dimarts, 22 de març de 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 89

València – Falles, primer record.

Renoi com heu treballat, marxo 5 dies i la feina és meva per seguir-vos. Va el meu primer comentari del que més m’ha agradar tot fugint del tòpic fallero. Els tècnics en pirotècnia s’han lluït amb les seves traques, cada carrer té les seves mascletas, petites o un xic més grans, però la de la plaça de l’Ajuntament, amb la senyora Rita al balcó, cada migdia a les dues és la oficial.

M’agrada el soroll i la massa humana que és mou per sentir-ho. Cada dia té un significat o ritual. La mascleta del dia 19 va estar dedicada al sofriment del Japó. Havia sentit per TV la idea que portava el mestre en explosius i em vaig ficar en la pell dels japonesos. A les dues en punt iniciaren amb uns coets que pujaren rectes cap el cel amb un soroll suau i prim, zimp, zimp, zimp, amb unes partícules ígnies que esclataven, de mica en mica els coets eren més i més incontenibles, i anava augmentant el soroll, el terratrèmol s’apropava, més soroll, més fort, pam, pam, pam, fins a un soroll bestial , tot retrunyia a terra i al costat de cada u dels que estàvem drets, el cel deixà de veure’s, tot era gris i fosc, cap senyal de claror, olor de pólvora , cendra que ens queia sobre el cap i les espatlles, finalment el soroll parà sec, tallant. Tot plegat durà 6 minuts. Aplaudiments, rialles, que bonic! deia la gent, també uns francesos atapeïts al meu costat. Jo, situada en un altre continent, veia mort, destrucció, una visió dantesca. Beneit record! En mig de les festes, ben plasmat en sorolls al cel per obra d’un bon ingenier pirotècnic, diuen el millor de València. Com que anava sola m’ho vaig quedar a dins i ara ho escric en el bloc. Us poso dues fotografies del cel a l’ iniciar la mascletà, les altres no és poden aprofitar, surten totes negres, el soroll no el sé plasmar. També veureu l’espai destinat a muntar tota la pirotècnia al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, i el primer premi d’ il·luminació en la cruïlla entre el carrer Sueca i Literato Urdina, que en molt excedeixen dels altres més senzills.

3 comentaris:

marisa ha dit...

Hola, de nou benvinguda. Ens pasem la "vida" dien-te adèu i hola! Com sempre, esperem amb candeletes els teus reportatges.

malole ha dit...

Quina crònica més bona! A veure si un dia em portes amb tú en un dels teus viatges. Et prometo que em portaré bé. A l'espera, em conformo llegin-te. Ho fas amb tant sentiment, que hom es troba allí.
Petons i fins dijous!

Maria Dolors ha dit...

És fantàstic que de tot se'n pot treure alguna cosa bona. I que aquest moment de tanta gatzara tu estiguessis en un altre lloc. Això deu ser allò de la Comunió dels Sants,potser.