L'arpa il les seves vibracions, 354

                             DESMUNTANT LEONARDO

Uns amics d'Arenys que passejaven per la Festa Major de Gràcia, al trobar-se davant de casa decideixen saludar-me, així comença una tarda de festa, en que els acompanyo a veure carrers i balcons guarnits, mentre em comenten que volen anar al Cinema Girona a veure el documental produït per Pilar Montoliu " Desmuntant Leonardo", sobre uns estudis de Jordi Balbeny, amic seu que també viu a Arenys. Tot el que en sé de Balbeny, són notes que de tant en tant surten als diaris defensant la tesi que Cristòfol Colom era català. M'uneixo a la proposta i vaig amb ells al cinema a les 20 hores.

Jordi Balbeny és investigador i escriptor, llicenciat en Filologia catalana a la UBA, i, cap de Recerca de l'Institut Nova Història.

És un estudi compartit a bandes amb altres historiadors catalans, castellans i italians, que intenten aclarir dubtes.

Qui era Leonardo da Vinci? Podem creure que el major geni del Renaixement, que va dominar totes les disciplines i va superar tots els seus mestres, es va educar en un petit poble d'Itàlia sense escola, fill il·legítim d'un notari i d'una pagesa analfabeta?. La biografia oficial de Leonardo és plena d'incongruències i preguntes sense resposta.

Podria ser la Mona Lisa un retrat d'Isabel d'Aragó?

Podria haver estat Leonardo a Catalunya, concretament a Montserrat i ser les muntanyes el paisatge de la misteriosa Gioconda?

Per què la princesa de la Cort de Nàpols, té l'escut d'armes   igual al de la casa reial catalana?

Tot el que intenta el documental no és carregar-se la història tal com ens l'han explicada, sinó plantejar zones obscures en que no concorden dates, fets i altres circumstàncies.

Us la recomano, em va interessar molt. A més tots els dimecres d'agost a les 20 hores abans de la projecció cinefòrum amb la presència de Jordi Bilbeny, queda encara el dimecres 27, si sou a Barcelona és una bona ocasió per un vespre d'estiu.

(Nota pel Rafel. L'has vista? què en pots dir?)

Mona Lisa                                              Isabel d'Aragó

Realment són les muntanyes de Montserrat ?

Jordi Bilbeny

DES DEL BALANCÍ-MADRID 3

I arribà l'últim dia. 

Així que em llevo em preparo la bossa i surto a cercar experiències. Vaig directe cap al Parc del Retiro i el Palacio de cristal, esmorzant prèviament. Per allí el personal encara és autòcton, la majoria esportistes casolans. Al Palacio de cristal, preciós com sempre, una expo inquietant que sembla treta de El año pasado en Marienbad. Tot el recinte, transparent i amb mil reflexes, està sembrat de balancins, posats aleatòriament, com esperant gent que s'hi assegui. I realment és això. A cada balancí, penjat, un llibre en anglès, francès, castellà, italià... convidant-nos. M'hi assec i agafo el meu i és... Pinocchio! i és clar, em veig obligada a fer fotos de tots els gravats. No en pla professional perquè aquest són molt coneguts, però com a testimoni i per la cole del R. 

Torno a l'hotel per agafar la bossa abans de les dotze (això és una llauna perquè està lluny). 

D'allí a la Thyssen a la gran exposició dels mites del POP. Tots, absolutament tots els que en aquest món han sigut algú. Una explosió de color i noves formes en les quals es veu la majoria del que després ha vingut en els diferents camps de l'art des de la pintura, el grafisme, i mil altres aspectes. Molt interessant. 

També a la Thyssen, una sobre Alma Tadema i la pintura victoriana (en la col·lecció Pérez-Simón) que està bé però no acaba d'interssar-me el període tot i què ... és clar. 

Més visita a la botigueta, que és com una altra exposició i una visita breu als holandesos (Brueghel i companyía) dels que el Museu té una col·leció estupenda. 

I de cop, no sé perquè (?) em sento cansadíssima, tant, que he de refugiar-me a la cafeteria. Però a la terrassa, a dalt, en un lloc fantàstic: bones vistes, pau, bon servei i unes nebulitzacions de vapor d'aigua fresca que no arriben a mullar però són molt convenients per la calor ambient. De patates fregides, en bocata, de cervesa en aigua, em trobo que ja he dinat i que tinc encara unes hores per endavant que no vull passar caminant i caminant amb la bossa que pesa. Tinc la idea de fer una passejada amb bus turístic per Madrid però els 21 € em dissuadeixen. Vull entrar , ja que hi sóc a tocar, al Prado a veure l'exposició El Greco y los modernos però allí m'enfado molt (i no és el primer cop) per un problema de l'entrada. Com sabeu sóc membre del Consell internacional de Museus i tinc entrada gratuita a tots els museus estatals del món. Doncs al Prado, el més del més del més estatal dels del nostre estat que es fan i es desfan, resulta que sí, tinc entrada gratuita però n'he de comprar una de pagament. Un absurd que m'acaba els quartos amb la discussió i fa que me'n vagi , enrabiada  amb la música a una altra banda. Em consolo pensant que ja sé com és El Greco i, pel que he vist en els cartells i altres, la connexió amb els moderns és un agafat pels cabells. 

Me'n vaig al Reina Sofia. De consigna en consigna, que només del tros entre el Prado i el Reina ja torno a estar cruixida. Allí veig tres exposicions temporals, la més important sobre Richard Hamilton, una bona reflexió sobre diferents aspectes de l'art i la vida.

Després una estoneta davant del Guernika, segueixo per les vanguardes de després de la guerra mundial, i més i més i més que no puc deixar de banda quan se'm posen al davant. Mig morta tinc la mala, o bona, pensada d'asseure'm en un banc a la terrassa i allí em quedo clapada a consciència. Després, un cafè per animar-me i una visita a  Àngeles Santos Torroella, aquella d'aquell quadre tan màgic que ja us n'he parlat alguna vegada, els surealistes , també Juan Gris... i torno a caure asseguda en un banc i veig, sencera una pel·lícula de Buñuel "Los olvidados" que no sé si mai havia vist però en tot cas val la pena. I passada per la botigueta i cap a l'estació arrossegant la bossa. 

Veig que em sobra temps i canvio el bitllet per poder sortir una hora abans. I sí. Encara puc sopar a casa. Us asseguro que vaig dormir plana, però no sense ganes de tornar a fer una escapadeta d'aquestes, tan gratificant. 

Ara, la pròxima és amb els de la colla cap a Andalusia i les Alpujarres al setembre (i sense carretejar eqipatge!!!). Encara queden uns dies a la fonda Vela de Saifores que també té els seus encants.

                                                                      Ancha és Castilla

RECORD DES DEL BALANCÍ- 2

Els meus m'acompanyen a Castejón on, després de no sé quantes cigonyes, falcons i altres aus, agafo el tren cap a Saragossa, transbord a l'Ave i finalment, Madrid. És curiós observar com canvia el paisatge i els cultius; bé ara no faré pas una lliçó de geografia recreativa.

Arribo a Madrid a la una i com que em queda a prop, me'n vaig a Caixaforum. Allí m'esperen tres exposicions, tres, totes interessants per diversos motius. La primera i més important per mi Le Courvosier. Una gran, gran exposició, diria que exhaustiva, de la seva obra. Vivències, dibuixos, projectes, fotografies, cartes, publicacions, pintures... tot allò que va conformar la seva manera de concebre la seva arquitectura tan trencadora i personal. En ella hi ha tot el que després s'ha fet, no solament en arquitectura sinó en disseny d'espais, mobles, objectes, combinacions de colors etc. Segurament el més gran arquitecte del segle passat, sense que això exclogui a d'altres també molt importants. Però la seva concepció de l'espai dins la natura  relacionada inclús amb tot el que li és anterior, crec que el fa indiscutible. Almenys a mi m'agrada molt.

Allí mateix hi havia una altra expo sobre els mites mediterranis i el pensament europeu, o sigui Grècia, Roma etc. il·lustrats amb ceràmiques pintures, mosaics. Molt bé però és una exposició de molt text i francament, no la veig amb tota l'atenció que es mereix.

I l'última, Inventos que pueden cambiar vidas que em sorprèn perquè no és el que esperava. Són projectes, diguem-ne fàcils, per fer en paisos amb problemes. Per exemple un artilugi per poder transportar aigua amb facilitat, donar llum a l'interior d'una cabana on no hi ha electricitat, un molí de gra fet amb una bicicleta... encara que semblin invents del TBO, són molt enginyosos i realitzables amb facilitat, cosa que els fa molt importants malgrat la senzillesa. Alguns, els relatius a la medicina o la comunicació són una mica més complexos però també factibles.

Després de deixar l'equipatge torno a sortir d'expedició. Ara a la Fundació MAPFRE on hi ha l'exposició Carter-Bresson. FAN-TÀS-TI-CA. Una delícia de visió del món i la gent personalíssima. Bé , no cal que us descobreixi ara la vàlua d'aquest, no fotògraf sinó cronista de la vida a través d'ell i de la imatge. En les seves fotos no només hi és ell sinó les persones, els llocs, les cultures, en fi la vida.

A la Biblioteca Nacional veig una sobre Pesoa que no m'acaba de convèncer. Cartes, referències en diaris, escrits. Tot relacionat amb Espanya i alguns personatges d'aquí. Però resulta que tot són impressions seves, cap realitat. Per exemple cartes amb l'Unamuno a qui mai no va conèixer, opinions sobre la política espanyola sense haver estat mai aquí... No vull dir que tot això no sigui vàlid, és clar que sí, pots tenir opinió sobre el que no has experimentat directament, però l'exposició en sí em va semblar una mica gratuïta.

També hi havia una que es deia Fotografiar España, una visió de tipus, llocs etc .per diversos fotògrafs, molts d'ells desconeguts. Estava bé, és clar, però venint de la de Cartier Bresson ...

I encara vaig tenir l'humorada (relment la meva capacitat per veure museus i exposicions és notable) d'anar a visitar el Museu Sorolla que ha estat tancat molt temps per obres i no l'havia pogut veure cap de les vegades que havia estat a Madrid. Aquest museu era la seva casa, una casa enorme, en un barri una mica lluny del centre. Allí s'hi troba, no solament la col·lecció de pintures d'ell (una bona colla), sinó també els mobles, els ambients, el jardí - deliciós- la seva col·lecció de ceràmica popular, escultures, talles, mosaïcs, catifes, llums... una casa que podria ser un horror al tenir tantíssimes coses però que està condicionada i ordenada tan bé que res no molesta. Un tipus de museu entranyable i personal que també té el seu encant.

I després de la passejada corresponent, o no, me'n vaig cap a caseta, un  Hostal recomanat pel meu nebot que a Barcelona dirigeix un hotelet. Està molt bé, tot és novíssim, i molt suficient pel que jo volia: simplement un lloc net per anar a dormir un dia i sense cap mandanga especial. Està davant d'un Corte Inglés on em compro alguna cosa per sopar mentre preparo l'estratègia de l'endemà.

Seguiré. Tot això va ser el primer dia des de la 1'30 fins les 8 del vespre.

DE NOU, AL BALANCÍ

Baldada, estic baldada, la qual cosa vol dir que m'ho he passat molt bé. L'aventura, si així  em deixeu qualificar-la, va començar en quant vaig arribar a Tafalla via Alvia. Era la una i ja, directament varem arribar-nos a Olite per visitar el castell.

 Un enorme castell dels reis de Navarra on la pobre reina Blanca em sembla que s'ho va passar força malament perquè era en mig dels problemes polítics que la van dur a estar no sé quant de temps empresonada i sempre suspecta. El castell es va anar fent a base d'afegir, viure i afegir i és un envitricoll de torres, estances, jardins penjants, capelles i sales amb escales de cargol que no te les acabes i que em van deixar les frontisses una mica "tocades". Exteriorment té una mica l'aspecte de castillo Exín i aquell conjunt de torres expliquen que va servir d'inspiració a Walt Disney pel seu logo; jo veia el Rafel amb un somriure de mig costat i donant cops de colze a la reina Uta: fixa't què diuen...
A la tarda, la bomba: las Bardenas Reales que era la veritable destinació del meu interès. Fantàstic! És com haver estat a la lluna . Un recorregut per un paisatge tan diferent a tot el que has vist que et deixa "bocaperdut i esmabadat". Turons i muntanyetes de capes de pedra i terres que per l'erosió adopten formes especialíssimes, ratllades de colors que canvien segons la incidència del sol. Em va agradar moltíssim.
L'endemà, varem visitar primer un monestir, del la Virgen de la oliva, un conjunt enorme, encara en ús però amb molts espais mig enrunats i pocs monjos. L'església, gòtica, molt maca i en el claustre enormes catifes fetes de pedres amb dibuixos, molt curiosos. El millor de tot era l'ambient de pau que es respirava, un autèntic lloc d'ora et labora.
A continuació pugem, i tant com pugem!, a Uxué, un poble construït en una muntanya i amb unes pendents vertiginoses. L'església, romànico- gòtica , curiossíssima. Té al voltant un claustre que la cobreix totalment. Així, com que sempre han estat protegides, les esculturetes i capitells estan molt ben conservats.
Baixem a dinar a Olite, on quedo impressionada per la quantitat i qualitat del festí. Aquests navarresos són la hòstia, què! Entre altres coses menjo unes costelles (un costillar) de cuto (tocinet), que literalment es desfà a la boca. Altres comensals es dediquen al rabillo de cuto frito, la col amb cigrons i bitxos a palo seco per acompanyar etc. Després del cafè, un gelat i més cafè a la plaça amb el teló de fons del castell i passejada. I descans casolà i lectura tranquil·la per païr.
El tercer dia anem a menjar quallada en un lloc que... no cal dir, singularíssim més amunt de Pamplona, a la vall de Belate. La quallada per dos ens la serveixen en un bol mida enciamera. Estem dins d'una fageda amb abets, pomeres, nogueres i altres arbres. En l'hotel on prenem la quallada hi ha uns cabirols i un gran cérvol al jardí. Plovisqueja i fa un fred que pela. Al baixar tota la negror s'acumula en un costat (nubes de Diós Padre) i a Pamplona ja fa sol. Ens arribem a Artajona on al més alt del poble hi ha un conjunt medieval emmurallat, molt semblant a Montblanc per que us en feu la  idea. El sol s'està ponent i bufa fort el vent. Fa molt, molt fred. La prudència em fa entrar al cotxe. No tinc ganes d'agafar una pulmonia. La posta de sol, des de les alçades és magnificent. Sembla allò que se'n diu un decorat d'òpera.

Us he fet un tast, sense la part familiar, del que he fet a Mèlida. Seguirà la segona part del viatge: Madrid.

L'arpa i les seves vibracions, 353

La il·lusió dels premis. Festa Major de Gràcia

Sempre és un moment molt esperat, el veredicte del jurat donat al mig de la plaça de l'ajuntament, per saber a quin carrer, portalada o balcó han concedit el premi.  Molts anys enrere els premis anaven acompanyats d'una recompensa en diners, fet que comportava molts problemes, això va canviar en bé quan és va decidir donar la mateixa ajuda a cada carrer. Els premis d'aquest any són: Primer premi d'Honor al c/ Verdi. Segon d'Honor al c/ Progrés, fins a cinc... altres, Premi a la reutilització c/ Perla. A la millor portalada, al millor sostre, a la millor il·luminació, a la originalitat i al millor detall artístic.  Ja veieu que n'hi ha per tots. Val a dir que la festa és molt lluïda i la riuada humana, no para de passar de dia i de nit.

Les fotos són de carrer Verdi, un xic fosques perquè plovia, es titula AMAZÒNIA, i és una recreació simbòlica d'una part de la selva amazònica, amb arbres, lianes, diferents animalons fets amb pinyes com: ocells, aranyes, formigues, entre altres i amb un sostre fet amb milers de fulles de diferents colors. El cocodril que veieu a mig muntar porta en el llom centenars de closques de pinyons que fan d'escates, vaig veure la veïna que les enganxava amb cola quasi d'una en una, va comentar-me que més que paciència hi posava amor.

El segon carrer guardonat, ha optat altre vegada per la temàtica cinematogràfica, que l'any passat els hi va aportar el primer premi, es titula PROGREZOMBIE, tot el carrer està ple d'arbres fantasmes i molts ninots de zombis, plens de sang i fetge, que van en la línia de The Walking Dead, que sorprenen als qui hi entren sense saber on van, l'entrada és una cova lúgubre, de pas estret; limiten l'accés els guàrdies per no trobar-se la gent a dins apinyada i a les fosques, val a dir que tots, jo també, hem fet la cua respectuosament.

Personalment m'ha agradat molt el carrer de Berga, cinquè premi, BERGATUM, que recrea la ciutat de Berga, amb el clàssic buscador-comprador de bolets, la façana d'una masia amb tot el seu bestiar i, una representació de la Patum, amb diversos símbols de la festa patuenca, amb l'ajuntament i el rellotge que marca aquesta festa. ( He anat dues vegades a viure la Patum i m'ha agradat la recreació)

La festa dóna per més, us hi esperem fins el dijous 21 amb la cloenda dels focs artificials.                                                           

L'arpa i les seves vibracions, 352

Amb el Pregó al balcó del Ajuntament, ahir a la tarda es va donar l'iniciï a la Festa Major de Gràcia, 2014. Pronunciat d'una manera festiva i musical per Ricard Estruch, ex president de la Fundació Festa Major de Gràcia, activista gracienc i, vinculat a altres entitats de Gràcia com El Centre Moral . En el seu discurs va relatar tot un recorregut des de la seva infantesa vinculada al barri, fins els temps actuals, una garlanda de vivències que va agradar força a la gent que omplia la Plaça de la Vila.

El cartell que podeu veure, és de Natàlia Vallès, "Natilles" coneguda pintora i dissenyadora , que va guanyar el 21è Concurs del cartell de la Festa Major 2014, organitzat per la Fundació. Natàlia és de Premià de Mar i actualment veïna d'Hostafrancs, que hi participava per primera vegada. Ella mateixa explica que buscant informació va descobrir que l'horari de la festa abraçava gairebé les vint-i-quatre hores del dia,i que va tenir clar que els protagonistes havien de ser el sol i la lluna. En el moment de pintar-los li va venir a la memòria els rellotges de sol i els seus simbolismes i els hi va incloure. No utilitza l'ordinador, sinó l'aquarel·la, ja que troba que li dóna escalfor i un afecte i, al mateix temps és el seu llenguatge a l'hora de pintar i dissenyar.

Esteu tots convidats a gaudir de la Festa, com a bona gracienca us la recomano, enguany s'ha treballat per acostar-la més a la gent de barri i, potenciar diversions de dia pels infants i els mateixos veïns i, potser arraconar  la gran riuada de turistes de borratxera d'anys enrere, sense oblidar les nits amb les seves orquestres i ballarugues. Hi trobareu 18 carrers guarnits, molts d'ells amb temes originals que han comportat moltes hores de feina veïnal, Concurs de guarniments de balcons i portalades, concursos de pintura i fotografia, fires, torneig d'escacs i de tennis taula,exposicions diverses i, pels Lletraferits un concurs literari de textos teatrals.

La plaça del Sol és la plaça del Folk i, la meva, la del Diamant, és   la plaça del swing. HI esteu tots convidats, a casa hi cap tothom, ja sabeu que diu la cançó: Oh, benvinguts, passeu, passeu, casa meva és casa vostre...  Animeu-vos.

 

Esas noches de verano

          Esas noches de verano, trato de pasarlas con un libro en la mano, con un bloc dónde poder tomar notas. Porque esta ciudad en la que vivimos, se ha tornado hostil. Desesperadamente agobiante. Dominada y arrasada por turistas de chancleta y políticos corruptos e ineptos. Esa ciudad que tanto presumió de diseño y estética, en la actualidad han desaparecido del escenario público quienes deberían aportar conocimiento, principios y ética. 

         En esas noches de verano, me pregunto ¿dónde han ido a parar los intelectuales?, porque ninguno de ellos se manifiesta ante tanto desatino político, social, ético, artístico, estético… 

          En esas noches de verano, parece que solo me queda, encerrarme conmigo mismo, con un libro en la mano y en las peores horas de la madrugada, escuchar el dramatismo de la obra de Mahler. Ha eso he llegado. Todo respira a gélido invierno en esas noches de verano.

L'arpa i les seves vibracions, 351

                                           

                                        CAMBODJA

Khieu Samphan i Noun Chea

De les moltes noticies d'aquesta setmana, quina més trista, em quedo amb una que sempre havia desitjat llegir algun dia, que els politics encara vius del anomenats khmers Rojos a Cambodja tinguessin un judici i un càstig  per les seves atrocitats comeses mentre manaven. Ara Noun Chea de 88 anys i Khieu Samphan , de 83, han sigut condemnats a cadena perpetua, acusats de matar previ tortura a més d'un milió set-cents cambodjans entre 1975 i 1979.

Noun Chea fou ex jefe de la policia secreta i, Khieu Samphan cap de l'estat entre 1976 i 1979 i posteriorment cap del govern rebel que el 1985 va succeí al seu cunyat Pol Pot al front dels khmers rojos.

El judici fou retransmès per TV i ràdios locals en una regió a prop de Phum Pech amb la participació de 800 persones, entre elles 200 periodistes. El judici els condemna per crims contra la humanitat.

Espero que tinguin encara el cap prou clar per entendre que encara que  tard la justícia els castiga pels seus crims. Tinc fotografies que no poso per la seva cruesa.

Fins aquí la historia d'un temps horrible de Cambodja, ara introdueixo la meva experiència personal. Amb motiu de la meva jubilació vaig regalar-me  un viatge a Vietnam i Cambodja, era l'abril del 1999. Ens ajuntaren un petit grup i llogarem un xofer i una furgoneta. Feia molt poc que es visitaven els dos països en pla de turisme i, tot era molt precari i al mateix temps diferent de la vella Europa.

Barcelona- Madrid. Madrid-Zurich-Singapur. Singapur-Hanoi. 21 hores de vol. Un altre dia us parlaré de Vietnam, ara em centro en Cambodja. Volem de Ho-Chi-Min a Phon Penn, en tan sols 45 minuts i,  ens allotgem en el Nokor Kok Thlok Hotel. Phonm Penh, la capital, s'exten de nord a sud a la riba del riu Tonle Sap, visitem la ciutat i els seus temples i d'allí novament avió fins a Siem Reap altres 45 minuts de vol, per iniciar la ruta de visita dels 25 temples, entre ells els coneguts de Bayon, el de Pre Rup,  el de Thommanon i el més famós el d'Angkor Wat, una de les 8 meravelles del món.

Com que aquest apunt no va de geografia ni de historia torno a la política, ja que a tot arreu varem poder veure les destroces, la por i el sofriment que encara moltes persones t'explicaven de l'època Khmer.  Recordo que el camí cap el monestir d'Angor Wat, estava indicat per unes rutes en línia recta no massa amples que de cap manera podies traspassar, ja que hi havia perill de morir si trepitjaves una mina antipersones. Per demanar almoina i promoure la compassió un munt d'infants mutilats, seien a la vora de la ruta per demanar-te unes monedes. Novament no us poso fotos, són massa tristes. La guerra entre el govern i els khmers va originar un genocidi sobretot pels milions de mines antipersones escampades per tot el territori. Aquestes "municions dormides" segueixen matant i mutilant cada dia a la població de Cambodja.

                                                                                Mines antipersones

Uns fulletons que ens repartien en l'hotel ens demanaven als turistes, que al arribar al nostre país, expliquéssim la situació real de perill que encara vivia el poble, això era l'any 1999 i val a dir que sempre que he pogut he parlat d'aquest tema i avui us en faig participants.

No voldria acabar amb tristesa, no va en mi, si teniu ocasió Cambodja és un país preciós, ple de historia i de temples, no us quedeu amb la historia de cartró pedra de Port Aventura, que veig que enguany han afegit com atracció turística el temple d'Angor Wat.

 La seva gent és molt acollidora i necessiten refer-se com a país.                                                                                           

Angor Wat

DES DEL BALANCÍ A ESTONES

    Tota la casa està plena de bèsties amigues que ens fan companyia.

    Segueixo amb el meu pla d'estiu, fent arreglos i més arreglos amb l'inestimable col·laboració del David que és el capataç. Jo faig els acabats, els embelliments, tot allò dels petits detalls que si queden per fer podrien restar així pels segles dels segles. La qüestió és pensar en habitacles perquè quan no faig això escric la novel·la que va d'una casa (simplificació no compromesa i que no dóna pistes) o llegeixo i trobo coses que també m'inspiren per la novel·la, inclús a Moby Dick que per cert ja sóc al 85%. Això és un no parar.

És fantàstica la facultat de mimetisme dels dracs. Per cert, enguany hem vist també sargantanes, cosa que feia molt de temps que no passava.

El temps continua sent boníssim i la piscina està perfecta. Allí també hi ha bèsties estranyes com veieu. 

   Sóm pocs (només quatre) i tot rutlla perfectament i per això puc dedicar-me a les obres i construccions; no em faré rica com altres que yo me sé, però segur que estalviem molts dinerons. Per això m'he organitzat aquest tour per les espanyes mentre encara no necessiti passaport. Me'n vaig diumenge, fins l'altre divendres. Ja us en faré cinc cèntims. Tinc tots els bitllets i reserves al telèfon (meravelles de la ciència) i llistes interminables de coses a fer i més que em sorgiran encara. Em fa molta il·lusió lo de Las Bardenas (anava a escriure Barcenas, sorry) Reales. Crec que m'estan preparant un programa de festejus molt lluït.

    El diari, a banda d'uns quants dies que treia fum i ens feia treure a nosaltres foc pels queixals, no és més que quatre fulls dels quals, dos, són com una sucursal del Hola , amb vacances de reis i famosos que a casa seva els coneixen i esdeveniments esportius o econòmics que em salto. Total que poca teca. Espero que les vostres vacances siguin tan descansades com les meves. Encara que tingui poc internet i no escrigui gaire (tampoc no crec que el meu públic fidel estigui per blogs) us recordo amb molt de carinyu i llibertat d'esperit i


aquí em veieu explicant-vos-ho com si estiguéssiu aquí en cos verídic (en ànima ja sé que hi sou).

L'arpa i les seves vibracions, 350

                       CAPVESPRES MUSICALS AL MUHBA

Ens hem animat la colla i cada tarda ens trobem a la Plaça del Rei per escoltar una estona de música. Són audicions curtes, la del primer dia a l'aire lliure, gratuïta, amb gran afluència de públic. Els demes dies ja amb entrada , la audició és a la Avantcambra del Saló del Tinell, lloc recollit i amb bona acústica, ens hi trobem còmodes, aforament reduït a unes cinquanta persones, preu jubilats 7 €

Petit resum fins avui:

Dijous, 31 de juliol, "La Banda Municipal de Barcelona a la Plaça del Rei" director Salvador Brotons.

Divendres, 1 d'agost "Concert inaugural" amb el pianista Daniel Ligorio, un dels de més projecció del panorama nacional, amb Rakhmàninov, Scriabin, Mompou i Gershwin amb Rapsody in blue  per a piano sol.

Dissabte, 2 d'agost, altre vegada Ligorio ens deleix amb "Monografic Gershwin", amb Tres preludis i diversos temes de Porgy and Bess. Una meravella d'interpretació, les seves mans volen sobre el teclat amb una perfecció i rapidesa que els ulls no poden seguir-les.

Diumenge, 3 d'agost, "Dels cels als inferns" amb Beatrice Jiménez, soprano, Marc Pujol , baix, i, Ricardo Estrada, piano ; amb aries de Puccini, Pergolesi, Gounod, (Faust, aquí el baix llueix una veu extraordinària), Mozart, Arrieta, Rossini i Donizzetti.

A la sortida comentem la vetllada, el capvespre és clar i més fresquet que el dia i ,fem el final de la jornada, en que tots estem de vacances, en un restaurant de tapes que ens recomana  un de la colla, el Xaloc, al carrer de la Palla, especialitzats en tapes de pernil, no ho dubtem gens, pa de coca amb tomàquet, pernil i una copa de vi rosat ben fresquet.

Demà us explicaré la trobada d'aquesta nit que inclou una conferencia de Xavier Chavarria, és a les 18 per si algú s'anima.

l'arpa i les seves vibracions, 349

                            AGOST

 Encetem agost i amb ell, ha retornat la normalitat a casa. La meva germana ja és a Burgos, desprès de tres setmanes de vacances, que han estat molt mogudes i ben aprofitades. La primera trescant per les muntanyes de Núria i, les altres a Barcelona amb diverses sortides a pobles del voltant, per veure nous paisatges i saludar velles amigues de l'escola o de la professió. Passejades a prop del mar, a Burgos sols si troba el riu Arlanzón, dinars als restaurants de la Barceloneta, pujada a Montserrat a veure la Verge Bruna, i encara ha donat temps per visitar el Born i l'exposició " De les pedres a les persones" un viatge a la Barcelona del 1700, l'espai arqueològic i, algun altre museu. Qui en dóna més?

Jo avui començo a preparar una nova etapa de la meva vida, tinc tot un mes per organitzar-me amb calma tot i que la calor em frena. Ja us aniré explicant el dia a dia dels preparatius del canvi cap a una nova llar, això si sense deixar el pis actual i les meves activitats. Si comenceu vacances que us siguin ben profitoses.