TRESCA I VERDESCA 120

• Enguany, el Sants Reis d'Orient hauran d'anar molt en compte o bé obviar el seu pas per Tel-Aviv. Podria ser que tot el carregament fos incautat i els destinataris considerats suspectes per sempre més. Haurem de tornat a allò de la pilota i les cordes de saltar. Que per altra banda aniria molt bé en temps de crísi. O encara millor, se m'acut que els podrien deixar una tarja regal (del Corte Inglés, és clar) per comprar llibretes i llàpis que encara entretenen més. No sé si aquesta proposta serà ben acollida; em temo que no.

• Cornuts i pagar el beure, és la frase que se m'acut avui respecte als catalans en general. La Vanguàrdia dedica avui dues planes, dues, a refranys per a una crisi i els seus diversos aspectes.La meva no hi és. M'agrada una que diu: Calla i callaré, que a tots ens convé.

• Demà és Corpus. No deixeu de visitar l'ou com balla en algun dels llocs on ho fa. Tradicionalment eren sis. Ara, ja en són 15. A qualsevol diari trobareu la llista. El meu preferit de sempre és el de Ca l'Ardiaca, seguit del de la Catedral i l'Acadèmia de Bones lletres. El del Museu Marés també està bé.

• A la nit, a TV3, retrasmeten La patum des de Berga. És la forma menys arriscada de veure-la pero... A mi no m'agradaven els petards , coets i altres formes sorolloses de celebracions però un cop hi vaig anar i em va arravatar. Si trobo qui m'acompanyi, ara mateix hi torno sinó m'hauré d'acontentar amb la tele.

• Vaig anar a veure la peli japonesa recomanada pel Rafel. realment una delícia. Agredolça pero delicia.

PEPITO GRILLO Y "MAMÁ"

Mamá vivía en Manhattan. Y Manhattan fue el escenario que la vio partir. Ahora su viejo caserón de Chelsea ha quedado solitario. Quizá se llene de verdaderas arañas sin importancia y se cubra de polvo, mucho más del que normalmente había, al no estar allí su dueña Louis Bourgeois. Una de las más importantes artistas desde hace muchos hasta hoy.
Debo confesar que me interesé por ella a raíz de las enormes arañas esparcidas en Londres y corrí a retratar a “Mamá” que instalaron en el Guggenheim de Bilbao. Sentí una extraña excitación al tenderme en el suelo justo debajo de aquella enorme viuda negra.
Traté de experimentar en mi apasionado cerebro, el pánico que hubiese sentido de ser real aquel arácnido de acero. Pero cuanta belleza contenía, vista desde mi insignificancia. Me pareció, por un instante que me hallaba dentro de aquel film de Jack Arnold “El increíble hombre menguante”.
Aquella araña de acero se apoderó del buque anclado en la ría, contenedor del arte de los grandes. No pude resistir al deseo de querer conocer la obra de aquella DAMA en mayúsculas. Y no me defraudó. He pensado, y más de una vez, en la suerte que han tenido todos aquellos artistas jóvenes que fueron recibidos en el salón dominical de Bourgeois, para animarles en la entrega con pasión de la elección hecha. Se abría por completo. Les aconsejaba. Solo pedía amar el arte.
Rafael 2 de junio 2010

TRESCA I VERDESCA 119

• Ha mort Louise Bourgeois, escultora. Segur que heu vist alguna de les seves obres, almenys la enorme aranya. Va ser una figura importantísima, a la vanguàrdia de les arts visuals del segle XX. Té obres en paper, fusta, vidre, metall, molts d'ells combinats amb objectes trobats al carrer.

• Un atac israelí a una "flotilla"internacional en la qual s'involucren 50 paisos i aquí no passa na. S'enten o no s'enten? Obama exigeix un aclariment urgent.Espera que li diguin que ha estat sense voler?
• En canvi dimiteix el president d'Alemanya per unes declaracions que havien estat mal interpretades.
  
• I aquí, entre tant, què fem de la tan cacarejada pau social?
  
• El PP vol estalviar prohibint per llei la publicitat preelectoral Ja inventaran alguna altra forma.
• S'ha de comprar menys i menjar a casa. Per estalviar, és clar. Els que ja ho feiem, a règim! Per insolidàris.
• Mercadillo solidari als jardins del palau Robert. De 10 a 22 h.
• Viatgers i mags. pel·lícula d'un director de Butan. Al jardí d'Olokuti. Astúries 36 a les 19h. S'estarà recuperant la tradició del cinema a la fresca de la nostra joventut?
• Aneu a veure, al M. Picasso la nova exposició de com en Russinyol va influir Picasso. Sorprenent.
• A Caixaforum segueix Fellini. També fotografies d'Henry Lartigue
  

EL RÉQUIEM DE PEPITO GRILLO

Acabo de leer y ver el regalo que ha recibido mi amiga. Un aparato que esos días ha empezado a ponerse de moda entre los voraces lectores y los amantes de la última tecnología que andan muy ocupados en ser los primeros y tenerlo antes que sus amigos. Ella, mi amiga, pertenece al primer grupo, el de los voraces lectores de libros. Dice, no obstante, que seguirá comprando ejemplares en papel, Veremos si eso es cierto. La tentación electrónica será fuerte y temo por ella. Dice que tiene setecientos libros, metidos milagrosamente, en dicho aparato. Pienso que por rápida que sea leyendo, y lo es, va a necesitar mucho tiempo para leerlos. Y me pregunto ¿Esos setecientos libros son todos ellos de su interés? ¿Son setecientas firmas de primera fila? ¿De aquellas que siempre estamos hablando?
Dicho así, suena a operación de marketing. ¡Horror! ¿La literatura sometida al mercantilismo más exacerbado con una pátina de modernez, de tecnología avanzada? Pienso en esto, porque precisamente, en su último libro “Dublinesca”, Enrique Vila-Matas habla por boca de su personaje, un editor jubilado que se plantea ir a Dublín, para celebrar un réquiem por el fin de era Gutenberg, un réquiem que deberá estar relacionado con el sexto capítulo del “Ulysses” de James Joyce. Un funeral que como dice ese personaje, no solo será un funeral por el mundo derruido de la edición literaria, sino también por el mundo de escritores verdaderos y los lectores con talento, por todo lo que se echa en falta hoy en día. Pepito Grillo dixit. 1 de junio 2010.

PEPITO GRILLO ESTÁ DE CELEBRACIÓN

Sí amigos, me habéis pillado con una mano en el teclado del ordenador y la otra alzando una copa de cava. Lo estoy celebrando porque me siento implicado, no solo por ser un personaje de Walt Disney, sino que también como asiduo lector durante muchos años de las revistas de cine. Este pasado mes de mayo apareció el nº 400 de “Dirigido por” y este mes de junio el nº 2.000 de “Fotogramas”. De “Dirigido por” conservo todos sus ejemplares incluido el nº 0 y sigo manteniéndome fiel a su compra mensual. De “Fotogramas” empecé con algunos números de los años cincuenta y después salté a los años sesenta y seguí asiduamente hasta el dos mil uno. “Fotogramas” fue durante muchos años la única revista de cine que se publicó sin interrupción. Por el camino se quedaron otros intentos como: “Film Ideal”, “Primer Plano”, “Cine Mundo”, un primer “Imágenes” nada que ver con el actual y de todas ellas conservo algún ejemplar. A “Dirigido por” me he mantenido fiel, por ser una revista diferente, que trataba el cine como era debido, con crítica seria, con estudios de los géneros, estudios de diferentes directores o películas clásicas, crítica de bandas sonoras y en la actualidad con comentarios de estudiosos de las mejores películas que van apareciendo en DVD, incluida la serie Filmoteca de FNAC. “Fotogramas” en cambio ha estado siempre más ligado a publicar un poco de todo, noticias de rodajes, chafardeo de las estrellas, que ya no me interesaba tanto. Aún y así siempre resultaba ameno leer las excelentes plumas que tenía en su redacción. Escritores o periodistas que ya eran famosos y otros que lo llegarían a ser con el tiempo: Maruja Torres, Rosa Montero, Vázquez Motalbán, Terenci Moix y mi admirado Enrique Vila-Matas.
Así que dejo aquí mi crónica, como dibujo animado que soy (por una vez dejo de ser lo que pretendo: un Pepito Grillo, piedra en el zapato), para seguir celebrándolo, para que estas dos publicaciones y las demás existentes hoy, como “Cinemanía” o a las que estoy suscrito, “Interfilms”, “Acción” y “AGR”, para que sigan vivas, como mínimo, otros 2.000 números más.
Rafael.

TRESCA I VERDESCA 118

• Ja és meu!
  

Dissabte vaig fer 74 tacos ahí és nada i els meus fills em varen regalar el llibre electrònic tan somniat. És, és, és... ja el veureu però és fantàstic. Ara hi tinc ficats sis-cents o set-cents llibres, no sé, una barbaritat. Ara, però els triaré i ordenaré per poder anar omplint. M'he passat el cap de setmana anul·lada, llegint al balancí. És com un llibre de poesia petit i no pesa gens. No solament tinc ja molts llibres sinó que els que compri són força més barats que els de paper (que seguiré comprant és clar) amb la qual cosa el meu pressupost baixarà considerablement.
Friso per ensenyar-vos.-el.

• Han dimitit cinc presentadores de Al Yazira per les pressions rebudes sobre la seva vestimenta. Ens solidaritzem amb la seva actitud i lamentem que per una causa que ens importa a tots s'hàgin quedat sense feina.
  
• El Coliseu romà que està en obres, mostra ara l'hipogeu, o sigui les parts subterrànies amb les masmorres, i altres "espais escènics" molt interessants. Recordo haver-los vist en el viatge de fi de carrera en una visita especial i era escalofriant.. Per cert ja heu visitat els de Tarragona?
• No trobeu que la moda de mig embarassades d'aquest estiu és un contrasentit quan el que ens demanen és que ens apretem els cinturons?
• Una reina para todos i todos para una. en un salvament al despistar-se en un acte públic. Home, ho trobo molt solidari (però curt) donat que l'acte va començar amb salts amb paracaigudes.
• Al Cesar el que és del Cesar... i les obres aragoneses del Museu de Lleida a la diòcesi de Barbastro-Montsó. Ara bé, això comportarà unes despeses considerables que tampoc no sé si és el moment de fer-les.
  
• Titular: el Govern explicarà la pujada del IRPF. Ja seria hora que expliquessin alguna cosa ben explicada. Però, pensant-hi bé tot el que per entendre's cal que s'expliqui no serà que per si sol és inexplicable? Simplement m'ho pregunto, eh?
• Les operacions d'estètica a la baixa. Qué bé. Deixarem de sentir-nos bitxos rars i quan trobem amigues no vistes de fa temps les reconeixerem.
• El burka no és un problema a Catalunya, diu Benach. És clar, i tampoc la febre groga, ni la teoria de l'alliberament, ni les matances del Huttus i Tutsis ... ni tantes altres coses, però això no excusa que siguin preocupants, opinables i mereixedores de crear un estat d'opinió per evitar que arribin a ser preocupanys.
• Segons les enqustes, suspens a l'Ajuntament. M'hi sumo.
• En Xavier Corberó ha instal·lat a Beirut quinze escultures en basalt. No sé si les heu vist però són pedres grosses unes sobre les altres. Ja sé que és una crítica fàcil i potser desafortunada, però m'ha rascat alguna cosa íntima, veure-les fotografies i recordar altres espais de la mateixa ciutat amb ruines de guerra recent, tan semblants. Potser sí que el més important de l'art és la intenció i el que hi ha a dins però... Potser és el revulsiu que falta, no siguem tan primmirats.
• Avui, demà i demà passat a les 22h. a la Filmo últimes oportuniutats per veure tres films de Mikio Naruse. En Rafel en va fer un gran elogi. Jo no me les perdo.
• Me'n vaig a acabar el Dràcula que ha estat la lectura d'ahir. Seguiran... set-cents vint i quatre més i després més encara. Ah, Malole també tinc l'Ulises, el "nostre".
  

PEPITO GRILLO RECTIFICA

Se coló el gazapo de que Dennis Hopper tenía un cáncer de páncreas cuendo lo que tenía era un cáncer de próstata. Sorry.

PEPITO GRILLO ESTÁ DE LUTO

A los cinéfilos se nos ha muerto el muchacho, el hombre, el personaje, rebelde por antonomasia, siempre rodeado de otros célebres rebeldes del cine americano. Azote de la sociedad americana.
Con esta introducción, y no podía ser otra, me estoy refiriendo a la lamentable noticia de la muerte de Dennis Hopper. Que alguien se muera siempre es triste. A veces, incluso, muy triste. Pero hay circunstancias en la vida, y el cine es como la vida misma que sientes que se mezcla la tristeza con la rabia cuando desaparece un artista como Hopper. Creativo cien por cien: actor, director, fotógrafo, pintor, escritor, lo que se dice un verdadero hombre de las artes. Siempre comprometido y siempre tuvo el acierto de ser la piedra que se mete en el zapato para con sus compatriotas. Crítico con el sistema, auténticamente rebelde como lo fueron los personajes que interpretó en “Easy rider”, “Rebelde sin causa”, “Johnny Guitar”, “Gigante”, “Duelo de titanes”, “El amigo americano”, “Apocalipse Now”, “La ley de la calle” o “Terciopelo azul” que fueron títulos en los que representaba, en buena medida, su propia forma de ser, al igual que haría en las películas que dirigió, algunas de ellas caóticas, pero siempre llenas de creatividad e ideas. Fue mucho más que un Jiminy Cricket (Pepito Grillo para nosotros) para los americanos bien pensantes y acomodados. Lo dicho, la piedra en el zapato, incluso lo fue para él, durante aquella década de su vida en la que descendió al infierno de las drogas y el alcohol. En “Apocalipse Now” daba la sensación de que estaba totalmente colocado, y lo estaba, pero se daba la circunstancia de que en este estado conseguía sus mejores interpretaciones. Personaje problemático, por su rebeldía, contestatario contra el militarismo y duro con el salvaje capitalismo.
Al final de su vida, su rostro nos mostró un inquietante reflejo de la esperanza perdida y a la vez se fue erigiendo en el símbolo de las rebeliones fracasadas. Había en él un rictus de amargura, añadido al deterioro físico al que le sometió su cáncer de páncreas. Descanse en paz que ya se lo merecía. Toda su vida fue un esfuerzo continuo por mantenerse lúcido e incómodo. Y eso le fue agotador. No le resultó nada fácil.
Rafael 30/5/2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 17

Vinc del Liceu. Última representació del meu abonament d’enguany.

LES MAMMÉLLES DE TIRÉSIAS, opera bufa de Francis Poulenc (1899-1963), sobre llibret de Guillaume Apollinaire. Estrenada a París a l’Òpera Comique el 1947.

Thèrèse està fastiguejada de la vida que porta com a dona casada: la casa , els fills i parir cada any. Vol fer coses més importants , s’obre la camisa i dos globus que representen els seus pits surten volant. Es posa una barba postissa i a partir d’aquí és dirà Tirésias, la comèdia és de tripijocs.. El seu home s’ha de vestir de dona, i embolica que fa fort.

D’aquest drama superrealista que Apollinaire va escriure el 1903, Poulenc en fa una vertadera opera bufa de gust marcadament francès amb gran agilitat del text, ric en doble sentits i argots, que es correspon amb una música sensual, bastada en un llenguatge harmònic de gran efecte. Recorda sovint l’opereta vienesa, per l’abundància de polques i valsos, i una instrumentació rica, plena de les influències dels músics més estimats per Poulenc, com Debussy, Stravinsky – especialment en la part coral- (ooohhh, Marisa) i Chabrier, amb referències al verisme, a la música renaixentista, entre altres, en un conjunt atractiu i estimulant.

La soprano Maria Bayo (Tudela 1958, Premi Nacional de Música 2009) ha interpretat dignament el paper de Thèrèsa. El Cor Madrigal (fundat a Barcelona el 1951) s’ha encarregat de la part coral. La direcció d’escena d’Emilio Sagi ha apostat pel color rosa com a divertimento, rosa les llums, rosa el vestits, rosa les cortines...

(En la mitologia grega ja es troba per primera vegada un personatge cec anomenat Tirésias com endevinaire o oracle. En aquesta opereta Thèrèsa, en el segon acte també fa el paper de cartomàntica, per confondre al seu marit i al gendarme).

Ha donat de si el que es pot esperar d’una opéra bouffe, grotesca i divertida, amb personatges immergits en el teatre de l’absurd, fer passar l’estona amb rialles i bona música. Res més.

En la foto que us he posat, Jean Graduo, Reina Auchan i Michel Roux, el 1972 a L’Òpera Comique de París.

Les meves properes vibracions davant d’una òpera les rebereu a partir d’octubre, ja dins la temporada 20010-2011

PEPITO GRILLO

Efectivamente, ayer viernes, nos hicieron sentir a mi y a todos los espectadores, en Pepitos Grillos, al asistir a la representación de los alumnos del Taller 3r de Musical, del Curso de Interpretación y Escenografía de l’Institut del Teatre en la sala de su sede de la Pl. Margarida Xirgu. Fue con la obra “Spring Awakening” (A new musical) partitura de Duncan Sheik y libreto de Steven Sater, juntos por primera vez para la creación de esta pieza. Para mí este compositor era desconocido, después me enteré de que era su primer musical. En cuanto al libreto, su autor le conocí con su gran éxito teatral “Lulú”, en una representación en le Teatre Juventud de l’Hospitalet, y si no recuerdo mal después se representó en el TNC.
“Spring Awakening” (A new musical), se estrenó en un teatro del Off-Broadway ,con gran éxito (estaba programado para un mes y duró cinco y pasó a Broadway, donde consiguió de nuevo el éxito de público y crítica, ganado un Toni).
¿Por qué lo de Pepito Grillo? Los espectadores allí reunidos nos convertimos en críticos de la sociedad puritana y moralista, gracias al texto. La acción se sitúa después de la Primera Guerra Mundial. El despertar de la juventud harta de falsedades y amagos de la realidad. Si los jóvenes sirven para matar y morir en la guerra, exigen que se les diga la verdad de la vida. “El despertar de la primavera” (el título de la obra), el despertar de los sentidos en los adolescentes. Los primeros síntomas de rebeldía, el surgimiento del amor como algo que no se sabe bien de que se trata, y el sentimiento del deseo, tan fuerte como enigmático. Preguntas que están en el ánimo de los jóvenes pero que todos, padres y profesores, rehúyen contestar. Con lo cual los muchachos atraviesan esta etapa tan difícil de la vida. Una de las muchachas quedará embarazada y su madre la obligará a abortar, muriendo en la clandestina intervención, con la evidente desesperación de su compañero, cuando se entera. Otro de los muchachos no logra alcanzar el nivel de sus compañeros de clase, recibiendo contínuos castigos y terminará suicidándose. Dos de los chicos descubrirán que es algo más, el aprecio que se tienen, cayéndoles un gran peso encima, ante esa sociedad. Termina el espectáculo con dos canciones que acusan a la sociedad de falsa: la última BLA, BLA, BLA, BLA, con gestos de las manos imitando la boca que habla, esparce a sus intérpretes entre el público de forma acusativa, terminando la obra con un destello, a modo de fogonazo en el escenario con un gesto de todos hacia el público, con el puño cerrado y dos dedos levantados señal de insulto despreciativo.
Es un musical vivo dinámico con piezas alegres a pesar de su trama, que estuvo muy bien representado por los intérpretes de los 6 alumnos y las 6 alumnas de un colegio imaginario, una profesora que a la vez también era la madre de dos de los chicos y del profesor que también interpretaba el papel de dos de los padres de los chicos. Tres músicos en escena, un pianista, una violinista y un guitarrista con dos guitarras: una eléctrica y otra clásica, que iba combinando. En cuanto la escenografía era de gran nivel, muy simple pero muy efectiva. Todo era de buena factura, un Notable Alto.
También os diré que en la sala que precede al patio de butacas exponen 12 carteles de Teatro Polaco, con los autores (que también destacaron con carteles de cine, a los cuales dediqué un capítulo en mi libro del cartelismo), dignos de ser contemplados, algo que tengo que agradecer a la invitación que nos hicieron nuestros amigos Ramón Oliver y Joana Raja.
Rafael.

TRESCA I VERDESCA 117

Avui no tinc temps d'escriure però us envio unes fotos del nostre fotògraf Rafel, dels "fastos" d'ahir

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 15

La música del rus Midest Mussorgski és equiparable en el camp de la literatura a la de Lev Tolstoi. Els dos tenen una manera d’entendre l’art amb les dimensions del paisatge rus, els dos entenien la creació com l’acte suprem de llibertat.

Diumenge al matí a l’Auditori vaig gaudir de l’obra Quadres d’una exposició, que el 1874Mussorgski escriu per a piano, en forma de suite , inspirat per l’exposició pòstuma de deu pintures del seu amic Alexandrovich Hartmann, mort als 39 anys. Va voler dibuixar en música alguns dels quadres exposats, traslladant al pentagrama el traç sobre la tela o els colors que mostraven alguns dels quadres exposats. (Molts anys més tard un altre rus elaboraria des de la pintura una teoria inversa, seria Kandinski)

És una obra mestre del tipus de música romàntica. Posteriorment Maurice Ravel adaptà per orquestra la música inicial sols per piano de Mussorgski, cosa que va fer que fos coneguda abastament fora del seus país. Però no fou fins el 1922 per encàrrec de la Simfònica de Boston.

L’obra juga amb el lirisme i la pantomima, el gest poètic i el còmic, propi del final del s.XIX

En aquests quadres, hi trobem elements molt diversos de temes que no tenen res en comú: el gnom inicial, el Castell amb el trobador, els nens que juguen al jardí, el carro de bous, els pollets que surten de l’ou … i així fins a deu, l’últim és la Gran Porta de Kiev. Un passeig que, en l’orquestra de Ravel, queda assenyalat magistralment en els instruments de vent i en el protagonisme que li dona.

Mussorgski neix a Karevo el 1839 i mort a Sant Petersburg als 42 anys. Va patir problemes amb l’alcohol i crisi nervioses, que li van restar facultats.

Ara que els nostres lletrafrits Rafel i MªDolors guanyen premis literaris, potser un dia, sortirà algun músic que posi melodía als seus escrits. Ho desitjo de veritat.

TRESCA I VERDESCA 116

• Estic molt frustrada perquè havia d'anar al Pantà de Vallvidrera amb els d'Omnium Cultural i no els he trobat al lloc on haviem quedat. Mira, almenys he aprofitat per pujar pel meu compte a Vallvidrera amb el funi i veure el món per aquell forat recordant quan hi anavem a ballar sardanes i després tornavem a peu. Ens va agafar una ceba tremenda que va durar un parell d'anys, cada setmana, em sembla que els divendres. Joventut, tresor diví!
• Demà a les 19h. lliurament dels premis del Certamen Literari Francesc Cndl 2010. Presentrà l'escriptor david Nel·lo i serà manenitzat per Pangea (?). Suposo que, com l'any passat hi haurà un vermutet. No us sentiu pas obligats a venir. Sóc la primera que sé el que costa deixar la classe. Recordeu-m,però, això sí. Jo alçaré la copa pels meus companys lletraferits.
• A Manresa, per celebrar el centenari del neixement de Marius Torres hi ha una exposició a Caixa Manresa. Són els seus versos, il·lustrats per Montserrat Gudiol. Podriem organitzar una sortideta, oi? Jo em brindo per la setmana que vé. Qui s'hi apunta?
• A la Galeria Joan Gaspar, Picasso, obra gràfica. Cap novetat però sempre interessant.

TRESCA I VERDESCA 115

Avui al matí no he pogut escriure res perquè he acompanyat al Marc que l'operaven d'un dit de la mà bona (l'esquerra). Tot molt bé, gràcies.
Però el cas és que ja és massa tard per fer-vos recomanacions de coses a fer avui, encara que si que puc explicar-vos les que vaig fer divendres.

• Palau Robert i les fotos de l'Anna Boyer que , com sempre, són molt maques. Aquest cop són persones de tot el món que han treballat fent la T-1. Tot i ser "de feina"les trobo conmovedores. En elles hi ha tantes històries que podrien donar per tota la nostra vida. Recordeu que la varem conèixer perquè volia aprendre a descriure les seves fotos? Crec que no li cal perquè parlen per si mateixes.
• Al mateix Palau Robert una altra exposició de fotos, aquest cop de Francesc Fàbregas que des de fa molts anys ha anat seguint els músics del moment. Fotos magnífiques de tots des del Rollings a Serrat. Ningú no hi falta i són també història viva del nostre temps.
• Després a la Fundació Tàpies treballs d'estudi d'Eva Hesse, una escultora americana. Aquestes però són peces petites, gairebé sobres del taller. Com a experimentació bé però no s'acaba de veure la seva importància (que la té).
• També a la Tàpies, Bracha L.Ettinger i Ria Verhaeghe, molt interessants cada una a la seva manera. Ettinger sap jugar amb les seves vivències personals amb documents manipulats variats. Són molt interessants unes sèries de records fets en fotocòpies treballades i transformades i els quaders de notes. Als "grafistes" de la colla us la recomano especialment. Ria Verhage experimenta amb imatges de les que extreu tot allò que no és visible a primera vista. Superposa, relaciona, enriqueix , fa collages etc. En resum les dues volen transmetre la realitat evident lligada amb la seva pròpia vivència.
• 
  
• Finalment vaig anar a conèixer el Museu del Modernisme, al carrer de Balmes 68. En ell hi ha una gran quantitat de mobles, pintures, escultures, vidrieres etc molt bones. Però tot està tan restaurat i repintat, envernissat i polit que dona la impressió que és més nou que quan ho van fer. No hi trec mèrit a la col·lecció però crec que s'ha de deixar esbravar una mica l'olor de "recent envernissat".
• Amb tot això i un cap de setmana llarg dedicat en companyia a les feines de posada a punt de temporada a Saifores, aquesta nit dormiré plana. Demà, per preparar "el premi" de dijous m'hauré de fer una mascareta i dormir un bon grapat d'hores que diuen que embelleix molt. Almenys que quedi mitjanament bé a les fotos!
  

L' arpa i les seves vibacions, 15

Avui les vibracions sonen tristes, molt tristes. Fa dies us en volia parlar, però no tenia prou documentació. Un malaurat dia, el dictador Pinochet es va vendre els drets de l’aigua de la Patagònia xilena,a una empresa privada del seu propi país a PERPETUITAT, o sigui for ever.

La Patagònia xilena és la tercera gran reserva d’aigua del planeta, entre aigua líquida, aigua sòlida i també aigua subterrània. Hi ha rius, hi ha glaceres, hi ha neu a les muntanyes…Com és que un lloc que fins fa 100 anys no interessava a ningú , l’estan començant a comprar gent de tot el món??? La resposta: qui té l’aigua té el poder.

El que m’ha indignat en gran manera, és que un mal dia també nosaltres, llegiu Espanya, va comprar a l’empresa privada xilena l’aigua de la Patagònia, llegiu ENDESA. Amb quin dretpodíem quedar-nos for ever l’aigua d’ells? No crec que per bon cor, sinó per altres negocis ara hem venut els drets a la italiana ENEL, ja ens hem tret el pes de sobre…Què volen fer els nous propietaris? Projecten cinc megapreses per a la producción d’electricitat. Però no són per subministrar-la a la Patagònia, sinó per a la industria minera, situada a 2.300 quilòmetres.

Mª Dolors si fas el viatge que tens projectat a la Patagònia, que et recomano no el posposis, veuràs in situ les seves belleses; jo vaig tenir la sort de viatjar per la part d’ Argentina i encara ho recordo molt.

M’he enterat d’aquesta aberració per les declaracions d’un italià Luis Infanti, nascut a Udine el 1954. Un sacerdot bona persona que un dia es enviat a Xile, on descobreix que la jerarquia eclesiàstica és benestant. Aviat aposta pels marginats i la teologia de l’alliberament, (jo la segueixo de molt a prop i l’he estudiada al Seminari), malgrat això el fan bisbe però l’envien lluny de la capital… al Sud. Un cop allí, viu entre els seus habitants i s’implica amb ells per recuperar la seva aigua , el problema és que la Constitució xilena està feta de manera que no es pot modificar i s’ha de recordar que aquest text és dictatorial. L’única possibilitat diu Luis, per alterar aquest marc inamovible és que el poble, tant de bo que pacíficament, exigeixi un canvi. I segueix, jo estaré al seu costat. (Que tinguin més sort que nosaltres demanant l’Estatut).

Luis Infanti, Bisbe d’Aysén (Xile) i defensor del dret universal a l’aigua, ha participat a Barcelona en l’agenda ciutadana “Aigües, rius i pobles”

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 14

Avui és Pasqua Florida, i vull compartir amb vosaltres el record de LES CARAMELLES.

Tenien en el seu origen una temàtica religiosa: cantaven la joia de la resurrecció de Crist. Els caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Pasqua. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa. A canvi de la noticia, se’ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s’havia acabat.

Una part de les cançons solien contenir textos amb contingut satíric sobre les festes d’actualitat del poble, normalment una sàtira blanca no grollera, també derivaven a acudits polítics o temes diversos. No obstant el Cant més antic de les Caramelles ha estat Els goig del Roser i el segon el de les Botifarres.

El grup de cantaires es planta al peu del balcó dels amics, familiars, noietes estimades i d’altra gent per cantar unes cançons. S’hi fan acompanyar per instruments musical diversos. El més lluït es sens dubte la cistella, lligada al capdamunt d’una llarga vara i tota adornada de cintes de colors, que arriba fins al balcó de l’homenatjat el qual, en correspondència , hi deixa un donatiu en diners, o en queviures.

A la plaça del Diamant hi havia fins fa poc el bar Montseny, amb entrada també pel carrer de Verdi. Era el típic bar de taules de marbre, on es reunien la gent per jugar a cartes i beure un got de vi. La part que donava a la plaça era plena de botes, i en aquest espai es reunia un grup del Cors de Clavé per assajar les cançons dos dies a la setmana cap a les vuit del vespre. Des de casa sentíem durant dues hores els nyigo-nyigo dels seus refilets desafinats.

El diumenge de Pasqua Florida, sortien tots mudats per anar a fer el recorregut pel veïnat , a casa l’avia els hi posava ous a la cistella, i al dia següent marxaven a la muntanya a fer una costellada amb tot el que havien arreplegat. Els recordo vestits de vellut negre amb barretina, tot el grup darrera el que duia el penó vermell amb les lletres bordades en or de Cors de Clavé, portant cistelles, botes de vi, i unes graelles grosses penjades a les espatlles per fer la carn a la brasa. No crec que caminant anessin més lluny de Collserola. Al capvespre tornaven tots contents i cansats cantant novament fins al bar, nosaltres sortíem al balcó per aplaudir-los.

Crec recordar que a Súria, Cardona i Sant Julià de Vilatorta entre d’altres pobles, són encara avui festes ben lluïdes i celebrades pels seus habitants. A ciutat han desaparegut malauradament pels costums de la vida moderna.

Der Rosenkavalier

Nit d’òpera al Liceu. Uns amics em conviden de sobte. Penso amb la Malole: “quina sort de tenir amics” i jo afegeixo “i que t’estimin”.

Richard Strauss, compositor alemany, neix el 1864. Té una gran producció musical. L’opera d’avui El cavaller de la rosa, és de gran bellesa musical, molt llarga, ( 4 hores, amb dos entreactes), però no cansa. L’argument és el típic de l’home vell, el baró Ochs, arruïnat que busca una donzella rica per casar-s’hi.

Se situa a la Viena del s. XVIII, la del regnat de Maria Teresa, i la protagonista una dama aristocràtica, la Mariscala, envia el seu amant jovenet, a portar una rosa de plata a la jove i bella Sophie com a regal de prometatge amb el baró… La noieta s’enamora del jove, i embolica que fa fort. Finalment casament dels dos, i pam i pipa als demès. És l’òpera més unànimement valorada de R. Strauss i la més representada des de la seva estrena a Dresden el 1911.

La direcció d’escena d’Eric Laufenberg, que situa als anys seixanta, no molesta, ni pertorba la interpretació musical. Hi han duos i trios molt lírics, de melodies de caire mozartià.. De fet Strauss vol retre homenatge a Mozart en aquesta obra. De tots són coneguts els valsos que acompanyan diverses escenes. L’actre darrer té un contingut psicolòlig, casi nostàlgic, amb la renuncia de la Mariscala, que reconeix la seva pròxima vellesa, davant la bellesa i joventut de la noia, barrejat amb moments còmics. S’acaba l’obra amb el tercet que canten la Mariscala, Sophie i Octavian de gran lirisme, ( que et fa aïllar del brogit mundà de la resta dels personatges bufons esperpèntics del baró). Aplaudiments, salutacions i tots contents.

Mentre parlem amb una copa de cava a les mans, gentilesa dels meus amics, en l’entreacte, (efecte de l’alcohol?), se’ns acut una bogeria, Mª Dolors, d’aquelles que tu dius que són sanes, seguir amb Strauss, i anar a conèixer el Palacio de las Artes Reina Sofia de València, on properament representaran Salomé, dirigida per Zubin Mehta, que des del 2005 n’és el director. Rafel la vida de Mehta està explicada en la peli de Terry Sanders Portrait of Zubin Mehta. Decidim anar-hi el dia 15 de Juny. Realment estem ben boges!!!

PANEM ET CIRCENSES IV

Avui, he decidit que l'únic que val la pena destacar de la informació quotidiana és la

CREACIÓ DE LA PRIMERA CÈL·LULA SINTÈTICA. Craig Venter, padre del genoma humano , aconsegueix desenvolupar una bactèria controlada. Aquí si que hauriem de dir OOOHHH!

Les claus són:

• 1.-Control. L'equip de Venter no ha creat vida del "no res" sinò que ha partit d'un genoma sintètic per tal que les cèl·lules ja existents formessin una nova bactèria artificial a partir de l'ADN que han dissenyat.
• 2.- Per què?. Dominar "l'escriptura" del codi genètic permet entendre en detall el funcionament de les cèl·lulels vives. Amb aquesta informació es pot tractar de modificar les caracterìstiques de les cèl·lules.
• 3.- Riscos. Venter ha analitzat les qüestions ètiques i socials que comporta el seu descobriment i ha primat els beneficis que pot aportar, especialment en el camp de la medicina.
• 4.- Futur. El pròxim pas és crear organismes més complexes que serveixin per a objectius concrets. Per a això cal entendre quina és la funció de cadasqún dels gens d'una cèl·lula.

"NOSALTRES" (és un dir) ja hem clonat el segon vedell. Mmmmuuuu!

BON CAP DE SETMANA.

TRESCA I VERDESCA 114

• Un Braque, un Picasso, un Léger, un Modigliani i un Matisse, robats del M.A. Modern de París al millor estil cinematogràfic. Es va poder fer per "disfunció parcial" del sistema d'alarma. Si jo us expliqués!...

• Dimiteix el cap dels serveis d'intel·ligència dels EE.UU. Li suposem que és intel·ligent?
• Què passarà ara que han detingut el cap militar d'ETA?
• Sabeu quan ocupa el sumari del cas Pretòria? Doncs deu mil folis (anava a escriure folies) enquadernats en trenta volums. Sense comentaris, per si sol ja n'hi ha prou.
• Una enquesta Gallup diu que les persones, a partir de 50 anys i fins els 73 (ai que se m'acaben) són més felices que les altres. Recordeu els 20 i els 30 i si m'apureu els 40 com eren?Arribo a la conclusió que deu ser una enquesta parcial.
• Home, per 30.000 € de pensió de divorci potser hi hauria cua per casar-se amb el Berlusconi. Ens apuntem a la llista?
• El somni de Frankestein en versió bactèri, és el meu títol favorit d'avui. Ve a tomb de la creació del primer genoma artificial capaç de reproduir-se( per tant, viu)creat per ordinador.Quines coses de la cièncias!
• Kevin Costner al rescat del Golf de Mèxic. S'embrutarà en la operació. Us l'imagineu com aquell pobre ànac de l'Irak?
• X Trias ahir va assegurar en una conferència que dintre d'un any serà Alcalde de Barcelona. El que avisa no es traidor.

• M'encantaria poder anar a Tarragona a veure John Malkovich a The infernal comedy. Heu vist el teatre Metropol , de J. M. Jujol refet? És una preciositat.

• Ahir vaig veure per TV un reportatge sobre artistes del papero en paper. de més d'una hora de durada. Va començar a la 1'30 i durant una hora vaig estar bavejant i amb els ulls com a taronges al davant del televisor. Oblideu qualsevol idea que tingueu sobre l'origami perquè allò era una passada.

• Començo a veure diversos anuncis de pelis que vull veure. Ja tocava que duem una temporadeta de sequera

• Me'n vaig a a veure món, que amb això de les classes, els clubs de lectura, les especialitats i la família estic com un corredor a punt de sentir el tret de sortida. Bon capde i a reveure.
  

TRESCA I VERDESCA 113

Perquè serà
que escoltar jazz em posa trista
i de tan contenta
veig el que no hi ha
però hi és.
I sento
el que no tinc
i potser vull de nou.
La màgia de la música m'empeny

Perdoneu "l'expansió poètica" fruit de l'entusiasme. Ahir vam assistir a una màgica nit de jazz l' I.E.N.amb Steve Pistorius, Oriol Romaní i Henri Dubois.. Pistorius és un pianista dels EE.UU deixeble de Jelly Roll Morton, la personalitat més sobressortint de les primeres dècades de la història del Jazz. Toca el piano amb un virtuosisme i un sentiment arrabatadors. Tota l'estona va ser un duel amigable amb els altres músics, sobretot amb l'Oriol Romaní que va tocar el clarinet com els àngels, sorprenent al mateix pianista amb la seva categoria i Dubois a la bateria, amb una generositat magnífica. Aquesta és unba característica, al meu entendre, del bon jazz: cadascú és capaç de deixar espai al lluiment dels altres i posar tot el seu esforç en la col·laboració.
Va ser un concert esplèndid. Us vaig trobar a faltar

• El TC fracassa por sisena vegada i l'Estatut, con esos pelos, s'haurà de votar per blocs. I què, em pregunto un cop més. En quin bloc s'encallaran de nou?
• Goita el Sarkozy! Si senyor, a la gent se'ls ha de veure la cara que és, segons diuen, l'espill de l'ànima.Per fantasmes estem!
• Record, al Palau de la Música, dels "fets del Palau" ara fa 50 anys. Si, si 50. Si alguna cosa se us ha oblidat a La Vanguàrdia hi ha un article de Josep Massot amb tots els detalls.
  
• El Rei? Divinament. Què li fan a la Planas? Un lifting de ferida incisa?
• Marius Serra fa avui un exercici de llengua espaterrant. Després que l'altra dia reproduís 260 adjectius possibles pel Barça, avui ho fa amb 260 més aplicables a l'equip guanyador. Olé. Me'ls retallo i guardo pel que pugui ser. Però ara que ho penso són tots de signe positiu i segurament em farien més falta uns altres de negatius per a poder comentar l'actualitat.
• Ja teniu la túnica preparada? Que no us deixaran anar en pilota picada pel carrer.
• La despesa, millor dit el dispendi, per la consulta de la Diagonal va sumant cada dia. Ara ja són 3,1 milions d'€
  
• Jazz-samba, avui a la llibreria Martínez Perez a les 20'45h. No hi podem anar, que tenim classe.
• La setmana que ve, Jazz a la Nau Ivanow. Jamm session. a les 20h. També es dijous. Ai quin dilema.