Tresca i verdesca

Passejant per la ciutat
s'hi veuen coses curioses. Estem lluny d'aquella trista i grisa ciutat de la nostra infància. I estem lluny també d'aquell esperit de singularitat civilitzada que hi havia llavors. Ens sabiem i erem, diferents. Ara sóm diferents però tan iguals que la diferència ni es nota. A vegades, passejant per la ciutat a una hora en que sembla que tornem a ser on erem, veig coses que m'agraden i que em fan oblidar i recordar. Perquè serà que tot té jun contrapunt? Qualsevol cosa pot fer-te reflexionar perquè és alhora bona i dolenta, engrescadora i passota, blanca i negra, et fa pensar i alhora et distreu...

Punts de reflexió trobats: L'escultura de Chillida Topos V a la Plaça del Rei. Un homenatge a Barcelona en que dues B fan el joc visual completant l'apertura si la mires per una de les bandes i el tancament en bloc vista de l'altra. En definitiva com la vida mateixa. La brutícia del voltant també forma part gairebé perenne, de l'obra. ( Allò de la"civilitat" que dèiem).

L'obra de Clavé al Parc de la Ciutadella (quina meravella passejar-hi segons quan), monument commemoratiu de l'Exposició de 1888. Una enorme roda, com la d'una sínia i una gran pantalla on s'explica la substitució de l'home per la màquina en el moment de la Revolució Industrial.
Dos moments de la història, dos punts d'inflexió.

Anem per la ciutat amb els ulls ben oberts i trobarem moltes coses, no necessàriament obres d'art pero sí reflex del nostre temps. Que serà nostre en tant que ens l'acostem i ens hi submergim. Al lloro!

PANEM ET CIRCENSES XXX

Avui, per a celebrar que he arribat a l'article 30 de PA I CIRC, va de poemes:

PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO

Madre, yo al oro me humillo,
Él es mi amante y mi amado,
Pues de puro enamorado
Anda continuo amarillo.
Que pues doblón o sencillo
Hace todo cuanto quiero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

Nace en las Indias honrado,
Donde el mundo le acompaña;
Viene a morir en España,
Y es en Génova enterrado.
Y pues quien le trae al lado
Es hermoso, aunque sea fiero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

Son sus padres principales,
Y es de nobles descendiente,
Porque en las venas de Oriente
Todas las sangres son Reales.
Y pues es quien hace iguales
Al rico y al pordiosero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

¿A quién no le maravilla
Ver en su gloria, sin tasa,
Que es lo más ruin de su casa
Doña Blanca de Castilla?
Mas pues que su fuerza humilla
Al cobarde y al guerrero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

Es tanta su majestad,
Aunque son sus duelos hartos,
Que aun con estar hecho cuartos
No pierde su calidad.
Pero pues da autoridad
Al gañán y al jornalero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

Más valen en cualquier tierra
(Mirad si es harto sagaz)
Sus escudos en la paz
Que rodelas en la guerra.
Pues al natural destierra
Y hace propio al forastero,
Poderoso caballero
Es don Dinero.

Francisco de Quevedo

SABEU DE QUI PARLA?

Tresca i verdesca

Quant a la setmana negra podeu consultar el programa a

http://www.bcn.es/cultura/bcnegra/2011/programa/p31.html o clicant a consultar.

Tresca i verdesca

Coses a fer, o millor dit que es fan i de les quals es pot gaudir :

• Almeria Teatre (S. Lluís 64) El casament dels petitsburgesos de B. Brecht
• Poseu-me les ulleres. Basat en la vida i obra de Vicent Andrés Estellés ( recordeu el Cd que tant ens va agradar i agrada). Només fins el 23 de gener al Romea. Dr. Pep Tosar.
• La mort d'Ivan Ilitch de Tolstoi a la Bibloioteca de Catalunya.
  
• Brossa-No te'n riguis de Rimbaud (cabaret poètic sobre la vida de Rimbaud)
• Mercat de les Flors- Tanzerteater Pina Bausch
• Lliure de Gràcia- Celebració, d'Harold Pinter
• Lliure de Montjuïc-L'arquitecte., dirigit per J. Manrique.
  
• sala petita del Nacional- Pedra de tartera de M. Barbal (suposo que heu llegit el llibre i sinó a llegir-lo immediatament),
  
• Dedicat al Rafel: Al Poliorama: Pinotxo , només el diumenge
• Un bloc a consultar: elsdedalt.blogspot.com, que recull citacions i comentaris dels literats que els simples mortals "de baix" admirem.
• Un altre que es diu gentnormal.com on també es parla de llibres i d'altres coses.
• Un llibre: Les bruixes d'Eastwick. John Updike. Ed Bromera/Tusquets.
• Un homenatge als tres Joans (Miró, Gaspar, Prats) a la Sala Joan Gaspar: Joan Miró, obra gravada.
• La meva supertria : Salvat Papasseit al S. Mònica; Joies d'artistes al MNAC; Rutes d'Aràbia, a Caixaforum; Fundació Vila Casas, Can Framis- La magie du silence, d'Antoni Taulé i altres coses; MACBA- Benet Rossell; Fundació Suñol_ Gordillo ; Perico Pastor- la Biblia iluminada a La Pedrera; Artur Ramón- Pierre Skira, que treballa amb els llibres com a objecte d'art; Galeria Oriol- Torres Garcia, dibuixos inèdits; Setba Zona d'art (Pl. Reial 19)- Carpe diem. 10 anys a El Molino, fotografies.

Vinga, vinga, a caminar i a mirar que la vida passa fora de casa i que com se sap, per escriure una pàgina se n'han d'haver llegit cent abans.

UN PRIMER TAST

Del 31 de gener al 6 de febrer d'enguany es celebra una nova edició de BCNegra y Criminal, amb més de 50 autors i especialistes. Entre d'altres els suecs Johan Theorin i Mari Jungsted i els britànics R.J.Ellory que presentarà "Solo el Silencio", David Peace, Craig Russell i Peter May. Hi haurà actes dedicats a Manuel Vázquez Motalban que comptarà amb un cicle a la Filmoteca de films protagonitzats per Pepe Carvalho. A més a més sis restaurants de la Barceloneta oferiràn menús negres inspirats en l'escriptor. I també Andreu Martin reberà el VI Premi Pepe Carvalho en reconeixement a la seva obra.

No us fa venir salivera? Per a quan una jornada lúdica-literària-gastronòmica?

El cuento que os debía

No sé que gracia le ve Malole que mientras yo asistía a la conferencia de Soledad Puértolas, ella se disponía a cenar en compañía de Felip Puig, el individuo más manipulador, falso y oportunista, por no decir desagradable, de cuantos pululan por CDC. Un aprendiz de Maquiavelo.
De modo que no hay color. Me quedo mil veces con la zaragozana. Mujer sensible, honrada escritora y miembro de la RAE. Porque ella no engaña y llama a las cosas por su nombre. No promete cosas que no puede hacer (como cambiar la velocidad de las autopistas), el conseller sí lo hace, porque no tiene claro como lo hará y se ve obligado a hacerlo, porque lo prometió cuando las elecciones. Por tanto engaña, pero así tiene entretenido al personal y da que hablar a la prensa. Pero no quiero extenderme más con un político que coge como asesor al ex jefe dels Mossos, destituido tras una dura carga policial, hombre del entorno de Joan Delort, el Fouché* de la policía autonómica, como suelen llamarle, por haber sobrevivido a CiU, PSC e ICV, un trío de hombres pues que no son trigo limpio (sí, ya sé, como la mayor parte de los políticos).
Paso pues, al cuento de los hermanos Grimm: Todo el mundo sabe, dijo la Puértolas con sonrisa cómplice, que a los sapos les encantan los pañuelos azules. Por eso, depositó en él, una corona de oro. En cuanto a la niña, se dice que es pobre y huérfana, lo que significa que tiene más de un problema: falta de cariño, de afecto y falta de sustento, por tanto pasa doblemente frío. Al ver la corona de oro, la coge de inmediato y se la lleva. Ha obtenido algo con el que paliar el hambre y con el que podrá comprar una prenda de abrigo. ¿Pero y el sapo? Al ver que ha desaparecido el pañuelo y la corona, regresa a su escondrijo. Lo que quiere decir que la niña acuciada por la necesidad y miseria, no ha atinado que de haber dejado la corona donde la dejó el sapo, éste hubiese continuado sacando más tesoros muy confiado. Porque el sapo siente la necesidad de sacar lo más preciado que tiene y desea compartirlo.
Nosotros somos el sapo, y aunque nos decepcione cómo reaccionan los demás, no por ello debemos dejar de sacar todo lo bueno que poseemos, ya sean riquezas, ayuda o deseos de convivencia y amor a los demás. Éste es el mensaje del cuento de los hermanos Grimm, eso es lo que me gustó de él, dijo la Puértolas, y eso es a lo que invito a todos a hacer ante esa crisis.
Al terminar nos firmó ejemplares de su novelas y cuentos.

En otro orden de cosas decirte Mª Dolors que sigo todas las exposiciones que se realizan en nuestra ciudad (por ejemplo es muy interesante la que se expone en la Miró sobre la pintura inglesa que conecta perfectamente con la de gordillo) y si no acostumbro a nombrarlas en el blog es porque me doy cuenta de no se tiene el hábito visitarlas. Ni exposiciones ni museos, salvo cuando se va de vacaciones a otra ciudad, parece que lo de aquí no tiene la menor importancia. Siempre he dicho que cultura es la mezcla de pintura, fotografía, cine, teatro, ópera, música, poesía, literatura, comic, escultura, arquitectura, política, lenguas, pensamiento… todo, y cuando los seres humanos se reúnen deben hablar de ello, para intercambiar ideas, contrastar opiniones, para que aporte algo que enriquezca nuestro intelecto, en definitiva nuestras vidas, y aparcar los comentarios sobre de la telebasura, las noticias del corazón o las andanzas de la familia.

* Fouché ejerció el poder en la revolución francesa y el imperio napoleónico.

Tresca i verdesca

Després de'uns dies en que la soseria imperava, sembla que la cosa es belluga. Molt bé, en el moviment està el canvi i el progrés. I com que no vull ser menys avui me'n vaig de "correries" i no tinc temps d'escriure i menys de llegir el diari en comunió dels sants. Per això us envio tan sols un petitet escrit d'aquells des del meu dormitori:

Ombra sobre ombra i ombra que ho és perquè hi ha llum que la provoca. És l'hora de les ombres o de les llums? Hora de claredats enyorades o de frescors somniades? Entrades i sortides de carrerons foscos que donen a places estavellades de sol. Tenebres que descansen, suavitzant contrasts enfront de llums que agredeixen vista i sentits. Tot això és la primera reflexió davant d'un gravat en el que sempre he vist un racó de Venècia en el record d'un capvespre passejant per aquell carreró. Sense por. Amb l'alegria i la plenitud d'una mà en la màs.
També aquest, acompanya les meves nits.

Finalmente Gordillo

Sí, como lo oís esta tarde, finalmente, he realizado la esperada visita comentada para los Amigos del CCCB a la Fundación Suñol y hemos podido disfrutar de la obra de Luís Gordillo. Era una visita que se pospuso por no sé que motivos, pero al final se ha podido realizar. No me extraña que Mª Dolors se entusiasmara con ella cuando la vio. La pintura de Gordillo que está allí representada corresponde a los años 70 y 80 principalmente. Y claro entramos de pleno en un período que nos toca de lleno por ser una época que va ligada a los cambios de tendencias en el mundo del arte. Sobre todo en la década de los 70. Su pintura está muy vinculada, aunque de una manera muy personal, con las teorías del pop art, que imperaban hasta aquel momento, Warhol, o la pintura del gesto como la de Pollock, etc. Un hombre que empezó con el formalismo, pero a partir de la impresión recibida con el surgimiento de las tendencias que acabo de comentar, y dentro de una metodología muy ligada al psicoanálisis, empieza a desarrollar imágenes de cabezas, crea series, típico de la época. Pasará a realizar collage digital, sirviéndose del ordenador. Todo lo explora. Su obra no termina cuando concluye un cuadro, retoma las piezas realizadas y las reinterpreta años más tarde, podríamos decir que es un work in progress.
Ël siempre ha mantenido que el gesto es casi como una escultura. Por eso mantiene un diálogo continuo entre una acción espontánea y a la vez se muestra como una autopsia de su propia pintura. Por eso dice en un video en el que el propio artista se explica que, su obra es una estructura en movimiento. Donde existe una dinámica en cada cuadro. Pero lo que atrae de la exposición, sin duda es, todo el proceso al que le ha llevado al artista hasta el final de su lienzo, bocetos, pruebas, estudios fotográficos, toda una gama de posibilidades, que quizá con el tiempo retome y vuelva a reinterpretar su trabajo. Puede decirse que una idea nunca termina de generar formas, conceptos. Y no solo en lo que pinta o dibuja, también interviene en los títulos de los cuadro, como por ejemplo “Blancanieves y el Polockferoz”. Creatividad en continuo movimiento. Os queda poco tiempo si la queréis ver, termina el 29 de enero.
Rafael R.B. Barcelona 18 enero 2011

Cuentos contra la crisis

Ayer asistí a la conferencia que dio Soledad Puértolas en el CCCB, inaugurando un ciclo dedicado a la CRISIS. Ella dijo, no saber hablar y menos dar consejos de cómo superar o sobrellevar la crisis que nos ha tocado sufrir. Y como le pidieron su colaboración, propuso llevar el tema a su terreno: la literatura. Empezó pues, diciendo que los escritores saben perfectamente qué es estar en crisis, porque la literatura siempre está en crisis. Solo si se está en crisis, se puede crear. Entras en crisis cuando creas. Te has puesto un objetivo, escribir, y tienes que llevarlo adelante. Entonces entras en crisis, y solo poniéndote en la tarea tienes la posibilidad de llevarlo a buen puerto. Y puso un ejemplo, se preguntaba qué es un romántico y dio la respuesta: Un romántico es aquel que lucha contra la época que le ha tocado vivir. Por tanto ahí tenemos la búsqueda de una salida. El creador vive en permanente crisis, crisis de sí mismo, la única forma de hallar respuestas. Y nos contó el cuento de los hermanos Grimm, el de aquella niña pobre y huérfana que contempla la ciudad desde lo alto de la muralla, y extiende su pañuelo de color azul junto a ella. Al verlo, un sapo sale de una hendidura y deposita una pequeña corona de oro sobre el pañuelo. ¿Y por qué ese cuento? Ya os lo explicaré en otro momento. Hoy termino aquí mi intervención. Prometo volver y explicaros ese cuento, si es que no lo conocéis. Adeu.
Rafael enero 2011

LLIBRES

Ahir vaig acabar LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS de Paolo Giordano, un llibre que m'ha regalat la Malole seduïda pel títol. Ella recordant aquell treball que vaig fer jo, in illo tempore, sobre els números, va pensar que era en broma. I res més lluny de la realitat.

És un estudi sobre dos persones que no han superar un trauma de la seva infància i que facin el que facin sempre es troben lluny dels altres i el que és més trist, lluny d'ells mateixos. El final és tan decebedor com l'inici.

M'agradaría pensar que sempre tindré (tindrem) un número, tant és que sigui parell o senar que ens complementi.

Per si no l'heu llegit, aquest és un fragment del llibre que explica el perquè del títol:

«En una clase de primer curso Mattia había estudiado que entre los números primos hay algunos aún más especiales. Los matemáticos los llaman números primos gemelos: son parejas de números primos que están juntos, o mejor dicho, casi juntos, pues entre ellos media siempre un número par que los impide tocarse de verdad. Números como el 11 y el 13, el 17 y el 19, o el 41 y el 43. Mattia pensaba que Alice y él eran así, dos primos gemelos, solos y perdidos, juntos pero no lo bastante para tocarse de verdad.»

Tresca i verdesca

Seran bessones?

• Com sempre la lectura del diari és agredolça. Els fets de Tuníssia i la força del poble d'una banda i el retorn de Duvalier a Haití a fer la mona, sembla. Les declaracions de Zapatero (i també l'Aznar de per mig) i les primàries previstes a l'Ajuntament. El que em queda clar és que, en política, res no es pot donar per acabat. Serà allò de mala hierba ? I espera't, que ja dic que res no està acabat. Miquel Roca en el seu article diu que ningú no renuncia a la llibertat guanyada a pols, ningú no renuncia a la seva identitat recuperada, ningú no vol tornar enrere. ... inviable!" No sabia que fos tan optimista.
• El perfil genètic de cada poersona condiciona els amics que elegeix. Al "tanto", doncs que això és irremeiable. No us desfareu de mi tan fàcilmente, en cas de què ho volguéssiu.
• El TSJC (grrr, brrrr) suspen cautelarment la prohibició del burka a Lleida. I els follons de Salt. Altra vegada opinions encontrades o tenir en compte el símptoma en comptes de l'enfermetat.
• Pa negre, pa negre i pa negre. No per esperat menys meritori. El nostre admirat Villaronga als altars. De pas també una mica l'Emili Teixidor. I posat a fer l'Edu també en glòria. Per cert heu vist La mosquitera? Qui en dóna més?
• Tinc pendent una bona repassada per les sales d'art i altres eventos ciutadans però avui no tinc temps. Tinc la sensació que no us corre pressa perquè qui va, va i qui no va , no va (al que us recomano). Però jo no em quedo tranquil·la si no us en faig el memento homo.
• El subtítol de La contra d'avui , Charler Leadbater, expert en innovació diu que, sovint, en un laboratori, el més important és la cafeteria. Tóma, i en la Universitat i segurament en el Parlament i tants d'altres! La creativitat sorgeix en el lliure i plaent intercanvi d'idees entre persones que se saben iguales- encara que amb funcions diverses- en ambients que propicien la complicitat, diu també. Com en el nostre bloc, en definitiva. O sigui que ja ho sabeu... a crear, que tenim els mitjans propicis.
  

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 81

MOZART, CONCERT PER A PIANO

Inici d’any i represa dels concerts a l’Auditori. Diumenge al mati, quatre peces per recrear l’oïda. Comento la més coneguda , el Concert per a piano i orquestra núm.23, KV 488.

Mozart va escriure el concert per a piano sol i una orquestra composta per flauta, dos clarinets, dos fagots, dos trompes i cordes. Consta de tres moviments, Allegro, Adagio i Allegro assai.

Diverses circumstancies es van donar iguals entre el director i el pianista . Els dos son vienesos, els dos tenen 38 anys i els dos s’estrenaven per primera vegada a l’Auditori. La seva joventut no els hi treu mèrits, ans al contrari ens van deixar gratament sorpresos. Actuen amb orquestres i Auditoris d’arreu del món.

El director Christian Arming està molt familiaritzat amb el músic de Salzburg i va dirigir amb destresa. Till Fellner va entusiasmar amb la seva seguretat i deseiximent absolut al piano. Molt delicat en el segon moviment i brillant en el final amb l’Allegro assai, com expressió de l’alegria de viure manifestada en una rica gama temàtica.

Les altres peces foren de Veress, Haydn i Bartók, d’aquests últim , músic expressionista , escoltarem El mandarí meravellós.

A partir d’ara tinc un abonament cada dos diumenges, ja us aniré comentant més música.

Tresca i verdesca

Lligams

Un altre cop la llum. Aquella llum que a la nit llueix amb força tot i ser tènue.
Del llit estant, com que els sabia, veia al seu davant, a punt de sortir del gravat de Miró, els cavallets que galopen entre les estrelles de mar intentant atrapar la lluna que compta la una, les dues, les tres, les hores que són al jardí de la nit.
La qüestió és que un petit arquer ja tibava la corda per dirigir la fletxa directament a la finestra. Una sageta que du lligat un fil invisible.
Ha inventat aquest sistema per arribar, ni que sigui d’una forma subtil, als llocs on voldria ser-hi en persona. La gràcia està en aconseguir que qui rep el fil sàpiga agafar-lo i ràpidament lligar-se’l al canell esquerre. Ha de ser aquest costat i no l’altra perquè és el del cor i això és un lligam d’amor.
Perquè el cor? direu. Això és un altra tema i no és la nit el moment de discutir-ho.
De mica en mica aquests fils que surten de la seva finestra omplen el pati en totes direccions perdent-se en la llunyania. Quan no pot dormir, en tiba algun. Si hi nota resistència sap que està ben subjecte a l’altre extrem. Llavors el seu pensament estableix connexió.
Què transmet? Quins pensaments, quines paraules, quins desigs, solquen la nit duts per aquell lligam? Això també forma part de les seves lleialtats i mai no us ho acabarà d’explicar amb tota claredat.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 80

LA FILLA DEL MAR

Guimerà va unir en les seves obres una aparença romàntica amb elements del realisme, que el va fer un dels màxims exponents de la Renaixença de les lletres catalanes a finals del segleXIX.

A Gràcia hi ha bon teatre amateur, bons directors, bons interpretes i molta vocació i il·lusió. Anit vaig veure a “EL Cercle”, antic Centro Moral e Instructivo de Gracia, al carrer Ros de Olano, 9 l’obra d’Àngel Guimerà, La filla del mar.

El teatre és petit, té bona acústica i ahir estava ple de gent jove, la majoria companys dels actors. Ens van fer passar una bona estona. Àgata la protagonista (Natàlia Bernat) és filla d’uns amics i veïns meus, que va brodar el paper de la noia trobada de petita a la platja i tota la seva trajectòria en un poble de pescadors, fins al final dramàtic. Bona coreografia que retrata el món mariner, amb els altres personatges aparentment secundaris que representen els conflictes de la gent del poble, les enveges,la discriminació social,la diferencia entre pobres i rics, que formen entrellaçats la trama de l’obra.Vestuari ben cuidat així com la música i el disseny de llums. Preu entrada jubilats 6 €.

Cultura de barri, que igual que a Gràcia, s’escampa per tot Barcelona i Catalunya, la majoria de vegades amb molt poca ajuda de l’Administració o sense cap. Gent que lluita i treballa, fa decorats, és fa els vestits, munta els llums.. per donar sentit al teatre avui dia. Cal esperar que en un futur proper totes aquestes energies es canalitzin dins el pla de Cultura d’en Ferran Mascarell.

CINEMA AMB MAJÚSCULES!

Acaben de passar a BTV SER O NO SER la magistral pel·lícula de Ernst Lubitsch. Impressionat que sigui de l'any 1942. Com que tots la coneixeu, només el meu homenatge.

PANEM ET CIRCENSES XXIX

• Bé pels tunisians!!! Demanaven PA i treure's de sobre el CIRC del mandat de Zine-al-Abidín Ben Ali, i sembla que, de moment, ho han aconseguit . Ara serà interessant d'escoltar el que diuen França i la UE i els EUA que li donaven suport.
• Segueix el CIRC de l'inefable Berlusconi. El criden a testificar per un "possible" delicte de corrupció de menors i de prostitució i Pier Longo, un dels membres del batalló d'advocats que el defensen en els seus judicis diu: "Encara no ho hem decidit: hem d'examinar l'agenda del premier. Toma ya!
• Quan la Cristina Fernández, presidenta de l'Argentina, viatja a l'exterior, porten els diners en efectiu. Ara que ja ho sabem nosaltres, resulta que al seu país ja ho sabien i uns lladres van robar els 68.000 dòlars que un empleat havia anat a retirar a la Tresoreria General.
• Els diners que perceben Aznar y González com a expresidents (80.000 € bruts anuals cada un dels Presupostos Generals de l'Estat) i que no son incompatibles amb el que cobren de les empreses privades a les quals assessoren, són un escàndol!
• La última de José Maria Aznar: "Espanya és un Estat marginal i inviable (...) I un Estat amb un grau de debilitat tan gran que ha de ser reformat, no només en relació amb la despesa, sinó en gran mesura pel que fa a l'ordenació, perquè Espanya no dóna tant per tenir 17 institucions que facin el mateix. Algú li ha de posar el cascavell al gat i aquest serà el PP". ESPAÑA, UNA, GRANDE Y LIBRE, he dicho.
• Montserrat Tura i Jordi Hereu tirant-se els plats pel cap. I Trias fregant-se les mans. I espereu que ara venen en Portabella i en Laporta. A ningú de vosaltres us tempta ser alcalde o alcaldessa de Barcelona?
• S'ha acabat l'estat d'alarma en els aeroports. Doncs què bé. Ara, a esperar la propera dels controladors perquè segur que no abaixen el cap. Tranquils, que llavors vindrà en Pimentel i ho arregla tot.
• Parlant d'aeroports. La justícia prohibeix a les aerolínies cobrar per la tarja d'embarcament. Si no la portaves impresa des de casa, et cobraven 40 euros. Per un viatge que a lo millor t'havia costat 10.
• El Vaticà fa beat Wojtyla al remetre la crisi de la pederàstia. La nova actitud de Ratzinger davant els abusos aplana l'ascens als altar de Joan Pau II. O sigui: AQUÍ PAZ I DESPUÉS GLORIA.
• La Ma. Dolors que volia anar de Sarrià a Can Zam a ballar sevillanes per la Fira d'Abril ho té pelut. La tisorada i les prioritats de Mas amenacen la faraònica L-9.
• La Ruta Europea de Cementiris es va inaugurar ahir a la capital catalana, amb l'objectiu de difondre un patrimoni cultural material i immaterial que fins ara estava amagat i que refelcteix la nostra història.

Tranquils, companys i companyes, que per malament que estigui el tema sempre tindrem ON CAURE MORTS. I a sobre ens vindran a veure.

Tresca i verdesca

DE NOU

M'he despertat a mitja nit per la calor. Immediatament he sentit que em costaria de tornar a reprendre el son. Amb tants antistamínics presos aquests dies passats es veu que he arribat ja a fer la pau i retornat als meus acostumats mals sons que no m'impressionen perquè acostumen a ser creatius encara que tinguin la desagradable conseqüència d'unes hores d'idiotització l'endemà.
M'he despertat doncs, però he trigat uns minuts en obrir els ulls, esperant la paulatina meravella de la llum de la lluna que entra per la finestra i també la llum difusa que ve del passadís exterior de la casa, que em fan conscient del que m'envolta, i fan caliu.
Pero avui no ha estat la lluna perquè és nova i encara no s'atreveix a sortir a ensenyar el nou vestit ni el tipet. D'un racó sorgia un resplandor tènue i intermitent que convertia la meva habitació en un fons marí. En les aigües tranquil·les surava el submarí del Capità Nemo amb els seus finestrals ben oberts. Immòbil, sense la més petita vibració, cetaci atemporal, perfecta forma de repós i potència. Al seu voltant, peixos abisals de moviments lents lluïen els seus leds en les puntes de les antenes, en una mena de ball sincopat, d'ombres xineses amb el Nautil·lus de fons. No se sentien, però jo sabia que sonaven de nou, electritzants (una mica exagerades pel meu gust), les notes de la Tocatta i Fuga de Bach sortint de l'orgue del capità. Jo el sabia sense veure'l i m'acostava a l'escotilla principal amb cautela, sense intentar obrir, encara que amb la certesa que no podia passar-me res dolent, que el capità ho tenia tot previst.
Han estat uns moments d'evocació intensa. Tant hi fa que després trobés l'ordinador sobre la calaixera, fent senyals lumíniques d'agonía baterística. Jo, aquesta nit he esstat amb el Capità Nemo que, naturalment m'ha vist o millor, ha sentit la meva presència espectant i m'ha fet entrar al seu regne com altres vegades. Allí, allí... ja ha estat un capítol més entre ell i jo que no tinc perquè desvetllar. És simplement, una qüestió de llealtats personals. Podria dir que és una antiga història, que mai comença ni s'acaba però que té un lloc intermitent en la meva vida. una intermitència com la del resplandor que m'ha desvetllat aquesta nit.

Última estació abans de la Tresca i verdesca (espero)

Últimes "coletades"

M'aixeco trobant-me força millor d'estat general però amb una oïda completament tapada. Una de les primeres trucades del dia és d'una amiga que troba que encara estic fatal. Gracies per intersessar-te per mi però em pregunto si no serà una d'aquelles persones que son forats negres, que ens xuclen les energies i tot ho veuen fatal, però fatal. Al cap d'una estona, la meva neboda que està encara en la primera fase del trancasso i això de poder dir de bona tinta que no s'amoïni que en una setmaneta estarà molt millor, consola una barbaritat.
Vaig fent però amb aquella desagradable sensació de no sentir-me les passes que es confirma quan s'aixeca la Meri i no entenc res del que em diu a més d'un metre de distància. M'espanto i demano hora al CAP. Al llarg del dia m'hi he acostumat i ja penso que molt serà si el Dr. no em dona alguna cosa que em vagi bé.
Assumpte resolt, gotes i pastilles a punt i ara, una altra amiga que quina barbaritat, cor-ti-so-na!! ja m'ha tornat a ensorrar però com que ho tinc tot a punt i ja és hora d'anar-me'n al llit, me les prenc esperant despertar-me demà com si saporli popette, la pompe de la biciclete. Nada por aquí, nada por allà.
Si això fos un escrit de ficció diria que encara que curada, la protagonista del meu conte, faria veure que no hi sentia gens durant uns dies. Així s'estalviaria els comentaris “de les amigues” i practicaria la virtut del silenci, tan creatiu.

Espero que sigui l'últim parte mèdico. N'estic farta!! Tinc ganes de tenir el cap a lloc i poder escriure de debò i anar al cinema, sortir i entrar i fer vida normal.
Per cert: l'exposició de Giral Miracle pare a Montserrat em tempta. Algú s'hi apunta, la setmana que ve?
Correu, correu els que encara no heu vist Picasso-Degàs.

Presencias

Sí, hoy voy a tener que hablar de PRESENCIAS. Ocurre que, por desgracia muy a menudo, desaparecen de las librerías, libros y autores, y resulta imposible adquirirlos. La actual política de destruir los stocks o fondos editoriales, por el elevado coste que representa su almacenaje, hace que queden descatalogados, desaparecidos en combate, y resten a la espera de que alguien los rescate y decida reeditarlos. Pues bien, este sábado pasado leía en Babelia, el suplemento literario que edita El País, un artículo sobre la reciente publicación de la biografía de Patricia Highsmith y me vino automáticamente a la memoria la referencia a un libro suyo: “Suspense” del cual siempre se hablaba en las clases de Silvia Adela Kohan, que nos explicaba cómo revelaba el proceso de creación de una novela. Cómo se avanza, cómo se utilizan sucesos cotidianos para disparar la narración. Ese número de Babelia me hizo recordar todo eso. Me estaba resultando muy interesante, y lo fue mucho más cuando llegué a su última página. Allí me encontré con un artículo de una página entera, escrito por Enrique Vila-Matas, y ¡oh sorpresa! Hablaba de “Suspense” y de su autora. La razón: que acaba de salir publicada su reedición en formato de bolsillo y eso había que celebrarlo. En su prólogo la Highsmith nos dice que ha cavilado mucho sobre sus éxitos (que no siempre los tuvo) y también sobre sus fracasos, ya que de estos últimos puede aprenderse mucho. No he podido resistirme más y me he lanzado a comprarlo. Y leo en ese prólogo que me habla de las “atroces pérdidas de tiempo y esfuerzo” que ella tuvo que sobrellevar y que pretende, con “Suspense” que otros escritores no padezcan lo mismo. Y aunque a estas alturas no sea nada nuevo, no viene mal que la Highsmith nos recuerde que el escritor, para bien o para mal, se arriesga a exponer al escrutinio público sus emociones, sus peculiaridades y su actitud ante la vida. Y por eso nos anima, diciendo que, el arte consiste en captar la atención del lector contándole algo divertido o algo que valga la pena dedicarle unos cuantos minutos u horas. Así que os dejo aquí esta nota sobre una PRESENCIA que hacía tiempo que esperábamos los que teníamos conciencia de su existencia, pero que desesperábamos por su ausencia. Ahora que la tengo entre mis manos os dejo que voy a sumergirme en ella. Apa siau.

“SUSPENSE” Patricia Highsmith Ed. Mosaico Bolsillo 6 euros.

TODO ES POSIBLE EN PARÍS

16
El regreso

Se desentendió del empleado del Louvre como pudo, aquel lío de las desapariciones de personajes de los cuadros le parecía absurdo y lleno de truco, porque seguro que había truco, y él no estaba allí para perder el tiempo con esas tonterías, además al día siguiente, tenían previsto marchar. El tren salía desde la estación de Austerlitz, así que nada de misterios ni trucos de prestidigitador, tenían suficiente con lo que habían vivido aquellos días. Ahora tocaba regresar. Además sabían perfectamente que en el arte todo es trampa y todo verdad, aquí está precisamente la gracia y el interés, porque además significa posibilidad de juego, de manipulación, donde todo puede desaparecer y existir a la vez. Créame, le dijo al empleado, no se preocupe lo más mínimo, deje que suceda. Es más, participe de este juego y verá como su vida se verá enriquecida. Dicho lo cual se despidió de él. Cuando al día siguiente, subieron al tren, hacía un frío intenso. París iniciaba su etapa más fría del año. El tren iba al completo, le dijeron, cuando él preguntó al revisor. Pero éste le dijo también que, de un personal muy especial, como nunca habían tenido hasta ahora. ¿Qué quiere decir con eso? Pues verá usted, algunos los conozco, pero a otros no. Son de otra época, aunque sus nombres me suenan. Y lo curioso es que iban detrás suyo, quiero decir que parecía que le seguían o que iban con usted. Pues que yo sepa, solo vamos mi mujer y yo. Bueno, pues mire, le mostraré la lista quizá le diga algo, no sé. Y le mostró la lista: Aquí están los que conozco: Picasso, Monet, Napoleón, Moebius, Rapunsel, Simone Signoret, Catherine Deneuve, … y aquí tiene los que nunca he oído hablar de ellos: Winsor McCay, Little Nemo, Tardi, Giardino, Peeters et Schuiten, Leterrier, Ingres, David, Delacroix, Vermeer…
¿A usted le dicen algo esos nombres? No respondió de buenas a primeras. Hizo como que se quedaba pensativo y evitó todo tipo de comentario. El tren se puso en marcha y ya no volvieron a hablar del tema. Cuando llegaron a Barcelona, una vez en el andén de la estación de Francia, él se giró y efectivamente vio que todos aquellos personajes les seguían. Se lo dijo a ella, ambos los miraron y se sonrieron, por tener tan grata compañía que llevarse a casa.

FIN