LA TRESCA I LA VERDESCA

Dilluns 22

Esmorzem pernil de Trevélez per últim cop i marxem cap a la costa per una carretera estupenda que jo ja coneixia de quan vam ser a Almuñecar amb en Juli.

Estem en un paisatge que és el final del sac on ens hem mogut aquests dies. L’autovia no propicia les aturades i no ho fem fins arribar a Salobreña que no ens fa gaire el pes i tan sols mirem de passada.

A Castell de Ferro baixem i prenem un vermutet amb la corresponent tapa. La platja és àmplia i molt maca i comencem a veure plàstics i més plàstics dels hivernacles pioners que actualment són un horror de parracs informes.

Seguim costejant cap a Castillo de Baños. Tot és una llarguíssima platja però d’aquelles de pedres, en les que cal dur sabates. El dia és radiant i fa calor. Tot està tan sec que fins i tot els cactus estan pansits.

 Els pobles són un dipòsit de cadàvers immobiliaris. Tot està per vendre i com que la temporada turística plena ja ha acabat la impressió és de deixadesa. Especulació i braços més llargs que les mànegues que tots, culpables o no, estem pagant.

A La Ràbita, on hi ha una platja molt bona, els plàstics la converteixen en un Somorrostro.

Entrem a la província d’Almeria per Adra. Allí dinem, sense pena ni glòria en un bar, El refugio(el Club Nàutic, era tancat). Un dinar d’anar tirant sense alegries especials.

La línia de muntanyes està puntejada per torres de guaita i al costat de cada torre un poble.

Arribem a Laujar de Andara i al lloc on dormirem. Magnífic conjunt de casetes-habitació entre vegetació i arbres en un finca convertida en hotel. (Un flaix de record em du a Cape Cod on vam tastar les delícies de la vida dels rics tot menjant plàtans) Hi ha una enorme piscina, camp de tennis, cavalls, un estany amb ànecs, corrals amb gallines i ànecs pels nens... inclús una de les casetes, la més apartada està pensada per anar en família, amb un piscineta particular i lluny de les altres perquè els nens puguin fer el soroll que vulguin.

Passem la resta de la tarda descansant, llegint, passejant, piscina, fotos etc. O sigui fent el gos cadascú al seu aire.

Però avui és el dia de festa i la cuina és tancada (de reüll miro la cistella de benvinguda a veure quines fruites hi ha, per si de cas). Anem a la recerca dificultosa d’alguna cosa oberta; aquí ja no solament no és època turística sinó que no hi ha platja. Finalment, a Fondón trobem un lloc on la mestressa ens fa coses més o menys improvisades sota la direcció del marit que sembla el pare de la família Ulises del TBO i un fill atontolinat de les bombes. El vinet de la zona està prou bé i encara els queda algun gelat al fons de la nevera.

A la plaça hi ha una font molt maca que va deixar Carles III al 1710. De la resta de belleses i gràcies del poble, com que és negra nit i sense un ànima pels carrers, no veiem res del que deu tenir.

Dimarts 23

L’hotel aquest és magnífic, els llits enormes i còmodes, al bany tot funciona i les tovalloles són flonges i grans... recomanable i resulta que no és gens car. Bé, aquesta és una constant que ens ha sorprès agradablement al llarg de tot el viatge.

Esmorzem allí i després sortim a enfilar-nos de nou. Sortim de la vall d’Andaraix per Alcolea, Ugíjar i Cherino.i altre cop som al parc Natural de Sierra Nevada, passant pel port de La Ragua amb una vista bestial de boscos i barrancades. Un cop a dalt de tot, quan comença a veure’s l’altra banda i al final de la baixada, una plana immensa: El Marquesado del Zenete que és una mancomunitat d’Ajuntaments, antic senyoriu i  sub comarca de Guadix. El paisatge és absolutament diferent del que acabem de deixar. Cultius, plaques solars, pobles de plana.

A La Calahorra hi ha un Castell que sembla singula i que baixem a veure però només ho podem fer per fora doncs és tancat. És també un poble de puja i baixa. No hi ha gent pels carrers però m’hagués agradar comprovar com són les cames de les dones (als homes, tot i que podrien interessar-me més, no se’ls acostumen a veure).

Hoya de Guàdix, és com el Gran Cañón però no colorado sinó marró grisenc.

Guádix és un poble molt gran i important ja durant el Califat. Té una gran Catedral, una plaça Major tancada maca i sobretot, l’atracció turística de les coves-vivenda. Dinem en un lloc amb aspecte de Casino de poble, gran i força bé i després descansem (jo dormo i tot) en uns magnífics sofàs mentre esperem que sigui l’hora que ens han adjudicar per anar amb trenet cap a les Coves.

 

Ja les havia vist en el viatge amb en Juli. Ara, la veritat estan tan arreglades i s’han fet tan grans i modernes que semblen cases normals, patrocinades per Porcelanosa. N’hi ha que tenen fins a setze habitacions. Censades, són més de dues mil. La que nosaltres vam veure era molt més esquemàtica, més com devien ser antigament. No vull dir amb això que totes siguin com la que ens van ensenyar ara però suposo que les coses han canviat molt. Per contrast va ser molt interessant la visita al Centre d’informació de les coves. Allí sí que es veu com eren, les diferents estances, els estris, la ceràmica, els cistells, tot... molt ben posat i ben explicat.

L’anada amb el trenet només per nosaltres, molt divertida. Pujades i pujades altre cop però molt descansadament, saltant per l’empedrat.

Després, camioneta i camí i camí per una magnífica carretera que sembla autopista fins a Almeria. El panorama no cal que us l’expliqui, tots l’heu vist en les pel·lícules de l’Oest rodades allí. Espadats i roques. Sembla que en qualsevol moment sortiran els indis o esperes veure John Wayne a cavall “oteando” al lluny.

A Almeria l’Hotel té l’entrada per un carreró estret i la camio no pot arribar al Pàrquing malgrat maniobres disparatades amb els consells de tots, cap aquí, cap allí, para, para, més, més.... El Jaume, sempre ben disposat, la va a deixar en un altre lloc menys difícil.

Sortim a sopar i com que demà és el sant de la Mercè i vés a saber què ens depararà la vida, ens convida aquesta nit. Ens apalanquem en un lloc al costat mateix de l’hotel, un restaurant de tauletes al carrer, o sigui dels de més “quento” que realitat, i car, però sopem bé, a base de cloïses, musclos, peixos etc. Pernil no, no en volem.

L’hotel, correcte. He vist que hi ha tota una planta dedicada a residència geriàtrica. No sembla mala opció ( si ets d’Almeria és clar).

Castillo de Baños

 L'Oest  americà és al sud-est d'Espanya

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dissabte 20

Jornada atípica, en part.

El matí el passem més o menys en remull al balneari per acabar apallissats per un bon massatge. I com que hem quedat molt dissipats i decandits anem tot seguit a dinar i després cap a l’hotel perquè vindrà una perruquera a pentinar-nos. És la cunyada de la tia de la sogra de la filla de la que ens vigilava al balneari mentre ens feia seguir i seguir amb la mullena, amb l’evident intenció que ens veiéssim com a polles mullades i tan fatals que s’imposés la pentinada final. Ha resultat ser la jove de l’interfecta, una nena que ha fet un curset de l’Inem i que no troba feina. L’hem animat força i donat idees. Ara ja podriem anar on fos de tan millorades com hem quedat. Llàstima que a Lanjarón les propostes són migrades.

El pla de la tarada és inconcret però tenim la sort que a les 8 surt una processó de la Verge dels Dolors i la Soledat i això ens procurarà entreteniment.

Ha estat el túnel del temps. Macers, autoritats civils, religioses i militars, el poble guarnit de forma indescriptible i nens encara més indescriptibles, músics etc i la Verge amb les seves millors gales i cara d’angúnia, dolor i soledat, qui en dóna més? El poble pla era un poema col·lectiu al que s’hi sumava la decoració dels aparadors de les botigues.

Un cop acabada ens hem instal·lat en un dels centenars de bars de pernil i tapeo (és impossible que a Trevélez i aledaños hi hàgi tants i tants porcs). I de postres un gelat artesà de debò, a un altre xiringuito del davant. I cap a l’hotel a veure un Montalbano en harmonia i a dormir.

Diumenge 21- Las Alpujarras

Dia de la magnificència de valls, espadats i muntanyes sorprenents i de bellesa gairebé escultòrica i salvatge. A Órgiva baixem a veure i fotografiar una sínia i a Pitres un record d’una carta de García Lorca parlant d’aquest poble. Detall nimi que han sabut convertir en entranyable memòria. Ai Federico, quant vas escriure i quant vas deixa sense que ni tu ho sabessis.

I cap a Soportújar sense deixar de pujar i pujar. De tant en quant voregem o entrem a poblets blancs i ara completament turístics, dedicats a la venda de mantes alpujarrenyes de fàbrica, xals fets a la Xina, catifes, jarapes, xorrades turístiques i cistelleria de margalló (no l’autèntica sinó la toros i coses així). També té molta requesta la mel, les melmelades de fruits boscans o no tant, l’oli extra, extra verge d’oliva tan pura com la Puríssima Concepció, el pa de figues i d’ametlles... Cada poble, Pitres, Portugos Campaneira, Capileira... intenta treure partit d’alguna petita singularitat, i amaga molts cops la real singularitat dels seus carrers en pendents arriscades i els racons simples amb una finestreta, un test de flors, una cortina realment antiga etc.

El paisatge és feréstec, primitiu, treballat pels elements o més ben dit castigat. Ja es veu que el món té milers d’anys. La carretera no s’atura, va amunt volent tocar el cel. Aquest paisatge abrupte i segur, terrible fins fa molt pocs anys, ha propiciat la creença en bruixes i personatges màgics que també hem vist representats a barullo (haberlas, hailas).

Pampaneira (sembla que el nom tan gallec ve de gallecs que van repoblar alguns d’aquests pobles), repenjat en la paret del Veleta és un poble força gran on trobem l’arquitectura típica de l’Alpujarra: cases de pedra encalades, amb les cobertes planes de pissarra i unes curioses xemeneies cilíndriques i amb barretet. Amb risc d’una lesió als turmells visitem els antics safareigs, curiosos perquè en comptes de ser d’una sola bassa són petits, com els normals però adossats. A la baixada descobrim i visitem un taller artesanal de teixit que m’agrada molt. M’he quedat amb les ganes de comparar-me alguna cosa, com ara un xal de llana i seda meravellós. Però la sensatesa ha primat i així m’estalvio la recança de moltes altres coses que també hagués comprat.

I més corbes i més grandiositat, finalment arribem a Trevélez –ull a l’accent!- la capital del pernil. És el poble més alt d’Espanya i crec que d’Europa. un poble tan gran que és el de baix, del mig i de dalt i nosaltres, turistes panolis ens quedem en del mig creient que és una tria ponderada. Sí, sí.. En aquest mig on hem deixat la camioneta no hi ha més que vivendes particulars i si volem dinar, com és de rigor, hem de baixar. Mare meva i quines baixades! els carrers semblen tobogans de pedra i t’has d’agafar a les parets. És impossible que els vells surtin de casa a caminar pel seu propi peu i menys amb un caminador o ja no parlem amb una cadira de rodes. Hi ha perill de la vida i no puc imaginar el que deu ser quan plou o hi ha gel o neva. Tots tancats a casa fins la primavera. Sans i estalvis però tremolant de cames, arribem a baix on hi ha tots els tallers i botigues d’embotits i pernils del món.

Primer diem que estem fluixos de la baixada i ens convé un refrigeri i després veiem que això ens ha produït una gana més que considerable. I allí és clar, vinga pernil i olives i això sí, una sopeta ressucitamorts, plats de resistència etc, etc, etc, el festí acostumat i tenim la barra de dir que trobem a faltar la verdureta i el menjar casolà.

I cap a Ca la Maruja a fornir-nos de cuixes, espatlletes, bosses d’Ibèric, formatges de cabra o d’ovella, xoriços i altres embotits.

Sort que ningú no es mareja perquè, com diu la saviesa popular, tot el que puja baixa i ara les corbes són de baixada i baixada i més baixada.

Ens aturem en un mirador a contemplar aquells paisatges en moviment i ara  foto fixa, preciosa. I més i més baixada fins que sembla que al final s’endevina el mar al lluny, mentre el sol va baixant també; però també ell ha de baixar tant que triga, i mentre tot es va enfosquint a poc a poc, les puntetes de les serres que ens envolten segueixen vermelles i enceses.

Arribem altre cop a Órgiva al costat de Lanjarón havent fet una volta complerta. Hem pujat per una banda de la Sierra Nevada i hem baixat per l’altra banda de l’ampla vall dels seus peus.

Estem tan tips que semblem una colla de bevedors de cervesa i per tirar avall el dinar ens entaulem de nou a prendre alguna cosa i xerrar una estona. Al cap i a la fi és diumenge i hem de descansar.

Després d’això tornem a Lanjarón on, avui sí, només sopem un iogur. Tinc la impressió que no voldré menjar en tres dies, absurd que mantindré almenys fins l’hora d’esmorzar de demà. M’adormo amb un Almax que es desfà a la meva boca.

cultura

 ¿Otra vez?

      La cultura sigue siendo el mayor déficit que tiene nuestra sociedad. Nuestra ciudad, en estos últimos años, parece más interesada solo por las terrazas de los bares y locales de ocio que inundan las calles y los paseos, las tiendas de moda, con todas las firmas habidas y por haber de ropa, algo que me hace sospechar que hay gato encerrado. 

      Pero, ¿y la cultura? ¿Qué lugar ocupa? No se sabe o sí!!

Hoy he sabido que esa cultura, quedará maltrecha una vez más. Al parecer se habla de la desaparición de otra librería: la Librería Sant Jordi de la calle Ferran. ¿Cuándo acabará este goteo?

LA TRESCA I LA VERDESCA

Dimecres 17

Com us deia, a Granada ens esperava una sorpresa. Només entrar a l'hotel, una foto de tamany natural de Federico García Lorca, la seva màquina d'escriure i una vitrina plena de cartes, dibuixos, fotografies etc. Vaig pensar, mira que en són de llestos els granadins i com exploten els seus valors. Però no era ben bé això perquè resultà que aquell hotel era la casa de Luís Rosales, poeta i assagista molt amic de Lorca i dels altres de la seva generació. I allí es refugià Federico quan ja sabia que el buscaven i allí el van anar a agafar per matar-lo; o sigui que va ser la última casa on Lorca va viure. Quan la casa es va convertir en hotel, amb molt bon criteri, van deixar el pis de baix gairebé tal com era, convertint-se així en record de García Lorca i alhora de mostra de com era una casa burgesa de principis del s.XX.  Em vaig fer fotos a l'entrada, com si fos veritat aquell Federico i vaig tenir, mentre era en aquell hotel, somnis de llimoner i rius de plata.

Desde mi cuarto

oigo el surtidor

Un dedo en la parra

y un rayo de sol.

Señalan hacia el sitio

de mi corazón

Por el aire de agosto

se van las nubes. Yo

sueño que no sueño

dentro del surtidor.

L’endemà Dijous 18 anem a Sierra Nevada. Ara hi ha una magnífica carretera feta quan el fiasco dels Jocs Olímpics d'Hivern en que no va caure ni un borralló de neu, però nosaltres hi anem pel camí més costerut i aventurer. El paisatge al nostre davant és cada cop més semblant a la lluna, pedres i poca vegetació a una banda, i pins que diria que son pinsapos, a l'altre. Arribem al pantà i seguim amunt amunt, cada cop mes amunt fins arribar al Parc Natural de la Veleta i més amunt, quan s’acaba la carretera. Fins la punta de la Veleta (uns 200.) es zona militar i no deixen passar. Fa un fred i un vent que pela, sort que un cafè a la cantina ens reviu. Per allí pasten cavalls i el paisatge és grandiós.

Ha estat una gran sortida, molt maca i singular. La baixada la fem per la carretera bona.
A la baixada, barris sencers dels pobles de l'entrada a Granada amb rètols de Se Vende i promocions de vendes miracle. Tot el país està en venda malgrat un aparent semibenestar. Granada, per exemple està molt millorada. Deu ser llò de l'economia submergida o que la gent és molt soferta i espavilada. Sinó no s'entén.

 A la tarda anem cap a l'Alhambra en un trenet  turístic que surt aprop de l'hotel i puja fins allí, però no tenim visita fins demà. Avui anem a visitar la casa de Manuel de Falla que està dins del parc de l'Alhambra.

És una casa molt senzilla, tal qual era però que amb el temps s'ha anat descuidant. Podria ser interessant però a sobre, l'ensenya una noia sosa com ella sola i que no té cap mena d'empatia.

El jardinet és de plantes seques que bé podria l'Ajuntament destinar un parell d'horetes algun dels jardiners dels magnífics jardins de l'Alhambra per regar. Segur que la pava no ha agafat mai una manguera (no sigueu malpensats) encara que estigui allí avorrida i morta de fàstic.Podem enviar un Buró-Fax , que cada cop més ens convenç que és la única solució als problemes que tan fàcilment ens veiem amb cor d'arreglar.
La vista de la ciutat desplegada als nostres peus és una magnificència. Granada té una situació geogràfica immillorable i des d'aquí a les altures impressiona.

El trajecte de tornada és una aventura. El trenet va llençat a tota pastilla  baixant per l'Albaicín en una cura suïcida, per uns carrers a penes un pam més amples que ell. Fa una volta enorme por tota la ciutat, com autèntic tren turístic que és i ens deixa al costat de la Catedral, o sigui molt a prop de l'hotel.

 Estem molt cansats de tants fregits i tapes com hem menjat aquests dies i demanem si ens poden fer alguna cosa més casolana: una sopeta de pollastre (amb picadillo de pernil i ou dur), una truiteta (amb guarnició) i enciam. De postres un flam de la casa. Ens convenia.

Les vitrines del menjador eren per mi com si tornés a casa dels avis: vaixella de Pickman, les copes idèntiques, porcellanes franceses i angleses, els coberts de plata del mateix model...

 

Visitants de la Mezquita

Mirhab 

Dilluns i dimarts -

Només esmorzats, cap a la Mesquita.
Encara és d'hora i no hi ha gaire gent. Podem veure-ho tot tranquil·lament i gaudir de la meravella sempre sorprenent d'aquesta arquitectura. No cal fer-ne la descripció que ja pot trobar-se a qualsevol guia  però això sol ja paga el viatge. Al sortir, badem una estona pel pati, veient llimoners i altres arbres; comença a fer calor i les bandades de japonesos fan cua per entrar al seu torn; sort que hem vingut d'hora! Agafem el carrer de les flors i seguim i seguim per la ciutat antiga amb botigues a banda i banda sense interrupció. Tot són vestits de faralaes, pantalons i bruses jipioses, collarets, vanos i arracades de filigrana. Com està manat. Així va passant el temps fins que sonen les campanades de les dotze en el campanar de la Mesquita – església, cridant a l'Àngelus. Com que hem sortit per la Porta del Perdó estem blancs com anellets i ens asseiem per donar un gust al cos i prendre'ns uns finos a l'ombra d'unes acàcies i reprendre forces.No us explico el dinar, ni el cafè en una plaça a l'ombra, ni la tarda veient la ciutat, plena de cartells de Se vende, (miau!). La vida del turista és previsible i les conseqüències de la crisi també.

Però sí us diré que quan vesprejava hem descobert un pati amb flors, senzill, preciós, blau i blanc i una gent encantadora que ens ha fet un sopar de campanilles. Es diu el patio d' Maria i està al carrer don Rodrigo 7. Una adreça per guardar i recomanar.

Tres dies a Córdova, passejant, mirant (i veient) parlant de tot i fent sociologia recreativa. Bons records a la butxaca o dins el sentiment. Els monuments, els llocs, tot el que és a la guia serveix de GPS orientatiu però el que val és el que cadascú interioritza.

Adéu a Córdova.

Cabra i Priego. Dues fites en el camí.

 Cabra 

és gran i molt ric. Es veuen els diners de l'oli amb solera. Les cases són bones, tot està molt arreglat .
Una noia que despenja flors en aquest pati guarnit ens explica que ahir vana acabar les festes de la Patrona que "viu" a la muntanya i la van a buscar en processó per dur-la l'església gran a passar un mes (a estiuejar, ens diu).
Encara es respira arreu l'aire de festa i el poble està molt animat.
A la plaça ens fan un cafè diví, ja era hora; per aquests pagos l'oli el tenen per la mà però el cafè...

 Priego

A Priego, unes vistes prodigioses. És un poble, o ciutat petita, molt costerut en part i molt interessant arquitectònicament. A dalt de tot, restes d'un castell i una esglèsia sorprenent, d'un barroc com l'alemany, tot blanc, ben curiós. Un funcionari conscienciat i amabilíssim ens fa d'amfitrió en el museu de l'oli, l'antiga almazara,  ens explica "tots" els secrets del poble i del seu consistori. Realment és tan amable que proposem escriure a l'Ajuntament per explicar-ho. Això és la veritable promoció turística. També per indicació seva visitem una finca molt gran amb un jardí romàntic, a sota el castell. L'estany, l'alberca, que s'omple de diversos canalets que baixen de la muntanya és de proporcions enormes. Una meravella que ens deixa bocabadats. Està en un replà de la muntanya del poble i es baixa tres pisos en un ascensor. 

Després de dinar (on ens ha dit l'amable funcionari), agafem la carretera de nou i cap a Alcalà la Real amb un castell força impressionant.

Seguim ruta creuant la província de Jaén. Han quedat lluny els espadats de Sierra Nevada i ara el panorama és d'oliveres i més oliveres en bancals inverssemblants. M'enduc el convenciment que l'oli és no solament un bé preuat sinó una mena de miracle que l'esforç humà ha fet possible. No sé si a partir d'ara l'estalviaré o he de fer-lo servir a dojo com fan per aquí.

Finalment arribem a Granada on ens espera... el company Federico García Lorca. Però d'això ja us en parlaré més extensament.

LA TRESCA I LA VERDESCA-dia 3r Córdova i Almodovar del Rio

Un so de campanes ens recorda que és diumenge. Anem cap al centre de Córdova passant per molts carrers de la ciutat vella que després comprovarem que són els únics macos. La resta és un conglomerat de construccions noves, la majoria de poca qualitat. Tot ens sembla brut i deixat, potser perquè ahir era dissabte, dia de botelló. Però descobrim un remans de pau, una meravella, la Casa Árabe, un conjunt de vivendes mudèixers dels s.XV i XVI restaurades i arreglades per un consorci del Ministeri d'Exteriors, la Junta d'Andalusia, diversos Ajuntaments etc i on es fan tota mena d'actes culturals per a fomentar el coneixement mutu amb els paísos àrabs. Allí veiem una exposició d'un artista de Katar molt interessant. No hi ha cap turista i es respira cultura i bona feina (una enveja sana). 

A continuació anem al Palau de Viana, una altra meravella. Curiosa construcció de dotze patis voltats de casa, preciosos, ben cuidats, plens de flors i amb mil detalls. Una casa antiga, ampliada a través dels segles i que ara, Caixa Sur, la propietària, ha arreglat amb molt bon gust. 

A l'hora de l'Àngelus fem una aturada de finos i pernil en una placeta a l'ombra, fent de turistes, selectes, però.

A continuació, com que no es pot anar a la Mezquita perquè hi diuen missa, ens dirigim cap al poble d'Almodóvar del Rio a veure un castell. Tot el camí és un festival d'ocres, grisos, grocs, suaus ondulacions i camps immensos de blat acabats de segar. Preciós. És tan canviant a cada moment que no sembla possible. De cop, darrere el que semblen dunes de terra. Apareix un castell en la llunyania i un poble tot blanc escampat als seus peus. Ens anem acostant i cada moment és una foto possible, impossible de fer.

Finalment, al castell que si bé de lluny tenia un perfil espectacular, d'a prop és, per obra i gràcia de la reconstrucció, un castillo Exin. Torres  muralles, escales i més escales com una maledicció, miradors, terrasses. Res no hem deixat per veure ni imaginar, perquè també hi ha l'habitació de vestir al cavaller abans de la batalla amb cavaller i patge, la de la Reina fantasma que s' apareix cada 14 de maig entre boires i teranyines, plorant i lamentant la mort del deu amant marit en combat. I per si encara no en tens prou, pots fer-te una foto darrere uns ninots que representen una escena molt cavalleresca.

 Amb les frontisses tan rovellades com les armadures dels cavallers anem tirant cap a buscar un lloc per dinar seguint les indicacions del Senat del bar. I avall, avall, fins que trobem una freïduría on hi ha molta gent entaulada amb cara de felicitat. I ara he de fer una confessió dramàtica: han pogut amb nosaltres. O sigui que no ens hem pogut acabar el que ens han anat servint. És clar que duem de coll unes olives, salmorejo, amanides i cadascú el plat de força, ja siguin uns callos, rabos de toro, carn guisada o flamenquins, amb les seves corresponents guarnicions i quilos i quilos de patates fregides. Malgrat el que ha quedat als plats, algú ha tingut esma per menjar-se un gelat i cafès. Déu no ens ho tingui en compte. Llavors, en un parc del davant, jo m'estiro a la gespa i faig una bona migdiada, altres xerren sense aturador en uns bancs a l'ombra.

 Llavors cap a Las siete ermitas, al punt més alt de les muntanyes que fan de respatller a la ciutat on hi ha un santuari i set ermites.Diuen que el mirador té la millor vista del món. Ja se sap que els andalusos són una mica exagerats. Sí, es veu tota la vega i Córdova als nostres peus, però... Crec que m'hagués agradat més anar a Medina Azhahara però és tancada i demà, per dilluns, també. Resignació.

Tornem a ciutat i en camioneta fem visita general d'inspecció per tots els barris. 

Fa calor però com que la majoria del temps hem estat a la camio amb aire condicionat, la veritat és que era molt suportable.

 Sopem de tapes, més no podem.A continuació una abrandada conversa-discussió sobre independentisme, entre d'altres coses i, després de la passejada de rigor, cap a l'hotel a dormir.

LATRESCA I LA VERDESCA

El meu periple estiuenc ha acabat. Just quan comença la tardor i per tant allò que hem donat en anomenar com a la normalitat truca a la meva porta. Procuraré que aquest anar fent de cada dia, sigui el més variat, plaenti interessant possible. Segurament ja serà molt si aconsegueixo que no em xucli la monotonia, l'estrés i el neguit per culpa de no arribar a tot el que voldria fer. I de pas em pregunto perquè hem de fer nous propòsits en determnats moments de l'any quan la vida es mesura per altres paràmetres.

Encara us he de fer cinc cèntims del meu viatge per Andalusia que ha sigut molt maco. Varem anar a Cordova amb el Talgo i allí ens hi vam quedar tres nits. Només arribar vam conéixer la ciutat a la nit i les meravelles de la seva cuina de l'oli a un dels centenars de xiringuitos de la vora del riu. Feia un temps magnífic i la passejada per païr ens va fer sentir-nos personatges de llegenda mora.. Els gesamins en flor eren mils de bombetes minúscules de color blanc i perfum intens. Un regal. El nostre. hotel es deia Averroes. A veure si ens contagia una mica de la seva saviesa.
No sé si van ser las "puntillas", els seitons, els calamars o les esberginies amb mel de canya però em vaig passar la nit recorrent els carrerons amb un vel a la cara i un candil a la mà, cercant... Sí,sí, com que us ho diré! Els somnis formen part de les forces de la nit i no es podem fer públics. Seguiré explicant el viatge. Per ara, bona nit. I que tingueu somnis plaents!.

ARA MATEIX

Extraordinari el Piromusical d'avui i el reportatge 300. Orgullosa del meu país.

ARA MATEIX Miqul Martí i Pol/ Lluís Llach

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

L'arpa i les seves vibracions, 358

RESIDÈNCIA GERMANES JOSEFINES

De moment sols unes pinzellades, de mica en mica, aniré escrivint noves experiències i vivències.

El dia 1 vaig prendre possessió de la meva nova - futura llar, a la Residència de les Germanes Josefines. Em plau comunicar-vos que l'experiència és positiva, malgrat les pors i interrogants que comporta una decisió tan difícil en una persona més o menys sana i vital com em trobo jo ara. Tant les religioses com les companyes m'han fet la vida fàcil i acollidora. Aquestes tardes de xafogor, l'estada al jardí fent tertúlia sota la ombra dels arbres i les flors llampants de colors per arreu, han sigut agradables. Jo entro i surto quasi cada dia de la Residència a casa i, de casa a la Residencia, per seguir  la vida normal d'abans. La meva habitació ja comença a tenir color al meu gust, he comprat mobles adients amb la mida justa de l'espai i, aquesta setmana la telefònica m'instal·larà el nou telefono fitxa, per connectar-me novament a Internet, (impossible conservar el mateix número), si que el mòbil serà el mateix.

Amb l'entrada del nou curs, m'estic plantejant les classes en que em matricularé, l'horari del menjador condiciona una mica, el sopar és a les 8,30 del vespre, però puc no sopar allí i fer-ho a casa, o bé menjar un entrepà a la meva habitació, tenim una nevera a cada pis i en el meu ja tinc adjudicat un prestatge.

Fins aviat, ja sabeu que esteu convidats a la meva nova casa.

BONA DIADA A TOTS I TOTES

CINEMA

 

CARTEL PUBLICADO EN FRANCIA Y ESPAÑA

EN SU MOMENTO

Tratando de superar los impedimentos técnicos de Mª Dolors os pongo aquí unas imágenes, más los carteles originales que se editaron en el momento de su estreno. Solo apuntar dos cosas más: la versión actual es la completa, porque cuando se estrenó Miramax la aligeró aproximadamente una hora. Y por último, si me lo permites Dolors, te diré qie Morricone se llama Ennio y no Enzo como has puesto, imagino que por error de picado.

 CARTEL AMERICANO

 

DES DEL BALANCÍ

Cinema Inoblidable

Aquesta setmana fa vint-i cinc anys que es va estrenar Cinema Paradisso, realitzada per Giuseppe Tornatore amb la música inoblidable d’Enzo Morricone. En realitat és un drama sobre la Itàlia de la posguerra sota un argument amable i gens edulcorat on es palesa l’amor al cinema. Podriem resumir l’argument dient : un nen, Totó, s’apassiona veient les pel·lícules que el seu amic Alfredo, s’encarrega de projectar en el cinema de la seva petita ciutat. Però ens quedariem curts, molt curts ja que es tracta d’un bellíssim cant d’amor al cinema i un reportatge d’època, extraordinari.

Ràpidament es va convertir en un clàssic i ara, amb motiu de l’aniversari, aquesta setmana es projectarà, remasteritzada, en molts cinemes. Us recomano que la veieu o re-veieu I potser, tal com va marcar la vida al protagonista marcarà també la vostra. En tot cas val la pena veure-la. 

Com anècdota diré que una vegada, ja fa més de deu anys, estant els meus dos nets grans avorrits i jo tipa de veure'ls al sofà, els hi vaig posar. L'Iu, la va veure tres cops seguits : amb subtítols, en italià i en anglès. I sempre més ha estat "la pel·lícula de la seva vida" i l'ha vista dotzenes de cops.

CINEMA PARADISSO. Director: Giuseppe Tornatore. Génere: Drama. Intérprets principals: Philipe Noiret, Jacques Perrin, Salvatore Cascio. País: Itàlia.

  

Nota- No puc publicar cap foto i menys video com era la meva intenció. Internet es veu que es ressent del retorn a la feina.

L'arpa i les seves vibracions, 357

                                                

                                                                "L'ENDEMÀ"

Anit al cine Aribau, Isona Passola va convidar a veure en primícia el documental "L'Endemà" a les persones que amb el seu suport econòmic havien fet realitat la part monetaris del projecte.

Per sorpresa d'ella i de tot l'equip en 40 dies es van recollir 345.000 € entre 8.000 donants. Així que ahir van tenir que dividir per sessions l'afluència dels convidats. A nosaltres ens va tocar la projecció de les 6,30 de la tarda. En cada una d'elles una Isona exultant i vital en feia la presentació i en donava les gràcies.

Música d'Albert Guinovar i realització d'Hug Cirici. Hi trobareu moltes cares conegudes i no descobrireu res de nou, però paga la pena veure-la. Als meus amics i a mi ens va agradar. Avui divendres s'estrena en els cinemes.

DES DEL BALANCÍ

Últimes feines per acabar de deixar-ho tot el millor possible abans de tancar l'estiu.  No em faig però il·lusions, anirem passant la tardor i l'hivern però a la primavera ens adonarem que torna a haver moltes coses per reparar, per millorar, per condicionar. C'est la vie! Res no està mai acabat fins que acaba definitivament i llavors ja no ve d'aquí. Però com deia en Juli: Tot allò que val la pena fer, val la pena fer-ho bé. És una bon programa de vida, no trobeu?

Potser un dia construiran vaixells de debò.

M'agrada esmorzar a primera hora, mentre tots dormen encara. Al jardí, per suposat. Sentint l'aigua de la piscina que puc imaginar com un brollador , veient els gats com aprenen a jugar i amb aquella llum tan especial i el ventet que du una llunyana olor de mar. Avui, primer de setembre, no se senten motos ni cotxes, tampoc els tractors han començat les feines de la verema. Imagino que dintre dels despatxos tot va una mica en doina i els doncs nosaltres hem estat, o els quines ganes tenia ja de començar, deuen estar a l'ordre del dia. Encara sembla que m'hi trobi i això fa encara més deliciosa aquesta estoneta de pau. Malauradament no durarà gaire i aquell xuclador que se m'endú cap a la compra i les feines de casa aviat s'engegarà.

Avui la Maria Teresa comença una nova vida i penso en ella i en el seu exemple sempre present en nosaltres com una música de fons. Vull per ella que aquesta nova partitura li dugui noves i bones vibracions. Tots la necessitem.

Des d'aquí t'envio una mica d'aquesta pau que estic gaudint.

Ja passa un tractor, la feina comença.