L'arpa i les seves vibracions, 281

                             CONCERT PER LA INDEPENDÈNCIA

Sí,  jo també hi era. Vaig anar-hi amb uns amics , proveïts de botelles d’aigua, entrepans i una gran senyera per fer ondejar. Entrarem a les 7 i sortíem casi a les dues de la matinada. Amb una mica de sort i ajudats per una lupa, potser em veureu en la foto adjunta fent gresca … Organitzat per Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana amb la colaboració d’uns 400 artistes.

Segur que molts també hi éreu, altres sé que ho seguireu per TV3 o per Catalunya Radio, en fi dins o fora tots visquérem el mateix esperit. Veure el Camp Nou amb casi 90.000 persones, és un gran espectacle, ara bé quan tots cantan i criden, riuen o ploren unes llagrimetes d’emoció, l’espectacle és fa més gran, més entranyable, més viscut, com molts dels cantants deien, posa la pell de gallina.

Avui els diaris i les noticies ho pregonen al vent, (caldrà veure que diu l’oposició casposa), però aquesta riada humana no l’atura ningú. El programa fou llarg d’actuacions, però no pesat, fou seguit amb cants, onades, amb el preciós mosaic i amb totes les inventives possibles.

Molt bona organització, moltes hores de feina per la seva preparació que es notava en tots els detalls, com el servei d’aigua o cervesa,  que uns xicots amb una motxilla a l’espatlla repartien si se’ls requeria, em van recordar els aiguaders que et trobes a Istambul. No es va patir calor, ni set, ni cansament, sols alguns infants petits decidiren dormir a la falda de la mare. Toc de gràcia dels castellers de Vilafranca a la mitja part, aixecant un 3 de 9, amb una enxaneta que vist des de la distància semblava un infant de pit, àgil com un esquirol.

La segona part va estar centrada practicament en música de Lluís Llach. No detallo el programa, ja que el trobareu a tots els diaris. Ara cal esperar l’11 de setembre que és farà la cadena humana que entrant per Figueres arribarà a Tarragona, anit ja se’n parlava amb il·lusió.

SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA SETMANA

 

  En els temps conflictius,  la Corona d'Aragó i les diputacions es van crear els Miquelets o Micalets, també anomenats Fusellers voluntaris o Fusellers de Muntanya. Eren unes forces paramilitars que actuaven en accions especials i de reforç de les regulars. Es veu que aprofitant l'avinentesa, les seves accions van anar degenerant en pillatge. Van ser dissolts el 1642.

     Però, però, però, la cosa no va acabar aquí. El Miquelet, va ser un personatge de debò, un mercenari  que va actuar durant la Guerra dels Segadors que va enfrontar la Generalitat amb Felip IV, el rei d'infausta memòria, molt viva actualment. Recordeu que el nus de la qüestió va ser el programa centralitzador encertat pel compte-duc d'Olivares. Els miquelets, els seguidors del Miquel, van ser un cos armat que sobrevisqué a aquesta guerra i es popularitzà a Catalunya entre els segles XVII- XIX.

     La desmòria històrica és ben curiosa. No us sembla que es podria ressucitar el nom? Al cap i a la fi estem en les mateixes.

     Ah i perquè no pensar que els miquels, o sigui el rebuig, vingui d'aquests miquels mig guerrers mig bandits? També clavar un miquel és una acció de posar a lloc a qui s'ho busca.

LA TRESCA I LA VERDESCA SENSE BALANCÍ

     Ahir al vespre les Four Cracy Cats van fer una sortida a estirar records i escampar boires. Van triar el Salambó - Qui no hi ha estat mai?- No cal dir que l'objectiu va ser assolit amb escreix.

     I aprofitant l'ocasió recordo el Salambó de Flaubert. Va escriure la novel·la després de Madame Bovary i una mica atapeït encara amb el tema, em sembla. Salambó és una història inspirada en les Històries de l'historiador grec del segle II A de JC, Polibi. Flaubert en fa una novel·la de guerres, foc , venjances, mercenaris,... batalletes i és clar la bella, que és la princesa Salambó, filla d'Amilcar Barca, els seus amors amb jefe enemic, esclau adicte etc...tot i un vel simbòlic que s'ha de recuperar etc. Amb tots aquests ingredients Flaubert fa una novel·la perfecta tècnicament però que, a mi, francament, em va semblar un rotllo. Ara que óc més gran i en sé més, potser l'hauria de tornar a escriure. No dic que no, però de moment estic més disposada a repetir amb el Salambó restaurant o bar  o el que sigui, aprofitant qualsevol anada al Verdi.

L'arpa i les seves vibracions, 280

                            Inventives en temps de crisi

En el barri de Gràcia on visc, cada setmana tanca alguna botiga de les de tota la vida. Uns per arribar a l’etapa de la jubilació i, no tenir continuïtat dels fills pel negoci, que han triar la Universitat enlloc del taulell i, altres per l’augment desmesurat del lloguer que no poden assumir. Donat que el barri està de moda, ràpidament es lloguen per pakistanesos que posen botigues de fruites i verdures, o xinesos amb el tot a cent. Fa pocs dies la xarcuteria del Jordi, la de casa de sempre, del carrer d’Astúries, ha sigut suplida per una tenda de sabates d’Etiòpia, fetes amb materials i formes que xoquen amb les que estem acostumats.

Del que us vull parlar avui és d’una iniciativa nova. Ha obert una petita botiga al carrer de Verdi, que ofereix poder cosir  “in situ” a màquina. Per aquesta proposta han instal·lat en un petit local, tres màquines de cosir, tres tamborets i un taulell. El rètol de fora posa:

1 hora + café = 7 €

Té èxit, sobretot amb noies sud-americanes que saben cosir , però no disposen de l’eina, o bé perquè viuen rellogades o en pisos petits. Crec que els inventors són argentins i la idea s’ha estes ràpidament, ja que s’ha obert una segona botiga al mateix carrer. A la plaça del Diamant ja fa anys que es van instal·lar uns vinguts de Rosario, la terra del Messi, i que ofereixen ensenyament per fer faldilles, bruses, sabates ballarines i bijuteria de feltre, com arracades, collarets, i altres ornamentacions. De fa uns 20 anys que la colònia argentina, s’ha anat, mica en mica instal·lant-se a la Travessera de Gràcia i redós, amb botigues de menjars autòctons, empanadilles, creps, i demès, amb música de fons de tangos. Hi fa dues setmanes a la plaça  uns argentins vinguts de la Patagònia han obert una xocolateria, on tenen tota classe de gelats, pastissets i “dulce de leche” que fan la delícia dels nens que juguen a la plaça a les tardes. A més d’aquesta botiga tenim a la plaça, un bar, una botiga de Hot dogs, la d’Àsia amb Gràcia, de menjar asiàtic, com els fideus servits amb paperina per menjar al carrer i ,una  de Kebab sota el balcó de casa. A la nit, fins a les 11 les trobareu totes obertes i, es complementen amb el llauners indis que venen pots de cervesa fresca a 1 €. Esteu tots convidats al xafarranxo de la meva plaça. 

DES DEL BALANCÍ- 2-13

 

    Són dos quarts de nou i el sol, encara alt, escalfa suaument i un lleuger ventitjol belluga l'avellaner que em fa reverències. Una oreneta talla el blau i els nens, a la piscina, esquitxen i criden com és habitual. 

    De cop s'em fa evident la inminència de la fi del dia. Ja sé el que vindrà: el sopar, la tertúlia, pujar les escales i aquella intimitat plena de records. Però una pregunta em trenca el fil: i si demà no tornés a sortir el sol? Malgrat la certitud de l'evidència penso en l'angoixa dels pobles primitius davant la fosca. Potser des de mitja tarda no és aconsellable llegir novel·la negra.

   Sento una mica de fresca i vaig a buscar un jersei.

DES DEL BALANCÍ- 1-13

UNA RELATIVA  NORMALITAT

    Tres dies de marabunta. Hem sigut vint. Sort de la Blanca que amb el davantal com una segona pell ha procurat per la nostra alimentació. La resta ens hem dedicat a les nostres habituals tasques de posada a punt de l'estiu: neteja, segar l'herba, tallar arbres que creixen massa, vigilància de piscina, serrar, picar, endreçar, collar, descollar, instal·lar, tocar la guitarra, explicar contes etc, i una addicional, de tallar el pas a una rata (rata, no ratolí), que ens ha pres pel pito del sereno i ha buidat mitja cuina per dins de les parets. Si se sabés aprofitar aquesta facultat, a Barcelona estarien acabats tots els metros des de molts anys enrere i podríem anar els uns a casa dels altres en un pis pas i eliminar tots els cotxes.
   Avui, ja només som vuit i és com una mena de buit. És clar, tot és relatiu.

Resposta enigma

Lingüisticament parlant un Miquel es pot rebre o donar, és un refús, menyspreu, desdeny inesperat, que deixa algú en mal lloc, que l'humilia.
No sé d'on ve...ni si té una altre explicació que no sigui la lingüistica. Fins divendres seguirè buscant. M'agraden els teus enigmes.

L'arpa i les seves vibracions,279

                                                                 

Amb Lucio Silla, anit tancava el meu abonament d’aquest curs al Liceu. Obra en tres actes que desconeixia, amb música de W.A. Mozart i llibret de Giovanni de Gamerra. No és un drama com la majoria d’òperes, sinó una disjuntiva entre l’amor i el poder, que acaba bé amb dos casaments.

L’acció se situa en l’antiga Roma , en el segle II d. C. la trama és plena d’intrigues amoroses, ja que el dictador Lucio Cornelius Silla, estima a Giunia promesa de Cecilio exiliat, una nit  aquest torna secretament per veure a Giunia, però la tornada amaga una conjura contra Silla, que al ser descoberta li comporta la pena de mort. Giunia vol morir amb ell i li recrimina a Silla el seu mal govern, cosa que fa que aquest canvi la seva ira en compassió i els deixi casar, també casa un altre traïdor Cinna amb la seva germana. Tots feliços mengen anissos.

Musicalment té una poderosa escriptura orquestral i una terrible exigència pels cantants. Obra de joventut que Mozart escriu als 16 anys, demostrant al món la seva genialitat, òpera seria que inclou àries de capo. Tot hi que l’obra en la seva estrena el 1772, no va tenir èxit, ràpidament fou representada moltes vegades. Aquesta precoç maduresa el porta a parlar en la seva música de l’honor, la traïció i el perdo.

Tots els cantants d’ahir sense excepció extraordinaris, amb veus molt treballades i de gran puresa. El paper de Cecilio, el cantà una soprano  Marina Comparato, ja que en el rol de Mozart estava escrit per un castrati , molt freqüent en l`època. Lucio Silla fou Alessandro Liberatore tenor,  Giunia Laura Alkin lluí una veu  amb coloratura de soprano, i Cinna fou cantada per Iano Tamar. Molt sensible Antonio Lozano en el paper del conseller Auficio, en les seves dues àries ens deixà admirats.

Ombres i llums, dansa i dolor

Director d’escena el prestigiós Claus Guth, actualment un dels millors del món  ( cal recordar Les Valquíries, Les bodes de Figaro i El caçador furtiu entre les més celebrades d’ell), que presentà una escenografia intemporal, austera, amb gran imaginació en cada escena, en un escenari giratori entre llums i ombres, segons requeria el text i la música.Guth tasllada l'època romana en època propera,sota el perill d'una guerra nuclear que obliga a refugiar-se sota terra. La producció  en col·laboració amb Theater and er Wien i Wiener Festwochen.

Mozart als 16 anys compon Lucio Silla

A la sortida amb els amics prenem una copa de cava  d’ acomiadament. El brindis , desitjar que es faci realitat que la temporada  vinent, millorin les condicions culturals del país i , puguem tornar a trobar-nos nosaltres i tota la gent que estima l’òpera. Utopia?

Avui nit de revetlla la utopia entrarà en el foc i ens farà per una nit a tots feliços. Us desitjo a tots els lectors del bloc una bona festa de Sant Joan. 

Guanyadora de l'Enigma de la setmana anterior

Maria Teresa, com que vas posar el comentari a la mateixa entrada no el vaig veure. Perdona, efectivament ets la guanyadora.

                             Retaule dels Consellers- Lluís Dalmau, 1445- Ara al MNAC

Solució a l'Enigma del divendres.
Com ja us vaig dir, al començament el grup de magistrats responsables del govern municipal eren quatre. Aquest eren assessorats per prohoms, veïns  rellevants etc i van arribar a ser-ne 200.
L'any 1265 l'organització municipal va quedar definitivament estructurada i formada per un Conseller en Cap, assessorat per 100 prohoms. Et voilà. Aquí la petita història del Consell de Cent.

i ara un nou Enigma :

Què és un Miquel? De què ve?

           Seguint amb el tema d'ahir, això de fer construccions en ceràmica i fer-hi foc, en realitat ja feia molt que estava inventat. Els sumeris, dels quals tenim meravelloses mostres ho feien així. Un cop fetes les parets de cases o palaus, amb maons crus i revestides amb plaques o rajoles decorades amb relleus i colors ceràmics (simplificant, amb òxids metàl·lics"), tapaven totes les obertures amb maons, l'omplien amb llenya i també la recobrien i hi feien foc. L'havien convertit en un forn en si mateix.

Aquesta és la porta d'Istar, una de les de Babilònia. Està al Museu de Pergam a Berlin i al seu lloc , a l'Irak, hi ha una rèplica custodiada per l'exercit americà.

La Meri, m'ha descobert un personatge fascinant del qual no n'havia sentit a parlar mai: Rafael Gustavino. Va néixer a València el 1842 i va morir a Carolina del Nord (EE.UU) el 1908.

Es va fer molt famós, sobretot a Amèrica perquè va patentar un tipus de construcció que havia "inventat" a base d'una adaptació de la volta catalana de rajoles amb capes de morter. Després de construïda, a dins s'hi feia foc¨, demostrant d'aquesta manera la seva resistència al foc que, en aquells moments era un dels terrors dels constructors pel incendis que sovint ocorrien el les ciutats. Als EE. UU va fer moltes obres, per exemple la Gran Central Station de Nova York i el Museu d'Història Natural, la Biblioteca Pública de Boston. Cosa curiosa, la majoria d'esglésies construides del segle XIX, també són d'ell. A Barcelona moltes cases (podeu trobar la llista a Internet), la fàbrica Asland de Montcada, el teatre La Massa de Vilassar de Dalt etc.

Quantíssimes coses estan amagades dins les ciutats que coneixem. A mi això és un tema que m'apassiona. M'agradaria fer com el Diablo Cojuelo i aixecar teulades per veure el què hi amaguen. Encara que si es tractés de cases construïdes pel Sr. Gustavino (Quin nom !) ho tindria difícil.

PANEM ET CIRCENSES / llibre

He començat a llegir el llibre UNA VIDA ARTICULADA del meu cosí i padrí Josep M. Espinàs que, com suposo que sabeu, és un recull dels articles que ha escrit durant 37 anys en diferents diaris. Aquesta és la seva presentació a la contraportada del llibre. A mi m'agrada molt.

Escric aquestes ratlles a mig gener, quan tants moments de la meva vida ja són a la impremta. 
'La vida fuig i no s'atura una hora', va dir Petrarca. Té raó, però només és una raó cronològica. M'agradaria discutir-ho mentre plovisqueja i veig per la finestra una noia que passa protegida per un paraigua vermell. Com si fos una flor que camina. 
Perquè la vida sí que s'atura, admirat Petrarca. El que no s'atura és el temps. La vida s'atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la. 
Carrego lentament la pipa. L'encenc. S'enfila el primer fum. Miro el cel gris de gener. 
Gener és una paraula que prové del llatí 'janua', que significa 'porta'. Obro ara la porta d'aquesta hora nova. La vida sempre escriu. És el temps el que esborra.

Arrel de la moguda que s'ha liat amb el lapao i altres "llengües" que s'han tret de la màniga, no em puc estar de posar aqui aquest divertit i premonitori article que va publicar l'any 1978.

De fonts ministerials madrilenyes arriba la notícia que s’està preparant un projecte de decret que ha de servir per al foment de les lenguas territoriales.

Vet aquí el nou invent, lenguas territoriales. Quants en portem, ja d’acudits d’aquesta mena?

Durant els primers anys de la postguerra ens limitàvem, oficialment, a tenir dialectos. El castellà era una llengua –“habla la lengua del Imperio”, deien els cartells enganxats a les oficines públiques- i tota la resta dialectos. Deien dialecto com qui diu infeliç, “parent pobre”, sense que els preocupés gens que un dialecto s’entén com una variant d’una altra llengua i el català no era pas una variant del castellà. Però ja se sap, una dictadura s’imposa fins i tot sobre la veritat científica, i els filòlegs van trigar a poder dir que el català no era un dialecto del castell, sinó una llengua diferenciada.

El segon pas va ser atribuir al català la condició de lengua vernácula. De cop vam descubrir que tots parlàvem vernacle sense saber-ho, que J.V. Foix era un pastisser català però un poeta vernacle, que algú havia estat multat per donar una conferència en vernacle…Aquest segon invent anticientífic per a “identificar” el català sense utilitzar aquesta paraula ha durat força: el castellà, l’italià i el rus també són llengües vernáculas –que vol dir llengua d’un país-, però mai no hem llegit que Fraga hagi pronunciat un discurs en vernáculo.

El tercer esforç per no dir les coses com són dóna com a resultat l’etiqueta de lenguas regionales, evidentment equivocada. De la llengua del rei en Pere i d’Ausiàs Marc, d’una llengua que es parla fins i tot fora de l’Estat espanyol –al Rosselló- i que és l’oficial d’un altre Estat –Andorra-, d’una llengua que és nascuda molt abans que Catalynya, el País Valencià i les Illes Balears fossin “regions” des de l’òptica de Madrid, no és seriós dir-ne una llengua regional.

I vet aquí el quart absurd: ara diagnostiquen que el català, el basc i el gallec són llengües “territorials”. Home, és clar que són territorials! I el castellà també! Son llengües que es parlen en un determinat territori.

Volen saber més? L’art romànic és també un art territorial –oi que no ho haurién dit mai ?-, la policía és una força territorial, l’alcoholisme és una malaltia territorial, l’striptease és un espectacle territorial...De manera, amics lectors, que vostés ja no llegeixen un diari en català, llegeixen un diari en « territorial », i si algun dia em decideixo a fer-me targetes m’hi posaré “escriptor territorial”, i potser algú ho interpretarà com un desig de no ser confós amb els coneguts escriptors extraterrestres.

L'arpa i les seves vibracions, 278

Santuari d'El Miracle

Una combinació perfecte d’amics, natura, caminades i repòs, m’ha permès pasar tres dies a la Hostatgeria d’El Miracle, en el municipi de Riner, al Solsonès. El camp està viu, rebenta de verds, amb les pluges passades els cereals creixen entre roselles que li donen la nota de color. La hostatgeria és còmode dins d’una senzillesa agradable i el menjar molt casolà. Jo tenia uns arbres plens d’aucells refilaires que casi es ficaven dins l’habitació.

El 1458, Catalunya estava afectada per la pesta bubònica. La llegenda del lloc, és la típica de dos pastorets el Jaume i el Celdoni de la masia la Cirosa, que el 3 d’agost de 1458, veieren l’aparició d’una nena formosa que portava una creu a la mà , els hi parlà de Déu i tot seguit desaparegué darrera un ginebró. Allí és va construir la primera capelleta amb el non de “Nostre  Senyora d’ El Miracle, i fins el dia d’avui que la gent segueix venerant-la. 

Retaula barroc

La història local et parla de la vida monacal dels primers monjos provinents de Montserrat, on encara actualment les dues comunitats benedictines és complementen. Ara mateix hi viuen quatre monjos que cuiden de l’entorn, el culte, la litúrgia, el cant gregorià i demès serveis d’acolliment. Ens parlen de la fugida quan la guerra del francès, altra sortida quan la nostra guerra civil i de l’ anar reconstruint cada vegada que tot s’esfondrava. El monestir rep nombrosos visitants per admirar els dos valuosos retaules que guarda, un gòtic renacentista del 1530, de Pere Nunyes,i l’altre  representant del barroc català, del 1747 de Carlos Morató impressionant per les seves mides: 23 m. d’alçada i 12 d’ampla. A mitja tarda  entre pels finestrals la llum del sol directament sobre el daurat retaule i les immenses figures , tot plegat d’una gran bellesa, és obligat passar-hi una estona . 

Conreus del municipi de Riner

Tornada a Barcelona amb pau i energies renovades.

LA TRESCA I LA VERDESCA

Amigues i amics, s'acaba la temporada. Divendres me'n vaig a Saifores on ja sabeu que sereu ben rebuts si em voleu venir a veure. Aquests últims dies tot són comiats, recollida de coses de la casa per si la llogués, i caixes i caixes, bosses d'escombreries  (brossa) i andròmines variades que passaran a d'altres mans. Així com molts animals hivernen, jo estiuejo. Tots els llibres que no he pogut llegir, tots els apunts que vull repassar, tots els escrits que per una raó o un altra no he acabat, són ja dins d'un contenidor traient fum. I jo?...

YO VOY SOÑANDO CAMINOS

Yo voy soñando caminos
de la tarde. ¡Las colinas
doradas, los verdes pinos,
las polvorientas encinas!…
¿Adónde el camino irá?
Yo voy cantando, viajero
a lo largo del sendero…
-la tarde cayendo está-.
“En el corazón tenía
la espina de una pasión;
logré arrancármela un día:
“ya no siento el corazón”.

Y todo el campo un momento
se queda, mudo y sombrío,
meditando. Suena el viento
en los álamos del río.

La tarde más se oscurece;
y el camino que serpea
y débilmente blanquea
se enturbia y desaparece.

Mi cantar vuelve a plañir:
“Aguda espina dorada,
quién te pudiera sentir
en el corazón clavada”.

L'ENIGMA DE LA TRESCA

No sé si una escena semblant tindrà lloc aquesta tarda a la Plaça de Sant Jaume. Avui es casa el meu germà i la cerimònia serà al Saló de Cent. Allí s'hi va reunir per primer cop el Consell de govern de la Ciutat, privilegi concedit per Jaume I. Els primers magistrats van ser només quatre. Una dècada després ja van ser vuit els qui decidien el que calia fer per al bon govern. 

La pregunta del dia és : Quina és la xifra màxima que van arribar a ser? I quina mena de gent eren?

Crec que al casament serem tants com ells. Tant de bo poguéssim aprofitar per fer una bona feina de govern entre tots, però crec, sense temor a equivocar-me, que altres seran els nostres interessos.

I que visquin els nuvis per molt temps junts i menjant perdius i altres viandes profitoses. I que nosaltres ho veiem.

LA TRESCA I LA VERDESCA

                                                          Casual art

Anant simplement pel carrer trobo molts racons que, fent-ne extracció de l'entorn,  em criden l'atenció per la seva bellesa o singularitat. Avui us envio unes quantes fotos per que entengueu el què dic. Penseu que a mi m'agrada l'art abstracte. I què més abstracció hi pot haver que la figuració més rigorosa passada pel propi sedàs?

PANEM ET CIRCENSES / llibre

Ahir vaig acabar aquest llibre. L'autor és un home nascut el 1970 en Aguilar de la Frontera (Córdoba) i el llibre és un recull de relats d'éssers d'aquella zona que van patir la represió, el desterrament, les humiliacions, les vexacions per part de la Falange i la Guàrdia Civil durant els anys i posteriors de la guerra civil. Intercala històries més o menys verídiques amb diversos poemes. En el capítol d'agraïments destaca la col·laboració del presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica i del director del Archivo Municipal, tots dos d'Aguilar de la Frontera. Una amiga meva l'ha rebut dedicat ja que ella està en contacte amb l'Associació del seu poble, Ronda. El seu pare va ser un dels represaliats i va estar anys amagat i apareixent de tant en tant.

 El títol de l'obra és un fragment del poema de León Felipe:
“Viniste a glorificar las lágrimas… / no a enjugarlas. / Viniste a abrir las heridas… / no a cerrarlas. / Viniste a encender las hogueras… / no a apagarlas. / Viniste a decir: ¡Que corran el llanto, la sangre y el fuego… / como el agua!”. 

Fins aquí no deixaría de ser un llibre-recull d'històries dramàtiques de les que, malauradament, tots en tenim algun exemple més o menys proper. Però, resulta que en el capítul titulat "Pistolas y sotanas" parla del que va ser co-autor de la mort de Federico García Lorca, el capitán José Mª Nestares Cuéllar. En el  cementiri de San José de Granada hi ha una tomba a nom de Nestares -crec que són els seus pares- i ara estic fent gestions per tal de saber si el seu avi era Manuel Nestares Pedrinaci, casat amb Encarnación Fernández de Liencres Herrera, germana del meu besavi. I a més a més, a la historia de la mort de Lorca es parla d'un falangista que va resar amb ell poc abans de que el matessin. Aquest jove José Luis Jover era fill de Rafael Jover i Antonia Fl, una altra germana del meu besavi.

Avui, comentant-ho amb una parenta de Granada, m'ha parlat d'un llibre escrit per Federico Molina titulat "García Lorca y Víznar -memorias del general Nestares-" que el fill d'aquest els hi ha dedicat.

Ja ho veiu, la història està ben viva!

LA TRESCA I LA VERDESCA- 100CANON

        Mare Natura desperta

     Provant, provant, crec que he pogut publicar l'album de fotos d'aquest cap de setmana en que tots els arbres s'han posat a donar fruit com a bojos. 

     Espero que el veieu bé. Éra una passada. Es veu que la natura també trobava a faltar la caloreta per rebentar d'emoció. Si hi ha alguna falta als títols de les fotos, preneu-vos-ho bé perquè eno em veig amb cor de tornar enrere i arreglar-ho, no sigui que ho esgavello tot altre cop.

Per veure-les cliqueu la foto i us sortiraun mosaic amb totes. Llavors cliqueu dos cops a la primera foto i després feu la presentació en diapositives quan us surti aquesta opció. És la manera de veure-les bé.

Primerament dir que la Maria Teresa ha estat la guanyadora de l'Enigma de la setmana. Bé. A veure si els altres us hi animeu.

   Ahir, la Teresa, filla meva, em va regalar aquest estoig. Em va agradar molt, per diverses raons. Una que és fet per ella i especial per mi. Un altre per l'evident simbolisme que el converteix, en el meu cas, en una metàfora. 

   Ara que encara puc gaudir d'aquesta llibertat, el bé més preuat, penso que efectivament un llibre significa la llibertat. D'anar on i amb qui vulguis per qualsevol racó de món. De trobar noves o velles propostes del teu grat, de conèixer nova gent interessant, de trobar reflectida en ells tot allò que sentim o hem sentit, tot allò que volem conservar i que és el que ens dóna la verdadera felicitat.

   Moltes gràcies.