dilluns, 13 de desembre de 2010

L'ARPA I LES SEVES VIBRACIONS 72

JORDÀNIA VII

PETRA PETITA

La Mª Dolors m’ha respost que ella va trobar el país, tret d’algun nucli turístic, com un immens desert de pedres, tan aspre i sec que et preguntes com poden sobreviure. Tens raó Mª Dolors , Jordània és en la seva major part un desert , per aquesta geologia, la gent cada vegada més, va a la capital Amman i les cases s’amunteguen fins a dalt de les muntanyes, també es desplacen cap el sud.

Us poso una foto típica de terreny aspre i sec i , amb unes minúscules herbes que malden per viure i que amb sort mengen les cabres, però en aquest terreny inhòspit sobreviuen persones i animals. Ens van explicar que el aigua no falta en el subsòl i que si la busquen la troben, segons el nostre guia això no els fa patir de cara al futur. Per altra part el desert és reclam pels turistes.

Avui us parlo de Petra Petita, (molts turistes passen de llarg) ubicada a uns quilòmetres al nord de Petra s’hi arriba per la carretera d’ Al Beida; “casi” ens va agradar més que Petra. Més ben dit, és com una Petra en miniatura, reduïda en extensió, però amb pedres que parlen del passat. S’entra per una gorja estreta anomenada Siq el Barid. Un cop a dins ens van trobar envoltats de roques capricioses de color daurat, que havien acollit antics edificis oficials que servien per controlar i intercanviar mercaderies, quan en l’antiguitat era parada de caravanes durant el reinat dels Nabateus, també s’hi troben tombes. Molts edificis conserven els seus capitells que tenen com a curiositat una bola petita, (de la mida d’una mandarina) en el centre, ornamentació que no s’ha vist en cap altre civilització. Nosaltres hi varem entrar a primera hora del matí, molts pocs turistes ens havien avançat i pràcticament anàrem sols tota la visita, reinava el silenci i el nostre guia Mohammad que podeu veure en la foto, ens explicava amb minúcia cada pas que donàvem a que corresponia. És curiós trobar encara avui ben conservats uns canalets fets pels nabateus a les roques, per recollir l’aigua de la pluja en cisternes que servien per beure ells i les seves cabres, així com els camells de les caravanes , actualment estan buides però netes i ben conservades. En algunes roques s’hi aprecien escales molt rudimentàries i estretes que usaven per pujar als cims. Sols tres companys del grup es van atrevir a pujar fins dalt, al cap d’amunt de les roques, s’albirava la plana amb alguns arbres. Jo em vaig quedar a baix fent les fotos que veieu.

Deixo pel final comentar-vos, la pujada al Mont Nebo i Petra, els dos llocs que volia veure i que em van fer preparar aquest viatge durant molt de temps.

1 comentari:

Malole ha dit...

Maria Teresa: Els teus articles em tenen fascinada i les fotografies també. Crec que estaria bé que ho editessis com a llibre. És una crónica viatgera molt i molt suggerent.
L'enhorabona!