Tresca i verdesca

Fent temps

Quan dus una càmera a la mà, mai no tens prou temps per anar d'un lloc a l'altre i qualsevol camí es converteix en una aventura.
Ja a l'estació de Sarrià m'he trobat uns turistes que m'han preguntat com anar al port. Es veu que tinc cara de ex-futura-probable-guia turística perquè sempre em pregunten coses. Ens hem fet molt amics i per menys de res els hagués acompanyat. Pobres, quantes coses se'ls han perdut sense la meva companyia. Us imagineu quina meravella "descobrir" la Rambla per primer cop?
Bé, jo a la meva, tenia una hora per trescar i he tret el nas al Passatge Mulet, on hi viu una amiga (marit mort) perquè tot i ser ben conegut acostumo a veure'l de nit i no és el mateix. El Passatge és un conglomerat d'estils que fa fredat però al ser petit i tenir una mica de verd al davant tot s'homogeinitza. La primavera està a punt d'esplotar. La casa dels meus amics és la de l'escultura que és d'en Francesc, el fill del Josep Grañé.
Després vaig a recordar la reixa de la casa Vicens quan arribava a Rambla del Prat i la resseguia un tros i allí hi havia l'entrada a una font d'aigües medicinals. Els ferros, i la casa, continuen sent espaterrants.
Baixo per Aulèstia i Pijoan i descobreixo una oficina on hi tenen exposada una maqueta en metall de l'antic Tren de Sarrià feta pel pare de l'amo d'aquesta empresa (de manufactures metàl·liques) l'any 20. És una meravella inesperada. En aquell mateix petit carrer, diverses cases interessants amb detalls del més pur modernisme i noucentisme. I surto a Rambla del Prat al davant d'una de les cases amb esgrafiats seriats més interessants. A més està molt ben restaurada. Llàstima que amb el tantsemenfotisme acostumat, el nostre ajuntament no vetlla per que les cases llueixin. Els rètols, bombones de butà, banderes etc campen pels seus respectes arreu. Barcelona està plena de cases singulars de primera , segona i tercera categoria, però totes interessants que s'haurien de protegir. És clar que amb la quantitat de contenidors, llums, rètols, anuncis etc realment que da poc espai per lluir.
A la Via Augusta, la casa racionalista (la de Mambar, ja sabeu) està en procés de restauració. Llavors enfilo el c. Marià Cubí ( ai si me la trobo!), veig les sabates del dia i una casa molt curiosa que mai abans m'hi havia fixat i a Balmes faig aturada i fonda per dinar amb la meva filla que avui fa anys i jo sóc la mare que...
Després de dinar, Rambla de Catalunya avall: la Girafa coqueta, del Grañé pare del meu amic, el manifest, les cases dels temps bojos i adhuc mostruosos, detalls sorprenents (que no desvetllo ni ensenyo perquè potser un dia seran l'enigma de la setmana) i acabo el periple al cinema Alexandra amb Lola, que vol dir àvia i que està molt bé. Avui no tinc temps de fer-ne la crítica però us la recomano de totes totes.
I com que a fora plou encara que no tant com a la pel·lícula, me'n vaig a casa que no duc paraigues. Volia anar a la inauguració del teatre del CCCB però m'ha fet mandra.
Al vespre fan Êxodus i m'hi enganxo, és clar. Ara, amb el temps encara hi veus més coses que ajuden a explicar el que després ha vingut.