dilluns, 19 de maig del 2014


Mester de progresia

Aquests últims dies i amb persones i situacions diverses he dit aquest món no ens l'acabarem. I així ho he sentit, no ha estat una frase feta. Són tantes, tantíssimes, les coses interessants de les que tenim notícia que aquella frase meva de quina ràbia no poder-ho fer (o saber) tot que algú pot prendre com una boutade o sigui més o menys una broma xocant, és la meva més pura realitat. El món informàtic, el cinema, els avenços de la medicina, els escriptors... tot això  m' han estat pedres de toc d'aquests últims dies. Sí, a vegades he pensat que m'agradaria veure per un forat el que passava al taller de Leonardo da Vinci, o al taller de vidre de Meliés, o al jardí del Dant o.... però només durant un temps limitat. M'encanta viure el temps que visc, m'interessa i m'obre perspectives. No puc entendre la passivitat la falta de curiositat, la renúncia passiva. Ja sé que no es pot arribar a tot (i prou que el meu propi cos m'ho recorda sovint) però no m'hi resigno. Voldria, voldria, vull, voldria, voldria, vull, i espero que voldré fins que aquesta paraula no signifiqui res. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada