Bien, aquí tenéis tres fotos de una de las muchas porterías o entradas de edificios que con más o menos acertados diseños modernistas, podéis encontrar en nuestra ciudad. Yo ahora que me veo obligado a hacer vida de hamster, por unos días espero, he desempolvado estas imágenes para preguntaros si sabrías decirme en qué calle está y si lo sabéis pues el número también, aunque con la calle solo ya me conformo. Ignoro quién fue el arquitecto o el decorador, aunque no creo que fuese uno de los grandes. Pero aunque solo sea como curiosidad la fotografié en una de mis correrías por la ciudad. Pero no os preocupéis siempre se encuentran cosas que fotografiar, pero qué se le va a hacer, no siempre se sabe o ve o conoce o encuentra todo, por suerte, porque sino ya no podríamos encontrar nada nuevo. Paseo a paseo se disfruta encontrando cosas.
dimarts, 28 d’abril del 2015
SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA
Està vist que us estimeu més que us expliqui la solució que no pas esprémer les neurones i buscar una mica fins a trobar la solució. En fi...podria dir-vos només que es tracta d'una escultura, que és molt simbòlica i que està en una font que hi ha en una placeta gairebé solapada amb una de les rondes de la ciutat. Diria la veritat i us quedaríeu amb un pam de nas. Ah podria afegir que és obra d'Eduard Batiste Alentorn que ara ningú coneix malgrat haver estat molt conegut i realment ho mereixia. Però em compadeixo de vosaltres, tots els que feu vida de hamsters fent voltes pels passadissos de casa en comptes d'anar a trescar aprofitant la primavera i acabaré d'explicar-vos que es tracta de l'escultura d'uns nens que fan equilibris a sobre la closca d'una tortuga que, resignada, els aguanta. És molt maca i la font està a la Plaça Goya, tocant a la Ronda de Sant Antoni, Aquí la teniu:
dissabte, 25 d’abril del 2015
L'arpa i les seves vibracions,
NATIONAL
GALLERY
En un viatge a Londres, ja fa
anys, com diria un company de la colla, " ara de tot fa molts anys",
visitarem la National Gallery, fundada el 1824, i ubicada a la part nord de Trafalgar Square. Ara
del viatge sols em queda en la memòria un petit record i unes fotos de la
façana en un àlbum.
Avui tarda amb dos dels amics
d'aquell viatge , hem vist al cinema Balmes el Documental Nacional Gallery,
dirigit per Frederick Wiseman, 175 mim que no es fan llargs, mentre el film ens
mostra un viatge al cor d'aquest museu, ple d'obres mestres de la pintura
occidental de l'edat mitjana del segle XIX.
Hem coincidit que és com assistir
a un classe on es mostra de tot, un retrat del lloc, funcionament, la seva
relació amb el món, els seus agents, el seu públic i els seus quadres. També
hem après moltes coses de la conservació de les obres, del treball
d'investigació, totes les facetes dels innombrables treballadors, estudiosos,
arxivers, professors, guies que expliquen les obres i els seus autors, i un llarg
etc.
M'ha agradat molt veure el contrast
de les cares de les pintures, plasmades sobre les teles, amb les cares de les
persones que en grups o bé individualment se les miraven. Llargues cues per
entrar, pluja que no podia faltar la majoria de dies, indumentàries de tota
mena, gent representativa de totes les
edats, països i cultures. Cares davant d'altres cares plasmades fa molts anys
per grans mestres.
Es possible que ja hagueu vist el
documental, estrenat el 19 de març als cinemes de Barcelona, si és així podeu
dir-hi la vostra.
ENIGMA
Lectors urbi et orbe del bloc: no us talleu, busqueu també vosaltres la solució dels enigmes. És divertit posar-lo però també ho és buscar. És molt fàcil esperar a que surti resolt però si seguiu així...potser ho deixaré córrer!
divendres, 24 d’abril del 2015
ENIGMA
Aquesta setmana jo també vull posar
un enigma. Una al·legoria a la ciutat de Barcelona, feta amb llaunes de
begudes, però A on es? En quin carrer està?
L'ENIGMA DE LA TRESCA
"Corre que te pillo". Com es diu aquest joc en català? No, no, no això no és l'enigma encara que m'agradaria saber-ho.
A vegades, allò més estàtic, calmat o lent dóna lloc a jocs d'allò més dinàmic. Avui us proposo que descobriu un d'aquests espais, situat en una de les rondes de l'antiga Barcelona amb nom de pintor en el qual es representa una situació d'aquestes. Dos nens en són els protagonistes.
dijous, 23 d’abril del 2015
dimecres, 22 d’abril del 2015
L'arpa i les seves vibracions, 381
SANT JORDI 2015
Un any més desitjar-nos tots els amics del bloc un molt
BON SANT JORDI.
Llibres en tindrem molts i interessants per comprar.
La rosa esperada i, la dels amics sorpresa de cada any...
Així que a viure intensament un dia que és ben nostre i,
aquest si que no ens el prendran.
LA TRESCA I LA VERDESCA
NECROFILIA BIBLIÒFILA abans de Sant Jordi
Molts cops he trobat a faltar un llibre que recordava i que per la força d'aquest mateix record se'm feia de nou indispensable. Sí, és clar -pensareu- a tots ens ha passat. I llavors que? heu intentat trobar-lo per calmar els vostres somnis o trobar-vos bé amb la seguretat que dona saber-lo a l'abast de la mà i de l'esperit? No diré que sigui missió impossible, però sí cerca difícil. Acabeu trobant el Conde Lucanor o La metamorfosi, però no en la seva verdadera dimensió sinó en versió escolar, retallada, comentada, amb qüestionaris per esbrinar si l'heu entès etc... També hi ha la possibilitat de la llibreria de vell (com poden ser vells aquests llibres?) però és força probable que no el trobeu. A més a més les llibreries de vell i els mercats o altres variants, estan fets per descobrir tresors amagats, no per a buscar títols concrets.
Sembla que algunes editorials comencen ara a reeditar vells llibres nous o nous llibres antics, o clàssics, o "de sempre", com en volgueu dir. Com a esquer, normalment estan farcits amb il·lustracions actuals i noves enquadernacions. Benvinguda sigui aquesta iniciativa però a mi, que voleu que us digui, m'agrada trobar-los tal com eren. Les cobertes, el format, el paper, el tipus de lletra, el grafisme... diuen tant! que aquell i només aquell llibre es el vostre, el que amb la seva lectura i el seu tacte heu acabat de constituir, Els llibres són companys de vida; de tant en tant m'agrada "acariciarles el lomo", com deia un amic.
Aquell a qui deixem un llibre i no el torna, no té ni idea de tot això ni de la frustració que causa. Molts cops he deixat llibres amb la bona intenció de transmetre alguna cosa que a mi m'havia fascinat o interessat i molts cops me n'he penedit perquè l'he perdut en la comesa. No sóc gens necròfila, però on són els cementiris de llibres? Sembla que també han arribat a la incineració. Potser un dia, el monument al llibre serà una urna en un columbari de disseny, i potser decorat amb pintures d'algun artista reconsagrat. Requièscat in pace.
dimarts, 21 d’abril del 2015
A la casa Orlandai, a Sarrià, hi ha un gessamí que quan està en flor és espectacular; d'a prop no t'hi pots estar gaire perquè mareja però en una distància discreta omple l'aire.
En Murakami, a 1Q84 fa transcórrer l'acció principal a un món, difícil i violent, on hi ha dues llunes. Més m'estimo el nostre amb milers d'estels tan de nit com de dia i sobretot si són com aquests que t'enlluernen quan els veus i t'acompanyen amb la seva olor un bon tros de camí, recordant-nos que és primavera.
dilluns, 20 d’abril del 2015
SOLUCIÓ A L'ENIGMA DE LA TRESCA
Ja fa un munt d'anys, una noieta de Les Corts, tenia xicot a la Barceloneta. Un dia en que s'estaven a la porta de la casa (ja sabeu que abans això era la norma i estava molt bé perquè es veien i s'aprenien les coses més inesperades) van veure com un fuster o "ferroveller", o drapaire o antiquari o com en volgueu dir, que abans aquests oficis no estaven tan clars com ara, netejava les restes d'un bergantí per si en podia treure algun profit. I una d'aquestes coses era la figura d'un vailet, de fusta que havia estat el mascaró de proa. A la noia li agradà molt i tan bé la va saber demanar que li va regalar, salvant-la del foc que l'amenaçava.. El pare de la noia tenia una taverna a tocar del mercat del Porvenir, al carrer de Mallorca i aquest ninot el van penjar al costat de la porta. A partir d'aquell moment la taverna es va conèixer com la taverna del ninot. I quan va desaparèixer, ai el temps com passa i ho fa perdre tot!, el ninot es va penjar a un racó del mercat i és aquest el que li va donar nom: Del Ninot. El 1931 aquest nom es va eliminar i es tornà a dir Mercat del Porvenir. Però ningú no l'ha anomenat mai així i segueix dient-se Mercat del Ninot. L'any 92 va ser el centenari i ara, mentre està en obres de remodelació, el ninot viu a les drassanes, al Museu Marítim, però estigueu segurs que tornarà a casa seva, al seu mercat i el podrem tornar a veure amb el seu aire decidit i mig "pinxo"amb la gorra a la mà i a l'altre el que m'agrada creure que és un llibre, mentre passegem menjant una pastanaga o mossegant una poma. Que sigui aviat!
divendres, 17 d’abril del 2015
dijous, 16 d’abril del 2015
Llegeixo que a través del telescopi espacial Hubble i el VLT s'ha descobert la col·lisió de quatre galàxies que així han deixat entreveure part de la matèria fosca de l'univers. Aixeco els ulls i miro al meu voltant que sembla igual que ahir, que abans d'ahir. I segueixo esmorzant. Llavors recordo (no m'atreveixo a dir en un llampec, no sigui cas...) allò de la papallona que belluga les ales a Madacascar. Com pot ser que no passi res? Com pot ser que res no ens afecti? Serà que tan sols allò que ens toca directament ens remou? I ni això,perquè seguint amb les notícies del diari n'hi hauria per col·lisionar tots amb tots i deixar escolar totes les matèries negres que omplen, també, el nostre món. I entre tant els dos últims dies ha fallat la meva connexió amb internet i per això no he pogut escriure al bloc. Com sempre, les incognites mouen el meu racó infinitessimalment i atòmicament ínfim.
dilluns, 13 d’abril del 2015
L'ENIGMA DE LA TRESCA- SOL·LUCIÓ
Es tracta de la casa lleó i morera. Aquí en aquesta fotografia podeu veure perfectament representats els dos motius que donaren nom a l'edifici i que en un clar moviment de canvi de categoria, una mena d'elevació de grau, s'han utilitzat sempre com si fossin els cognoms d'alguna família de ringorango quan es tracta d'uns pobres lleonets que ni tan sols són parents de la bèstia que va conquistar a la bella i unes moreres tan estilitzades que cal coneixements seriosos de botànica per a reconèixer-les. Encara fossin unes roses, es podria pensar que sí, que han sortit de la iconografia del deliciós conte de la nostra infància que res tenia a veure amb Walt Disney (amb tots els respectes). Jo havia plorat molts cops amb aquest conte i també els meus fills, ja que la meva mare sabia transmetre'l com si fos de debò i passés en aquell moment. Tots els que li havíem sentit estàvem ben decidits a estimar el lleó i fer-li el petó salvador. Però és clar mai ho vam fer i no hem sortit de pobres, encara que sí que hem conegut l'amor veritable i això és molt millor.
dissabte, 11 d’abril del 2015
TEATRO MUSICAL
Disculpad el retraso, pero solventados unos pequeños problemillas sigo con la última parde de
SHOW
BOAT
y 2ª
parte
Paso ahora a hablar de la
representación que se ha visto, perteneciente a la Ópera de San Francisco, que la
ha llevado de nuevo a los escenarios. Se trata de una producción que venía de
la Ópera Lírica de Chicago (donde inició su andadura en 2012) y que había
pasado por la Huston Grand Opera y la Ópera Nacional de Washington. Pero en San
Francisco se cambiaron algunos de sus cantantes.
El personaje
del estibador negro, hoy lo hemos visto interpretado por Morris Robinson,
entregándose con magnificencia en su rol. La otra cantante de color, la
juguetona, simpática y optimista cocinera Queenie corrió a cargo de la estupenda
soprano Angela Renée Simpson, aunque su agilidad y expresividad, no estuvo a la
misma altura de su voz.
Magnolia y Ravenal: Estos personajes
estaban interpretados por la bellas voces de la soprano Heidi Stober y el
barítono Michael Todd Simpson, que tiene que interpretar sus coqueteos
musicales en la cubierta de ese teatro flotante, pero Todd no se puede decir
que sea demasiado expresivo en su interpretación.
Patricia
Racette en el papel de Julia.
La dirección
de este espectáculo corrió a cargo de Francesca Zambello que lo saca a flote,
con la ayuda de la elaborada escenografía de Peter J. Davison y la coreografía
de Michele Lynch, cuya parcela quizá sea la más floja del espectáculo, ya que
tan solo ha contado con tres parejas de baile, por parte de la compañía blanca
del barco y tres parejas para los comparsas negros, una lástima, pero justo es
decir que los bailarines negros superan a los blancos, en cuanto a agilidad y
ritmo. Dirige la orquesta John DeMain.
No obstante, todos cumplen con alto
nivel, pero sin llegar a ser ese gran espectáculo que requería el asunto, como sí
lo fue por ejemplo, el montaje que tuve la suerte de presenciar en el escenario
del London Palladium en 1990 que representó la Opera North, conjuntamente con
The Royal Shakespeare Company, y que en cada momento me venía en mente,
inevitablemente.
En cuanto a la
pareja cómica eran demasiado mayores para su papel, sobre todo ella que es la
eterna aspirante a primera actriz de la compañía del Cotton Blossom. Además les
falta saber bailar, quizá porque tenía en mente a los enérgicos bailarines
Marge y Gower Campion del film “Magnolia”.
Todo y así, la
hemos podido disfrutar gracias a su bella música y a unas buenas voces, pero al
menos para mí, no ha estado a la altura de lo que esperaba, tratándose del
teatro de la Ópera de San Francisco, ya que creía que una gran capital como
ésta ofrecía espectáculos de primerísimo nivel. Y no quiero que se interprete
que lo visto ha sido malo, ni mucho menos. Solo que esperaba mucho más.
divendres, 10 d’abril del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA-L'ENIGMA
En ple passeig de gràcia hi ha una casa modernista de molta anomenada. Tots creiem que sabem el nom dels propietaris que la van fer bastir, però ens enganyem ja que de fet són els noms dels dos motius decoratius principals amb que està decorada. Sabeu de quin edifici us estic parlant?
dijous, 9 d’abril del 2015
De tant en tant , molt de tant en tant, el diari ens ofereix un respir en mig dels horrors, les angoixes i els desastres; alguna cosa que pertany a la vida "normal" i que per uns moments descansa l'esperit. Avui trobo la notícia (llàstima que només sigui això) que un grup de persones s'ha proposat repartir cada dimecres, vint cartetes amb un missatge amable. Es poden trobar als llocs més impensats de la ciutat i el premi és un somriure intern, un pensament adreçat a qui no coneixes i que vol compartir una mica d'esperança o d'alegria. Direu, potser, que té un cert toc de cursilada, d'allò de mirar tots dos en la mateixa direcció. I potser teniu raó, jo també ho penso, però al fons del fons m'apunto a la idea i m'agradaria trobar una d'aquestes cartes. No com a col·leccionista de coses insòlites, ni perquè realment necessiti consol o companyia, sinó per seguir creient que la vida val la pena, sobretot per tot allò d'impensable, amable i humà, per les petites coses a la nostra petita i humana mesura..
dimarts, 7 d’abril del 2015
LA TRESCA I LA VERDESCA

La vida segueix
Com va dir ja sabeu qui i quan:Ja sóc aquí, encara que no gaire. Avui tinc molts encàrrecs i no em puc dedicar al bloc.
Només dir que he passat uns dies molt bons i atrafegats, com a mi m'agrada. En família i sobretot fascinada amb les primeres "converses" amb el més petit de tots que ha arrencat a parlar i no para. He pres el sol, he gandulejat, llegit, escrit, i he arreglat moltes coses. Ara encara és aquell moment en que tot sembla més o menys a lloc i a punt per l'estiu. Després vindrà l'entrar en detalls i fer feina de debò.
M'ha fet riure el comentari i foto del Rafel a la primera part de l'enigma: la meva pròpia ombra que ell ha trobat que era la de Colón (descobreixo,però no tant) i ja sabeu on era.
Seguirem en contacte.
Seguirem en contacte.
dilluns, 6 d’abril del 2015
Subscriure's a:
Missatges (Atom)





.jpg)












