Dejadlos contemplar el mundo en una lágrima (...L.M.Panero)
Em pregunto per què recordem més les persones
quan moren que mentre viuen. Segurament aparquem constantment tot allò que no
és estrictament necessari pel moment present. Vivim massa atrafegats per fer atenció al que de debò ens interessa
i ens adonem en moments puntuals. Per
exemple en la mort.
Anna Maria Moix, Leopoldo M. Panero i també
Maria Luz Morales perquè A Corunya on va néixer li ha dedicat un carrer. Tres
noms, noms? No, no, de cap manera, tres persones interessantíssimes, d’una
força brutal real cadascuna d’elles. Tots tres els sento meus, perquè en un
moment o altre de la meva vida i per
raons diverses, van ocupar un petit espai en la meva iconografia cultural.
Deia, o diu, eternament, Anna Maria: Pasaban de las doce de la noche cuando
regresaba y juro que no bebí, pero allí estaban los dos, jugando a cartas a
la vuelta de la esquina. Eran dos sombras para siempre enamoradas: Bécquer i
Ché Guevara.
Agafo la idea i dic que espero que tots tres
puguin tocar la trompeta, junts i després riure (anava a dir com a bojos, vade
retro) en un carreró fosc, ara que saben segur que la vida de debò i la que s’aprèn
als llibres, en realitat és una mateixa cosa.
Vas llegir ahir l'article de Gregorio Morán, deixant "a caldo" els que, sense haver llegit res d'ells i inclús havent-los menystingut, es desfan en elogis quan mor algun escriptor, en aquest cas, la "nena" Anna M.Moix?
ResponEliminaQue atrevida es la ignorancia!
Maria Luz Morales la recordo de la meva infantessa, com a escriptora per a infants. Es cert aquest record meu? Ara que estem treballant el record real, t'ho pregunta Malole