Tresca i verdesca

clic

Ahir vaig anar a la visita de TMB que tal com pensava va ser molt interessant.

El lloc és difícil de trobar (el carrer encara no surt al GPS) i està a les quimbambes d’un polígon industrial a Sant Adrià que tampoc no és un barri que coneguem massa. Vaig arribar la primera i mentre esperava vaig aprofitar per xafardejar-ho tot. La sala d’esbarjo, el departament de control de frau(?), el bar, oficines, entrada, res va quedar per mirar fent-me la badoca i aprofitant que era l’hora d’esmorzar i ningú era al seu lloc. Amb dir que havia aparcat al parquing d’empleats i ningú no em va dir res i la feina va ser meva de trobar la recepció. Em va fer molta gràcia el llenguatge: sala de liquidació, jo esperava un col·lectiu que encara no havia arribat, tot eren unitats de locomoció, punts de servei, etc. Un gran plafó amb avisos de: reclamació d’havers, peticions de canvis de festa o vacances, peticions de sabates pel calzado de imagen de verano, explotació (?), instruccions per evitar furts quan el conductor s’hagi d’absentar del vehicle... Finalment va acabar arribant el col·lectiu que estava perdut en les diferents parades de metro i busos de les rodalies. Llavors ens varen tenir més d’una hora explicant-nos la història del transport a Barcelona a base de diapositives. No ens deixaven fer fotos. Va ser un recorregut exhaustiu dels diferents models des del primer tramvia de mules fins la última inauguració de la complexa xarxa de metro actual. Després vam visitar, al soterrani, una estació de metro on s’arreglen, pinten, guarden etc els vagons i que connecta amb la xarxa normal. Allí vam pujar a uns vagons (no, què dic!, a un comboi, que es va comprar per la inauguració de l’exposició del 29. S’havia de caminar amb compte perquè hi havia molts bogis per terra. Sabeu què són? Doncs el conjunt de quatre rodes amb els eixos i tota l’enderga corresponent. Hauré d’escriure una novel·la d’espies amb tot el que ahir vaig aprendre.

Finalment ens van fer una passejada pel pati i l’hangar dels busos N’hi havia algun de curiós però amb les finestres i a tota piula eren difícils de fotografiar.

L’edifici és un triàngle blau, immens, molt maco. Tot molt modern i escrit en català malgrat que ningú no el parlava (només els que ens varen acompanyar).

La última foto és una escultura que hi ha al carrer Guipúscoa i que vaig fotografiar aprofitant un semàfor. N’hi ha una al començament i un altra al final i com sempre, no he pogut trobar qui és l’autor.