LULU
Mal d’alguns bé per altres. Una inesperada pneumònia de la meva amiga, va posar-me a les mans, una entrada per veure l’assaig general de Lulu al Liceu, just tres hores abans de començar.
Pels lletraferits dir-vos que el llibret de Lulu d’ Alban Berg,està inspirat en els textos dramàtics L’Esperit de la terra i La caixa de Pandora de Frank Wedekind. Al mateix temps que el teatre de Wedekind agafa prestat d’Ibsen el tema de la condició femenina i la temàtica del drama burgès.
Berg autor del libreto i de la música en la seva obra està interessat per mostrar-nos la humanitat sense pudor, però no sense amor. La música de Lulu el va tenir ocupat durant sis anys, casi sense temps per escriure cap altra partitura. Tot i que l’harmonia no dedica lloc als sentiments fàcils, l’obra no deixa de ser lírica. És un crit a la vida des del caos i les tenebres. L’obra de Berg no és edificant ni moral, però tampoc és alliberadora, el circ, el carnaval i la mascarada són les bogeries humanes que giren al voltant de Lulu, com monstres.
Trobareu interpretacions de tot tipus de la tragèdia, segons qui i com ho han vist amb els anys:dimensió social, moral, psicologies dels personatges, l’impuls sexual femení com a principi de destrucció, l’egoisme, la lluita de sexes, etc, donaria per una tesis.
No descric l’argument, seguramrent el coneixeu, surten molts personatges i situacions diverses de la vida de Lulu: model de pintor, ballarina, dona casada, prostituta de luxe, per acabar en un bordell miserable.
Sols una síntesis. En el pròleg en un indret no determinat de parla germànica, pels vols de 1871, un domador de circ mostra les seves bèsties al públic i el convida a admirar els animals més salvatges, entre ells, el més vil i perillós, la serp Lulu. En els tres actes següents Lulu va ascendint cada vegada més amunt per tres casaments, fins que mor pobre i desvalguda a Londres on ha fugit des de Paris, amb els seus amics disfressats de servents. Ja en una misèria total ven el seu cos als clients mes sòrdids de la ciutat per ajudar als seus amics.
L’escenografia i vestuari és de Pierre-Anddé Weitz i, la il·luminació de Bertrand Killy. Escenari circular i movible amb diversos quadres que van passant sense pausa per davant dels ulls de l’espectador, molt moviment del circ i les màscares, molt de sexe,molt de tot, entre colors virolats i cridaners de tubs de neon, una sínia que gira al fons de l’escenari. També penombra i foscor. Diferent d’altre posada en escena que vaig veure fa molts anys també al Liceu. S’estrena el dia 3 de Novembre, espero el que en dirà la crítica.
Rafel tant Lulu com la Comtessa Geschwitz, moren apunyalades per Jack l'Esbudellador,segur que et suggereix alguna pel·licula, com també l'escenografia algun músical de passions i amors i desamors, coneixes Weitz i Killy? També pels demès obro debat...
Sobre Lulú:
ResponEliminaLa ópera de “Lulú” se de 1935 y Alan Berg la dejó inacabada. Nos cuenta la historia de una femme fatale, víctima y verdugo a la vez, en un mundo de hombres. Es una obra que da mucho de sí en cuanto a planteamiento de su escenografía y puesta en escena. Como ópera nunca le he visto, como teatro sí y en diferentes puestas en escena, unas mejores que otras. Pienso que si Calixto Bieito la montase (ignoro si lo ha hecho) sería una obra en la que podría perfectamente escandalizar, como él acostumbra. En cuanto al circo que nombras, es exactamente lo mismo que le ocurrió a Lola Montes y que realizó para el cine Max Ophüls con Martine Carol, Peter Ustinov y Antón Walbrook. Lola Montes llegó a ser la amante del rey Luís I de Baviera, incluso del compositor Franz Listz, terminando arruinada y enferma y siendo exhibida en un circo como un animal exótico, amante de grandes hombres. Volviendo a “Lulú” he leído que la Condesa Geschwitz en la ópera canta unos textos que dicen: “regresaré a Alemania, me matricularé en la universidad para estudiar jurisprudencia y defender los derechos de las mujeres”. No me negaréis que son textos un tanto difíciles para ser cantados en una ópera, pero muy atractivos, más tratándose de una ópera de 1935.
Desconec si Bieito ha fet alguna coreografia de Lulu, però puc dir-te que la que fa Weitz no crec que diferís molt. Lulu prostituta i els bordells on treballa li han suggerit uns escenaris rotatoris de sexe continuo de rerrafons amb gimnàstes, màscares i de tot i més. Vaig sentir gent escandalitzada, uns per la música difícil d'escoltar i altres molestos per tantes rebolcades. El tema és sòrdid i penós per les dones, però també pels homes que es deixen atreure i al mateix temps imposen el seu desig amb violència.No és una òpera romàntica ni agradable, és molt dura. Sols dir a favor del Liceu que qui hi va ja sap l'argument i aquest no és un conte per nens. Sóm al segle XXI i les tecnològies permeten veure sense paraules uns textos desagradables per la sensibilitat de la majoria.
ResponElimina