divendres, 7 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA



Dejadlos contemplar el mundo en una lágrima (...L.M.Panero)

Em pregunto per què recordem més les persones quan moren que mentre viuen. Segurament aparquem constantment tot allò que no és estrictament necessari pel moment present. Vivim massa atrafegats  per fer atenció al que de debò ens interessa i ens adonem  en moments puntuals. Per exemple en la mort.
Anna Maria Moix, Leopoldo M. Panero i també Maria Luz Morales perquè A Corunya on va néixer li ha dedicat un carrer. Tres noms, noms? No, no, de cap manera, tres persones interessantíssimes, d’una força brutal real cadascuna d’elles. Tots tres els sento meus, perquè en un moment o altre de la meva vida  i per raons diverses, van ocupar un petit espai en la meva iconografia cultural.
Deia, o diu, eternament, Anna Maria: Pasaban de las doce de la noche cuando regresaba y juro que no bebí, pero allí estaban los dos, jugando a cartas a la vuelta de la esquina. Eran dos sombras para siempre enamoradas: Bécquer i Ché Guevara.
Agafo la idea i dic que espero que tots tres puguin tocar la trompeta, junts i després riure (anava a dir com a bojos, vade retro) en un carreró fosc, ara que saben segur que la vida de debò i la que s’aprèn als llibres, en realitat és una mateixa cosa.


1 comentari:

  1. Vas llegir ahir l'article de Gregorio Morán, deixant "a caldo" els que, sense haver llegit res d'ells i inclús havent-los menystingut, es desfan en elogis quan mor algun escriptor, en aquest cas, la "nena" Anna M.Moix?
    Que atrevida es la ignorancia!
    Maria Luz Morales la recordo de la meva infantessa, com a escriptora per a infants. Es cert aquest record meu? Ara que estem treballant el record real, t'ho pregunta Malole

    ResponElimina