divendres, 24 de desembre de 2010

El que em varen ensenyar al cinema Alexandra


Bé, em sento implicat per l'al·lusió a mi de la Marisa en la valoració del documental “Infància en Risc”.
És cert, per a mi corre el perill de ser un muntatge pla d'un treball de camp fet amb professionalitat periodística, i això és un bon plantejament inicial per a elaborar el reportatge.

Però el que m'importa és la capacitat de tenir bones idees i desenvolupar-les brillantment que es mostra en les seqüències de dibuixos animats amb la veu dels nens víctimes. Penso que aquí les realitzadores van haver de solucionar un problema important: que no podien posar la imatge dels nens. Van haver de pensar, van haver de crear, van innovar i emocionen.

Això és l'important.

Què ha passat?

Que la resta del material que havien recollit no tenia problema aparent que solucionar, i això és el problema.


Com a persona vinculada al treball creatiu, sé que aquesta és la trampa que cal vigilar i on es tendeix a caure tantes vegades. Pensar que està resolta alguna cosa perquè no et desafia com a problema. I cal fer un esforç per adonar-se'n que també aquí està una gran oportunitat que engrandeix l'obra.


Marçal

1 comentari:

Maria Teresa ha dit...

Benvingut Marçal amb el teu comentari. Queda clar que el problema és que no hi ha problema. Això mateix ho podem aplicar als nostres escrits, ja ens ho diuem: no poden ser plans...
Serà ben rebut tot el que diguis.