LA TRESCA I LA VERDESCA

            Ahir a la tarda, memorable sessió a la Filmo: projecció d’Adéu a les armes dins el cicle Per amor a l’art que s’hi està celebrant.

            Però no vas ser només la pel·lícula estupenda, de Frank Borzage sinó la intervenció de José Luis Alcaine- director de fotografia que ha format part del millor cinema espanyol dels últims trenta anys, com va presentar-lo Esteve Rimbau el director d la Filmoteca- d’unes escenes en les quals hi va veure i ens va fer veure tots els símbols del Guernika de Picasso. Efectivament, començant per l’ambient d’horror, la foscor i l’avenç de l’acció de dreta a esquerra, anem trobant en uns pocs segons del film, tots els símbols del quadre: la porta, el mort a terra amb la mà estesa, la dona cridant, amb els braços enlaire, la cara d’horror, els cavalls i la confusió de les potes, la mare en primer pla, el sabre trencat (tret d’un comentari de la pel·lícula), les oques en un carro (que es veuen millor en una de les fotografies que va fer Dora Maar durant el procés de la pintura). Inclús el toro, ens el va presentar com a Picasso, que molts cops s’hi va disfressar, que ens fa mirar el quadre, a la mateixa manera com Velazquez ho fa en Les Menines.

Bé, tota una lliçó de saber mirar. I com a anècdota rellevant, dir que a Gary Cooper (oh mi Gary!) el director l’hi va dir que no actués, que tan sols mirés. I efectivament tota la seva feina és la mirada que tot ho transmet. El millor Gary Cooper, que a segons quines pel·lícules en canvi, se’l veu una mica com aturat, estantís, diria. Però això són consideracions d’ordre personal sense rellevància. S’entén que el culte a Gary Cooper que esteu al Cel, sigui una qüestió transmesa de mares a filles... pels segles dels segles. Amén.

            A continuació una altra pel·lícula, Nel nombre del padre, de Marco Bellochio, una visió implacable i corrosiva d’una escola de nois als anys cinquanta. Però aquest és un altre tema.