Dissabte vaig anar a veure Dues dones que ballen, al Lliure. No sé qui va dir que psè; a mi em va agradar molt. Ho vaig trobar molt subtil, molt ben dut tot el tema i al mateix temps amb força. És molt actual. El ritme em va recordar Tenesse Wiliams o qualsevol dels americans, en una obra que de mica en mica, sense grans històries ni parrafades va mostrant la dificultat de viure, l'horror de l'indiferència. Després ens varem quedar a berenar-sopar allí mateix i com que feien dues funcions allí estaven també les dues artistes a les que varem saludar i felicitar. L'Alícia Pérez, la partenaire de l'Anna Lizaran, simpatiquíssima.
Diumenge, d'entrada, frustrat. Quan em vaig despertar plovia fort i no va passar gaire estona que em va trucar la meva amiga amb qui havia d'anar al pocnic-jazz al Parc de Vallparadís. Ho vam deixar córrer perquè el panorama, havent de jeure a l'herba i dinar bocates enfangats no semblava gaire engrescador. O sigui que vaig canviar el pla. Quan va sortir el sol ja era massa tard i no tenia cotxe. Després de dinar em vaig posar música de la Locomotora Negra, vaig agafar un llibre i me'l vaig empassar sencer fins les dues i tantes de la matinada.
Al cap d'avall no va ser pas tan frustrant.
Hola, quan dissabte nosaltres vam estar al parc de Vallparadís a Terrasa, feia un dia fantàstic. Al despertar diumenge i veure que plovia, com que estavem a Viladrau, vaig pensar que a Terrassa faria bó, desprès vaig saber que també havia plogut a Barcelona. No sé com va resultar perquè dissabte hi havia molta gresca al parc i arribaven camionetes de tota espècie (inclós una xurreria portàtil, per a desencant del noi del bar, que també ven patates, està clar). Feia anys que no estava a Terrassa (i lúltima vegada només vaig anar als Jutjats) i la ciutat em va sorprendre agradablement.
ResponEliminaVeig que a tú no t'enfosa ningú, molt bé la teva sustitució del picnic Jazz!