dimarts, 11 de març de 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Crònica d'un desencant


Vaig anar diumenge a veure-la . Ple total. No descobriré aquí l'obra, vella coneguda. La vaig tornat a rellegir abans d'anar-hi per por de no sentir-hi bé i perdre'n matisos. Potser em vaig equivocar perquè, precisament, se'm va fer evident la seva falta.
En primer lloc l'escenari és massa gran, desangelat, fred, fredíssim i desproporcionat que allunya la complicitat que s'ha d'establir entre els actors i el públic.
Segona, vaig trobar el vestuari antiqüat. No arriba al rellotge de polsera de Ben Hur però no correspòn a lèpoca. Les úniques que se salven són les dues Ayoles, dignes d'una foto de Man Ray.
Tercera: els actors. Bé però amb matisos. La Carme Elies, en el paper de la tia sofridora, tan sofrent que no se li sentía ni un sospir. La millor, a distància, l'ama o sigui la Mercè Arànega i després la Nora Navas, Rosita,  discreta. La resta no passen de correctes i esforçats. I com a greuge de conjunt, afegeixo allò que Lorca té a gavadals, i que aquí manca per complet: el gracejo. Semblava més aviat un drama rural d'Àngel Guimerà. Ja m'enteneu.
Sí, sí, l'obra està bé -no és tampoc de les millors de Lorca- i ho feien bé però... les flors ja ho tenen això: quan es passen perden l'olor.

1 comentari:

Rafel ha dit...

Les mateixes referencies, mès o menys que m'han donat a mi, per dos amics. I tambè detacan la calitat de Merçe Arànega pel damunt de tots. Áixó i les funcions de Pitarra està resultant molt llastimós.