Llegeixo al diari que els adolescents espanyols ocupen un lloc alt en el rànquing de satisfacció vital entre quaranta països. Naturalment me’n alegro perquè l’argument: jo a la teva edat... mai m’ha semblat ni exemplar ni encoratjador ni crec que serveixi de res. Cada temps té les seves característiques, necessitats i condicionants. Però... però... l’altra dia vaig veure un reportatge sobre Can Tunis que encara ara pot desvetllar-me si el recordo. No cal que us expliqui què era l’adolescència allí (i la infància i la joventut i la vellesa etc), esgarrifós, molt pitjor del Can Tunis de fa cinquanta anys que vaig conèixer bé. El que em va esfereir és la manca, no ja d’expectatives vitals sinó la manca d’interès per l’educació -única via possible per sortir-se’n- d’aquests nois. Ningú no s’ocupava d’ells. Si, tenien un esperit de clan molt fort i tiets, germans i àvies que se’ls estimen, però allò que en diem la societat, els poders fàctics, l’estat i tota la mandanga que vulgueu... “ni putu cas”. És clar, com que no paguen impostos, com que no cotitzen, com que no tenen tarja Visa de La caixa, com que mai no.... La ciutat està plena de paravents que tapen determinades zones, espais o persones. La resta, més o menys neta i endreçada queda en mans del Banc Central Europeu i 8.000 policies. Correu a amagar-vos darrera una mampara, no fos cas que us sortís de trascantó el Felip Puig.
Per a consolar-me me’n vaig a veure de nou el Goya. Almenys ell, de la maldat, el dolor i la por en va saber fer art sense deixar de sacsejar-nos la consciència.
Vaig seguir la tasca que feia la Mª Teresa Codina a Can Tunis, i amb ella tot un èquip de gent compromesa amb els gitanos i demès xicotets del barri, potser ens faria falta gent com la d'aquella època que hi van deixar molts anys de treball poc gratificant però de gran exigència.
ResponElimina