TREN I CINEMA

XV

“The Lady Vanishes”

y 3ª parte

(LA DAMA DEL EXPRESO)

(1979)

—el remake—

Ahora sí, el remake tenía el mismo título que el film de Hitchcock “The Lady Vanishes”, pero en nuestro país se estrenó como “La dama del expreso”, fue una producción de 1979 dirigida por Anthony Page. El film resulta entretenido, aunque no llega al nivel del original del maestro del suspense. El malo de turno es Herbert Lom. Cybill Shepherd y Elliot Gould, son los protagonistas, los tres cumplen con sus respectivos papeles, aunque se ven superados de largo, por la simpatía y buen hacer de la veterana y excelente actriz Angela Lansbury en el papel de Miss Froy (reconozco que soy un rendido admirador de esta gran dama de la escena, sobre todo cuando interpreta a Stephen Sondheim). Confesadas mis debilidades, termino con este film correcto y bien ambientado en la época de la pre-guerra, con presencia de uniformes nazis para que la cosa quede bien clara del momento y lugar que se está viviendo, algo que no quedaba tan especificado en el film predecesor. 

L'arpa i les seves vibracions, 334

MONTSE CORNET

Segueixo amb el relat d'ahir. Aquestes són algunes de les fotografies de la visita de l'escriptora Montserrat Cornet, a L'Encant de Gràcia, on generosament va fer  donació d'algunes de les seves novel·les per contribuir, amb la seva venda a la ajuda de les escoles de la fundació ACIS.

Val a dir que moltes persones ja han començat a apropar-se a la botiga per comprar-ne. Tal com ella ha demanat els preus són mínims, per donar opció a que tothom pugui accedir-hi.

Novament gràcies Montse!

Ahir ni Filmo, ni trescada ni res, caragolada al sillonet de quatre a onze de la nit veient el ple, en un acte que jo mateixa qualifico de massoquisme mental. Què n'esperava? Què es podia esperar? El que hi varem trobar i que el meu optimisme natural, i injustificat en aquest cas, em feia esperar una mica, només una mica diferent, amb alguna escletxa a l'esperança. Cada cop, però es referma la convicció d'una separació imprescindible. Passant per sobre les naturals pors i reticències, els mals averanys i covardies. És una agonia amb mort anunciada. Potser era necessari aquest calvari col·lectiu per esbandir qualsevol dubte. Cal creure que ens en sortirem. Volem sortir d'aquest atzucac (paraula que tots varem aprendre de l'Espriu i mai crèiem que ens seria tan útil). Avui, dinar amb uns amics amb els quals sempre parlem de política. No he pogut fer migdiada i em calia. Encara no he paït l'empanada d'ahir. Més que una empanada semblava que ens volien donar "la bola", allò que se'ls donava a les rates per exterminar-les. També alguna de les intervencions va estar bé i això sempre ajuda. Podíem creure, ai benèïts, que algú podria convèncer algú, podia ser que, mira, en això no hi havia pensat, o això està bé, potser que ens ho mirem millor... si tots (amb alguna excepció gloriosa) duien el discurset escrit i ben escrit i el llegien sense saltar-se ni una coma! Cap voluntat de canvi. Un desinterès per les raons del contrari tan lluny del comportament democràtic que convertia aquesta paraula, i ja no diguem els fets, en una entelèquia desconeguda. Abandonament de la sala, telèfons sempre en acció (quin numeret més indigne i quina lliçó de "modus"), desatenció, atacs, bé, per a què seguir? suposo que qui més qui menys n'ha vist alguna mostra. A mi ja se m'està posant la mà en forma d'anar a votar.

L'arpa i les seves vibracions, 333

MONTSERRAT CORNET novament...

Fa un temps vaig explicar al Blog , la meva primera trobada amb l'escriptora Montserrat Cornet, desprès d'aquella tarda passada a casa seva, era el setembre de 2012, vaig comentar alguna de les seves novel·les, Fill, què hi fas, a Polònia i sobretot extensament Carta a l'avi, on descriu la construcció del Pont de Sant Petersburg pel seu avi, el Sr. Magí Cornet i Masriera, un savi enginyer català que és cridat a Rússia.

Ara novament he tingut el goig de dues trobades més, l'una a l'assabentar-se que fa uns mesos fou el meu aniversari, també el d'ella, més o menys ens portem pocs mesos, em va dedicar el seu últim llibre, Lletra petita. Desconeixia que la seva carrera abans de començar a escriure crec que cap els 50 anys, va estar dedicada al món de les assegurances. Fou pionera en aquesta feina, pràcticament l'única dona entre el món masculí que promocionava  aquesta nova manera de viure amb la seguretat de tenir cobert el que fos, casa, cotxe o enterrament. Us recomano el llibre, és molt entretingut i ens descobreix un món que ara ens sobta. La seva escriptura com sempre és planera, fàcil de llegir i entenedora, amb un to reivindicatiu  femení, on explica que fou pionera en el món de les assegurances, però sobretot hi trobareu un punt d'ironia  que fa somriure.

La segona trobada, fa pocs dies, el divendres dia 4, a les cinc de la tarda quan ens va honrar amb la seva visita a la botiga l'Encant de Gràcia, ( lloc on amb molts companys faig un voluntariat). Allí i amb tota cordialitat ens va fer donació d'un fons de les seves novel·les, per posar-les a la venda i així contribuir a la Fundació ACIS, que ajuda a unes escoles d'infants amb dificultats de tota mena. Podeu entrar a Internet i buscar  "l'Encant de Gràcia" on trobareu una petita ressenya d'aquesta tarda, junt amb fotografies de la festa.

Gràcies Montse!

LA HAMACA EN LA PINTURA

La hamaca

Cuadro de Coubert

Un tema que le va muy bien al romanticismo. Coubert retoma o se inspiraba mucho en Ingres y eso se nota en muchas de sus obras. En cuanto a esa hamaca, el pintor nos muestra el abandono, la placidez en la que se encuentra esa muchacha, con el vestido abierto, mostrando un generoso escote. Toda la figura, desde esa mano extendida sobre su cabeza, hasta la misma postura de la mujer, denota una sensualidad absoluta, en ese plácido rincón de un silvestre jardín, plagado de sinuosas líneas.

La hamaca es un tema recurrente en la pintura.

Quin cap de setmana tan bo! Temps meravellós, companyia agradable, calçotada, preparació de les vacances properes, treballs satisfactoris al taller, lectura al sol i una bona migdiada, Qui en vol més? Aquesta serà una setmana atrafegada però les vacances de Pasqua són a les portes. El meu paisatge és ben lluny del de Carrie Ann Blade (foto de la setmana), professora d'art a Florida. Segons ella les seves pintures són paràboles on combina fragments del Renaixement (va estudiar art durant un any a Florència) amb pintures barroques d'estil religiós, sobre paisatges del seu imaginari interior habitats per  xifres numèriques, flora i fauna exòtica. Una pintura inquietant i surrealista.

LA FOTO DE LA SEMANA

Reconciliación

            Las lecturas la llevaron a un terreno inesperado. Mirose en el espejo y viose cual león alado, seduciendo y siendo seducido por un reptil multicolor. La lectura la transportó a la constelación de la fantasía y el surrealismo. Y allí quedó anclada por los siglos de los siglos, logrando la reconciliación con su propio mundo.

TREN I CINEMA

-->

XIV

“The Lady Vanishes”

2ª parte

(CONTINUACIÓN)

La historia que se contaba en “The Lady Vanishes”, se ha repetido en otros films bajo formas diferentes (y no me refiero a su remake que ya hablaré de él). El asunto remite a una leyenda ocurrida en París en 1880. Una señora y su hija visitan la capital francesa, se instalan en un hotel y la madre enferma en la habitación. Llega el doctor y la examina, después habla con el director del establecimiento y a continuación le dice a la hija que necesita unos medicamentos y la manda a buscarlos al otro extremo de la ciudad. Cuatro horas más tarde, ya de regreso, la muchacha pregunta cómo está su madre. ¿Qué madre?, pregunta el director del hotel. Y ¿quién es usted? No la conozco. Ella responde que está en tal habitación. Van a verla y allí, se hallan hospedadas otras personas, el tapizado de las paredes ha cambiado y los muebles también. Sobre esta idea la Rank realizó un film con Jean Simmons y Dick Bogarde “Extraño suceso” (So Long at the Fair) en 1950. Esta pretendida historia real estaba situada en la celebración de la Feria Internacional de París y la razón de hacer desaparecer a la mujer era porque el doctor descubrió que tenía el cólera y no convenía alarmar a la ciudad y perder el turismo que llegaba para el evento. Recordaréis que en “Tiburón”, el sheriff quería cerrar la playa por el peligro, pero el alcalde se lo prohibía, no estaba dispuesto a perder la temporada veraniega y que los veraneantes marcharan. El tema en el fondo era el mismo. CONTINUARÁ…

SOLUCIÓ A L'ENIGMA

De dones escriptores

Efectivament, aquest cop ha estat la Maria Teresa la que ha encertat l'enigma. Es tractava de Marguerite Duràs que divendres passat feia cent anys que havia nascut. El seu veritable nom era Marguerite Donnadieu. Penseu ara en les pistes i veureu com coincideixen. 

Ella mateixa deia: escriure no és explicar històries. És el contrari. És explicar-ho tot alhora. És explicar una història i l'absència d'aquesta història. És relatar una història que passa per la seva absència. Marguerite Duràs va trencar tots els motlles que va poder, transgredint les convencions narratives i va ser l'escriptora de l'oblit i de la recerca de l'amor i la mort. Una dona inquietant interessantíssima, que sempre sorprèn. 

Avui operen l'Olga Xirinacs del genoll. Et desitgem que tot vagi molt bé i que aviat puguis trescar lliurement per veure el món que tant t'interessa i ens transmets amb les teves paraules. Segur que de la teva convalescència en sortirà algun poema. Ja l'espero. Una abraçada, Olga. 

LA FOTO DE LA SEMANA

Sinceramente suyo…

                Usted está leyendo y a la vez yo la leo. Decía que, “llorar no prueba nada, que llorar es cosa que le ocurre a todo el mundo por lo menos una vez en la vida”. ¿Recuerda? Lo dijo usted en “El square”.

            En ese texto andaba yo absorto, cuando he recibido su carta, sí aquella titulada “Los ojos azules pelo negro”. Jamás pensé que usted, señora, llegara a escribirme, por eso ahora, la leo una y otra vez. En ella habla “de la historia de un amor, el mayor y más terrible que la sido dado escribir”. Un amor, me decía, que “no nombran las novelas ni los que lo viven”. Se trataba de “un amor perdido”. Y acto seguido me decía: “Lea el libro”. “Léalo”. “Nosotros no tenemos nada que perder ya, ni yo de usted, ni usted de mí. Léalo todo. Lea todas las distancias que le indico, las de los pasillos escénicos que rodean la historia y la sosiegan y le liberan de ella mientras los recorre. Siga leyendo y de pronto habrá atravesado la historia misma, sus risas, su agonía, sus desiertos”.

            Y se despedía usted con un: “Sinceramente suya, Duras”.

            Y desde entonces la leo, escribirla no, no me atrevo. Si lo hiciera me despediría con mi máximo respeto: Sinceramente suyo, Rafael. 

L'ENIGMA DE LA TRESCA

                                                         

Qui és la dona de Déu que amb les seves paraules ens ha dut per aquests móns ensenyant-nos la passió , el dubte i la intensitat de la vida i que la coneixem com a la d'aquelles piles dels conillets?

CINEMA I TREN

XIII

“The Lady Vanishes”

(Alarma en el expreso)

(1938)

Y llegamos al mago del suspense, Alfred Hitchcock con “The Lady Vanishes” (Alarma en el expreso) film de su etapa inglesa, rodado en 1938, con Margaret Lockwood, Michael Redgrave (el padre de Vanesa Redgrave), Paul Lukas y Cecil Parker, Dame May Whitty.

Cuando se reestrenó en 1952, pudo verse entonces, el carácter premonitorio de esa historia de espionaje en el Tirol. El enfrentamiento de un agente del Servicio de Espionaje inglés al contraespionaje alemán que presupone la proximidad de una guerra. ¿Era así? ¿Tan evidente era en 1938? Seguramente sí. Es una autocrítica nacional, la más ácida y mordaz, realizada hasta el momento por Hitchcock. Un film de los llamados de guión, por lo muy bien estructurado que está: Un grupo de personas en un hotel del Tirol, retenidas por unas nevadas, y por ello se retrasa el tren. Dos ingleses que regresan a su país para ver un campeonato de cricket, lo único importante para ellos, una joven que regresa a GB para casarse con un hombre que no ama, un joven musicólogo y una anciana dama que inicia su jubilación. La joven y la anciana, se instalan en el mismo compartimento y entablan amistad. La joven más tarde se dormirá y cuando despierta, la anciana ha desaparecido. Pregunta a los vecinos  de vagón que sorprendidos, todos afirmarán que la joven siempre estuvo sola y que no había ninguna anciana.

¡El suspensé ya está servido!

Hay que decir también, que en el tren viajan y tienen su importancia en el desarrollo de la trama: un profesor alemán de neurología, un prestidigitador, un abogado inglés, en viaje clandestino con su amante, una monja (ojo con el detalle) con zapatos de tacón alto y más personajes menos importantes.

Este film verdaderamente interesante, se rodó en un plató inglés con un vagón de tren, y se le añadieron transparencias. Se han hecho remakes y otras versiones utilizando, de forma diferente, la idea central.

Creo que vale la pena hablar más de él, así que CONTINUARÁ…

LA TRESCA I LA VERDESCA

 MENU

Linguine amb marisc
Llucets de racció alla veneciana
Fruites de Tahití

La vida diària, encara que no sigui la nostra, sempre ens aporta notícies sorprenents. Avui m'he assabentat d'unes quantes. Per exemple que a l'exèrcit rus hi ha una unitat de cetacis. De debò, no és broma. Aquests animals, dofins,  estan dedicats, en primer lloc a usos militars com per exemple la detecció d'explosius al fons del mar. Però com que últimament no tenien gaire feina (creuem, creuem els dits) els van dedicar a un programa amb nens amb afeccions neuràlgiques i autisme. Aquesta unitat estava adscrita a Ucraïna i ara han tornat a passar a Rússia. Suposo que també els deuen condecorar. M'encantaria anar a una cerimònia d'aquestes. On els deuen clavar la medalla, pobrets?

 Una altra cosa curiosa és la troballa d'un Gauguin i un Bonnard a la cuina d'un home italià que els havia comprat per uns trenta euros en una subhasta. Molt cutranga devia ser la tal subhasta perquè ningú sospités el valor d'aquells quadres. Mira que, precisament aquest dos són autors de "mena" inconfundible! Imagino que els raviolis i els linguini d'aquella cuina devien ser memorables. O potser ningú no en feia esment i se'ls menjaven com si fossin els espaguettis de qualsevol restorantxutxo d'aquí, sense suc ni bruc.

I ara, una d'aquí. Als secessionistes del Véneto, els han descobert un enginy, una andròmina feta a casa per uns manetes, amb pinta més o menys de tanc amb el que volien...  dubto en pensar què en volien fer.

Després diran que els Treballs Manuals a l'escola no son importants. Com que tot és fer comparacions amb el Quebec, amb Escòcia, amb Crimea etc, qualsevol cosa que bellugui, potser també ho faran amb els del Véneto. Però una cosa és fer jocs de mans i una altra és ser un manetes. El nostre govern, del primer en sap un ou, del segon ja  no n'estic tan segura. No m'imagino en Mas al garatge  de casa seva, a Premià, passant paper de vidre per la segadora per convertir-la en un per si de cas.

I en una altra dimensió, comentar que ha començat una nova aventura editorial: una revista de cultura que es diu Catorze. Dirigiu-vos ràpidament cap el quiosc de la cantonada a veure què. 

PANEM ET CIRCENSES

RETRAT DE WAGNER fet per ROGELIO DE EGUSQUIZA Santander 1845/ Madrid 1915.
T'has fixat, Malole, que es diu De EgusQUIZA? Vés que no siguem parents!.

A EMPENTES I RODOLONS

BON DIA:
Segueixo el tema d'ahir.


Literatura.
Quan la Marisa i jo teniem uns disset anys, varem anar a El Escorial.  Jo recordava amb detall, ves per on, la biblioteca del Monestir.  I al tornar a veure-la, vaig quedar parada. Tot era igual al que recordava! Es ben curiós que alguns records queden tan ben fixats.  Qui m'havia de dir en aquells moments que m'acabaria fent una "lletraferida". No vaig prendre nota de les obres més notables i ara no vull ficar la pota, però si puc dir que entre les obres úniques d'aquesta biblioteca que té més de 40.000 exemplars, hi ha un manuscrit d'una de les obres de Santa Teresa.

Seguint en el tema de literatura, a l'hotel a on ens allotjem quan anem a Madrid, a la Gran Via,  va estar Hemingway durant la guerra española. (Voldria posar les fotos més petites però ara no m'enrecordo com es fa).

 

 

 

 

 

I ja ficats a l'ambient literari, varem anar a prendre un gin tónic al Café Gijón.  No hi havia cap escriptor que jo conegués però està ple de fotos de clients i sempre dona una certa emoció pensar que el seu esperit pulula per allí.  A veure si s'enganxa alguna cosa!

 

I per acabar aquesta sortida festivo-cultural, varem estar, com no, al Museu del Prado. Les exposicions temporals força bones, unes millors que d'altres, com es lògic.  " Las Furias (Alegoria política y desafío artístico)", amb quadres de les fùries Ticio -o Prometeo-, Tàntalo, Ixión i Sísifo,  per Rubens, Miguel Angel, José de Ribera, Tiziano, etc.   Casi nà!
De Rubens hi ha també una exposició interessant.  Els tapissos que la infanta Isabel Clara Eugenia (filla de Felip Ii) li va encarregar per a "El triunfo de la Eucaristía".  Hi ha uns quants tapissos i tots els models que va pintar Rubens per a la seva execució.  S'han restaurat els quadres treient tot el que s'havia afegit posteriorment i canviant el bastidor  posant unes motlles que s'adaptin a la natural curvatura de la fusta.
Una sala dedicada a un pintor de Cantabria que no coneixiem:  Rogelio de Egusquiza, coneixedor de Wagner i gran admirador de la seva obra.  Són els quadres que va pintar inspirat per l'ópera Parsifal. També hi han dibuixos, "aguafuertes" (com es diu en català?) amb la mateixa temática i inclus un bust de Wagner fet en bronze.  Sempre he trobat admirable els artistas que saben fer pintura i escultura alhora!
I a la Sala Várez Fisa, un mecenas barcelonés, "Arte español del Románico al Renacimiento". Serà perque aquí tenim tanta pintura románica i gótica, o perque ja estavem esgotats, aquesta exposicio la varem pasar a la lleugera.

Com veieu, hi ha material per a recomanar una visita a "la capital del imperio", malgrat la seva alcaldesa, si s'aprofita, a més a més,  per a fer unes tapes als carrerons al costat de la Puerta del Sol. 

LA FOTO DE LA SEMANA

La hora de la lectura

            Recuerdo que observaba con detenimiento, la pose que adquiría aquella señora de la pensión. Todos sabíamos que aquella butaca era la suya, y nadie más la podía ocupar, y menos aun, a la hora en que ella bajaba, después de la cena, se sentaba y abría el libro. Sus movimientos eran toda una ceremonia. Seria, circunspecta, más tiesa que un palo, mientras leía.

            Un día no bajó. En la sala se hizo el silencio. La butaca quedó vacía. Y nunca más la volvimos a ver. Aquel rato de después de la cena, ya nunca fue lo mismo.

            Hasta que un día nos llegó la noticia: ¡Se había casado con un editor! Fue rápida la dueña de la pensión, con su inmediato comentario: “Se ha asegurado la lectura”.

A EMPENTES I RODOLONS

Bon dia a tots:

Maria Dolors i Rafael.  Ara que ja no treballo gairebé cada dia entro al blog i m'interessen les vostres aportacions.  Es cert que no les comento però em sabría greu que no tinguessim aquest vehicle de comunicació. 

Ja sabeu que jo normalment utilitzo el bloc per a informar-vos d'esdeveniments que m'han agradat.  Ara bé a tó perquè hem fet una escapada a Madrid (i un dia al Escorial), que podem recomanar.

Teatre.- Al Bellas artes  "En el estanque dorado" amb Lola Herrera i Héctor Alterio.  Una obra molt maca sobre la vellessa, la soledat, les relacions familiars.  Havieu vist la peli amb Henry Fonda i Katherine Hepburn?  Les interpretacions dels protagonistes son magnifiques (els altres tres actors queden una mica desdibuixats al seu costat) i una posada en escena molt adeqüada. Varem disfrutar.

 

Exposicions.  La Fundació Mapfre (Pº Recoletos, 23) ens ha sorprés sovint amb bones exposicions.

Actualment tenen dos molt bones: "Picasso en el taller" i "Pontormo- dibujos".

 

 

 

 

La de Picasso és, com va dir en Marçal, un Picasso com "cassolà".  Hi ha moltes pintures, dibuixos, esborranys, apunts, de totes les èpoques.  S'inicia l'exposició amb el seu primer autorretrat, que és el que he reproduit.  Hi ha moltes versions de "El pintor i la model" inclús en tres peces de ceràmica. Molts dibuixos i quadres dels diferents tallers que va tenir i  a on pot veure's molt bé la llum de la Costa Blava.  I per arrodonir-ho, vàries fotos d'ell pintant, algunes fetes per la seva dona Jacqueline.

 

 

 

Pontormo.-  Ens ha sorprés molt agradablement.  No coneixiem gaire els seus dibuixos que provenen, la majoria, de la Galeria dels Uffizi de Florència.  Tenen una força extraordinària, fets amb sanguina, llàpis, carbó, i una expresivitat  molt eloqüent.  Són molt curiosos els treballs o estudis preparatoris del que desprès serien obres importants. Els setanta dibuixos de Pontormo s'acompanyen d'alguns de Durero, Tièpolo, Rembrandt etc. com a contrapunt.   Si teniu ocasió, no us la perdeu.  No se perquè Mapfre no fa a Barcelona aquestes exposicions tan rodones.

 

I demà segueixo, que encara hi ha molta teca.

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO

Seguint un símil cinematogràfic, faig costat ham el que dius. Ja ho sabeu jo he dit varies vegades que plegava. Però sempre hem sabia greu deixar-ho. Ara m’he proposat seguir amb el tema dels trens i el cinema, hi ha “cuerda para rato”.  No se si a tot hom l’hi interessa i dic això perquè hem sembla estrany que hi aguïn tan pocs comentaris, pot ser es de les poques webs on hi ha tan baixa participació. No obstant si consideres que no val la pena continuar tenint oberta la pàgina doncs la taques i en pau. Tampoc passarà res pel que es veu.

Carlos Aldana és un pintor nascut a Guatemala i que viu als EE.UU. La seva pintura està entre el terrabastall de les selves del seu país i la civilització del país d'adopció.

El quadre  que he penjat a la foto de la setmana es diu Susie a Chicago. No sabia que la Susie fos alli, però en tot cas estic segura que la "nostra" Susie (o Susi? ara no ho sé; a veure si em passa com aquell amb el Carod Rovira), llegeix i llegeix, sigui on sigui, A Guatemala o Tombuctú.

Un quadre de Cézanne en el qual, últimament hi penso molt: Els jugadors de cartes

És veritat que últimament no escric gaire al bloc. Moltes són les raons que poden resumir-se en dues: la primavera i els interessos. Una vol dir ganes de sortir, d'omplir, de poc buidar... la segona, ara me n'adono és el mateix: moltes altres coses omplen els meus dies. I d'altra banda, aquests dies s'han encongit de tal manera que sembla que poca cosa em càpiga. També podria afegir que tinc una mica la sensació de predicar en el desert, el bloc s'ha convertit en una mena de joc de cartes entre el Rafel i jo, ara tira l'un, ara tira l'altre (i molt de tant en tant, algú que diu ei sóc aquí), però sense ningú més que escolti o a qui interessi la partida. Ja sé que és molt fàcil trobar l'excusa per no actuar però almenys participar. En un joc de butifarra o un partit de tennis, només hi juguen dos però no crec que tingués massa sentit si no hi hagués públic que comentés la jugada i volgués dir la seva. 

Bé no em feu gaire cas, les coses són així i així són. No vull estripar les cartes però a vegades me'n venen ganes. Deu ser la primavera.

FELICIDADES MAC

Hola acabo de leer el listado de los galardonados con la Creu de Sant Jordi de este año y entre ellos está MAC. Adjunto el texto publicado por La Vanguardia.

Macari Gómez Quibus

Cartelista cinematográfico, conocido artísticamente como “Mac”, nacido en Reus (Baix Camp) y residente en Olesa de Montserrat (Baix Llobregat). En reconocimiento a la calidad y la versatilidad de una obra de proyección internacional, vinculada al recuerdo de películas míticas en la historia del cine. Sus carteles se caracterizan por la creatividad, el inconformismo y la armonía. El año 2013 fue nombrado miembro de honor de la Acadèmia del Cine Català.

 

 

CINEMA I TREN

XII

“La bête humaine”

(La bestia humana)

(1938)

Hoy hablaremos de uno de los grandes directores del cine europeo, Jean Renoir que en 1938 rodó “La bête humaine” (La bestia humana) con Jean Gabín, otro de los grandes, Simone Simon (de gran recuerdo por “La mujer pantera”), Julien Carette y el mismo Jean Renoir. Este film está basado en una novela de Émile Zola. Es el Renoir más naturalista, como siempre se ha dicho. Un film de fuertes pasiones.

La mujer del jefe de estación tratará de seducir al maquinista de un tren, un hombre agresivo que se enamorará de ella y ésta intentará convencerle para que asesine a su marido.

Es quizá, el film más afinado o perfeccionista del director galo. Rico en contrastes, de luz y sombras, muy cercano en algunos momentos, al expresionismo, a buen seguro debido al director de fotografía Curt Courant, de origen alemán. Renoir quiso rodarlo en un tren de verdad, reusó utilizar transparencias, solo usó una, la del suicidio, por razones obvias. El resultado fue apabullante, gracias a que la S.N.C.F. le dejó una locomotora a vapor, la Pacific 231 y una vía de varias decenas de metros para que pudiera circular tranquilamente. Colocó una plataforma a continuación de la locomotora, donde puso la cámara y a ella enganchó un vagón que les serviría de zona de maquillaje y vestuario. Otra cámara fue colocada en el exterior del lateral de la caldera que se estrelló al entrar a un túnel, salvándose el operador porque se pegó a la locomotora.

Puede interpretarse como cine negro, pero más que nada incide en el drama pasional, pero sin dejar de lado el enfoque naturalista que le dio Zola.

Lo que tiene frente a sí el espectador es un film de fuerza arrolladora.

Años más tarde, Fritz Lang retomaría el tema, pero de eso hablaremos en su momento.

  La locomotora a vapor, Pacific 231