Encara, i espero que per molta estona, estic presa de la màgia d’una pel·lícula: Misterios de Lisboa. No puc ni vull comentar-la des del punt de vista tècnic, jo, tan sols sé l’efecte que m’ha causat. Han estat quatre hores i escaig que m’he sentit dins una obra d’art. Tot el que es veu, qualsevol racó, l’espai, el paisatge, els interiors suptuosos i decadents, els personatges en tota l’escala social des dels més estripats fins les més altes esferes, són de veritat. Tots són figures, no figurins i tots no solament plausibles sinó necessaris per al desenvolupament de les accions que com la vida van teixint tota l’estona una xarxa, gairebé una maranya, de relacions en ritme pausat, real gairebé.
Una pel·lícula d’aventures? D’intrigues? D’època? Un melodrama? Tot i molt més; un autèntic retaule en el qual m’he sentit immersa tota l’estona, mai lluny del que passava en la pantalla; aquesta havia desaparegut, i he estat dins, com ja he dit, d’una obra d’art.
Perquè no sigui dit..: està basada en una obra homònima de Camilo Castello Branco, el director és Raúl Ruiz , premi al millor director en el Festival de S. Sebastian el 2010, els actors són tants i tan bons tots...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada