L'agredolç de la realitat

Avui hem d'estar contents, per fi s'han unit forces per trobar la clau per obrir la porta de la llibertat. No oblidem que només és una porta i que el camí no és mai planer.
A mi, particularment em rasca una mica la primera de les dues preguntes i em pregunto: com es pot esdevenir, verb que indica- canvi- quelcom que ja ho és? O sigui, el vi pot esdevenir vinagre però no canviar en vi. Som o no som una nació? Es veu que jo estava a la inòpia. Intentaré deixar de banda la meva faceta preguntaire i seguir amb el també meu, pragmatisme habitual. Benvinguda entesa per començar a caminar.

L?ENIGMA DE LA TRESCA

  La història d'una restitució

En una mà i uns ulls hi pot haver tot el món, tota la concepció del saber, la pretensió de la veritat.
La mà és com la de la porta de Sant Pau del Camp que tant  m'agrada i els ulls, segons com, fan por, com la veritat i el coneixement. La resta és llum i color que ara s'han tornat a fer llum per la mateixa llum, restituint la seva mancança.
De què parlo?

identitat

¡¡Molt bè!! Han sigut capaços de fer pinya i de forma ràpida. Celebrem-ho avui, però demà comencem a treballar. Que tenim molta feina pel davant.

IDENTIDAD

No sé muy bien lo que me espera, pero, 

de cualquier modo, iré hacia eso riendo.

Stubb, en "Moby Dick".

IDENTIDAD

Coincidencias

Pues sí señor, se dan estas coincidencias. No tenía ni idea de que en esos momentos yo estaría escribiendo un capitulito, en el que me metía con la identidad de uno de mis personajes. Y ahora de doy cuenta que coincide con algo muy importante para todos nosotros, y que tocará definir de aquí en adelante, como es el tema de la identidad. Una identidad que algunos se empeñan en interpretar como española.

Doncs no senyor, la meva sempre ha estat catalana. No en tinc de cap altre, per molt que s’entossudeixin el govern situat a la “meseta”. La nostra identitat ens obliga a demès a ser insubmisos amb els espanyols, donat com s’hi posen.

Aunque yo continúe escribiendo en castellano, y digo bien: ”castellano”, puesto que el idioma español no existe, siempre fue el castellano, el idioma que es el que aprendí (por obligación como gran parte de los que vivimos una dictadura). Pero el sentimiento, la identidad siempre ha sido, es y será  catalana, señor Rajoy ¿Queda claro? Eso no lo cambia ni Dios!

5. Doble identidad

Dejé a Nolan en su casa y eché a caminar bajo los tilos que perfumaban toda la avenida en donde vive. Lugar privilegiado dónde los haya. Algo que siempre he envidiado. Y entre aquella fragancia de aquel barrio señorial, fueron tomando forma diversas ideas en mi cabeza. La más insistente fue la de la doble identidad. Como escritor, siempre me ha atraído esa idea. Pero en el caso de Nolan no resultaba lo más adecuado. Es más, era imposible pensar que Nolan tuviese una doble identidad. No era propio de un hombre como él. De serlo le resultaría ciertamente negativo para su profesión. Pero la idea de coexistir con un doble tenía cierto morbo. ¿Cómo sería ese doble, en caso de que existiese realmente? Fui apartando, una a una, todas las ideas, hasta quedarme únicamente con la de ese extraño doble. Extraño porque hasta ese momento, nadie sabía quién era ni cómo era. Pero conforme me adentraba en el tema, en mi cabeza se hacía más fuerte la idea de que bien podría ser real esa doble identidad. Una idea sustentada por el hecho de que Nolan se apresuró a darme la noticia. Cómo la había recibido, eso no lo dijo. En realidad era yo quién iba a notificárselo. Fui yo quien recibió la misiva, puesto que fui yo quien escribió el artículo. Me estaba resultando todo muy extraño, pero ¿empezaba a dudar de mi amigo? ¿Por qué? Él nunca me dio motivos como para dudar de su persona. Será que su oficio corrompe, llegué a pensar. Pero, ¿qué estaba diciendo? ¿Desde cuando me permito dudar así de mi amigo? Estaré perdiendo la cabeza. Aunque bien mirado no sería el primero en crearse una doble identidad. No, no, no es posible. Nolan no. Pero, ¿Y si fuera verdad?

PANEM ET CIRCENSES / va de llibres

Ahir, varem tenir la sessió mensual del CLUB DE LECTURA DE NOVEL·LA BARCELONINA. Varem comentar el llibre NO LLAMES A CASA de Carlos Zanon, amb la presència de l'autor, un home de 47 anys, advocat penalista de professió i alhora, poeta, guionista, articulista, crític literari i autor d'alguna canço. També ha participat com a introductor d'autors a la Setmana de La Barcelona Negra i com a jurat.
Va ser una vetllada força interessant amb molta participació del assistents que discutirem si la novel·la es podia considerar del gènere novel·la negra, cosa que l'autor, algunes de les vint-i-cinc persones que hi erem i jo mateixa trobàvem que si que ho era. Ens va dir que els seus referents literaris són Patricia Higsmith, John Updike, Marsé, Lehane, Baudelaire, Julián Ibañez i va agraïr la referència a Jim Thompson que li va fer el coordinador del grupo.
Actualment, està escrivint una nova novel·la i treballant el guió de "No llames a casa" que dirigirà Daniel Calparsoro.

La novel·la te uns inicis un pèl lents (pel meu gust) però després agafa volada i te un final força sorprenent. Bruno, Raquel i el germanastre d'aquesta, Cristian, sembla que han trobat un negoci que els traurà de la misèria, de dormir al carrer, als parcs o als caixers automàtics. Bruno controla el negoci, Raquel porta la comptabilitat i Cristian el treball de camp. Es tracta de vigilar homes i dones adùlters i fer-los xantatge. En Max i la Merche, amants, són dues persones casades. Un día es troben en un local de cites on lloguen una habitació. En Cristian segueix a en Max fins el cotxe i anota la matrícula. El joc ha començat.

NOLAN

4. ¿Entonces era cierto?

Tuve que hacer un esfuerzo para reponerme por lo que acababa de decirme.

—¿Entonces es cierto?

—Eso parece. Pero, ¿cómo? ¿Acaso sabes algo al respecto?

—Sospechas, solo sospechas. Por eso he venido —y le alargué la nota.

La leyó detenidamente.

Supuse que no era tuya, le dije, pero quería que me lo confirmaras y en todo caso que lo supieses. Pero ya veo que llego tarde, como siempre. Nolan siempre va por delante. No fue ridículo lo que sentí, fue la decepción que siempre me embargaba, cuando intentaba pasarle alguna noticia o información. Siempre me ocurrió igual. Debí pensar que volvería a sucederme de nuevo.

—¿Tienes idea de quién es?—pregunté.

—Ni la más remota idea, esta vez. Tendré que empezar a indagar. Aunque la verdad, no sé por dónde empezar. Nunca me había ocurrido nada tan absurdo como esto. Y si quieres que te diga la verdad, tampoco me preocupa demasiado. Se tratará de algún perturbado, un chiflado que no tiene otra cosa que hacer. Alguna broma pasajera y que quizá nunca lleguemos a saber quién fue. ¿Qué importancia puede tener? No creo que deba preocuparnos. A mi por lo menos de momento no me preocupa.

Quizá tenía razón, quizá le di demasiada importancia. Porque, al fin y al cabo, aquello no conducía a nada.

—¿Qué tal el café?

—Está bueno. Es fuerte, como a mi me gusta.

—Y quién sabe, quizá a partir de ahora te persigan las mujeres, como al tipo ese de la tele.

CINE

Eleanor Parker

¿Qué podría decir de ella en poco espacio? Solo recordar quisiera a una actriz de turbadora belleza y volcánica melena pelirroja, nada sumisa, sino todo lo contrario. Siempre peleona como lo demostró en “Scaramouche” donde sacudía con una satén las posaderas de Stewart Granger o terminaba dominando al duro de Charlton Heston en “Cuando ruge la marabunta”. Terenci Moix, como bien dice hoy El País, dijo de ella que fue “la inválida más bella de los años cincuenta”, por la interpretación del biopic de la mezzosoprano Marjorie Lawrence que termina inválida, en silla de ruedas o como la esposa de Frank Sinatra, postrada en silla de ruedas también en “El hombre del brazo de oro”, al igual que lo hacía en “Con él llegó el escándalo” y en “La gata en la terraza”.

Dominó y a la vez fue víctima de Kirk Douglas en “Brigada 21”, o interpretó a la celosa baronesa de “Sonrisas y lágrimas”.

Qué más podemos decir de ella, pues que fue la feliz intérprete, radiante de hermosura en “Millonario de ilusiones”, “Regreso a Peyton Place”, “Esclavos del pecado”, “Sin remisión”, “El Oscar” o Un rey para cuatro reinas”, pero para mí Eleanor Parker, siempre será la bella de gran carácter de “Scaramouche” y de “Cuando ruge la marabunta”. Hoy nos ha dejado a los 91 años, pero nos quedan sus importantes films del Hollywood dorado.

SAUDADE

Saudade

Tengo la edad que tengo y no obstante me escandaliza lo que estoy viendo. Nuestra sociedad ha cambiado, todo el país ha cambiado y no para bien precisamente. Y de pronto, me doy cuenta que se ha apoderado de mi, la saudade, ese sentimiento portugués que sin ser lisboeta, me resulta extraño y en realidad no lo es. Han hecho presencia en mi mente los recuerdos de mi infancia más feliz, todo y siendo como fue, tiempo de posguerra. La obsesiva comparación con otros tiempos, superada la adolescencia, la pasión por el arte, quién sabe, ahora pienso que quizá fue mi refugio ante la mediocridad que me rodeaba. Y ahora me da por evocar los días felices del pasado, un ataque de nostalgia como nunca había sentido. Me he vuelto un mirón de ese pasado mío. Como si esperase algo nuevo que pudiera llegar, aun ha sabiendas de que nada debo esperar ya. Así que estoy abocado a esa nostalgia o a esa saudade, porque tengo la edad que tengo y vivo escandalizado de cuanto está sucediendo. Mi vida está en la recta final, y con ella mi mundo. El que me rodea ya no me pertenece, es de otros. Iba a decir de los que lo están construyendo, pero no es así, es de los que lo están destruyendo. Ah! Saudade, te apoderaste de mi sin darme cuenta, quizá estaba durmiendo y para deshacerme de ti, desconozco cómo se hace. Quizá porque mi cuerpo está gastado y enfermo. Quizá.

 Rafael Rodríguez-Bella                     

 Barcelona 10 de diciembre de 2013

El proxim dia 20, a l'anomenat Auditori Manent, al carrer Balmes s'inaugura el nou cinema Balmes, amb 12 pantalles en versió original dues de tecnologia 3D.. S'anuncia una oferta d'entrades pel primer dia a 1€ però ja no en queden, no cal que ho intenteu. Malgrat tot ens hem de felilcitar que després de cinquanta anys s'hàgi aprofitat aquest espai, ampliant la oferta de cinemes quan tants tanquen. Veurem què.

Afegitó a l'entrada d'ahir, o de com fer-se ric, salvar el país i alhora "fer país"

Barcelona, l'any 35, va tenir un alcalde Joan Pic i Pon, que va excel·lir en relliscades verbals i altres. Per exemple: que el peor tirano de la Història fue el Tirano de Bergerac o aclarint que el caviar eren huevos de centurión... Un dia en que es discutien temes de pressupost, va demanar que es destinessin uns diners per a fer no sé què i el Mas Colell del moment volent passar plana digué: això són pecata minuta, traient-li importància, al que l'excel·lentíssim senyor Alcalde va respondre: res de diminuta és una petaca molt gran i important.

Avui, al diari hi ha una nota que diu que hi ha quatre mil milions de xinesos i mil milions d'indis que volen veure Roma, Florència i Venècia... i suposo jo, Barcelona, sobretot a partir d'ara.. Sense parlar dels atres pecata minuti d'altres països. Si un sol ha deixat 60 o 65, tan  és, de milions d'euros, quant haurien de gastar cada un dels possibles turistes que venen a la ciutat per anivellar els pressupostos? Jo no ho sé dir perquè sóc de lletres i em maregen les quantitats més enllà del milió, però crec que dos euros com a taxa turística, això sí que son petaques diminutes. O és que entre tots ens estan fet "la petaca" (broma en desús però ben viva, del taran·nà patri.

L'arpa i les seves vibracions., 315

No m'ha calgut desfer la maleta de Roma, sols un petit canvi de roba, una mica més lleugera i, demà sortirà cap a Tenerife. Una oferta de Mundo Sènior a última hora, em dóna la oportunitat de volar cap a Puerto de la Cruz, en una estada de 8 dies per gaudir de l'illa i, reposar de l'estrès que dona la bona vida del jubilat.

Torno el dia 17 a la nit, com sempre ja en sabreu comentaris. El Blog ideat per la Mª Dolors, és una bona eina per comunicar-nos.

Fast- m  Ostentació de magnificència. Luxe extraordinari. Així ho defineix el Diccionari d'Estudis Catalans.
I ara a què ve això? em direu. Doncs al casament d'aquests índis de la India, que aquests dies ha tingut lloc (ampli i folgat) a Barcelona.
Sempre s'ha sabut que a Catalunya, els diners han procurat dissimular-se. No per qüestions del fisc sinó per aquelles coses del tarannà. Tothom sabia qui era ric i no calia que ho demostrés. La prudència era ben vista. Però es veu que aquestes apreciacions meves són una mostra més que la meva avançada edat em situa fora del món.
Segurament aquest bombo i platerets desplegats pels "mitjans" aquests dies són l'expressió, més enllà de la lògica curiositat, de l'afany recaudatori o inversor dels nostres governants que ja es freguen les mans pels beneficis que a llarg termini es poden derivar d'un coneixement de la ciutat per part de la gent dels calers- almenys els sonarà la paraula Barcelona.
La nostra involuntària educació nacional catòdica (que enrampa) m'ha fet recordar un cop més quan Esaú, famolenc, va canviar la primogenitura a Jacob, per un plat de llenties.
La preguntaire, que no té cap botiga al Passeig de Gràcia i que per sort el MNAC se'l coneix molt bé,  es pregunta: valía la pena?

L'arpa i les seves vibracions, 314

                                           

    NELSON MANDELA

Anunciada des de feia temps,la mort de Nelson Mandela, no ens ha agafat de sorpresa. Tot el que es podia d'aquest home extraordinari ja ho han dit  els diaris i les noticies d'arreu del món.

Voldria exposar la meva experiència del que es l'apartheid, això que sols el vaig viure un dia, és una sensació molt trista. L'octubre de 2004 amb 5 amics, un guia i una furgonetes, férem un periple de més de 4.000 km. per terres de Namíbia, un viatge inoblidable per terres africanes que encara recordo.  Viatjàrem per la sabana africana, per zones muntanyoses característiques de plecs tectònics, pel desert del Namíbia, pel Dead Vlei, trepitjarem la línia del tròpic de Capricorn. Ens anàvem allotjant en tendes molt ben instal·lades al llarg del recorregut, amb aigua corrent i serveis.  Totes de propietat alemanya i sempre amb servei autòcton, negres namibians , bons cuiners i pastissers, que ens oferien dinars i sopars en Resorts decorats exòticament.

Una tarda arribarem al lodge Twyfeltontein, on férem una pujada a la muntanya per veure els petroglifs, famosos per la seva antiguitat i molt ben conservats. Tot seguit seguírem cap a OPUWO i, el guia ens acompanyà al Lodge Okahone  una zona hotelera composta de diverses cabanes on teníem  reserva per per sopar i dormir, amb la recomanació de no sortir del recinte sota cap excusa. Era un apartheid pels blanc, és a dir una zona molt vigilada on per seguritat ens reclogueren a  nosaltres sis i uns pocs viatgers més. Vaig obeir però desprès de sopar com que encara era clar, vaig sortir al jardí on s'oïen els cants dels natius que vivien en casetes molt  a prop de nosaltres i vaig anar fins a la porta ben tancada amb reixa i forrellat. El guia sortí a renyar-me enfadat, em deia que jo amb la meva pell blanca i curiositat els estava incitant i era perillós. Amb aquesta experiència trista restarem tots callats i engarjolats allà dins fins el dia següent que seguirem el viatge. Una tarda i nit  que ens semblà etern i que servi per viure el que era el refús de la pell, en el nostre cas la blanca. Fou l'única nota negativa durant tots els dies, la convivència a tots els Resorts fou acollidora, això si, els servien i nosaltres érem els servits.

El viatge acaba a WINDHOEK la capital on diversos hotels molt còmodes, tots propietat d'alemanys, reben amb luxe i comoditat als viatgers.

Noies de la tribu himba 

Vam demanar visitar la zona del apartheid on  havien sigut confinats des de dècades els negres i on la majoria encara hi vivien, és una zona molt allunyada on obligats  pels blanc vivien en condicions d'extrema pobresa. El guia Roberto,accedí a condició de que no ens moguéssim de dins la furgoneta i tampoc abaixéssim els vides de les finestres. Encara ara unes 25.000 persones, viuen allunyades en cases de lloguer i altres en barraques, tota una vergonya pel món europeu, que ens recorda rastres del tot el patiment que van passar la gent de color. És encara  una zona molt pobre, amb un autobús que el connecta amb la capital, abans anaven a peu a treballar, ara ja tenen escoles, aigua i llum, i també alguns cotxes, però la sensació del dolor sofert per ells durant segles ens va traspuar la pell i ens deixà molt tocats.

Em va sortir un vers com un crit, molts ja el coneixeu, però el torno a escriure, com un petitíssim reconeixement al seu dolor de tants anys.

ÀFRICA

Tens la terra amb tots els colors de l’ocre,

estels rutilants il·luminant la nit.

tribus matriarcals vivint en estepes,

animals pasturant sense herba.

 Miracle del desert,

                       arbres i plantes

recargolades de set

                         aprenen a viure sense aigua,

                       i encara donen ombra

                           Àfrica, món de contrastos.

                               Els blancs s’imposen als negres

                                 com enemics vestits d’ovelles.

                            us han imposat

                               submissió i apartheid.

 Però ara us toca a vosaltres

viure en llibertat.

Ho teniu tot per descobrir.

No envegeu els blancs,

viviu la negritud amb joia

reconquisteu el país

Àfrica és vostre

NOLAN

3. Encuentro con Nolan, con sorpresa

En el fondo me sentía ridículo. Había tomado la decisión de ir a ver a Nolan y ponerlo al corriente. Estaba plenamente convencido de que él había leído mi artículo, aunque no recibiese comentario alguno por su parte. Él sabe que tiene toda mi admiración. Y esa nota de desagrado y severa crítica, tengo que hacérsela conocer. Aunque ciertamente, en el fondo, me siento ridículo, estoy seguro de que se reirá de mi, por hacer caso de estupideces como esta, como se ha reído mi secretaria, esta mañana, cuando me ha visto regresar dos veces, sin haberme atrevido a encontrarme con él. Pero esta vez sí, esta vez no daré marcha atrás. Llamaré a su puerta y esperaré paciente (es un decir), a que me abra y extienda sus brazos en señal de bienvenida, como siempre ha hecho conmigo.

—¡Hombre! ¡Que bien tú por aquí! Precisamente estaba pensando en llamarte para que vinieras a tomar café. Tengo cosas que contarte. Pasa, pasa.

Sí, era el Nolan de siempre, ofreciendo su amable hospitalidad. Eso me relajó. No mostraba enojo alguno, sino todo lo contrario. Nos sentamos en su despacho.

—Precisamente me estaba preparando un café. Ya ves, me he hecho un adicto a esa marca de ese actor de cine, ese guaperas. ¿Tomarás uno tu también? ¿Eh? Verás como te perseguirán las mujeres, como al actor, ja, ja.

Estaba de buen humor. Y eso me tranquilizó aun más.

—¿Y a qué se debe tu visita? Ahora hacía tiempo que no nos veíamos.

—Verás…—empecé lentamente, sin mirarlo, mientras removía el azúcar con la cucharilla.

—Por cierto, y perdona que te interrumpa, ¿sabías que tengo por ahí, un doble que se está haciendo pasar por mí?

NOLAN

2. Sobre las quejas de Nolan

Al parecer, no le hizo demasiada gracia a Nick Nolan que se hablara de él y se dijese que intentaba imitar a Philipe Marlowe. A estas alturas me ha extrañado que mostrase tanta susceptibilidad, un personaje de su talla, le suponía estar de vuelta de todo, a decir verdad. En fin, no creo que llegue la tinta al río. De suceder, sería lamentable, porque un personaje público debería saber que está expuesto a todo tipo de comentarios.

Esto es lo que yo hubiese pensado de haberme creído esa nota recibida quejándose de mi artículo. Artículo que por otra parte, fue hecho con el máximo respeto hacia su persona, por lo que no debería sentirse ofendido, en caso de ser auténtica esa misiva. Sí, tengo mis dudas de que sea de él, porque le conozco bien y no me responde a la imagen que tengo de Nolan. Es más, aseguraría que no es suya. Me explico: Era una nota escrita con letra de imprenta, del tipo Helvética, para ser más exactos, una letra de uso corriente en cualquier ordenador. De haber sido de él, hubiera estado escrita a mano. Pero claro, conozco su letra, y se hubiese descubierto el impostor.

La pregunta es: ¿A qué viene hacerse pasar por Nolan esgrimiendo una ofensa? Lo cierto es que resulta un tanto surrealista. A no ser que exista alguien por ahí, que se esté haciendo pasar por Nick Nolan. Eso sí me lo creo más. Pero, ¿por qué? ¿Qué saca con ello? En todo caso creo que se impone una visita a mi amigo y ponerle al corriente. Debe quedar claro que de Nolan solo hay uno.

Estimo les lletres
 que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén…
perquè als mots
hi ha l’ànima
de tota la gent!

Una vegada hi havia una dona. Era d'aquí, una més, com nosaltres. Però a ella, com en els contes, les fades al néixer li havien fet tres regals: les paraules, les petites coses i les persones. Li agradaven les paraules i sabia molt bé que en elles hi ha l'ànima d'un poble  Gaudia de les petites coses que ens fan feliços perquè les grans poques vegades es troben. I com que estimava la gent estava sempre disposada a fer coses per ells. Així és que amb tot plegat va anar passant la vida. Escrivia i escrivia, pensava en els nens i feia poesies perquè aprenguessin la música de les paraules i les recordessin, ensenyava la nostra llengua quan estava prohibit de fer-ho, escrivia a revistes, anava a les escoles a explicar, organitzava obres de teatre... jo què sé, mil coses, sempre, sempre. I també, com aquell que col·lecciona cromos, ella col·leccionava paraules en caixes de sabates buides. D'alli van sortir tres diccionaris que ara ens ajuden d'alló més a tots els que, com ella, volem escriure. Però jo us confesso que de tot el que va fer, el que més m'agrada és pensar que tot ho va fer per amor, perquè com ja us he dit estimava la gent i ens feia regals.  No coses cares ni grandiloqüents sinó de les que veiem contínuament, amb paraules senzilles que tothom pot entendre i aprendre. Era una dona com nosaltres, sí, però molt singular i que acaba de morir als cent anys: Joana Raspall i Juanola.

L' arpa i les seves vibracions, 313

 Fotos  de la trobada dels congressistes  dins la Nuova Aula del Sinodo Città del Vaticano.  

Avui va de fotos i anècdotes del Congrés de Roma, no tot ha de ser seriós. Dins de  la logística  va ser el primer any, que tinguérem un servei de càtering amb bufet lliure pel dinar, al preu de 20 €. (el servei de pausa cafè  o beguda freda, amb pastissets italians se servia a mig mati i a mitja tarda i, entrava dins la matricula). 

Aquesta comoditat va servir per no tenir-nos que desplaçar fora del Vaticà com fèiem sempre, cada u allí on volia,  i dinar amb altres congressistes. Les taules ben parades i decorades amb flors eren rodones i per deu comensals. Nosaltres érem tres,i oh sorpresa! els quatre senyors del nostre costat parlaven català, eren metges, un de Vilassar, l'altre de Mataró i dos acompanyants, tots molt agradables, ens va fer gràcia la coincidència i xerra que xerra; els altres tres seients els van ocupar tres personatges de pell molt negre, elegants, molt educats i seriosos que amb un anglès correcte intentaren establir conversa, no entenien altre idioma i entre ells parlaven potser ugandès, totalment  inintel·ligible per nosaltres .Es presentaren com el Prof. Paul George D'Arbela i la seva esposa Rose-Margarite D'Arbela, i l'altre un investigador que vivia a Kampala, la capita d'Uganda ens va aclarir.

Al matí havia presentat una ponència sobre "Azione preventive e potenziali vantaggi del progresso tecnologico". El presentaren com  el  professor Paul George D'Arbela, metge cardiòleg, President de la Facultat de Medicina de la Universitat Catòlica "Martiri dell'Uganda" de Kampala.

Si us explico la història és per mostrar-vos el pentinat de la senyora, sens dubte el més elegant de totes les dones que hi assistíem, era d'un cabell negre lluent i sa, treballat amb dotzenes de trenetes primíssimes que des del front li queien cap el clatell per acabar recollides en un elegant monyo. Ens poguérem entendre amb el seu anglès molt tancat   i el meu molt deficient i, deu ni do el que vàrem riure i comunicar-nos; amb la confiança del moment vaig demanar-li retratar el seu bonic pentinat i va accedir contenta, mentre el seu marit em retratava a mi fent la foto de la seva esposa, així que ves per on em veuran a l'Àfrica. No sé perquè ha quedat de color plata, ja que era un cabell negre atzabeja.

Rose-Margarite d'Arbela

Professor  d'Arbela i cardenal Zygmunt Zimowski

Filigrana de trenetes

Uganda i Catalunya

Aquesta foto és des de Pleuna, a Sant Julià. No és tan espectacular com l'he vist a primera hora però no hi puc fer més. Des d'aquest punt no sabeu l'olor de la farigola tendra!  N'he collit i aquesta nit em faré unes sopes.

Un problema de baixants m'ha fet anar a Sant Julià.

Pel camí, tan conegut que ja no en faig esment, passat Centelles, de cop, esclatant de llum sobre la neu, el Pirineu. Si no fos que vaig en cotxe baixaria a fotografiar-lo per al meu particular calendari. Les muntanyes treuen un bon tros més que el nas per sobre els Cingles del Bertí i als seus peus, la boira, espessa encara, comença a voler aixecar cap. És un paisatge magnífic que veig només a batzegades. En arribar a Sant Julià, un fred net i contundent i la meva casa. En veure-la sempre tinc la sensació que és una gran caixa de records. La veig amb la llum  de la meva infància i em sembla sentir les veus i les passes que mai més no sonaran. Ara hi vaig tan poc que no em dona temps a fabricar records, tan sols és com un llarg esmorzar ple de magdalenes que assaboreixo amb delit.