El camí des de Vilafranca fins a l'Arboç és una serralada de ginesta esplèndida. En una setmana tot està diferent i sembla que ara si ja tenim els millors dies de la primavera. Els ensurts de núvols i pluges entremaliades han donat pas als verds, tocs de roselles i mils de flors. La vegetació en general està a punt de rebentar d'un moment a l'altre i els ocells impacients vigilen els fruits dels cireres, la prunera, les serbes... que tot just comencen a tintar-se de rosa. Per cert, les roses que la setmana passada eren poncelles avui m'han rebut en un espetec de taques grogues a les que fan de contrapunt unes d'un roig fondo, com de saló del segle XIX.
Estic sola i la pau és una línia blanca en el cel blavissim. A sobre meu Liceu de piuladisses i parrupeigs. Dos llorigons salten, perseguits per una garsa tan grossa com ells i jo menjo pa amb tomàquet, amanit amb olor de lligabosc.
Caram, quina Pastoral més encertada que has escrit! Sona a alliberament, a univers sencer ben amanit amb els gustos de la Terra i del cel.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies per la teva menció d'aniversari. Vaig anar molt atabalada, i el dissabte érem a Barcelona, al Poblenou, a veure un teatret on David Lain dramatitzava la meva "Marina" amb graciosos ninots de fusta. Després, gent, calor i cansament. Com diu una amiga meva, ens lentifiquem, amb l'edat.
Que tinguis una estada gloriosa. Nosaltres a finals de juny pugem a Mont-ral fins setembre.
Però porto l'ordinador, no patiu. Encara més lent, per la mala connexió, però alguna cosa farem.