De la
postguerra, el temps de la gana, el que recordo es la crema cremada.
Uns oncles meus vivien a Mataró i ell era metge. Molta gent que no el podia pagar amb diners li regalaven ous, llet,
gallines, etc. La meva tia Maria, cuinera excelsa, feia crema i ens la duia.
Era meravellosament marbrada del sacseig dins el pot de conserves (dels de la
goma). I la flaire al destapar-la... divina.
Ara, la
crema sobrera, fredíssima, de la nevera i amb el cremat esbarriat és un dels
pocs dolços que m’agrada (i amb deliri).
Els ingredients ja els teniu. Ara, la recepta:
Bulliu la llet amb la pela de mitja llimona i un trosset de canyella. Un cop bullida i tèbia, se'n separa una tasseta on desfer el midó.
En aquest moment despengeu el telèfon i tanqueu la porta. Com diuen al circ, la més mínima distracció pot causar la mort de l'artista.
En un bol gran es posen els rovells (sense gens de clara) i es pasten amb el sucre, afegint-hi a poc a poc la llet i la del midó. Ara, un pessiguet de sal i posar-lo al foc, no gaire fort, remenant, a poc a poc i sempre pel mateix costat. En el moment que noteu que comença a espesseir, atureu el foc. No hi ha d'haver cap grumoll però si no n'esteu segurs, coleu la crema sobre una plata gran (la de fang és la canònica). Jo hi deixo la pell de llimona tallada a trossos de dos cm. aprox: és com les faves del tortell de Reis i són requeteboníssimes.
Un cop freda cremeu-la posant hi sucre a mesura que ho feu perquè no l'embebeixi.
Quina sort que ja sigui demà Sant Josep! Quina sort tenir records per a tots els sentits i que mai no ens deixin.
Gràcies. Jo la faig exactament igual.
ResponElimina