LA TRESCA I LA VERDESCA

  clica
   Capde a Saifores

Per què serà que el paisatge que m'envolta m'afecta tant? Camí de Saifo, el primer cartell de Penedés m'aixeca les antenes i tot em sorprèn. Potser diríeu que no és res de l'altre món, però jo estic en aquest . Al mirar-lo sento la feina de segles, cavant, plantant, traient pedres i fent les precioses tanques de pedra seca, veig els homes i les dones d'aqui vestits amb peplum i l'àgora que devia ser força semblant a les converses de les nits d'estiu.. Els ceps enlairen les branques per mostrar-nos les flors i els minúsculs granets que seran raïm. Veig una mata d'orenga florida en granat i a l'entrar a casa tot em dóna la benvinguda: la sàlvia en aquell blau semblant a cap d'altre, el roser groc ple de ponzelles, les figueres ja amb aspecte del que són, el blanc esclatant de les margarides i el gesamí, les floretes humils entre l'herba tendra: veròniques, malves, pixallits, centàurees; mil olors i els sorolls propers d'insectes i ocells. Una oreneta passa a mig metre meu omplint-me d'alegria. Els micacus són plens de fruits, la palmera es vincla cap a Egipte, el tocó de les serps (recordeu els seu acoblament?), el cactus gegant, les muntanyes amigues com a fons. Fins i tot l'escombra del jardí és un bodegó de pau. Un gat s'aboca a la piscina llepant l'aigua i una avioneta plana directa a un núvol per agafar nata per les maduixes de les postres. Caldrà podar, segar, deshivernar... però encara puc passar un cap de setmana sense posar-m'hi a fons, només amb els sentits oberts a qualsevol cosa. Mmmmm.