dimecres, 23 de març de 2011

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 90




VALENCIA – FALLES, segon record

Privilegi poques vegades a l’abast dels badocs de les Falles. Podeu veure en el requadre de l’esquerra la paret de l’església del Pilar i el seu campanar, anàrem a saludar el rector i molt amablement ens va oferir si volíem la nit de la cremà pujar dalt del campanar. No m’ho podia creure! El petit espai podia acollir unes 10 persones. Acceptarem amb entusiasme.

La falla de gran perímetre representava el cicle de la vida, una noia jove amb el seu fill, un rellotge que marca el temps, una cigonya que porta un infant en el bec, una altre que se’n emporta un vell, una parella d’adolescents que festegen i així fins a més de 30 ninots.

La nit del 19 a les 12 en punt iniciarem la pujada, l’escala tenia els graons gastats però en bona conservació i llum a cada replà. Un cop a dalt un espai petit contenia dues campanes grans, calia abaixar el cap per no topar-hi, els 4 laterals tenien una tela metàl·lica entre cada arc per protecció de les persones i impedir l’entrada de coloms. Des d’alli veiérem els diversos focs que ja anaven cremant a tota la ciutat, sempre precedits d’un castell de focs més o menys importants segons la falla. El cel de Valencia s’anava omplint de color de coets, fum i flames, així durant casi dues hores. I nosaltres que fèiem? Esperar els bombers, ja que sense ells a la plaça, no es pot començar. La seva feina és de prevenir i amb mànegues d’aigua, ruixaren les cases dels laterals de la plaça cobertes amb una lona , taparen els arbres, despenjaren els focus de llum, tot amb gran parsimònia, fins que finalment a les dues de la nit, un bomber enfilat dalt d’una grua s’apropa a l’esquena de la mare jove i amb una barrina manual començà a fer-li forats al clatell i a l’espatlla, des de dalt ho veiem perfectament, fets els forats els omplia amb una traca i taponava amb papers, així també amb la parella, i amb un vellet, finalment a les 02.15 minuts, la fallera major, joveneta, cansada i morta de fred, encengué una torxa que apropà a la traca i la falla comença a cremar per dalt, als 20 minuts encara no havia caigut sobre ella mateixa, (és el signe de que ha estat ben construïda, si cau de costat és una fallada greu), cremà amb força i bé; a prop de les 3 baixarem al carrer, cansats, freds i enrampats de cames, però amb les càmeres plenes de fotos inèdites. A baix la gent també enfredolida i atapeïda com a sardines contra les parets de la plaça, aguantaren estoicament.

A les 03,15 de la matinada trobarem una paradeta oberta i amb un xocolata calent i uns bunyols boníssims, ens reférem abans de anar a casa.

4 comentaris:

Maria Dolors Giral ha dit...

AQuin privilegi! A veure les fotos. T'hauré d'ensenyar com fet un àlbum i posar-les totes, ara que ja ho tinc més o menys dominat.

Anònim ha dit...

Caram, Teresa, quina experiencia excepcional! Et felicito per la oportunitat que t'has buscat i per la descripció de la vivència que ens fas

Marçal

malole ha dit...

Fantàstica la oportunitat que vas tenir! I quina sort nosaltres poder-la compartir. Una vivència inoblidable, segur. I també molt encertat acabar la llarga jornada amb bunyols i xocolata calenta, mmm.

marisa ha dit...

Ja és ben bé allò de QUI TÉ PADRINS, ES BATEJA.
(i mai millor dir confraternitzant amb el rector)