dilluns, 31 de març de 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

Elegància


Tinc, un petit recull d’Edicions de La Rosa dels Vents, de 1938 de Clementina Arderiu, de la biblioteca del meu pare i que he llegit dotzenes de vegades trobant-hi sempre algun poema que m’emociona. I després n’he anat comprant la resta. Inclús quan a en Juli se li va fer un homenatge vaig escollir una Elegia escrita a la mort de la seva germana que sentia com si fos la meva veu. És una de les poetes (això de poetessa no em sona eufònic) que més m’agrada.
La vaig conèixer, igual que al seu marit Carles Riba, a casa seva, no sé quin va ser el motiu exacte. Però jo llavors era Akela a l’Agrupament escolta de La Pau i els seus néts llobatons meus, o sigui que per aquí devia venir la cosa. Com a anècdota curiosa, dels seus néts, en Pau (sí, el cantant iconoclasta ) es delia per ser més gran i  llobató com els seus germans; sovint me’l trobava amagat darrera d’alguna planta, escoltant i mirant, de lluny el que fèiem. Era com un follet i em costa veure’l sense recordar-lo així.
Dissabte, a la Casa Orlandai es va fer un acte en memòria de la  Clementina Arderiu que va viure a Sarrià, al carrer Major. Quan van tornar de l’exili es va trobar que li havien robat el piano que era una de les seves passions i que inclús li havia servit, els primers temps de casada, per guanyar una mica de diners com a acompanyant de les classes de rítmica a l’Escola Montessori. Va saber qui era l’autor del robatori però mai no el va voler denunciar creient en el càstig suprem del remordiment. Es va limitar no tocar mai més el piano.
D’això, jo en dic elegància moral. No creieu?
Un motiu més per estimar-la.