Tresca i verdesca

Sembla que no passi res

Passats els primers moments de commoció pel bombasso de la crisi, el núvol de pols s’ha anat dipositant i el sol torna a veure’s de color més o menys blau. Les cases obren i tanquen les portes i la gent va pel carrer. Molts, aquests dies amb paquets, els galets ja són al rebost i els pollastres encarregats. És clar, els nens, el Nadal, la il·lusió... És com quan van caure les torres bessones de forma tan espectacular però que tot i que han deixat un buit, ja comencen a pesar més els projectes que el forat testimonial. Suposo que la gent s’ha acostumat a la pèrdua i sort d’això, la vida segueix, diuen. Si, segueix però amb una ferida que a alguns encara els sagna. Diria que no ha pas acabat. Les agències de viatges treballen, alguns han anat trobant feinetes que semblen triades pel caganer i d’altres diuen que l’aire fresc dels parcs és sanitós i llegeixen el diari mentre esperen que baixi un àngel a dir-los que en aquell portal hi ha feina segura. D’aquesta molts homes han après a posar la rentadora i a fregir un ou per la mala consciència d’estar-se a casa mentre la dona treballa, quin privilegi tan absurd. Sí, avui no estic de filis, és veritat però segueixo comprant i fent plans de menús i festes i llegint el diari i fent vida normal. Enguany, de postres penso fer torrons de sal de fruita i til·la en comptes de cafè. No sé si fer cotorres farcides de pinyons i prunes i sopa de pedres (al cap i a la fi galets, en francès són pedres de riu). Sé perfectament quin seria el Nadal que m’agradaria tenir. I un nus d’aprensió m’estreny el pit. No em feu cas, ja us he dit que no estic d’humor però, per sort això no sol durar-me gaire i n’hi ha que estan infinitament pitjor, que tampoc no és cap consol. Si fes un vers ritmaria consol amb sol.