* Obrint el Google per escriure al blog em trobo amb la vinyeta d'entrada que m'encurioseig. Es tracta d'una senyora anglesa Mary Anning (Lyme Regis, 21 de maig de 1799 - 9 de març de 1847) que va ser una paleontòloga molt famosa. Va començar recollint fòsils per afició, els venia com a reclam turístic i per ajudar a l'economia familiar i acabà fent grans descobriments i sent una figura important dins aquest camp. Perqué després diguin que si les dones, que si l'època, que si la ciència.. res... qui val, val.
* L'altre dia sortia al diari una foto-desgràcia del solar on havia estat la Casita Blanca amb tres cadires d'aquestes inamovibles i en direccions oposades que són la marca de l'urbanisme cool que ens envaeix, imparable. Recordeu que jo ja havia publicat una trista fotografia del lloc amb aspecte abandonat. Diuen que encara no està acabat d'urbanitzar, aclariment innecessàri. Crec que el que haurien d'instal·lar fora una mena de llits, ni que fossin de pedra o uns matolls "practicables"; això sí que seria fer justícia al lloc, però no crec que facin cas del meu consell.
* Acaba d'editar-se un llibre de David Castillo: Barcelona no existeix; en el qual podriem dir, per abreujar, que no deixa "títere con cabeza". És una visió de futur, que esperem no sigui profètica, de tots els horrors que podrien esdevenir causats pel que descriu com "la misèria era l'única conseqüència d'haver acceptat tenir governs successius de pocavergonyes". Cal llegir-lo, ni que sigui com a revulsiu.
*L'home-cabra ataca de nou. Kilian Jornet, està tenint aquests dies gran protagonisme. Merescut i explicable per la projecció d'un reportatge en que el podem veure fent de les seves i que no recomano a ningú que tingui vertígen. Ara ja fa massa que coneixem el Kílian i està fora de dubte la seva autenticitat. Més enllà de qualsevol etiqueta, reivindica la senzillesa, l'autenticitat i la soledat com a estil de vida. M'estimo la vida, diu, m'estimo somniar. La vida és a fora, no al sofà. I viure, sigui com sigui, és perillós. Ell ha escollit una mena de perill diferent del nostre, però no oblidem aquesta premisa. Part de la fascinació que les seves gestes ens causen són per l'enveja i el record de l'energia juvenil que l'omple i que nosaltres perdem dia a dia sense saber com i a vegades sense haver arribat enlloc..
* Ahir vaig anar a veure "Tren de noche a Lisboa", una excel·lent pel·licula. De com un llibre trobat per casualitat pot canviar una vida i de pas mostrar-nos una realitat política paral·lela a la nostra, que varem conèixer molt bé. Us la recomano vivament. A més a més el Jeremy Irons, i també la Charlote Rampling, molt envellits, sempre són un consol i un exemple d'allò de quien tuvo retuvo.
Bons comentaris, a fe. De ruïnes n'hi ha que són conservades per a admiració del poble, i altres que potser són un càstig per a poble.
ResponElimina