AI DE QUÈ!
Feia dies que hi pensava i mai trobava el moment. De petita era un dels llocs que més sovint visitàvem amb el meu pare i per allò dee"la casta del galgo" he seguit trescant i verdejant per la ciutat en quant puc.Aquest és un monument de la ciutat, però a més a més és una mica més meu que vostre. No sé si mai us he explicat que els meus besavis materns, als quals no vaig tenir el gust de conèixer, tenien una foneria i patents diverses d'algun país europeu. Una de les més importants era una casa belga que va tenir la concessió de les figures que guarneixen el monument i que es varen fondre aquí amb patent belga.. Els lleons també, és clar. I jo, vaig adoptar aquells lleonets. Encara ara, quan hi passo no puc evitar d'anar a tocar-los. És de debò que l'altra dia pensava que m'havia d'afanyar a pujar al mirador abans no fos pres per les hordes turístiques primaverals. No he estat a temps però confesso que m'hagués agradat molt l'aventura de quedar-me allí dalt sense saber ben bé com en sortiria. Us imagineu la baixada amb la grua? La de fotos que hagués pogut fer.
No ens havies dit això de la foneria, vés quines coses. Ara, jo t'imagino més en l'helicòpter i les fotos ohhh, com haurien quedat!
ResponEliminaJa ho diuen: com més amunt ets, de més amunt caus, i la patacada pot ser grossa.
ResponEliminaÉs curiós això de la foneria. No em voldria errar, però Mompou havia escrit sobre campanes d'una foneria...
¿Saifores, dius? No és que sigui a tocar de Tarragona, però s'hi acosta. A veure si un dia...