En el meu trescar per la ciutat em descobreixo reconeixent la meva identitat; de família, de records sabuts de sempre, resquills de moments en els que em sé viva, la meva cadència interna en les passes, en els detalls d'una cara o una font, un racó, en aquesta vida viscuda que no sé si encara és la meva encara. Quanta de la gent amb que em creuo és un calc d'un altre moment o és ben nova? són les persones o el seu hàbitat el que més m'interessa? Potser no es tracta sinó de dues cares de la mateixa moneda. Quan fiqui les mans a la bossa no m'agradaria trobar-ne trenta. Les bescanviaria per una sola per una d'aquelles que molt de tant en tant ens arribaven a les mans i que quan aconseguíem aixecar aquell paper metàl·lic descobríem que eren de xocolata. Era una frustració o un consol que deixàvem fondre a la boca mentre pensàvem.. en què pensàvem? Potser en què faríem quan fóssim grans? Un grans que no era ni la meitat de grans del que som ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada