TEATRE

És evident que entre la "vaga salvatge" dels controladors aèris i els comentaris d'en Rajoy i del González Pons, el que no ens hagin donat el Mundial de Futbol i que en Zapatero no anés a Rio perquè havia de defensar que ens ho donessin i altres perles semblants, podria escriure un PANEM ET CIRCENSES per a "sucar-hi pa", que també podria titular TEATRO, LO TUYO ES PURO TEATRO però us suposo tan tips com jo i per tant em limitaré a parlar de teatre de debó.

Ahir al vespre, amb la Malole i en Marçal varem anar al ROMEA a veure L'HORT DELS CIRERES d'Anton Txèkhov, segons versió de David Mamet i sota la direcció de Julio Manrique. Havia rebut la convocatòria mitjançant el servei de Telentrades, amb la possibilitat de participar en un col·loqui posterior amb el Director i els actors. Com que en Julio Manrique va venir durant un trimestre a classe d'escriptura a la Casa Elizalde, ens feia gràcia parlar amb ell. Segons el mail que vaig rebre, s'havia enviat aquesta oferta a cinquanta persones. Varem pensar que als que ens quedessim s'ens reberia en una sala petita però no va ser així. En acabar, van dir que tothom que volgués baixés a platea i van posar mitja dotzena de cadires a l'escenari. Vam decidir no quedar-nos.

La representació en si no va ser res de l'altre món. L'audició no era massa bona, la interpretació simplement correcta -bé en Ferran Rañé, la Montse Guallar i en David Selvas, que sortosament eren els protagonistes - i a l'obra (tal com va dir en Marçal) li faltava intensitat dramàtica. No se si la coneixeu. No deixa de ser, com moltes de les obres d'en Txèkhov, un retrat costumista de l'època. Una família que després de viure a París, torna a casa seva i al seu hort de cireres, i es troba que aquesta surt a subhasta i qui la compra és un pagés, a l'avi i al pare del qual no deixàven entrar a la casa, ja que els tenien gairebé com a esclaus.

En el llibret que ens van donar, però, hi ha un fragment d'un conversa amb Txèkhov recollida per l'estudiant A.Serebrov el 1902, que em sembla interessant i que copio.

"L'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir (...) Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, es pot enganyar a la gent i fins i tot a Déu, hi ha hagut casos (...) però en l'art no es pot enganyar (...)

Ja ho veu, sovint em retreuen, el mateix Tólstoi m'ho ha dit, que escric sobre estupideses, que no tinc herois positius, revolucionaris, Alexandres de Macedònia o ni tan sols, com a les obres de Leskov, un guàrdia honest (...) Però, on trobar-los? M'encantaria! Però on són? La nostra vida provinciana, les ciutats sense pavimentar, els pobles, inmersos en la pobresa, la gent feta malbé (...) Tots quan som joves piulem feliços com pardals sobre el fem, però quan tenim quaranta ja som vells i comencem a pensar en la mort (...) Nosaltres, uns herois? (...) Vosté diu que ha plorat amb les meves obres (...) No és per això que les he escrites. Ho he fet per a dir a la gent només una cosa: "Mireu-vos bé i fixeu-vos en la vida inútil que porteu". El més important és que la gent entengui això. Quan ho entenguin, segur que construiran una altra vida, una vida millor. Jo no ho veuré, però ho sé: serà una vida completament nova. I els que ja ho han entés? Bé, aquests ja trobaran el camí sense mi. I ara anem a dormir, s'acosta una tempesta..."

Vés que no sigui això. Al menys que ens agafi confesats.

.