SAIFORITIS

La calor, pesant i polsosa, m’aclapara i em produeix una saiforitis remarcable que només es cura amb repòs, begudes fresques i aigües lustrals. Això vol dir que no tinc ganes de fer absolutament res. Només llegir i encara. I sentir la fressa del ventet entre les fulles. Si no fos per ell seria inaguantable. Miro a la dreta i al veure la pedra calavera, penso que n’hi ha que estan pitjor que jo. Badallo.

Aquest estadi de la meva malaltia, coincideix amb la marxa dels bessons i pares i, aquesta tarda, la Cisa, o sigui que em quedaré només amb la Mina i el Martí fins divendres a la tarda.

Oh Virgínia Woolf quan et recordo, amb allò de l’habitació pròpia! Però afegeixo que això comporta no solament l’espai físic sinó també disponibilitat mental; poder seguir una idea almenys cinc minuts seguits sense interrupcions d’urgències domèstiques.

He afegit uns quants capítols al conte del nàufrag, pobret, li havia agafat “carinyo”... i l’he deixat a les últimes en la seva illa. No crec que se salvi, ha arribat massa enllà físicament i també mental. És un exemple de com la manca d’estímuls i la soledat poden ser tan destructives com la picada enverinada d’una serp.

Me’n vaig al balancí a curar-me una mica, a veure si milloro. És l’hora de la migdiada i permís de maquinetes i l’he d’aprofitar.