Setanta-dos anys separen aquestes dues fotos. No trobeu que, efectivament no he canviat gaire?

 Per les meves amigues, cracy- cats, tampoc passen els anys.

De la mateixa manera que "qui va sempre ben vestit o és molt pobre o és molt ric", també en els blocs passa que quan no s'escriu és perquè tens poc per dir o en tens massa. Això últim m'està passant a mi. Els últims dies han estat tan farcits de coses que no he donat abast per a posar-me a escriure. Avui mateix, després de llegir l'Hola-guàrdia sembla com una incongruència parlar de les petites coses que a mi m'han afectat directament. El cap de setmana l'he passat en família i celebrant el meu setanta vuitè aniversari. És una data que a mi em va molt bé per recordar fàcilment quants anys fa que va esclatar la guerra, la meva i la de tots, encara que a molts no els afectés encara. Per la resta és simplement un any més, amb tot el que rememores, preveus, reflexiones i recordes. Ara ja accepto sempre els seients que m'ofereixen a l'autobús, somric quan em diuen que bé que estàs! (encara que indefectiblement aclareixin, per l'edat que tens) i deixo, cada vegada amb més facilitat, que els meus fills i filles prenguin el pòndol de les feines de casa quan hi són. La veterania és un grau i jo també tinc dret a abdicar, ni que sigui de tant en tant.

Avui, de fet us volia parlar d'un lloc on vaig ser diumenge, un lloc molt nostrat i on vaig acabar de festejar l'aniversari, però ja us he dit que tinc moltes coses al cap i ja no em queda tremps. Potser demà. Ah i com que la Meri ja és a casa seva-seva, no he pogut publicar una foto perquè l'IPad, nou encara es resisteix a despendre's d'algun dels seus secrets. Tot arribarà; no hem quedat que encara em queda molt, molt de temps?