Els Reis van cap a l'Orient
Un d'aquests criats dels Reis sóc jo. Com que la foto de la setmana no es pot programar us la poso com a entrada al bloc.Es al Sahara, al Marroc, l'any 1999.
El desert enyorat, qualsevol desert, el panorama més corprenedor que es pot trobar. En ell hi ha la calor més espessa, el fred intens, el misteri, les seves gents rialleres i secretes, qualsevol possibilitat, la sensació d'allò que mai s'acaba i la llunyania, el silenci, la pau, la fondària, el so del vent en la sorra, la sorra que es trasllada creant formes noves, la vida ínfima que es palesa de cop en una petitíssima planta, un escarbat..., la lluna en l'infinit, els estela a les mans,,,
Com va dir Calder: qui no ha vist una duna no coneix la corba.
Sempre que he pogut trepitjar un desert, m'he empotat una mica de sorra daurada i el seu silenci dins el cor.
ResponElimina