dimarts, 1 de març de 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 87

ANNA BOLENA de Gaetano Donizetti

En l’anterior us parlava de la música romàntica alemanya ,les simfonies 2 i 4. de Schumam, Avui segueixo amb música romàntica italiana. He vist al Liceu, Anna Bolena de Donizetti. Ambdós són contemporanis, Donizetti va néixer a Bérgamo tres anys abans que Schuman, els dos tenen una extensa obra musical, possiblement van emmalaltir de l’enfermetat de l’època, la sífilis ,van tenir trastorns neurològics greus que els van portar a la bogeria , fins a morir en un manicomi, trist final per dues persones tan valuoses.

Anna Bolena, és una obra en dos actes, música de Donizetti i llibret de Felice Romani. És va estrenar a Milà el 1830 , però no va arribar a Espanya fins el 1832. Desprès passà molts anys en l’oblit, fins que Maria Callas com a soprano i Giulietta Simionato el 1957, a La Scala, amb una fastuosa representació ,van tornar-la a l’admiració del públic. Argument conegudíssim, Enric VIII per casar-se amb Giovanna Seymour ,ordeix una trampa per acusar la seva muller Anna d’ infidelitat, i aquesta és decapitada a la Torre de Londres. Fins aquí la historia que té lloc a l’Anglaterra del segle XVI . Al Liceu Rafel Duran director d’escena, ha convertit la escenografia, en el que ell en diu, en temps intemporal. Serveix per posar en evidencia enganys , mentides, amors i adulteris de qualsevol època.

La decoració actual com sempre agrada a uns i és xiulada per altres. A mi em va agradar , és simple, i la luminotècnia amb clars i obscurs és suggestiva, situats els actors a tres nivells d’alçada , tant els solistes com el cor es mouen segon requereix el text. L’escena final, la pujada d’Anna com a Regina a poc a poc pels graons que la porten al patíbul, graons il·luminats de color d’or vell que juguen cromàticament amb els seu vestit i mantell de mussolina vermella que arrossega al pujar, li donen la dignitat que li vol prendre el rei. Bon final teatral.

Àries i duets coneguts, sobretot és preciós i molt cantat en el repertori operístic, el duo entre Anna i Seymour, on ella li explica que és l’amant del rei, Anna primer respon amb ira per pasar a clemència i perdó. Cantat diumenge per Maria Pia Piscitelli com a Anna i per Sonia Ganassi com a Giovanna Seymur, va ser al meu parer el millor moment del vespre, expressaren líricament una partitura romàntica italiana per excel·lència.

Degut a les retallades per la crisi a Cultura, queda per veure com anirà la temporada propera al Liceu, és parla de no començar el setembre i així programar dues operes menys ,i per altra part augmentar un 10% el preu de les localitats, ja us ho explicaré.

3 comentaris:

malole ha dit...

Llegir les teves explicacions éstanratificant que, per un moment, sembla que hagi estat amb tu al Liceu. Jo no tinc la més petita cultura musical i no se si treuria el profit que li treus tú, però, de tota manera, m'he pogut imaginar molt bé les escenes i inclús "sentir" el dueto que, segurament, és la única peça que conec. Gràcies i, si us plau, continua instruint-me.

marisa ha dit...

Jo com ja vaig dir (segons la opinió dels meus fills, és clar, que no te perquè coincidir amb la meva, je,je) tinc una orella davant de l'altra però tal com diu la Malole m'agrada i molt! tot el que ens expliques.

maria dolors ha dit...

Jo, avui vaig a veure el Parsifal. Tant de bo que en tregués tant suc com tu. Si, ja sé que, com jo mateixa dic en referència a la pintura o l'escultura, és qüestió d'immergir-se i deixar-se anar. No sé si ho aconseguiré tota l'estona però ho intentaré.