Més o menys

Ara els gats!
És la nova guerra.

Per aquí hi ha uns espècimens mig salvatges (ningú no se’n ocupa) que van bojos buscant alguna cosa que dur-se als morros (amb perdó). No tenen vergonya ni temor de Deu i com quedi alguna petita resta sense guardar a la nevera, ja has begut oli, l’endemà tot està empastifat, la bossa del pa estripada de forma inversemblant, marques de petjades arreu etc. N’hi ha un que ha vist que solem ser a fora i amb tota la barra es fica dins de casa a fer un tomb i judicar quin pa s’hi dona, mai més ben dit. Al vespre, enretirar la cortina i topar-se amb els ulls vermells com brases de l’interfecte és una experiència salvatge.
Ara bé, això ens obliga a tenir especial cura i guardar-ho tot. No hi ha mal que per bé no vingui.
Estic estudiant posar una fusta de mida convenient entre la cuina i la pica i empastifar-la amb cola. A veure si aconsegueixo una escultura i podem vendre-la al veí presumpte propietari. El David no hi és i no sé com fer-ho per electrificar-ho i que quedi estarrufat per l’enrampamenta.
Un altra dia, si em prometeu no denunciar-me a la Protectora, parlarem de gossos- que de tot hi ha a la vinya del Senyor.

Mis tertulias con los amigos.

3. En el Café Salambó.

“Pertenece a la cada vez ya más rara estirpe de los editores cultos, literarios. Y asiste todos los días conmovido al espectáculo de ver cómo la rama noble de su oficio —editores que todavía leen y a los que les ha atraído siempre la literatura— se va extinguiendo sigilosamente a comienzos de este siglo. Tuvo problemas hace dos años,…”
Así comienza “Dublinesca”, la última obra de Enrique Vila-Matas y así comenzó la lectura Eduard Fernández en presencia de su autor, en el acto celebrado en el Café Salambó, de la calle Torrijos, de Gracia. Y también nosotros, comenzamos a escuchar atentamente ese texto que la mayoría de los allí presentes ya conocíamos. Me presenté con el libro en la mano, dispuesto a pedirle que me lo dedicase. Llevaba yo entonces, más de la mitad leído. Extraño sería que no te encontrase aquí, me dijo mi amiga y tutora, así que me vio. Ella sabe de mi admiración por el escritor. Y de cómo en más de una ocasión he tratado de escribir como él lo hace. Vana ilusión, digna de ser penalizada. Estuvimos atentos a la voz de Eduard, como iba desgranando las cuitas del editor recién jubilado. “Dublinesca” es puro Vila-Matas. Y curiosamente me sonó diferente al que yo leí días antes. Quedaba claro que un mismo texto leído por otra persona, puede parecer otro, y no obstante era el mismo que yo leí. Y pensé en todos los que estábamos allí presentes, y en que serían otros tantos textos, como personal allí congregado, algo así como formar una divinidad, padre, hijo y espíritu santo que son tres y son lo mismo o al menos eso dicen. Vila–Matas da para esto y mucho más. A la salida anduvimos comentando la velada y la obra del escritor. Y también en la impresión que nos causó a los dos el texto recitado por Eduard. A ella le sonó extraño, dijo, la forma en que lo leyó, al menos al principio, después se acostumbró y le pareció bien. En definitiva, le ocurrió algo parecido a mí. Rafael.

Barcelona 7 de junio de 2010 a las 7,30 de la tarde.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 20. Avui, que fa calor.

¡Cielos, cómo brilla hoy el valle!

¿Cómo no va a brillar, hombre, a las doce del mediodía?

Ante el vaso de vino y las aceitunas, todo eran especulaciones. Que si la atmósfera está hoy muy limpia, que si se han quedado encendidas las farolas de la carretera, que si la fábrica de las afueras...

Poco a poco, en aquel pueblo aburrido y sin historia, las conversaciones derivaron hacia lo realmente importante, el fútbol y los toros.

Cuando Paco, el tontito, llegó a la plaza cogido de la mano de un ser de tres metros y de color verde, ya todo el mundo estaba echándose la siesta.

Suele ocurrir en verano.

Suele ocurrir en verano. Leo hoy en un periódico. Es como una sensación de orfandad o si se quiere de soledad y desamparo, lo que se produce en el ser humano, principalmente urbanita. Se tiene, por lo visto, escasez emocional y sentimental, según los expertos. Suele ocurrir en medio del silencio estival que invade la ciudad. Como si se estuviese en un desierto. Para algunos, será amor no correspondido, para otros falta de sentimiento afectivo. Pueden ser muchas las razones. Cada cual tendrá la suya. Hay calores, dicen, que sirven para revelar a las personas en su verdadera naturaleza (Eso lo leí no sé dónde). Los veranos pueden ser largos, y pueden provocar desafectos. Muchos son, según las estadísticas, los matrimonios y las parejas que se rompen en verano. Guardaros pues, de las perniciosas calores que pueden ser, por lo que parece, muy peligrosas. Rafael.

Més o menys des del balancí

Per a què?

Quantes coses que crèiem indispensables hem fet, que després d’uns dies ni les mirem i no han servit per a res?
Miro al meu voltant i veig: 1- unes plantes de tarongina suposadament destinades a fer fugir els mosquits. Estan esmirriades i ni els espanten. 2- Un dondiego de noche o de dia, no sé mai de quina hora és, que no s’espiga ni a trets. 3- una llista de menús que ens hem saltat “au grée des circonstances. 4- una coberta pels enxufes (em va donar molta feina), feta d’una caixa i que a l’hora de tapar-los es fa amb un plàstic gran que alhora cobreix el telèfon. 5- una petita andròmina contra els mosquits que alegrement volen al seu voltant i ens piquen indiscriminadament. A dins, en un magma indescriptible, una massa negrosa dona fe que sí que serveix per alguna cosa (quina?).
Més i més invents per a problemes, que no acabem de veure resolts. Petits laberints en el quals canalitzem l’enginy sense trobar-ne ni el centre ni la sortida. I el temps emprat, on queda? Sí, són vacances però hi ha coses millors a no fer.

MIS RELATOS EN LA RED

relat. núm. 19 Sentits

Luego se fue corriendo todo lo rápido que le permitió su pierna ortopédica. Pero no fue suficiente. Mi pedrada le alcanzó en plena pantorrilla, en la buena por más señas.

De todos es sabido que, cuando un sentido falla, otro se agudiza. Comprobé que lo que se decía era cierto. Soy ciego.

MIS RELATOS EN LA RED

relat. núm. 17- Temps de guerra

¿Dónde está el perro? preguntó mi padre al llegar del trabajo y no oír sus ladridos. Mi madre me miró antes de responder: No lo se, hoy no le he visto en todo el día. Yo me escabullí rápidamente para no tener que contestar.

A día siguiente, cuando madre salió de la cocina con un exquisito guiso de conejo, sólo yo dije que no tenía hambre.

Més o menys des del balancí

Goteres de felicitat

Estaven a punt de dinar i el cel, de cop, s’havia tornat una manta espessa i fosca. Van tenir temps de posar un plàstic al damunt del cobert de canyes per intentar aixoplugar-se de la pluja, i de dinar. Però ja fregant els plats hagueren de fugir perquè l’aigua va començar a caure a galledades.
Van pujar a les golfes per vigilar que cap finestra quedés oberta. Per diversos punts queia l’aigua. Les goteres de sempre, va dir el pare. És clar, ja us ho vaig dir l’altre dia que s’havien d’escombrar les teulades, va dir la mare.
En Quim era al mig de l’habitació i amb posat de no ser al món, escoltava el concert de les gotellades en palanganes i galledes. En Joan havia obert un bagul i llegia tebeos antics assegut a terra. La Marta remenava vestits passats de moda i es treia i posava barrets, sabates i faldilles mentre ballava i piruetejava seguint la seva pròpia música.
Tres hores després, la mare es va aixecar per fer pa amb tomàquet i treure embotits del rebost. El pare aixecà els ulls del llibre i allargà lla mà quan ella va passar pel seu costat.
Ja no plou, va dir la mare. Va obrir la finestra i olorà la nit.

Més o menys des del balancí

(Quines coses! A Internet no hi ha cap imatge rel·lacionada amb la felicitat)

La perfecció no és d’aquest món

El temps, els contratemps(quina paraula més explicativa) i el desgast per cansament, van minant les nostres forces i ens deixen exhausts i descontents. Tampoc així podrem arribar a aconseguir la feina ben feta que desitjàvem.
Quina és doncs la solució? Cadascú ha de trobar la seva, tot i saber que mai serà perfecta. O rares vegades. És clar que depèn de la fita proposada. No és el mateix aconseguir que un dinar o un treball vagin bé que reeixir un matrimoni. El grau d’esforç, evidentment, no ha de ser el mateix; tampoc ho és el molló. Però, de fet, el sistema per aconseguir-ho ve a ser el mateix sempre: tenir ben clar què es vol aconseguir i situar la seva importància en una escala de valors reals- estudiar les etapes que creiem que hi ha- pensar punt per punt com s’ha d’avançar (ser realista en els plantejaments)- saber que algunes coses fallaran i estar disposat a acceptar-ho- fer una llista de les tasques a fer, a comprar, etc, en l’ordre en que s’han de dur a terme- aprendre ben bé tots aquests punts- deixar-los de banda i fer el que es pugui.
Que no cundeixi el pànic que amb una mica de serenitat, si al plantejar la feina s’ha vist factible, tot es farà. I si alguna cosa no es fa, o es triga més del compte no passa res, el món seguirà rodant, demà també existeix i cal deixar-li alguna oportunitat, l’amistat, l’èxit i el gaudi no són patrimoni de la neteja, ni tan sols de l’ordre...
Perquè la veritable finalitat en definitiva és viure una mica millor, gaudir més, estar més còmode, assolir una fita sense presses... ser més feliç, la única cosa que realment val la pena. I la frustració mai no és causa de felicitat.

• Scorsese ha començat a rodar una pel·licula: La invenció d'Hug Cabret, que serà un homenatge a Meliés. Jo tinc el llibre i és preciós, amb uns dibuixos una delícia i un text estupendo. No us en puc enviar cap mostra perquè el tinc a Barcelona. Qui el vulgui llegir que es posi a la cua.
  

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 16

Al menos, para las mujeres tiene mejor gusto aunque todas terminan pareciéndose.

Para el cuerpo utiliza siempre el de Marilyn Monroe con los brazos y las piernas de Rachel Welch. Los ojos son los de Angelina Jolie, la nariz de Madonna y los labios ¡qué difícil es encontrar alguno sin botox! de Penélope Cruz. Para el pelo dispone de pelucas de distintos largos y colores.

El problema viene a la hora de colocar el cerebro. Un aciago día se le mezclaron todos los letreros y ahora nunca sabe si le saldrá lista, tonta, inteligente o asesina.

Més o menys des del balancí

Va de sorolls
Sento el del filtre de la piscina que va deixant anar l’aigua com un brollador que no acaba.
Un avió passa amb rum rum, sord. El Pau fa soroll de plats de l’esmorzar mentre els frega, i de xancletes arrossegades. Pam. Porta de la nevera . Un altre avió( Reus és molt a prop).
Els veïns es fan cafè i piquen la cassoleta al cubell.
Una moto al lluny i un camió a prop, a la carretera.
Cargols contra uns calaixets de plàstic que ordena la Teresa.
El soroll de pàgines passades de la Meri, no compta.
Les estúpides torcaces u uh, u uh com si volguessin que les tinguem llàstima.
Xnyeec, grnyec, la cadira metàl·lica del Pau.
L’arbre, el lledoner, es belluga amb la brisa fent un soroll verd, de fulles que pretenen ser bosc. Cap caputxeta, però, ni llops.
Que grans es fan els petits sorolls en el silenci!
Tots junts, barrejats, superposats, em donen l’hora i la mesura de la calor que apunta serà forta. És una mena de brogit tènue, embolicat, que es puntua per paraules humanes que interrompen el meu pensament.
El temps és fet de petits sorolls que, un darrera l’altra canvien i transformen el dia. Si agaféssim cada un d’aquests sorolls en podríem treure una història. La suma és la vida.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 15, recordant la festa vampírica.

Entonces reconocí la mirada de la fotografía. Era yo, desde luego, pero hacía mucho tiempo. Había sido un joven muy apuesto al cual perseguían todas las mujeres. Lo que hacía con ellas había entrado en los anales de la historia.

Tuve curiosidad por ver mi imagen actual y me acerqué al espejo. Nada, no se veía nada. Tal vez fuera mejor así.

Han pasado trescientos años y soy un vampiro.

Més o menys des del balancí

Converses de tarda És un gran edifici ple d’enormes escales que s’enfilen cap al cel. No tenen graons perquè la seva finalitat no és la de permetre pujar sinó que en realitat sostenen grans manats verds, vegetals, com a replans:
-Bon dia senyora pardala, com estan els seus petits?
-Molt bé, gràcies, ja comencen a fer petits vols.
-Ah, com que no els sentia piular i el gat ronda...
-I per allí dalt, què tal?
-Oh, un horror! Des que els lledons són madurs està ple de cotorres.
-Cotorres?
-Si, unes mal educades. No sap com ho deixen tot de clofolles.
-Això no s’hauria de permetre. Però la cosa està malament perquè els de peu pla criden tant com elles i també ho embruten tot.
-Però són bona gent i deixen trossets de menjar. Em sembla que ho fan expressament.
-Pirrip, pirrip, pi pi rrip.
Sóc al balancí i al damunt meu sento aquesta conversa.
Les fulles es mouen de forma suau, gairebé imperceptible formant un enteixinat de puntes de verdor i blau. Les orenetes xisclen i fan voltes jugant a fet amb els mosquits del capvespre. De tant en tant, alguna més ardida, es remulla a la piscina. Els nens també.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 14, dedicat als que estan (esteu) de vacances.

Ahora sólo se alimenta de ricachones, la muy víbora. En Sri Lanka, donde nació, todos sus congéneres se habían alimentado siempre de nativos. A lo sumo, algún misionero - flacos en carnes, como es sabido - e incluso una vez un epidemiólogo. La cobra que se lo tragó fue muy agasajada y valorada por el resto de serpientes venenosas, batracios de saliva tóxica y mosquitos asesinos, ya que les libró de un enemigo potencial.

Pero desde que aquella isla se puso de moda como destino turístico, nuestra amiga había hallado el filón.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 37

VALL DE NÚRIA

Us espero a NURIA, una vall perfecte per reposar, llegir, pensar, caminar... i posar-se a to pel proper curs. Una abraçada a tots.

Més o menys des del balancí

´
Diumenges estelats

Començaven el dissabte anant a buscar canyes a la riera. Allí mateix fèiem la primera pelada a contrapèl amb uns cops decidits de la navalla ben esmolada del meu pare sobre els nusos tendres. Ah quin sorollet més deliciós! Amb molt de compte en tallàvem les que farien de radis. Amb la fulla de la ganiveta calia rascar-les suaument fins a fer-les el més planes possible i amb els extrems arrodonits. Lligat al centre i de radi a radi amb un cordill i una gota de cola, ja teníem l’esquelet de l'estel. Tallar el paper una mica més gran i encolar doblegat a sobre el cordill.
I esperar mentre s’eixugava.
Després calia fer el lligat fluix del cordill que servia de resistència al vent. Aquestes operacions ocupaven la tarda de dissabte i, amb molta sort, es podia fer un primer assaig per si calia modificar alguna cosa o posar més pes a la cua.
Diumenge al matí o a mitja tarda s’enlairaven. El dos moments màgics eren el d’encarar l’estel al vent tot just assecat, encara sense muntar i notar com el vent l’omplia i l’altre, córrer amb el cabdell de cordill mentre el pare subjectava l’estel ben alt fins que el vent.
Al bon temps, els terrats eren plens d’estels que competien amb els llençols estesos. I de nens que amb els pares, cosins o germans grans, els feien volar. Què s’hi havia de fer a casa mentre lluía el sol? Al lluny es veia el mar i algun gos bordava. Les mares preparaven berenars que duien al terrat i la xocolata i el pa tenien gust de cordill i sindeticón. Les rajoles del terrat eren calentes i una mica rasposes i amb molsa en algun racó de sol difícil.
A la nit teníem somnis volanders.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 13 . I si al final es despertés, com en els somnis de'n Rafael?

Cerré la puerta sin hacer ruido y fui a acostar a los niños. Les expliqué un cuento como todas las noches. ¡Qué bien, mamá! Hoy ha sido muy largo y bonito, dijeron los dos abrazándome y besándome. Tenía tiempo, todo el tiempo del mundo, así que me quedé con ellos hasta que se durmieron. Luego me puse el camisón y me senté en el sofá. Pasaron las horas y comprendí que esta vez era la definitiva. Él no volvería, seguro. Entonces fui a la cocina y abrí la espita del gas.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 12. Que no ens arribi mai!

¿Te acuerdas de mí? me preguntó acercándose a una distancia prudencial y tapándose la nariz con disimulo. Se me escapa el pipí, tengo dificultad para hablar y babeo constantemente. Desde luego supe quien era pero hice ver que no la conocía. ¿Me recuerdas? - repitió.

Puse mi expresión más idiotizada y balbucee palabras ininteligibles.

¿Quién es aquí la idiota? ¡Cómo va a olvidar una madre!

MIS RELATOS EN LA RED

núm. 8 dedicat als i les "manetes".

Lo mejor sería ir a por el destornillador y desarmar aquel artilugio. Estaba quedando muy aparente pero nunca lograría que el registro de patentes lo aceptara como robot doméstico.

A pesar de que le apretaba los tornillos hasta hacerle gritar y que le aplicaba descargas eléctricas que le dejaban las juntas chamuscadas, el muy imbécil no había aprendido a obedecer.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 37

Mosaics de Sant Salvdor en CORA

Amb aquest escrit acabo el meu reportatge de Turquia, tinc records per molts dies més, però prefereixo canviar de tema.

La paraula CORA vol dir conceptes com terra, esfera, país, àrea suburbana, estatge dels vius i estatge de l’ Incontenible.

Tothom o casi tots els turistes, passen per Cora, però el nostre interès era especial, anàvem a fer una classe magistral in situ. El meu mestre de Bíblia ( Antic i Nou testament) , que acompanyava el grup, aquest setembre donarà un curs i/o màster sobre CORA, a la Facultat de Teologia. Anticipant un xic el que tenia preparat, ens explica, sense preses, tot el que per la seva època van representar els mosaics. En moltes pintures sol haver-hi un donant al lateral del quadre que porta en les seves mans l’obra donada. Aquí és molt conegut el mosaic en que Teodor Metoquitas, el donant, porta a les mans l’església de Cora, al mateix temps que deixà escrit, que es volia relatar per mitja de mosaics i pintures, com el Senyor mateix, es va convertir en mortal, per nosaltres.

Aprenguérem el que relaten els mosaics i pintures, veiérem amb gran precisió els detalls, les analogies, les descripcions. Amb el temps la majoria se seguirien pintant en altres parets, altres però sols es poden veure a Cora i això ens ensenyà a buscar l’Enric.

Els mosaics són de gran bellesa. El que he escanejat d’una foto, té uns colors blaus, roses i daurats preciosos, tota la superfície incrustada de trossets de pedra i marbre que brillen a la llum dels finestrals. No et canses de mirar-lo. Es titula “ La Verge Blachsermitissa i els àngels” i porta una inscripció que diu: “La Mare de Déu i l’estatge de l’ Incontenible” En aquest cas l’ incontenible es fa contenible a traves de l’Encarnació. Sempre parlant amb llenguatge cristià.

La bellesa però es capta des de tots els angles del pensament, sigui quin sigui.

Segur que el que escric ho heu vist representats dotzenes de vegades, sols pretenc com en els altres escrits de Turquia, deixar constància del que m’ha impacta més cada dia. Ara veig que coincideix que demà és la Mare de Déu d’agost, Susi si ho celebres moltes felicitats!!! Nosaltres tenim a Gràcia l’inici de la Festa Major i la celebració solemne de la Mare de Déu.

.

Més o menys des del balancí

René Magritte

EVA I LA NECESSITAT

* Eva. Nu pecat, ventre de blat. Una serp l’embolica, ullal en el seu bes.

* Necesitat és el que fa impossible que una cosa sigui d’una altra manera. Ergo, un barret és un barret.

(I jo afegeixo une rose c’est une rose, une rose, une rose... )

Ambdues frases em deixen bocabadada per la seva exactitud i bellesa de pura música. Són de l’Ulises i en mig de parrafades inintel·ligibles que em desesperen es despenja amb coses així. No el puc deixar.

Les pàraules de la cançó de Gilbert Becaud serveixen avui d’il·lustració poètica.

L'important c'est la rose
Crois moi
Toi pour qui, donnant donnant
J'ai chanté ces quelques lignes
Comme pour te faire un signe en passant
Dis à ton tour maintenant
Que la vie n'a d'importance
Que par une fleur qui danse
Sur le temps...
L'important c'est la rose
L'important c'est la rose
L'important c'est la rose
Crois moi...

Més o menys des del balancí

Parets de pedra seca

En Gabriel Jané Manila (pare de la ínclita, però molt més ínclit), deia en una entrevista que cal asseure’s al costat d’una pedra i escriure sobre ella tot el que et suggereix. I que això s’ha de repetir molts i molts cops i deu anys després tornar-hi i poder encara dir-ne coses.
Doncs sí. Això em va consolar força perquè si bé m’és completament impossible tenir una imaginació pels arguments com la té en Rafel, això altre sí que ho sé fer. I a vegades, fent això és precisament quan em sorgeix la idea d’un conte o d’un escrit.
A Romania em van explicar que un home volia fer-se monjo i l’arximandrita o com se digui li va donar una pedra i li va dir que se la mirés i quan la pedra li contestés el que ell volia saber que tornés i ja podria ser monjo. El temps anava passant i tot seguia igual. Fins que l’home va entendre que res ni ningú no et pot contestar allò que no tens a dins teu.
Tan de bo fóssim parets de pedra seca.

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 8 dedicat als amants dels dracs i altres bèsties en general.

Cuando viera su dibujo sobre la Inmaculada Concepción tal vez no le aprobara el examen.

A todo el mundo, bueno, a casi todo el mundo, le gustan los clásicos, Murillo, Zurbarán y otros.

Pero a él le tiraba más lo abstracto. Por eso le pintó un ojo de frente y otro de perfil. Y el diablo a sus pies en forma de dragón era algo que todos repetían. El decidió pintar un dinosaurio.

Puede que me haya excedido, pensó.

MIS RELATOS EN LA RED

El núm. 8 fa una mica de mal rotllo.

Llevabas muerta cinco días, pero no lo sabías. Ningún signo externo lo evidencia. Nadie derramó una lágrima ni ofreció una oración por tu alma. En aquel lugar el silencio era total. Cuando cubrieron tu rostro con aquel velo blanco, agradeciste la penumbra que te rodeaba.

Sólo un leve olor dulzón y la sensación de que algo blanco y frío recorría tu cuerpo, hizo que tus sentidos se pusieran alerta.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 36

La cisterna Basílica Yerebatan Sarnici.

No és un laberint amb llums vermelles. És una meravella subterrània , la cisterna basílica, anomenada també ”Palau submergit” d’Istanbul. Construïda durant el reinat de l’Emperador Bizantí Justinià I el 527, sobre una antiga basílica. La cisterna és una obre colossal de forma rectangular de 140m. de llarg per 70m. d’ample. Des del carrer s’hi accedeix baixant 32 esglaons i un cop a dins et trobes una sala de 336 columnes de marbre de 9 metres d’alçada, formant 12 fileres. Per ajudar a aguantar el pes, el sostre està format per un gran conjunt de voltes .Es visita a nivell de l’aigua caminant sobre unes passarel·les de fusta, que permetre als turistes donar un passeig dins de la cisterna. L’edifici viu ara igual que en el passat compartint l’aigua amb peixos, que neden tranquils sota els nostres peus.

En el seu temps tenia una capacitat d’emmagatzemar 100.000 tones d’aigua, suficient per proveir els palaus imperials bizantins i d’altres edificis dels voltants. També va servir per regar els jardins del palau imperial otomà de Topkapi; fins que els otomans van preferir un sistema propi d’aigua corrent enlloc de l’aigua estancada. I la cisterna va quedar oblidada i amb el temps plena de fang, fins que el 1544 P. Gyllius investigador de l’art bizantí, la redescobreix a partir de les explicacions de la gent d’unes cases a prop de Santa Sofia, que tenien en el seu subsòl uns pous amb aigua i a vegades peixos.

L’atracció turística, és buscar dos caps gegants de meduses,que van ser portat sols per utilitzar-los com a base de columnes; son dos exemples meravellosos d’escultura de l’Època Romana.. Cada guia t’explica la seva pròpia llegenda, el cas es que vaig fer el recorregut acompanyada d’una música ambiental suau, amb els peixos sota els peus i la il·lusió de trobar-les. Les fotos ho confirmen positivament.

Més o menys des del balancí

Més o menys des del balancí

En un temps i un passat

Sortir de Venècia cap pel canal del Brenta és un viatge al passat. Es converteix en un temps fora del temps en que el mateix temps no importa. Per això tot el que es fa pren una altra dimensió.
L’espai, sense relació amb res conegut també penetra en la mena de somni en que et trobes immers des del moment que puges a la barcassa que en unes vuit hores et du uns trenta quilòmetres més enllà, a Pàdova.
Aquest viatge, perquè encara que curt, és un autèntic viatge únic i especial, recorre el canal que voreja les luxoses viles que el Palladi va construir al segle XVI per a la noblesa italiana. De tant en quant la barcassa s’atura i es visita una de les viles: La Malcontenta (una preciositat), vila Foscari, vila Contarini, vila Pissani... Després es torna a pujar a la barca i el viatge continua.
Palladi era un malnom que li va donar el seu mestre en record de Pallas Atenea, la deesa protectora de les Arts i va ser un arquitecte molt reconegut ja en el seu temps. Totes les cases són molt sòbries encara que amb el temps i sobretot al segle XVII moltes es varen reconstruir i guarnir amb pintures i escultures. Actualment moltes d’elles, a banda de visitar-se, són seu d’esdeveniments d’Estat.
Tot això és només una introducció per dir-vos que jo he fet aquest recorregut, dues vegades i en guardo un record inesborrable més que per les cases i les seves fastuositats pel “clima “ que hi vaig respirar. I al que anàvem: a vila Pissani hi ha un laberint fenomenal fet el 1720. Està considerat un dels millors d’Europa i està perfectament conservat. Consta de nou cercles entretallats i al centre, si hi arribes, una columna amb l’estàtua de Minerva la deesa de la raó et rep.

MIS RELATOS EN LA RED

Parlant de menjar: el número 7

Verdaderamente, una delicia para los sentidos, pensó mientras saboreaba aquel delicioso pastel de moras silvestres con el que, sus empleados, le obsequiaron el día que decidió jubilarse. Más de cincuenta personas a las que vagamente recordaba, se habían reunido en aquel restaurante.

Con el último bocado lo notó. Un sabor acre que no identificó le hizo preguntar dónde habían recogido las moras. Aquí cerca -le respondieron sonriendo- en los bosques de Chernóbil.

LES LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

Enllaçant amb el poètic text de la Ma. Dolors, ahir va ser Sant Llorenç. Els que hi entenen diuen que demà (que ens trobarem a Saifores) serà el millor dia, és a dir la millor nit, per a veure la pluja d'estels. Les Persèides. Malauradament sembla ser que hi haurà nùvols. Tot i així demanarem desitjos, oi? I un dels principals serà que per molt de temps conservem l'amistat.

Tan romàntic tot i resulta que és la pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica que el cometa 109B/Swift-Tuttle (apa, que el nom!) deixa al seu pas.

Recordo veure caure els estels a la meva infantesa, estirats a l'herba del camp de futbol de la Colònia Oller d'Aiguafreda ( a on estiuejàven els tiets ) procurant que al meu costat hi hagués en José Luis Flavià, que m'agradava molt.

I ja, molts anys més tard, amb en Joan, deixar els nens dormint i sortir del càmping cercant la foscor. També per Sant Llorenç, a Bellver de Cerdanya fan una fira molt important de productes de la zona, embotits, formatges, herbes remeieres....i cercavila amb xanquers, tabalers, etc. No ens la perdiem mai.

Nostàlgia en estat pur.

PEDRA SOLAR ASTECA

Avui aparco el meu viatge a Istanbul, per un record que m’ha suscitat l’escrit poètic de la Mª Dolors d’ ahir. Les postes de sol, la lluna plena o juganera darrera els núvols, els astres d’estiu i tot el que ens explica m’ha portat al que sempre diem: un escrit porta a un altre escrit.

Febrer de 2007, en el Museu d’Antropologia i Història de la capital de Mèxic, veig la pedra solar del calendari asteca. Posada en un lloc ben visible, tothom si queda encuriosit. Cal desxifrar-la amb l’ajuda del guia.

Es un monòlit basàltic. Té un diàmetre de 3,60 m. i pesa 25 tones. Anomenat també calendari asteca perquè els seus relleus són al·lusius a cultes solars i coneixements astronòmics.

El gravat de la pedra està compost per vuit círcols concèntrics que formen corones. En el círcol exterior que rodeja el tot, dos serpents s’ajunten, cap per avall, esculpint dos rostres representant el dia i la nit. Les serpents, una diürna i l’altra nocturna, representen el cel en els seus diferents aspectes.

L’energia era captada per l’octau moviment. Pels asteques desprenia una força particular: una anèrgia provinent de l’Univers que s’encarnava en l’Espai-Temps per entrar en ressonància amb la terra. Aquesta energia era distribuïda pel sol que és la Font de la Vida. Deixo pels estudiosos les interpretacions ja que d’altres diuen que eren les dades de festes sagrades…

La fotografia no es dins del museu, ja que estava prohibit, esta feta en una altra ciutat, on tenen aquesta replica a l’aire lliure, que es molt ben lograda. La fotografia era obligada. Encara que és un contrallum, he pogut clarejar-la una mica.

Més o menys des del balancí

Penèlope d’estiu

Farina blanca, cau sobre els fogons avalantxada d’una balança. Llet, blanccontrapuntada que no n’hi ha prou provarem amb aguanata . Pernil a llesques cotnaranciat. Ben trinxat són serradures aporcades. Mantega, oli del bo, amalgama. I alleugerint, dos ous durs picats. Són frases que no sap dir un castellà. Minuts o segons al tres o al sis, ben cuits i fregar els mil bols i culleres, ganivets i tapadores. Enganxosa barreja.
-Si? És clar que si.
.............
-dilluns?
...............
-no, no, no cal, potser orxata per berenar
............
-si, a la piscina
..............
- no sé deu o dotze, omniaincognitats. Vale, vale.
No està massa estona al sol?, ja és prou gran. No fa calor. I aquell, no vé? Quan estigui tot fred ho posaré a la mànega i ho croquetaré. Potser si. Ja veurem. Me’n vaig. Això no sortirà al diari. Ho posaré al bloc a veure si saben què llegeixo i què he estat fent. Pronto? En voleu?

MIS RELATOS EN LA RED

relat núm. 7, una mica lleig.

A ella, estaba claro, le gustaban los chicos malos, como su hermano. Desde que cumplió los nueve años, su hermano la consolaba cuando tenía pesadillas. Se metí en su cama y le decía palabras dulces y la acariciaba hasta que se calmaba y se dormía acurrucada junto a él.

Con el tiempo, ella aprendió a devolverle las caricias, hasta que un día les sorprendió su madre: ¡Eres malo! - le dijo. Vete de esta casa.

Ella nunca le olvidó y cuando fue mayor, empezó a frecuentar hombres malos a los que les gustaba que se comportara como una niña.

Més o menys des del balancí

La claror de la fosca

És el temps de les postes de sol. Cada dia competeix per aconseguir-ne una de millor. Cansada ja de moltes coses em sembla que em faré col·leccionista de postes de sol. També de llunes que pel meu tarannà noctàmbul i barrilaire, acostumo a veure. Sortides de sol i albades, les deixo per a un moment que no sigui vacances.
Hi ha un espai, al meu jardí en que la magnificència cada tarda es manifesta. En Juli el coneixia molt bé i allí cercava el moment màgic, en la pausa del capvespre. S’hi asseia amb una branca de marialluïsa al trau i assistia al festival de l’or virant a mil colors diferents, panorama ensinistrador de màgies.
Un cop acabat l’espectacle hi ha un moment de repòs fins que comença l’altre, silenciós, discret però igualment sorprenent. Encara que en segueixis les fases, la lluna mai no és ben bé com esperaves. O bé s’ha engreixat massa o sembla igual que la d’ahir o potser s’ha amagat darrera un núvol juganer. Potser és perquè hi estic acostumada però no vull cap altre panorama nocturn. No vull altres planetes ni estrelles noves que poguessin sorgir. En tinc prou amb les que hi ha i he vist des que vaig néixer. Per a mi no és ben bé estiu fins que trobo ben alineats fent triangle, el triangle d’estiu, Altaïr, Vega i Deneb. I quan llueix Casiopea en un punt determinat, sé que el fred no trigarà. I quina pau em dona contemplar Orió les nits d’hivern des de la meva finestra. Venus per Cap d’any es torna sense problema l’estel dels Reis. Les Plèiades m’expliquen contes i el Cigne enfila la sageta cap a la Polar. I aquella, aquella que guarda un secret meu...
També el vent m’engresca. El de les nits de tempesta anunciada, a l’estiu, i el de la fúria de març. Tanmateix el del mal de cap després de dies sense treva. Podria fer o imaginar tantes coses sentint el vent, que el seu so en els arbres, ja sembla que me les dugui per farcir-ne un costal.
Tot això són coses de la nit i no les úniques que m’omplen els records. Sembla que la fosca permeti la nostàlgia i el pot ser si que seria possible. Que en faríem de coses si tot fos obert a la nit! També la son és seva en bona part i, pèrfida, t’agafa quan menys ho esperes, i amb una gran tisora desconnecta els pensaments. Jo, que no recordo els meus somnis he d’aprofitar els que tinc de dia. O bé somniar amb els ulls ben oberts.

MIS RELATOS EN LA RED

número 6, dedicat a en Rafael que se que per aquest tema te una sensibilitat especial.

Ninguno terminamos Derecho. La guerra nos atrapó justo al empezar las vacaciones y ya no hubo otro curso.

Aquel mes de julio del 36, Carlos, Albert, Jordi y yo fuimos llamados a filas. Albert el romántico, se quedó en la batalla del Ebro; Jordi el comodón, se pasó al banco contrario y entró en Barcelona con las tropas de Franco. Y Carlos el comprometido, desertó; creemos que huyó a Francia.

¿Y tú, abuelo, porqué no acabaste la carrera? ¿Porqué lloras?

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 34

DERVIXOS de l’Ordre de Mevlana

Avui va dedicat especialment a la Marisa, que va gaudir en la seva estada a la Capadòcia al veure’ls dansar.

De camí a la ciutat de Konya, demanem a la guia veure les danses dels dervixos, ja que no està programada en el nostra viatge. Ens ofereix dues possibilitats: una veure-les en un hotel representada per actors que imiten els religiosos i l’altra anar al que seria el seu temple a l’hora de la pregària i veure’ls en els seus resos. Optem per la segona, la més real.

Konya és una ciutat de 438.000 habitants, carregada de història, anomenada Iconio en l’època d’Alexandre Magno. Sant Pau i Sant Bernabé van residir en ella. La seva època daurada va ser sota el sultà seljúcida Aletin Keykubat.

L’edifici més notable de la ciutat és el Monestir Mevlâna Tekkesi, que des de la prohibició de l’ordre religiosa sota Atatürk és un museu. El visitem desprès de dinar, al carrer molta calor. A l’entrada un patí amb plantes, paguem un tiketi i iniciem la visita al nostre aire. L’interior és ple de gent, turistes com nosaltres, però moltes famílies musulmanes amb fills petits que estan de vacances.El primer que es veu es la sepultura de Celâleddin i en la sala adjacent els sarcòfags dels seus deixebles, vitrines amb manuscrits i llibres diversos. Un sarcòfag sumptuós sota la cúpula cobert amb un brocat verd daurat, guarda les restes de Mevlâna i el seu pare, tots els musulmans s’hi aturen amb respecte, resen, es mouen van d’un canto a l’altra, tot ho miren i ho toquen si poden, objectes personals, llibres... de sobte m’ agafa un mareig i haig de sortir a fora, potser l’únic moment dolent del viatge, casi 40º graus i en plena digestió. Una remullada a la font, cap, clatell, cara i mans (abans aigua per les ablucions) i una Coca-Cola freda em retornen al món dels vius, torno a dins, per sort el grup no m’ha trobat a faltar i seguim veien els dibuixos de les danses en papers antiquíssims dins de vitrines molt ben cuidades.

Mevllâna el creador del místicisme anomenat sufi, va néixer a l’actual Afganistan, va escriure una obra mística Meznevi on expressa el seu concepte del món fonamentat en l’amor i la tolerància. El ball dels dervixos és un mitja per accedir personalment a Déu.

En un altre escrit espero poder posar-vos fotos de que vaig veure, i entrar en el representa per a ells les giravoltes, els vestits blanc, i les recitacions de l’Alcorà per arribar a la mística, la trobada amb Déu.

A Mª Dolors: Dedicatoria de un asesino.

No le dio otra opción, le disparó a boca de jarro seis tiros, como aquel que se desprende de una bolsa de canicas. Dos de ellos le alcanzaron de pleno el rostro. Quedó tendido boca arriba, irreconocible, en mitad de un enorme charco de espesa y roja sangre que iba enegreciendo por momentos. Lo miró por última vez y le dijo con desprecio, te lo tenías merecido, y le tiró la Dremel sobre lo que hacía unos instantes había sido su rostro. Después, lentamente, se quitó los guantes y desapareció, adentrándose en la oscuridad de aquel estrecho callejón que daba a la 42 street de Manhathan.

Despertó sobresaltado. Miró a su alrededor buscando al hombre que había asesinado pero sólo vio que tenía la Dremel en su mano y esparcidos por la cama y el suelo tacos del 8 y tornillos. Rafel.

MIS RELATOS EN LA RED

5è. micro relat, potser no gaire apropiat per un dia com el diumenge que se suposa mengem de festa.

Mientras me abalanzo sobre ella, hambriento, percibo un olor familiar. De una ventana próxima me llega el recuerdo del potaje que guisaba mi abuela en Navidad, con una capa de grasa de un dedo que untábamos en unas hermosas rebanadas de pan.

Una lágrima cae en el bol de agua sucia que han hecho las monjas del asilo. Sonrío. Hoy por lo menos no será tan sosa.

llevat tot, bon profit!!

Per si la ignorància és contagiosa, cosa que podria ser, aquí va un link i sàpigues Marisa que això seria el regal perfecte pel Joan. Con mis mejores deseos Dremel

Més o menys des del balancí

Com sigui, però matar.
Tinc una pistola sobre la taula, ben a la vista. Em serveix per evitar que els papers em volin. Quin destí més arrossegat per a un estri amb tanta solera.
Me la miro i no sé com prendre-me-la. Podria esgarrifar-me pel que pot fer. Pot servir-me d’inspiració per a un conte de tiros i lladres. Puc regalar-li a la Tiru juntament amb un paquet de pèsols com a memento fèmina d’un episodi de la seva infantesa. Molts destins per a una entelèquia.
No faig res de tot això i tan sols me la miro. És record d’un amic. L’altra dia va venir a dinar i me la va dur. L’havia fet per mi, pensant en mi. Quan la va veure a la platja de seguida se li va acudir que em faria il·lusió. A la platja? direu. Doncs sí, a la platja. És el que té tenir amics creatius que en quant veuen una pedra de forma rara s’imaginen què podria ser si es transmutés per obra i gràcia de les seves mans i una Dremel.
I aquí em teniu, escrivint de tot allò que és diví o bé humà i començant a maquinar maldats per a fer una novel·la o un conte de lladres i serenos. A qui podria matar? De quina manera? Crec que, malgrat la pistola hauria de ser un enverinament ja que aquest mateix amic també em va dur unes còpies d’un llibre antic, farmacèutic, que tracta dels diversos verins o substàncies verinoses. Tot un repte.
Si amb això de la creativitat les pedres poden transmutar-se fàcilment en pistoles, no veieu les maldats que es poden imaginar per acabar confegint un conte! I a sobre, passar-ho d’allò més bé.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 34

PÈRGAM

Al 4º dia de viatge sortim de Bursa i fem camí cap a Pèrgam (avui Bergama), coneguda pel seu comerç de pergamins en l’antiguitat, i d’on agafen el seu nom. Sant Pau ens parla en els seus escrits d’aquesta ciutat. Visitem l’Asclepeion o temple curatiu, on rebien tractament mèdic la gent amb poder adquisitiu alt, allà hi vivien uns dies o mesos, interessants els tractaments que feien. Consta que va estudiar-hi Galeno. (Aquests lloc de curació ens recorda aquell altre de la ciutat de Jerusalem on els malalts també esperaven ser guarits, Santa Anna-Piscina probàtica) En queden encara recons que es visiten i, on podem imaginar-nos tractaments amb aigües, pomades, ungüents, massatges, herbes i altres mètodes precedents de la nostra farmacologia. Foto obligada d’un tros de columna de marbre blanc que encara queda en peu, amb relleu de serps enroscades al seu voltant, que precedia l’entrada, simbologia emprada encara actualment per les farmàcies.

El que esperava veure in situ era on va estar situat el santuari dedicat a Atenea i el gran i majestuós altar de Zeus pels sacrificis. La nostra guia arqueòloga ens va ensenyar i explicar fil per randa el que jo esperava saber. Volia unir dins del meu cap, el lloc físic on em trobava a Pèrgam, amb la visió meravellosa de l’obra guardada en el Museu de Berlin de l’altar, que vaig veure el juny del 2003 amb una visita amb els companys de l’Escola d’Art de Barcelona. El govern alemany va pagar 20.000 marcs a canvi de la cessió de l’altar de marbre. Espoliació descarada? o un bé per la Humanitat, ja que van construir el 1959 un espai especial per acollir tot el complex. La visió que vaig tenir va ser quasi dantesca,la gran escalinata i la plataforma pels sacrificis, realitzat cap el 160 aC a petició del rei Èumenes; universalment coneguts els relleus centrats en la gigantomàquia. Totes les escultures i plafons representen el triomf d’ Atenea i Zeus sobre els seus enemics els gegants, encara que podria tenir la lectura de l’enfrontament dels grecs sobre els bàrbars i assignar al rei de Pèrgam el paper de déu protector. No és pas una classe de història, ni molt menys, sinó que intento transmetre-us el que vaig sentir al poder unir desprès de set anys,Turquia amb Berlin dins del meu cervell i fer-ne una unitat de bellesa.

Novament no m’entren les fotos, això ja és greu, hauré de cridar al tècnic per veure que he oblidat.. segur que estarà de vacances, té la novia a Galicia.

MIS RELATOS EN LA RED

...i el 4art.

La serpiente me quedó más gorda de lo previsto, o al menos eso fue lo que comentó el profesor de dibujo.

Siempre alababa nuestros esfuerzos y aquel día, dirigiéndose a toda la clase, dijo: Mirad, niños ¿recordáis cuando representamos El Principito en la fiesta de fin de curso? Emilita nos ha dibujado la boa que se tragó al paquidermo.

Abrí la boca para replicar, pero lo vi tan entusiasmado que no me atreví a confesarle que lo que yo había dibujado era un sombrero.

(Per internet he trobat la imatge del barret i de l'elefant dins la serp i he volgut insertarla aquí. Tot i llegir i rellegir les instruccions de la Meri, no me'n he sortit. M'ajudeu?

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 33

ISTAMBUL. Basar de les espècies

Encara sento l’olor agradable de la barreja d’espècies que flotava pel Basar de les espècies situat al barri d’Eminönü, el segon mercat cobert més gran, darrera del Gran Bazar. Era la tarda abans de la partida i tots, sobretot totes s’afanyaven a fer les últimes compres i regals per dur a la família. Es una bogeria això dels regals per tots, sents a dir… em falta el petit, la cunyada, la veïna que em rega les plantes… quantes hores treu de mirar i contemplar el viatge l’estar enganxat permanentment als aparadors, però el regal és llei de cortesia en la nostra cultura.

Pels que ho recordeu, és un gaudi per la vista, la renglera de paradetes amb tota classe d’espècies: pebre verd, vermell dolç, el blanc, safrà, herbes del camp oloroses, te a granel de totes classe, herbes curatives, fulles de cilantre, llavors de comí, sumac, urfa biber el pebre picant, menta, mel, sabons d’oli d’oliva de color verd, etc.

Barreja d’ olors, de colors, de sensacions visuals i al mateix temps gustatives, vas fent saliva al paladar i els dits se te’n van a tocar aquell polsim vermell, groc o verd que tens al davant fent una muntanyeta.

El Basar de les espècies, anomenat també Basar Egipci, fou una donació per a la nova mesquita Yeni Camii de la mare de Mehmet IV, la sultana Hatice Turhan en l’any 1660. Té 6 entrades i unes 86 tendes, les columnes de tres de les entrades li donen un aspecte grandiós. El carrer vertical a la plaça té 150 metres. L’edifici està situat junt a la nova mesquita en l’ interior de la muralla marítima a la vorera del mar.

A l’ arribar a casa m’he trobat amb un format nou de la pantalla del meu ordinador i es resisteix a enviar fotografies, cosa que em disgusta perquè les fotos diuen més que mil paraules, però haig de reconèixer que la tècnica a vegades ens depassa. Ho sento ja que les vibracions queden orfes dels colors que volia enviar-vos. Ah, amb l'ajut de la Mª Dolors he refet unes faltes del meu deficient català, per això he copiat novament el text del matí.

Més o menys des del balancí

He optat per anar-me’n a fer la migdiada al taller blau que és com una boca tancada. Així és que la meva enemiga mosca-musa em busca i em busca endebades.
El que passa és que allí els somnis tenen un color fresc i reposat i m’aixeco embotornada, sense ganes de fer res. M‘han passat tantes coses mentre dormia que he quedat esgotada. Les cames em pesen, els braços no volen aixecar-se i el cap, enterbolit, es resisteix a pensar. Tan sols puc recordar, amb prou feines, les aventures d’un peix volador que feia endreça de la seva habitació i de la qual sortien tota mena d’andròmines sense finalitat concreta. Una mica com a la pallissa de casa o al taller. Imagino que tot allò ho va amuntegant al mig de la gespa com per fer un foc de Sant Joan i que al final hem de cremar-ho perquè sinó no hi cabríem. És una sensació tan vívida que fa que m’aixequi i em posi, de debò, a fer endreça.
Una endreça superficial doncs la futura tapadora d’un dipòsit per les coses de la piscina, que s'acaba d'eixugar de pintura, ocupa gairebé en la seva totalitat l’espai de maniobra al taller.
La mosca, que ja m'ha vist, ha cridat als cosinets i cosinetes i llencen un atac decidit sobre mi. També han vingut unes parentes de lluny que com les autèntiques, són petitones, renegrides i amb molt mala llet. Piquen més que els mosquits i quan trec la pala desapareixen. L’única diferència és que no critiquen, o almenys jo no les entenc.
La veritat, ara sí que no sé què fer amb tot el que he anat amuntegant al mig del jardí. M’ho miro amb cara de peix eixalat. No tinc cotxe i no ho puc dur a la deixalleria.
Comença l’hora de les orenetes i les mosques han fugit. Encara en puc matar una. Ha estat una revenja amb victòria pìrrica.

MIS RELATOS EN LA RED

Aquí va el número 3

No les digo por dónde saqué a la abuelita porque seguro que no reeditarán el cuento. Sepan que, una vez convenientemente troceada y metida dentro de la bolsa de basura, la dejé en la puerta de la casa.

Después, procedí a ventilar bien la cabaña y a perfumarla con un aerosol "olor pino" que encontré en la alacena.

Acto seguido, quemé el absurdo camisón y el ridículo gorrito que no había conseguido tapar mis enormes orejas.

Despojado de toda apariencia humana, me miré en el espejo contemplando orgulloso mis atributos.

Entonces marqué el número del móvil de la niña.

Mis tertulias con los amigos.

2. En el Velódromo.

De un tiempo a esta parte he descubierto que en realidad me gusta tertuliar en un bar, mientras resopla la cafetera cuando calienta la leche y me invade un excelso olor a café. Escuchando, con un poco de suerte, el repiqueteo de las fichas de dominó, sobre el mármol de las mesas del fondo de la sala. Todo ayuda a conversar.
No hace mucho compartí conversación, con una amiga, excompañera de clases de escritura, en el bar El Velódromo, reabierto desde hace poco, de la mano de la cervezera Moritz. No parecía que hubiese pasado tanto tiempo, como en realidad pasó cerrado, este local. Nos dio la impresión, de haber sido tan sólo, un punto y seguido en su vida, y a mí me ilusionaba pensar que ahora, nosotros nos uniríamos a la larga lista de escritores que han pasado por este local y así, nuestra conversación, pareció ser la continuación de aquella que interrumpimos tres años atrás. Siempre estuvo, en el aire, desde entonces, la promesa de un café, pero no llegaba el momento de materializarse. Hasta este día. No sé si por sentir vergüenza de llevar esa promesa hasta extremos tan longevos o por el aliciente de regresar al Velódromo de nuevo, después de glosar este tipo de locales en mis escritos, y hacer como que no había pasado el tiempo, por ese local y por nosotros. Pero lo cierto fue que, nada más entrar en el local, todo pareció estar integrado en una misma continuidad de tiempo. Y nada, en nuestra conversación, pareció estar anclado en el pasado. Todo era presente. Aunque sí hubo una sorpresa referida a épocas pasadas: nos sirvieron el café, junto con un vaso de agua, como en los viejos tiempos. Algo difícil de hallar hoy en día, juntamente con la amabilidad y la sonrisa con las que nos sirvieron. Salió en nuestra conversación, el tema de la escritura, como era de lógico que surgiera, lugar común de nuestra amistad, y de nuevos proyectos y promesas para el próximo curso. Sigue moviéndonos la creatividad. Al salir, nos sentíamos confortados por la recuperación de este local y volvimos a prometernos que repetiríamos aquel café. Aunque no sabíamos cuándo ni dónde.

Barcelona 30 de junio de 2010 a las once de la mañana.

Més o menys des del balancí

Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z Z z......

Continuant amb les aventures de la mosca missatgera de les muses, he pensat que deu ser parenta de la que tan fàcilment al matí se’m puja al nas quan llegeixo el diari. Aquests dies no tant, suposo perquè són vacances i ningú està per gaires orgues. Fixeu-vos sinó com el mateix President “nostre” tira pilotes fora i dribla emulant el mateix Maradona en els seus bons moments. L’Alcalde deu ser a la platja amb el Wally perquè no se’l veu enlloc. I el pobre aquell que hauria d’estar a sus zapatos es veu que no en té. Ara, es comprèn perquè diu que ha passat males nits pensant en la crisi. I qui no? Alguns àdhuc passen mals dies!
Estan tan avorrits els diaris que he arribat a trobar més interessants els suplements, que ja és dir.
Crec que seria un bon títol per a una secció dels lletraferits: amb la mosca al nas, que no és ni de bon tros el mateix que tener la mosca en la oreja (xafarders més que xafarders que no saben mirar-se el melic i sempre ens espien).
Però no ens posem transcendents que comencen les Festes Majors i cal treure el bon humor per fer pinya sota els castellers, tirar petards, menjars síndries i coca i potser ballar sardanes i tot, que deu ser una activitat molt constitucional o se’ls ha passat per alt I no l’han prohibir (encara).
Aquest articlet és una mè però els deures són els deures I nulla die sine línea. Amén o tres I fora.

MIS RELATOS EN LA RED

Aquí va el segon. La frase que veieu en cursiva (ahir no ho vaig fer) és la que havia de servir d'inici.

Algún día se enterarían de quién era el que movía el espejito. Él siempre había sido el preferido de paá y mamá y ahora, encima, estaba enfermo. Cuando dijo que quería que la luna llena entrara en su habitación y fuera a parar sobre la colcha de su cama, nuestros padres se desvivieron por acceder a su capricho. Encargaron un espejo que colocaron estratégicamente junto a la ventana.

Yo, por colaborar, estudié febrilmente los ciclos lunares y "esos días" me mantenía despierto y vigilante hasta que todos se hubiesen acostado.

MIS RELATOS EN LA RED

Ahir, en Rafael, va sugerir-me que publiqués en el blog els micro relats (màxim 100 paraules) que escric durant tot el curs i que, pels que no ho sabeu, formen part d'un concurs convocat per la Escuela de Escritores i la Cadena Ser. Del primer any en que vaig participar tots els primitius "lletraferits" ja en teniu un exemplar. Aquests són part dels del segon i tercer any que va acabar fa dos mesos. Espero que us agradin.

Cuando el alcalde se acercó al cañón, supimos que deberíamos convocar elecciones. Por desgracia, no tenemos ni idea de como hacerlo. Aquí, en el pueblo, todos los alcaldes se han elegido siempre por el sistema de muerte natural. O sea, el que quería el cargo se cargaba al rival y listo.

Y ahora va el burro de Joe Duncan y sin la menor consideración para sus conciudadanos, decide suicidarse por amor lanzándose al vacio.

Més o menys des del balancí

Fora tòpics! Fora frases fetes! Fora mandangues!
Quina alegria, ahir, tos reunits en harmonia. Que bo el sopar, que currats i reixits els regals. Que magnífic tot.
Tornava, al vespre, gens sola perquè us duia amb mi.
Gràcies a tots!
I un esquitx de poesia del Gerard Quintana, un trosset de la seva cançó "la cabra boja" o allò d'apliquem-nos el conte :

Sempre es desperta
quan ja tots dormen,
vol viure fora
de tanta norma.

No, no vol canviar no li agrada llepar,
no, no vol canviar...

La gent la mira i parlen
sempre en veu baixa
però ella mai no s'amaga,
no és cap gata maula.

Les capelletes
de ment estreta,
tots la condemnen
però ella els engega.

No, no vol canviar vol anar més enllà.
No, no vol canviar jo no vull ser normal.
No, no vol canviar millor ser un animal.
No, no vol canviar.

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 32

Quina alegria retrobar-vos i veure que heu escrit. Comparteixo unes vibracions del viatge.

TURQUIA, el viatge de 13 dies ha donat per molt: veure ciutats, navegar amb barca per l’Egeu vorejant la costa, traspassar el Bòsfor amb ferri dins de l’autocar, per escurçar una llarga carretera, visitar zones arqueològiques ja conegudes i plenes de turistes de tot el món i també d’ altres com Afrodisias i Denizli amb noves troballes de fa sols uns sis anys, i on passejàvem entre arqueòlegs, mestres d’obres, obrers amb pic i pala i més obrers tallant i pulin marbres, a més de grues que anaven aixecant i posant sobre pedestals columnes altíssimes de marbre que unes setmanes abans dormien sota terra.

Experiències culturals, gastronòmiques, de terrenys immensos de conreus de fruita i verdures en la zona Mediterrània, i de cereals en la zona asiàtica. Ramats de cabres i ovelles. Un potencial econòmic de futur. 72 milions de turcs actualment, d’ells 13 sols a Estambul capital, que s’extent quilòmetres i quilometres per les dues bandes de la zona europea. Crida l’atenció a tot arreu on miris, sigui pla o dalt d’una muntanya, paletes construint tota mena habitatges; centenars de cases altes i barris sencers en nova creació, milers per tot el país.

La lliure turca es canvia a 1,80 per 1 euro, la vida més barata que a Barcelona. Hotels amb gran confort i serveis eficients. Bon menjar, res de porc per la prohibició islàmica, així que les salsitxes i botifarres totes eren de pollastre. En els paradors de carretera res d’alcohol, llegiu cervesa, ni parlar de vi.He begut litres de te i aigua a desdir, per assegurar la hidratació.

La Unió europea està finançant actualment carreteres i autovies, és nota molt amb la seguretat vial, i aboca diners per excavacions, ajuda a altres projectes…

La meva sorpresa i la de la majoria dels meus companys, ha sigut sentir les revindicacions que Basäk la nostra Guía, nascuda a Estambul, arqueòloga de 34 anys, llicenciada en geografia, idiomes i demès... no musulmana, cristiana ortodoxa, casada amb un grec d’Atenes, que viu 6 mesos fent de guia de turistes i escoles, i els 6 de l’hivern a Grècia amb el seu home. Ens explica casi amb vehemència, que la gent jove està en contra del govern i que si els fan entrar en la zona euro ho reberen amb ràbia. Que ara per ara el seu govern accepta els diners, però que ells NO VOLEN SER EUROPEUS, que se senten des de la antigor per naixement i per acumulació de cultures, per els segles de sultanats i per la seva convicció més íntima ORIENTALS i que de cap manera acceptaran el que és veuen a venir, entrar a Europa per ser EL TAP DE L’ ISLAM. Basäk ditxi.

Mis tertulias con los amigos.

1. En la Librería Laie.

En realidad fue algo más que una simple tertulia, lo que tuvimos en Laia, aunque también lo fue. La conversación, con ella, siempre es mucho más que una tertulia. Empezando porque siempre que nos reunimos, es para comentar y corregir mi último trabajo. Textos que ella supervisa.
Esta vez se trataba de comentar el inicio de mi nueva novela: “Siwa”. La novela que ella me pidió, ahora hace algo más de un año, que dejase en el cajón y que me dedicase a la que ahora he terminado bajo su tutela: “La alumna”. Un proyecto pues, largamente esperado, puesto que ya entonces, cuando ella me dijo de aplazarlo, yo ya lo había comenzado. Y sobre el que, durante mucho tiempo, estuve acumulando información de los temas que inciden en esta novela, como es el caso Stavinsky y los judíos, la II Guerra Mundial y la Resistencia, el Oráculo de Amón y Alejandro Magno, Egipto, y la problemática de la protagonista que siendo hija de una familia judía, de clase media alta, no quiere ser judía. Cuando me pidió que lo dejase para más adelante, me cogió por sorpresa y acepté a regañadientes. Hoy me alegro de esta decisión. Estoy más preparado para acometer esa tarea, al menos eso pienso. Es una historia muy compleja y que si no se lleva bien, puede acabar siendo un vulgar “best seller”, ahora me doy cuenta de los temores que le asaltaron a ella entonces.
Laie, es un espacio acogedor, lugar de encuentros literarios, presentación de libros, conferencias o simplemente un lugar de reunión de amigos donde charlar cómodamente. Parte de su sala se destina a restaurante cuando llega la hora de comer o cenar. Y bajo ese local está la librería, en la que siempre se encuentra aquel libro que buscabas o que de pronto aparece algo que llama tu atención. Eso de remover estanterías de una librería es una actividad peligrosa a veces, pero difícil de contener.
Seguimos hablando. Seguimos comentando lo hecho hasta ahora. Y de cara a mi próximo “Siwa”, ha tenido la gentileza de traerme dos libros para que me vaya ambientando: “Justine” (de El cuarteto de Alejandría”) de L. Durrell y “Miramar” de N. Mahfuz. Le explico que de Mahfuz, conozco su novela “El callejón de los milagros”, que además he visto su obra llevada al cine por los egipcios (en tres partes), hablada en árabe y sin subtítulos, y que también he visto la adaptación que hizo el mejicano Jorge Fons en 1995. He comenzado “Justine”. Me detengo, entre muchos otros momentos, en aquel que dice: “…las personas reales sólo pueden existir en la imaginación de un artista dotado de fuerza suficiente para retenerlas y darles forma. (La vida, materia prima, sólo es vivida in potentia hasta que el artista la despliega en su obra. Ojalá pudiera yo ser capaz de este acto de amor con la pobre Justine)” Eso quisiera yo para mi obra. Después, más adelante dice: “Mi libro quedaría en libertad de soñar”, que maravilla si yo consiguiese eso. Se lo hubiese comentado a ella, si lo hubiese sabido antes. En todo caso, la tengo frente a mi, abierta a todo tipo de ayuda y eso me reconforta.

Rafael. Barcelona 3 de junio de 2010 a las seis treinta de la tarde.