La cisterna Basílica Yerebatan Sarnici.En el seu temps tenia una capacitat d’emmagatzemar 100.000 tones d’aigua, suficient per proveir els palaus imperials bizantins i d’altres edificis dels voltants. També va servir per regar els jardins del palau imperial otomà de Topkapi; fins que els otomans van preferir un sistema propi d’aigua corrent enlloc de l’aigua estancada. I la cisterna va quedar oblidada i amb el temps plena de fang, fins que el 1544 P. Gyllius investigador de l’art bizantí, la redescobreix a partir de les explicacions de la gent d’unes cases a prop de Santa Sofia, que tenien en el seu subsòl uns pous amb aigua i a vegades peixos.
L’atracció turística, és buscar dos caps gegants de meduses,que van ser portat sols per utilitzar-los com a base de columnes; son dos exemples meravellosos d’escultura de l’Època Romana.. Cada guia t’explica la seva pròpia llegenda, el cas es que vaig fer el recorregut acompanyada d’una música ambiental suau, amb els peixos sota els peus i la il·lusió de trobar-les. Les fotos ho confirmen positivament.
En un temps i un passat
PEDRA SOLAR ASTECA
Avui aparco el meu viatge a Istanbul, per un record que m’ha suscitat l’escrit poètic de la Mª Dolors d’ ahir. Les postes de sol, la lluna plena o juganera darrera els núvols, els astres d’estiu i tot el que ens explica m’ha portat al que sempre diem: un escrit porta a un altre escrit.
Febrer de 2007, en el Museu d’Antropologia i Història de la capital de Mèxic, veig la pedra solar del calendari asteca. Posada en un lloc ben visible, tothom si queda encuriosit. Cal desxifrar-la amb l’ajuda del guia.
Es un monòlit basàltic. Té un diàmetre de 3,60 m. i pesa 25 tones. Anomenat també calendari asteca perquè els seus relleus són al·lusius a cultes solars i coneixements astronòmics.
El gravat de la pedra està compost per vuit círcols concèntrics que formen corones. En el círcol exterior que rodeja el tot, dos serpents s’ajunten, cap per avall, esculpint dos rostres representant el dia i la nit. Les serpents, una diürna i l’altra nocturna, representen el cel en els seus diferents aspectes.
L’energia era captada per l’octau moviment. Pels asteques desprenia una força particular: una anèrgia provinent de l’Univers que s’encarnava en l’Espai-Temps per entrar en ressonància amb la terra. Aquesta energia era distribuïda pel sol que és la Font de la Vida. Deixo pels estudiosos les interpretacions ja que d’altres diuen que eren les dades de festes sagrades…
La fotografia no es dins del museu, ja que estava prohibit, esta feta en una altra ciutat, on tenen aquesta replica a l’aire lliure, que es molt ben lograda. La fotografia era obligada. Encara que és un contrallum, he pogut clarejar-la una mica.
DERVIXOS de l’Ordre de Mevlana
Avui va dedicat especialment a la Marisa, que va gaudir en la seva estada a la Capadòcia al veure’ls dansar.
De camí a la ciutat de Konya, demanem a la guia veure les danses dels dervixos, ja que no està programada en el nostra viatge. Ens ofereix dues possibilitats: una veure-les en un hotel representada per actors que imiten els religiosos i l’altra anar al que seria el seu temple a l’hora de la pregària i veure’ls en els seus resos. Optem per la segona, la més real.
Konya és una ciutat de 438.000 habitants, carregada de història, anomenada Iconio en l’època d’Alexandre Magno. Sant Pau i Sant Bernabé van residir en ella. La seva època daurada va ser sota el sultà seljúcida Aletin Keykubat.
L’edifici més notable de la ciutat és el Monestir Mevlâna Tekkesi, que des de la prohibició de l’ordre religiosa sota Atatürk és un museu. El visitem desprès de dinar, al carrer molta calor. A l’entrada un patí amb plantes, paguem un tiketi i iniciem la visita al nostre aire. L’interior és ple de gent, turistes com nosaltres, però moltes famílies musulmanes amb fills petits que estan de vacances.El primer que es veu es la sepultura de Celâleddin i en la sala adjacent els sarcòfags dels seus deixebles, vitrines amb manuscrits i llibres diversos. Un sarcòfag sumptuós sota la cúpula cobert amb un brocat verd daurat, guarda les restes de Mevlâna i el seu pare, tots els musulmans s’hi aturen amb respecte, resen, es mouen van d’un canto a l’altra, tot ho miren i ho toquen si poden, objectes personals, llibres... de sobte m’ agafa un mareig i haig de sortir a fora, potser l’únic moment dolent del viatge, casi 40º graus i en plena digestió. Una remullada a la font, cap, clatell, cara i mans (abans aigua per les ablucions) i una Coca-Cola freda em retornen al món dels vius, torno a dins, per sort el grup no m’ha trobat a faltar i seguim veien els dibuixos de les danses en papers antiquíssims dins de vitrines molt ben cuidades.
Mevllâna el creador del místicisme anomenat sufi, va néixer a l’actual Afganistan, va escriure una obra mística Meznevi on expressa el seu concepte del món fonamentat en l’amor i la tolerància. El ball dels dervixos és un mitja per accedir personalment a Déu.
En un altre escrit espero poder posar-vos fotos de que vaig veure, i entrar en el representa per a ells les giravoltes, els vestits blanc, i les recitacions de l’Alcorà per arribar a la mística, la trobada amb Déu.
A Mª Dolors: Dedicatoria de un asesino.
No le dio otra opción, le disparó a boca de jarro seis tiros, como aquel que se desprende de una bolsa de canicas. Dos de ellos le alcanzaron de pleno el rostro. Quedó tendido boca arriba, irreconocible, en mitad de un enorme charco de espesa y roja sangre que iba enegreciendo por momentos. Lo miró por última vez y le dijo con desprecio, te lo tenías merecido, y le tiró la Dremel sobre lo que hacía unos instantes había sido su rostro. Después, lentamente, se quitó los guantes y desapareció, adentrándose en la oscuridad de aquel estrecho callejón que daba a la 42 street de Manhathan.
Despertó sobresaltado. Miró a su alrededor buscando al hombre que había asesinado pero sólo vio que tenía la Dremel en su mano y esparcidos por la cama y el suelo tacos del 8 y tornillos. Rafel.
PÈRGAM
Al 4º dia de viatge sortim de Bursa i fem camí cap a Pèrgam (avui Bergama), coneguda pel seu comerç de pergamins en l’antiguitat, i d’on agafen el seu nom. Sant Pau ens parla en els seus escrits d’aquesta ciutat. Visitem l’Asclepeion o temple curatiu, on rebien tractament mèdic la gent amb poder adquisitiu alt, allà hi vivien uns dies o mesos, interessants els tractaments que feien. Consta que va estudiar-hi Galeno. (Aquests lloc de curació ens recorda aquell altre de la ciutat de Jerusalem on els malalts també esperaven ser guarits, Santa Anna-Piscina probàtica) En queden encara recons que es visiten i, on podem imaginar-nos tractaments amb aigües, pomades, ungüents, massatges, herbes i altres mètodes precedents de la nostra farmacologia. Foto obligada d’un tros de columna de marbre blanc que encara queda en peu, amb relleu de serps enroscades al seu voltant, que precedia l’entrada, simbologia emprada encara actualment per les farmàcies.
El que esperava veure in situ era on va estar situat el santuari dedicat a Atenea i el gran i majestuós altar de Zeus pels sacrificis. La nostra guia arqueòloga ens va ensenyar i explicar fil per randa el que jo esperava saber. Volia unir dins del meu cap, el lloc físic on em trobava a Pèrgam, amb la visió meravellosa de l’obra guardada en el Museu de Berlin de l’altar, que vaig veure el juny del 2003 amb una visita amb els companys de l’Escola d’Art de Barcelona. El govern alemany va pagar 20.000 marcs a canvi de la cessió de l’altar de marbre. Espoliació descarada? o un bé per la Humanitat, ja que van construir el 1959 un espai especial per acollir tot el complex. La visió que vaig tenir va ser quasi dantesca,la gran escalinata i la plataforma pels sacrificis, realitzat cap el 160 aC a petició del rei Èumenes; universalment coneguts els relleus centrats en la gigantomàquia. Totes les escultures i plafons representen el triomf d’ Atenea i Zeus sobre els seus enemics els gegants, encara que podria tenir la lectura de l’enfrontament dels grecs sobre els bàrbars i assignar al rei de Pèrgam el paper de déu protector. No és pas una classe de història, ni molt menys, sinó que intento transmetre-us el que vaig sentir al poder unir desprès de set anys,Turquia amb Berlin dins del meu cervell i fer-ne una unitat de bellesa.
Novament no m’entren les fotos, això ja és greu, hauré de cridar al tècnic per veure que he oblidat.. segur que estarà de vacances, té la novia a Galicia.
ISTAMBUL. Basar de les espècies
Encara sento l’olor agradable de la barreja d’espècies que flotava pel Basar de les espècies situat al barri d’Eminönü, el segon mercat cobert més gran, darrera del Gran Bazar. Era la tarda abans de la partida i tots, sobretot totes s’afanyaven a fer les últimes compres i regals per dur a la família. Es una bogeria això dels regals per tots, sents a dir… em falta el petit, la cunyada, la veïna que em rega les plantes… quantes hores treu de mirar i contemplar el viatge l’estar enganxat permanentment als aparadors, però el regal és llei de cortesia en la nostra cultura.
Pels que ho recordeu, és un gaudi per la vista, la renglera de paradetes amb tota classe d’espècies: pebre verd, vermell dolç, el blanc, safrà, herbes del camp oloroses, te a granel de totes classe, herbes curatives, fulles de cilantre, llavors de comí, sumac, urfa biber el pebre picant, menta, mel, sabons d’oli d’oliva de color verd, etc.
Barreja d’ olors, de colors, de sensacions visuals i al mateix temps gustatives, vas fent saliva al paladar i els dits se te’n van a tocar aquell polsim vermell, groc o verd que tens al davant fent una muntanyeta.
El Basar de les espècies, anomenat també Basar Egipci, fou una donació per a la nova mesquita Yeni Camii de la mare de Mehmet IV, la sultana Hatice Turhan en l’any 1660. Té 6 entrades i unes 86 tendes, les columnes de tres de les entrades li donen un aspecte grandiós. El carrer vertical a la plaça té 150 metres. L’edifici està situat junt a la nova mesquita en l’ interior de la muralla marítima a la vorera del mar.
A l’ arribar a casa m’he trobat amb un format nou de la pantalla del meu ordinador i es resisteix a enviar fotografies, cosa que em disgusta perquè les fotos diuen més que mil paraules, però haig de reconèixer que la tècnica a vegades ens depassa. Ho sento ja que les vibracions queden orfes dels colors que volia enviar-vos. Ah, amb l'ajut de la Mª Dolors he refet unes faltes del meu deficient català, per això he copiat novament el text del matí.
