En una vella foto de l’any 42, una sèrie de persones es miren els galls de la Fira de Nadal de la Rambla de Catalunya.
Homes amb gorra i boina, un amb barret. Diverses dones amb variants del pentinat “arriba España”, vestides de negre o gris. Nens amb abrics d’aspecte casolà.
El tancat dels galls són les caixes-gabia en que els han dut.
De tot el quadre es desprèn una olor de molsa seca, de caldo ranci, de llana humida... Fins i tot els galls d’indis tenen el moc una mica més girat del compte i s’aparten, esporuguits, de la barrera humana; sembla que girin cua donant l’esquena als presumptes botxins. Una capa de boira embolica els arbres i tan sols sobresurten els fanals, encara apagats. Deu ser la tarda. Una tarda trista i resignada de 1942 . Segurament, si poguéssim escoltar la foto, sentiríem: torna, torna a casa per Nadal. I no hi hauria resposta.
Recordo aquuel temps i no el vull. Mai més.
Mai no podrà ser igual: la molsa és de plàstic, el caldo, desgrasat pel colesterol, la llana sintètica, els galls d'indi (mai en gàbies, pobrets que som molt civilitzats) han estat substituïts per altres bestioles sense moc per allò de la grip aviar, dels arbres mig malalts pengen estrelles, pares noel, flocs de neu, tot artificial i estranger i els fanals s'encenen tots a la mateixa hora sense que calgui esperar el fanaler. Llevat d'algún per allò del folklore tampoc no es veuen urbanos amb el salacot voltats de regals.
ResponEliminaEstem en una tarda trista i resignada de 2010.