A vegades, per un vidre trencat entra el record
Aquest rescat de la casa de Sant Julià és en bona part un despenyorar uns records que donava per perduts. Han estat molts anys no volent-hi pensar gaire. Un Stand by, com es diu ara. Una mena de conte de la Bella dorment, amagada entre els matolls que l'abandó fa créixer d'una forma exagerada. Ara, a l'obrir-me pas es retiren fent visibles els antics camins i el vaig acostant al misteri. Obro portes i finestres i trobo éssers antics, piles d'ombres ben plegades dins l'armari de la roba blanca o en els terrabastalls dels mals endreços. Problemes? Sí, és clar, com sempre presenta tot el que ha envellit com nosaltres. Però també ens dóna moltes satisfaccions: una paret que reviu amb un quadre, tornen a aparèixer mobles que ja no hi eren, una làmpara obre de nous els braços a la llum, i al jardí el cirerer és curull de fruits que lentament maduren. Mil coses emocionants. No és que s'hi vegi la nostra feina(i quanta!) sinó que és un lloc i un temps el que reviu. Potser només serà una espera que donarà lloc a una altra cosa, però sempre serà un pas de goig, una fita del nostre devenir com a família, un futur.
Molt bona i suggerent aquesta trobada amb la casa. ¡Quantes vivències s'hi amaguen! Si hi demostres bona disposició, els esperits que habiten les cases antigues familiars se't fan amables, ho he observat des de fa anys, i ho he escrit. No són esperits hostils, com ho podrien ser en casa estranya.
ResponEliminaEl conte "El Pere sense por" ho il·lustra molt bé, i això que la casa no era seva; però és l'actitud que demostrem quan ells se'ns fan presents.
De manera que no t'encantis, i a escriure força històries d'aquest ric univers.