Al meu costat el meu particular memento homo, cada cop més memento i menys homo, com a contrapunt.

És clar que tot això no seria possible sense l'ombra protectora, sempre canviant i acollidora del lledoner, sense els piulets dels ocells, els crits dels nens a la piscina i les converses de tots (quan hi son) a la taula que la Blanca, cuinera excelsa i oficial ens procura omplir a gust de tothom.

En el balancí puc pensar, passar d'escriure a un no pensar, tan sols sentir, que em tanca els ulls per a fer la migdiada. I em despertaré i tot seguirà, si fa no fa, igual  amb qualsevol cosa possible. Quina delícia!