El serbal que aquí no es veu però és curull de serbes ben madures, treu fulles entre unes branques del lledoner.
És aquella hora màgica en que els nens encara no han baixat i només la Glòria jo gaudim de la pau del dia, comentant, de tant en tant alguna cosa escrita (ella també és lletraferida). Sota el lledoner estic com en una tenda fresca, olorosa, resguardada i amb unes vistes precioses de l'exterior, molt exterior.
Apareix un tudó enorme que passeja altiu. També entre els ocells hi ha classes, es veu. Els pardals ensenyen els petits a menjar i els ajuden a triar les molles més adequades. Les ales només els serveixen per volar. Si fossin humans segur que els donarien algun que altre copet, esbarriarien la sorra, separarien les engrunes... Però també reflexiono sobre tot el que mans humanes han fet al meu voltant.
Mans que serveixen per tocar amb amor, per acompanyar les paraules, per aclarir el que no els surt, per pelar verdures, per crear, per plegar roba, per pintar i dibuixar, per cosir, fer el dinar, per collir una flor. Sí, sí m'agradaria volar, és clar, però decididament m'estimo més tenir mans.
és d'una profunditat esborronadora!
ResponElimina