dimarts, 18 de març del 2014


LA FOTO DE LA SEMANA

El colibrí


Extraña ver en ese cuadro, como el colibrí impide que la niña pueda leer. Comentó el posible comprador al galerista. No tiene nada de extraño, señor. La niña estaba acostumbrada a leer cuentos y terminó hablando con todos los personajes de sus lecturas. Pero esta niña no habla con el colibrí, interrumpió al vendedor. Está claro. Efectivamente, tiene usted razón, pero el caso es, que se trata del colibrí, el que aquí cuenta el cuento. Por eso daba igual que la niña no viese el texto. Piense en ello: resulta mucho más hermoso un cuento, si te lo cuenta un colibrí, siempre y cuando logres entenderlo.

Solució a l'ENIGMA de la setmana

El tren de can Palau, la botiga dels trens, al carrer de Pelai. Qui no s'hi ha encantat alguna vegada mirant com passa, com s'en va, com torna... sense acabar de creure que, gairebé com la vida, volta i volta, a vegades sense sentit aparent? Aquest tren sí que en té de sentit, i un destí ben clar: la fantasia.

LA TRESCA I LA VERDESCA-LA FOTO DE LA SETMANA


Berhorst Rick Sovint, molt sovint, en les seves pintures apareixen dones o nenes llegint, amb una característica comú : tenen els ulls tapats, perquè estan tan plenes del que han llegit que els omple la mirada, en aquest cas, convertida en colibrí.

( he repetit la foto perquè no desaparegui del text. És la única solució que he trobat)

dilluns, 17 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

2014-03-02
Cliqueu per veure l'àlbum i feu la presentació en diapositives; sinó us perdreu molt detall. Premonicions Obro els ulls i ho veig tot blau. La sesta del canonge i el llibre a terra; tan bé, al sol, que per uns moments em costa recordar on sóc. Ah sí a Saifores i això és el cel en tots sentits. Abaixo una mica els ulls i ja una corona verda emmarca el blau. Més avall, entre la gespa resseca de l’hivern, les humils floretes blaves de miosotis em desperten l’interès per retrobar els inicis de la primavera. Descobreixo petitssims brots de verd tendre que apunten, branques com dits de bruixa plens de borrons, els vanos del margalló em recorden com serà la calor de l’estiu, les flors dels cirerers i la prunera, també el pi i l’arbre de Nadal retornat al seu ésser d’avet, rosers, figueres, micacos, el serber...la inversemblant ressurecció de la marialluïsa... tot m’envia a netejar, podar, pinçar, rastellar, regar, omplir i buidar carros, anar a pagar a la jardinera que ha vingut a igualar els xiprers de la tanca. I les vinyes? a la vista, sense canvis, els ceps endreçats i protegits, dormen. La primavera fa camí però trigarà encara uns quants dies. Aquest cap de setmana radiant ha estat un regal.

dissabte, 15 de març del 2014

A empentes i rodolons


                                             HEROÏCITAT I HEROISME

Aquest és el titol del concert: Divendres, 14 de març de 2014. Ruïnes del Born, 21 h.

Llàstima de no haver-vos-ho dit abans.  No se si algú de vosaltres hi va anar. Va ser fantàstic!
L'entorn ja el veieu. I el programa "Música incidental per a l'Egmont de Goethe" i Simfonia núm.3 >"Heroica", les dues de Beethoven. L'orquestra, creada especialment per a l'ocasió i amb músics de tot arreu, es diu Orquestra del Montsalvat.  Rosa Maria Morlà (filla d'en Josep) que es una "jefaza" de l'espai del Born, ens va dir que l'orquestra tornarà a reunir-se el día 11 de Setembre per a un concert en Santa Maria del Mar.  Per aixó us ho avisem, perque no us la perdeu. La música va sonar vibrant, majestuosa, emocionant, malgrat totes les dificultats que suposa un entorn d'aquestes dimensions. Diu la Rosa Maria que va ser el més complicat el tema de la sonoritat. En mig de les dues peces, en Josep Maria Pou va llegir un text de Jorge Luis Borges "Tema del traidor y del héroe".  No s'entenia massa bé, i com ens haviem perdut bastantes frases, l'he llegit avui i m'ha semblat molt interessant.  Us convidem a llegir-ho. 
http://www.literatura.us/borges/tema.html 




ARTE


Ver o no ver, esa es la cuestión
(Ese era el titular que me llamó la atención)


            Alberto Corazón, escribía el pasado miércoles 12, en El País, una frase de Paul Klee: ”Hacer visible lo que no vemos”, eran unas palabras que coincidían con lo que escribió, el mismo año, Walter Benjamín que anunciaba la pérdida del aura en la obra de arte que entraba en el universo, decía, de la reproducción mecánica. Una paradoja dramática en la cultura postindustrial.
            Corazón, hacía referencia a que lo de la creación artística en el s.XXI, es precisamente, que se produce para ser reproducido. Miles, millones de espectadores ven la misma, o sea, idéntica, imagen o escuchan la misma música. Pero la afirmación de Klee va más allá, según he interpretado en ese artículo, porque tal como dice Corazón, “lo visible es mucho más profundo que lo que vemos”. Eso hay que explicarlo, y Corazón, lo hace: “Lo visible se nutre de la certeza y el engaño que arrastra el registro visual y se fragua no en el ojo, sino en zonas todavía misteriosas de la memoria. Solo así, se provoca la emoción, sin la cual la gran obra de creación no existe”.
            Con esto hay que reconocer que una obra de arte, vista en libros, postales, carteles, fotos, en una tableta o en el ordenador, que es como estamos acostumbrados a verla, hace que creamos conocerla. Pero lo que vemos es una reproducción. Esa es mi visión. Alberto Corazón, en cambio, lo hace de otra forma, mucho más creativa, dice: “Pero discúlpenme, es como confundir silbar con tocar al piano la misma melodía”.
            Conclusión: Nada puede sustituir su contemplación directa. Eso es obvio. Esa exigencia, es lo que la aleja del consumo generalizado. Lo que es “obra única” reduce su contemplación a unos pocos espacios: la galería y sobre todo el museo. Es ahí donde debemos verla.

divendres, 14 de març del 2014

lLA FOTO DE LA SEMANA

-->
LA FOTO DE LA SEMANA

La lectura


            “Subió al tren, sin mirar a atrás. Dejaba la ciudad, dejaba al hombre que la hizo soñar. Dejaba tantos momentos que sabía no podría olvidar, pero aquello había terminado”.
            Llegado a ese punto, cerró el libro. Existen instantes que la escritura te hace reflexionar y tienes que parar. Quedó con la mirada perdida hacia un imaginario horizonte, con la cabeza apoyada sobre su mano y el codo sobre el brazo del sofá.
            El atardecer hizo el resto.

DE LA FOTO DE LA SETMANA



Deborah De Wit és una pintora  nascuda el 1959 a Portland, Oregon. Un dia anant  d'excursió amb el seu marit, el cineasta (Carl Vandervoort)  van descobrir una casa que els va enamorar. La van poder comprar i ara és la seva llar. Es diu La granja d'Huckleberry .Actualment l'estan restaurant i ella, la Deborah la considera la seva creació més reixida De moment com que encara està en procés no hi ha fotos publicades. Esperarem. Entre tant llegirem un llibre o els que calgui.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

EL TREN, TXU,TXÚ...

Al cor de Barcelona hi ha un tren , destinació El país dels somnis.
Quin tren és aquest i on està la seva "estació"

EL TREN Y EL CINE


VII
El atractivo del tren en el cine

Quisiera reflejar la importancia del tren en el cine, por encima de consideraciones de otro tipo, como pudieran ser que ambos, son hijos de la revolución industrial.
El interés del tren en el cine se halla en la posibilidad de poder plasmar experiencias personales en infinitos viajes imaginarios, mostrados y planteados al espectador. En pantalla pues, disponemos de la fabulación viajera, pero que a la vez, en esos desplazamientos, ese vehículo nos traslada a un espacio cerrado, un microcosmos, un habitáculo transitorio de obligada convivencia de gentes de paso, ajenas entre sí, que permite ofrecer historias de todo tipo, tanto del oeste, con cuatreros, telegrafistas, colonos, indios,…hasta historias de narrativa criminal, crónica negra de diferentes países. Asaltos al tren correo, asesinatos de viajeros en sus compartimentos, persecuciones de vagón en vagón, por pasillos, sobre los techos o pasando por el exterior en trenes victorianos. Desapariciones de personajes en pleno viaje. Presencia de espías en tiempos de guerra. Cargamentos ilegales de arte, de documentos o quizás objetos exóticos y misteriosos. El paso de un país a otro en tiempos conflictivos.
De ese espacio cerrado que tan bien supo utilizar el mago del suspense Alfred Hitchcock, con sobrada técnica.
El tren en el cine, crea también, espacios claustrofóbicos, herméticos, de los cuales es difícil huir, por estar en continuo movimiento. El tren acota argumentos obligando a encontrar soluciones allá dónde parece no haberlas. De ahí ese encanto, ese interés que produce y que se muestra en infinidad de films, algunos de ellos míticos.

dijous, 13 de març del 2014

CINE Y TRENES


Y YA QUE ESTAMOS METIDOS
UNA NOTICIA RECIENTE QUE HE OBTENIDO:
se estrenará esta película de "trenes"
la cosa promete:

The Railway Man
(Un largo viaje)

Título: Un largo viaje Título original: The Railway Man
País: Reino Unido, Australia
Estreno en USA: 11/04/2014  Estreno en España: 10/09/2014
Director: Jonathan Teplitzky
Reparto: Colin Firth, Nicole Kidman, Jeremy Irvine

Sinopsis:
Eric Lomax (Colin Firth) es un oficial británico fascinado desde su infancia por los ferrocarriles. Durante la Segunda Guerra Mundial fue capturado por los japoneses y enviado a un campo de trabajo en la línea férrea entre Birmania y Tailandia. Allí, él y sus compañeros tuvieron que sobrevivir en condiciones extremas a las torturas de sus captores.
Décadas después, Lomax vive en el norte de Inglaterra retirado junto a su esposa Patricia (Nicole Kidman) y centrado en su pasión por los trenes, cuando descubre que el soldado japonés responsable de gran parte de su sufrimiento sigue vivo.


Adaptación de un texto biográfico de Eric Lomax.


LA TRESCA I LA VERDESCA

Encantada


Volia veure com anava això de l'ensulsiada de LeS Glòries i de pas als Encants a comprar una roba que necessitava. Aquí teniu el reportatge fotogràfic.

Una part dels Encants, ara, s'ha embotigat més i la gran explanada de penja i despenja està a cobert. Suposo que els heu vist o almenys algún dels projectes o fotos. Als d'abans , últimament ja hi havia també moltes botigues però desordenades i com Déu els donava a entendre. Ara són botigues que es poden tancar bé, totes iguals i jo diria que s'han multiplicat perquè cada cop s'assemblen més a un centre comercial. No dubto que pels encantistes deuen ser més còmodes però no és ben bé el mateix. Ara són moltíssimes més les botigues de cosa nova : mobles, materiar sanitari, elèctric, ferreteries etc i menys les d'antic o rampoines més o menys passades. El centre continua més o menys com sempre però al estar a cobert es veu molt més deixat. Estava a petar de gent, suposo que en això hi han guanyat.
La coberta potser té problemes estructurals o de mala instal·la ció o d'altres però vista des de sota és preciosa; la miris per on la miris els mil reflexes et fan veure un món del revés, una mena de país de les meravelles d'Alícia. Tot un contrast.  

dimecres, 12 de març del 2014

LA TRESCA I LA VERDESCA

M... amb la tècnica! No sé què passa però no puc publicar l'àlbum de fotos d'una entrada d'avui. Ho sento, hauré d'esperar que a la nit vingui la Meri o segons l'hora, serà demà. Va de trescada

Vaig anar a veure Philomene. És una pel·lícula ben bé de cinema. Vull dir que l'argument, d'aquells de "la llagrimeta", és el de menys. La pel·lícula és tota ella treball dels actors, paisatges i fotografia, ritme i fons (o sigui el TEMA); tot en ella, cada detall va directament cap al tema de fons. Podria ser un autèntic bodrio i en canvi està molt bé. És clar que tenint la Judith Dench com a prota, l'èxit està assegurat.
A més a més, aquesta dona és un consol per a nosaltres, les dones grans: pura arruga i tan guapa!


CINEMA I EL TREN

VI

“La rueda”
(La roue)
(1923)

            Dejamos el oeste americano, esta vez, para trasladamos a Europa, y hablar de “La rueda”, el film que Abel Gance rodó en Francia en 1923, con guión propio. Después del rodaje de “J’Accuse!”, Abel Gance se puso a trabajar en esta nueva historia de un mecánico (Sisif) de trenes que encuentra a una niña (Norma), entres los restos de un tren accidentado, y cuyos padres han muerto en él. El film se abre con un espectacular choque de trenes. La pequeña es adoptada y la educa, junto a su hijo. Con el tiempo la niña crece y es ahora una hermosa joven, de la que se enamoran padre e hijo. Pero será un ingeniero el que se case con ella, poniendo fin a la rivalidad que se había creado. Pero surgirán problemas entre ellos. El mecánico se quedará ciego, y un día se reencontrará con ella que lo ayudará a terminar una vida que la fatalidad les ha obligado a vivir juntos. El film contiene referencias a la tragedia griega: Sisif es claramente Sísifo, y como aquel, acabará ciego a causa del deseo incestuoso. La metáfora de la rueda: es la rueda del destino, la rueda del deseo y la rueda de la misma película.
            “La roue” soliviantó a espectadores y a toda la profesión que pusieron el grito en el cielo, según cuentan las crónicas, porque creían que Abel Gance se burlaba de ellos, por la sencilla razón de ser más inteligente y porque supo utilizar los recursos de su profesión como nadie, así como el sentido que tenía del arte. Utilizó un montaje de cortes muy rápidos, dándole un caràcter netamente cinematográfico. Fueron muy pocos que así lo entendieron.
            El ritmo rápido, la música empleada (el film era mudo) y el simbolismo utilizado, hicieron que se terminase dándole al film el título de obra de arte, considerándolo representante de la auténtica “Escuela Cinematográfica Francesa” comparándolo por su importancia con “Intolerancia” de Griffith.
Abro un pequeño paréntesis: La primera vez que vi “La rueda” fue en 1969 en París, salíamos de ver el Museo del Cine de Henry Langlois que se hallaba situado en el Palais Chaillot, compartiendo espacio con el Musée de l'Homme y nos dijeron si la queríamos ver. La iban a proyectar en aquellos momentos, de forma informal, una vez cerrara las puertas el museo. Era una copia en 16mm, pero no tenía la duración original de 5 horas, solo 3. Se proyectó en una pantalla portátil y los allí presentes, un pequeño grupo de estudiantes y algún visitante casual, como nosotros, la vimos sentados en el suelo. ¡Increíble, pensar que esto pudiese suceder hoy! La visión de este film siempre me quedará grabado, como un auténtico acto de militancia cinéfila.







dimarts, 11 de març del 2014

ART


Louis Bourgeois

Avui a la Filmoteca em pogut veure el documental “Louis Bourgeois: l’aranya, l’amant i la mandarina” em entrat en el fascinant mon d’aquesta artista, sobre la seva obra i la seva vida, el retrat d’una personalitat lúcida, creadora de les colossal i simbòliques escultures de les aranyes (es pot veure al Guggenheim de Bilbao). Aquí se’ns mostra la seva trajectòria ultima i els períodes entre 1993 i 2007. Es a demès el resultat de exorcitzar els seus dimonis: la figura del pare, la llar, el cos, la identitat, els records d’infantesa. Els que puguin estar interessats encara teniu l’oportunitat de veure-la, el proper dissabte dia 15 a les 19,00h. Val la pena. Està ubicada dins la programació de “Per amor a l’art”.  



L'arpa i les seves vibracions, 331


           LÁSER SISTEMA FP3

Entro desprès d'uns dies que m'han tingut ocupada de metge en metge i de tractament en tractament. Avui bones noticies, ja tinc l'alta i la tendinitis tibial que arrossegava de feia set mesos curada. és veritat que al principi no li vaig fer cas i, viatge rere viatge anava tirant, ara però em vaig aturar pel dolor fortíssim localitzat en la baina que embolcalla el tendó tibial on s'hi havia fet aigua, i m'he llançat a per totes. Crec que el tractament definitiu ( ja portava molt de repòs, recuperació i ultrasons  fets al CAP), ha estat el Laser sistema FP3. El tractament és de 12 sessions de 10 minuts a dies alterns. (La fotografia correspon a un tractament de cervicals, jo el vaig rebre al peu en el lloc del dolor).

Sols hi ha un centre d'alta tecnologia que l'aplica, és antiinflamatori, analgèsic i regeneratiu.

Ara em sento com el déu Hermes, calçada amb sandàlies alades, així que em reincorporo al Blog i a altres afers que tenia una mica aparcats, tot i que us llegia cada dia.






LA FOTO DE LA SEMANA


Hacía de modelo


            Francamente, me aburría. Las sesiones resultaban muy largas. Se lo pensaba mucho antes no descargaba el pincel sobre la tela. Opté por posar con un libro. Así a cada descanso, podía leer. Fue una solución, no podía prescindir de lo que ganaba. Solo así podía dar estudios a mi hija, no quisiera que ella terminara teniendo que posar, para ganarse la vida.

Fèlix Valloton (Laussane 1865- París 1925)

Va anar a París a estudiar art i allí es va quedar immers en els ambients artístics de la ciutat, formant part del grup dels nabís (profetes), artistes-pont entre el post impresisonisme i les vanguàrdes de començaments de segle. 
Va ser un molt bon gravador, i pintor. Moltes de les seves obres pictòriques són retrats, com per exemple el de la Foto de la setmana.
Podeu consultar la seva biografia a Viquipèdia, així com la informació sobre el grup Nabí.

LA TRESCA I LA VERDESCA



Crònica d'un desencant


Vaig anar diumenge a veure-la . Ple total. No descobriré aquí l'obra, vella coneguda. La vaig tornat a rellegir abans d'anar-hi per por de no sentir-hi bé i perdre'n matisos. Potser em vaig equivocar perquè, precisament, se'm va fer evident la seva falta.
En primer lloc l'escenari és massa gran, desangelat, fred, fredíssim i desproporcionat que allunya la complicitat que s'ha d'establir entre els actors i el públic.
Segona, vaig trobar el vestuari antiqüat. No arriba al rellotge de polsera de Ben Hur però no correspòn a lèpoca. Les úniques que se salven són les dues Ayoles, dignes d'una foto de Man Ray.
Tercera: els actors. Bé però amb matisos. La Carme Elies, en el paper de la tia sofridora, tan sofrent que no se li sentía ni un sospir. La millor, a distància, l'ama o sigui la Mercè Arànega i després la Nora Navas, Rosita,  discreta. La resta no passen de correctes i esforçats. I com a greuge de conjunt, afegeixo allò que Lorca té a gavadals, i que aquí manca per complet: el gracejo. Semblava més aviat un drama rural d'Àngel Guimerà. Ja m'enteneu.
Sí, sí, l'obra està bé -no és tampoc de les millors de Lorca- i ho feien bé però... les flors ja ho tenen això: quan es passen perden l'olor.

dilluns, 10 de març del 2014

DIBUIX I CINEMA

 
El cine vist per Junceda 

I ja que estem ficats amb el cinema de l’oest bo serà tindre present aquesta il·lustració del nostre gran dibuixant Joan G. Junceda. Una imatge per un relat que es va publicar a la revista Lecturas (el nº 20) de l’any 1922.