Estimo les lletres
 que formen els mots,
els llavis que els diuen,
i el cor que els entén…
perquè als mots
hi ha l’ànima
de tota la gent!

Una vegada hi havia una dona. Era d'aquí, una més, com nosaltres. Però a ella, com en els contes, les fades al néixer li havien fet tres regals: les paraules, les petites coses i les persones. Li agradaven les paraules i sabia molt bé que en elles hi ha l'ànima d'un poble  Gaudia de les petites coses que ens fan feliços perquè les grans poques vegades es troben. I com que estimava la gent estava sempre disposada a fer coses per ells. Així és que amb tot plegat va anar passant la vida. Escrivia i escrivia, pensava en els nens i feia poesies perquè aprenguessin la música de les paraules i les recordessin, ensenyava la nostra llengua quan estava prohibit de fer-ho, escrivia a revistes, anava a les escoles a explicar, organitzava obres de teatre... jo què sé, mil coses, sempre, sempre. I també, com aquell que col·lecciona cromos, ella col·leccionava paraules en caixes de sabates buides. D'alli van sortir tres diccionaris que ara ens ajuden d'alló més a tots els que, com ella, volem escriure. Però jo us confesso que de tot el que va fer, el que més m'agrada és pensar que tot ho va fer per amor, perquè com ja us he dit estimava la gent i ens feia regals.  No coses cares ni grandiloqüents sinó de les que veiem contínuament, amb paraules senzilles que tothom pot entendre i aprendre. Era una dona com nosaltres, sí, però molt singular i que acaba de morir als cent anys: Joana Raspall i Juanola.